Humà i gos : un vincle mil·lenari.

Avui un breu repàs del que coneixem sobre la nostra relació amb els nostres companys/es peluts/des :

D'on ve el gos? Kornad Lorenz, el fundador de l'etologia, mantenia que els gossos procedien de dues línies genètiques : del llop i del xacal. En l'actualitat, els estudis genètics han demostrat que no es així, que gos i llop comparteixen un 99'8% de l'ADN mitocondrial, es a dir, que el gos es d'ascendència exclusivament lupina. 

Sobre l'orígen de la nostra relació amb els gossos només podem teoritzar i fer suposicions, excloent la informació que ens proporcionen les investigacions sobre l'ADN. A nivell arqueològic no parem de trobar esquelets fossilitzats de cànids en assentaments humans que cada vegada es remonten a èpoques més remotes. Fins fa poc es creia que el gos havia fet la seva aparició a l'Est Asiàtic uns quinze mil anys enrere. Hi havia registres de la seva presència a Alemanya, 14.000 anys enrere i a Amèrica fa 13.000 anys, on se suposa que arribà creuant l'estret de Bering acompanyant poblacions d'humans.

Pintura rupestre de les coves de Chauvet, on hi ha registres de fa 26.000 anys.

Però l'últim treball publicat a Science, una investigació d'Olaf Thalmann, postula que el gos va ser domesticat a Europa per poblacions de caçadors-recol·lectors entre 19.000 i 32.000 anys enrere. I que els gossos que ens acompanyen actualment descendeiixen d'una raça ja extingida de llops europea. Es a dir, que el gos no té l'orígen a Àsia, sinó aquí a Europa. 

Els primers registres fòssils que es van trobar de gos domesticat plantegen moltes qüestions; segons Thurston, el fet que els ossos d'homínids i de llops apareguin junts des del Pleistocè (fa uns 400.000 anys) planteja diverses preguntes : què  va passar entre l'humà i el llop entre aquests 400.000 anys i els 32.000 anys que marca l'última investigació? Segons els biòlegs que hi han intervingut es tractaria d'una coexistència primerenca en què els llops aprofitaven les restes de menjar dels assentaments humans i aquests  es beneficiaven de la defensa que la presència dels llops els proporcionava envers altres depredadors.

Crani de  cànid de 33.000 anys, trobat a Altai, Sibèria.

Així doncs, l'humà va domesticar el llop o el llop es va auto-domesticar? Aquests científics creuen que, un cop es produí aquest acostament inicial, els humans van començar a alimentar els llops amb plantes i restes d'animals, iniciant la domesticació. Pel que es veu en un altre estudi, una dieta rica en midó va ser bàsica per establir aquesta relació. 

Fos com fos, el contacte amb l'ésser humà provocà canvis morfològics i de caràcter en els llops que van acabar creant una nova espècie, els nostres estimats i estimades Canis familiaris. Aquestes diferències l'etologia les denomina neotènia i, perquè ho entengueu, son les responsables que certes races de gossos conservin trets morfològics dels cadells, com per exemple les orelles plegades d'un Labrador. 

Ells, sens dubte, fa mil·lenis que ens estudien i ens estimen (i no es pregunten el perquè de la nostra mil·lenaria relació); volen agradar-nos i ho han aconseguit : ens agraden! I nosaltres hem de continuar treballant per aconseguir mantenir amb ells la millor relació de reciprocitat possible i que aquesta es basi en el respecte i l'educació. 

I, si sorgeixen problemes, ja ho sabeu...

Bibliografia :

· Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.

· SINC : "La amistad entre el perro y el hombre nació en Europa", Novembre 2014. http://agenciasinc.es/Noticias/La-amistad-entre-el-perro-y-el-hombre-nacio-en-Europa

Documental de la BBC sobre els gossos i les seves capacitats.

Recomano veure aquest documental. Es molt entretingut però, sobretot, dóna molta informació sobre les capacitats cognitives i sensorials dels gossos i del seu vincle amb l'ésser huma.

No us el podeu perdre!

Canis Eto-Logicus : no us fieu de les solucions exprés dels ensinistradors mediàtics.

Abans de començar us vull donar una càlida i canina benvinguda a la meva pàgina! 

El primer post el vull dedicar als miracles televisius, sense extendre'm massa. Sobretot perquè molta gent em pregunta allò de "però què té de dolent, en César Millán?" i després afegeixen que ells no creuen que el pobre home faci res de mal fet. 

Per començar, estem parlant d'un, més ben dit d'uns, en plural, senyors que surten en un programa televisiu fent-nos creure que podem modificar la conducta d'un ésser viu que pateix un transtorn de comportament en unes poques hores. Si, pot quedar molt bonic a través d'una pantalla però hi ha uns quants problemes. Per començar, en aquests programes només ens ensenyen el que volen que veiem, el que ens volen ensenyar; no veureu els fracassos, les mossegades ni les demandes judicials interposades a posteriori. I n'hi han. Aquest tipus de personatges no solen solucionar els problemes, sinó agreujar-los. 

"No intenten estas técnicas sin la ayuda de un profesional". Per què serà?

Només cal una mica de sentit comú i, també, d'empatía. Per començar, diuen que hem de fer-li entendre al gos que nosaltres som el "mascle alfa" i pretenen dues coses : que ens convertim en un gos i que el gos cregui que som un líder caní. Els gossos, per descomptat, no son curts d'enteniment; saben perfectament que un ésser humà no es un gos. No tenim l'aspecte físic, ni ens movem ni emetem les senyals ni feromones dels gossos. Així que provar de comportar-nos com un cànid per col·locar-nos al punt d'un alpha en jerarquia es, bàsicament, un exercici infructuós. Es tracta d'una tècnica desfassada que fa temps que no s'aplica. Els gossos saben que pertanyem a una altra espècie, i hi ha moltes altres maneres d'establir una correcta jerarquia entre ells i nosaltres. 

Moltes de les mal anomenades tècniques que utilitzen son, parlant clar, maltractament animal. Que el gos tiba de la corretja quan el trec a passejar? Cap problema! Li fumo una estrebada i, a part d'una luxació a les vèrtebres, segur que entén que no pot anar caminant pel davant de l'alfa... Que el gos té fòbia a l'aigua de la piscina? L'obligo a entrar, teràpia de shock! Que ensenya les dents si m'acosto al seu plat de menjar? Res, li demostro qui mana aquí, estrangulant-lo i deixant-lo penjant del collar, com si es tractés d'una forca. Aquest últim exemple es va emetre en un programa de televisió d'una coneguda cadena; el maltractament el va portar a terme un imitador de'n César Millán. L'únic que s'aconsegueix així es agreujar el problema i, amb seguretat, afegir un nou transtorn, potser irreversible, a la llista. 

Per a ells tot es redueix a un problema de dominància i jerarquia. I, de fons, perpetuen el model de superioritat especista, allò de "aquí mano jo i punt". No es dediquen a fer un estudi del gos, del seu període de socialització, del seu entorn..., no fan una recerca que els permeti conèixer l'orígen del problema. Ells venen la "fórmula màgica" i els propietaris d'aquests pobres animals han d'acabar recorrent, a la desesperada, a un altre professional o, desgraciadament, a l'eutanàsia.  

Us imagineu com es deu sentir un petit chiuahua que pateix una fòbia paralitzant a les rodes dels cotxes que passen pel carrer, que arribi un senyor que no coneix de res i l'obligui a veure rodes i més rodes en moviment? I que, a sobre, el renyi i li doni cops fent "l'urpa" i obligant-lo a estirar-se de panxa enlaire si es queixa o inntenta fugir de l'estímul que l'atemoritza? Us imagineu què us passaria si fóssiu vosaltres?

Els gossos son éssers capaços de sentir. El millor per a ells es que els seus companys humans sàpiguen interpretar les seves necessitats i establir una correcta relació que faci que la convivència sigui fàcil. L'etologia canina i un bon ensinistrament basat en el refoç positiu (mai en el càstig) son les eines perfectes per a aconseguir-ho, no en tigueu cap dubte! Siguem més Eto-Logicus!