Canis Eto-Logicus

Canis Eto-Logicus
Respecte, comunicació, amor, vincle, lideratge, diversió i treball en equip son les claus per aconseguir una relació increïble amb el nostre gos.

29 d’abr. 2014

Seminari Tellington TTouch

Essent una defensora convençuda de les tècniques d'educació en positiu, no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig inscriure en aquest seminari de dos dies sobre les tècniques Tellington TTouch, organitzat pels col·legues de Zonacan. Jo ja havia llegit alguna cosa sobre aquesta manera de relacionar-se amb els animals i de modificar la seva conducta de forma respectuosa i per això m'hi he llançat de cap.

Wendela explicant alguns tocs

Quan la Wendela Bicker, la mestra, ens va explicar quin era el significat de la primera T de TTouch ja no em va quedar cap dubte de que es tractava d'un mètode amable en què es procura millorar la relació de l'animal i l'humà. Perquè aquesta T significa "trust", confiança, una cosa que es perd ràpidament (per donar un cop, una estrebada, una "broma", una mala experiència, etc) i que pot ser difícil de recuperar. Necessitem que els peluts confiïn en nosaltres per treballar-hi sense pressions estressants i contraproduents. 

Els humans fent el laberint per entendre'l abans d'entrar amb els peluts!

El TTouch té diverses tècniques, com els tocs en diverses zones del cos (zones que el propi animal no pot tocar), la utilització d'embenatges, exercicis físics i ens serveixen per a moltes coses : relaxar l'animal, ajudar-lo a superar la seva timidesa, por, estrès, ansietat ; es útil en casos de gossos nerviosos i porucs; també té efectes beneficiosos en gossos amb tot tipus de problemes de salut i en la seva rehabilitació. Hi ha molta informació a internet, però si us interessa podeu entrar a la web de la Wendela, Happy Animales o a la de la creadora del mètode, la Linda Tellington-Jones www.ttouch.com.

La Belén conduint en Piti pel laberint.

Per a mi ha estat molt bona experiència per dos motius, cadascun molt important. El primer es que han estat dos dies intensos d'aprenentatge, pràctiques i de conèixer professionals i companyes magnífiques que espero retrobar aviat. El segon es que em vaig endur una bona sorpresa amb un dels meus gossos, en Piti; ell era, fins ahir, un gos reactiu amb altres mascles i, amb el seu recent problema de cataractes, des de fa uns mesos s'havia tornat poruc i insegur. Doncs ahir no les tenia totes portant-lo al seminari ja que hi havien altres gossos, però abans d'entrar em vaig obligar a respirar fondo i esborrar les anteriors experiències, a donar-li una oportunitat i deixar-lo fer. Quina sorpresa! Es va comportar com el millor dels gossos! Es va relacionar amb els altres peluts comportant-se com una "celebrity" canina! La Wendela va estar treballant amb ell i li va anar molt bé!

Per part meva, aplicaré els nous coneixements tant en els casos de modificació de conducta com en els d'educació bàsica, en podeu estar segurs/es! I podré assessorar amb noves tècniques els casos que arribin a l'Associació Protectora l'Anxova Peluda, que tot i la recent creació ja està fent una gran tasca traient peluts dels carrers i buscant-los acollida i adopció! 

Estic convençuda que el TTouch em serà de gran ajuda a mi, als peluts i, sobretot, als seus humans!

2 d’abr. 2014

Convertir un gos agressiu en una bomba de rellotgeria.

La situació es inacceptable. Patim ansietat quan arriba el moment de sortir al carrer a passejar el pelut. El que va començar com una anècdota, com un fet puntual ha anat cada vegada a més. Ha arribat el moment de reconèixer que tenim un problema. El sentiment de culpabilitat i la frustració que comporta acceptar que a casa tenim un gos amb agressivitat no ens ajuda a l'hora de posar fil a l'agulla i buscar ajuda professional. Però alhora sabem que no podem arriscar-nos, que el risc es massa alt i que no podem esperar que el problema desaparegui sol.

L'agressivitat es un trastorn molt seriós, i no : no es resol per si sol. I malauradament solem deixar passar massa temps des que es produeixen els primers símptomes fins que la realitat s'imposa, busquem ajuda i resulta que el problema es molt més greu del que ens pensàvem. El pitjor es que a moltes persones, de sobte, els envaeix un sentiment d'emergència i busquen solucions apressades de mans de suposats professionals que acaben d'agreujar la situació. "Professionals" que poden convertir els nostres peluts en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en el moment més inesperat.

De què estic parlant? Perquè emmarco la paraula "professionals" entre cometes? 
Quan demanem ajuda per un cas d'agressivitat, el millor es recórrer a un etòleg o un educador caní amb coneixements d'etologia. Això es així perquè encara hi ha molts "professionals" del món caní que utilitzen el càstic físic o tècniques anacròniques i en desús per abordar un trastorn d'agressivitat. Algú que realment entengui de gossos MAI aplicaria el càstic ni utilitzaria material com, per exemple, collars d'estrangulament, de púes o electrònics amb un gos agressiu. 

El motiu? N'hi ha diversos. Els més rellevants son que un gos agressiu, que tolera nivells d'estrés molt baixos, mostra aquest comportament o bé perquè té por o bé perquè està irritat. En qualsevol dels dos casos no es adequat utilitzar tècniques aversives, que li afegeixen més estrés, tensió i angoixa a l'animal, per tractar el problema. Tractem l'agressivitat amb més agressivitat. Quin pot ser el resultat a curt o llarg termini? Que el gos ataqui, amb nefastes conseqüències. 

Un altre motiu es entendre que el gos està patint; no es objectiu d'aquest article entrar en les causes i tipus d'agresivitat classificades, però si cal que entenguem que un gos agressiu esdevé incompetent socialment. Són gossos incapaços de relacionar-se, bé sigui amb altres gossos, amb humans o amb ambdúes coses. I els gossos son una espècie gregària, viuen en manades i necessiten saber quina es la manera correcta de relacionar-se, ja sigui amb uns o amb altres, perquè en depèn la seva supervivència. Socialitzar-se es una necessitat bàsica dels peluts. Quin final pot tenir un gos agressiu que intentem reconduir amb tècniques agressives? L'abandonament? La gossera? El sacrifici?




Un altre motiu es que aquestes tècniques carreguen tota la culpa del comportament sobre l'animal. Es la teoria de la dominància que a tanta gent agrada, que tant ha calat i que per mi, perdoneu, es incorrecta. Si el gos mostra un comportament agressiu es, sobretot, culpa dels seus humans, que no hauràn sabut educar-lo ni gestionar correctament la seva socialització. També pot ser culpa dels criadors, sobretot si parlem de "granges de cadells" o botigues físiques i/o virtuals, on solen tractar els animals com a productes sense preocupar-se de les conseqüències de deslletar massa aviat, de separar un bebè de la seva mare i germans (dels que tantes coses ha d'aprendre). Però no, què dic! : si es culpa del gos, que es una bèstia nascuda amb l'únic objectiu de desafiar els humans que conviuen amb ell per aconseguir una posició superior de jerarquia que li proporcionarà dubtosos privilegis futurs! Noteu la ironia, sisplau.

Si tot això no us convenç, perquè no fem un exercici que, pel que sembla, cada vegada es més difícil de fer a la nostra societat? Perquè no intentem posar-nos en el lloc del gos i veure-ho des del seu punt de vista? Podria ser alguna cosa així :

 "Un dia, passejant content amb la meva humana, va aparèixer un home molt alt 
amb una jaqueta negra a la cantonada, sortit del no res! Em vaig espantar molt! Com que s'acostava cap a nosaltres, vaig grunyir per avisar-lo que no s'apropés més, però no em devia entendre! Quan passava pel nostre costat, vaig llançar una mossegada a l'aire i , finalment, l'home terrorífic es va apartar! No sé perquè, però, la meva amiga humana es va enfadar molt! Em va clavar una estrebada amb la corretja i em va escridassar!". 

Us ho imagineu? I podria continuar : 

"Amb el pas del temps, cada vegada em feia més por trobar-me homes, portessin jaqueta, barret o motxil·la. Cada vegada que grunyia la humana s'enfadava molt i em pegava al musell, així que vaig deixar de grunyir perquè no li agradava...". 

El gos va interpretar que el renyaven perquè grunyia, va deixar de grunyir. Va deixar d'avisar de què hi havia quelcom que no li feia el pes, que no li agradava. Un dia, mort de por, va estar a punt de mossegar una dona. La "seva humana", farta de no poder sortir a passejar tranquil·la, frustrada per la situació, creient que el seu gos no la respectava com a líder, contracta un "ensinistrador". Aquest, ja el primer dia, porta un collar de pues; li col·loquen al voltant del coll i comencen a fer-li estrebades amb la corretja, fent que se li clavin les pues al coll, a la mínima que mostra un suposat  "comportament de dominància", que pel "senyor ensinistrador" pot ser qualsevol cosa, des d'olorar per seguir un rastre fins a fregar les potes al terra després de miccionar. El gos es pregunta perquè la seva humana li està inflingint aquest càstic, aquest dolor. Castiguen el gos indiscriminadament i aquest aprèn a anul·lar aquests comportaments alhora que va acumulant tensió i frustració. El problema no s'està tractant correctament, només queda latent. Estem eliminant els senyals de comunicació (com grunyir) que tant servei ens fan per saber què li fa por o què li molesta. Estem tractant el pelut com un objecte. I això, repeteixo, fa que el convertim en una bomba de rellotgeria.


Efectes molt nocius dels collars de pues o d'estrangulament.


"Un dia, jo estava tan tranquil al jardí, al meu racó. Els nens jugaven lluny, però
de sobte vaig veure que s'acostaven, xisclant i fent moviments agressius.
Jo tenia molta por, però no vaig avisar-los perquè si ho faig m'inflingeixen dolor. Se m'acostaven massa i jo no podia fugir. Un d'ells em va assenyalar i em va mirar fixament i jo, tement el pitjor, vaig mossegar-lo".

Al final, ha passat. Aquest cas s'ha produït, en podeu estar segurs, amb moltes variacions. Aquí hi ha dues víctimes : el nen que ha rebut l'acat del gos i que, potser, no sobreviurà, i el gos que, mal conduït i amb agressivitat per por tractada amb mètodes punitius, serà sacrificat. La humana no entendrà què ha passat "si el gos el va ensinistrar en nosequí i em va garantitzar que el problema s'havia acabat!". Una desgràcia.

Les estadístiques no menteixen i el que ens diuen es que els gossos educats amb aquest tipus de mètodes mostren o són proclius a desenvolupar trastorns d'agressivitat. Reitero que existeixen diversos tipus d'agressivitat, de la mateixa manera que existeixen diverses tècniques per tractar-les. Però vull que s'entengui que per tractar un problema tan seriós com aquest s'han de seguir unes pautes i optar per educadors responsables. 

Necessitem descartar causes orgàniques (com poden ser l'hipotiroidisme o l'epil·lèpsia, entre d'altres) demanant una revisió a fons al nostre veterinari. Necessitem fer una anamnesi completa per intentar saber quin va ser l'origen del comportament, en quines situacions, a qui va dirigit, etc. Fer un diagnòstic acurat. Necessitem conèixer les opcions reals de tractament del trastorn d'agressivitat, perquè hi ha casos en què, malauradament, el més responsable i caritatiu per al pelut es el sacrifici. Cal que tinguem MOLT CLAR que l'agressivitat NO ES CURA MAI. Com a màxim podrem recórrer a tècniques de modificació de conducta (de reforç positiu, sisplau), proporcionar un bon entrenament en obediència i tenir la situació controlada, però no hi ha garanties que no es torni a produir un problema. En un pròxim article parlaré de l'agressivitat i de perquè es incurable al 100%. L'hàbit que crea i les hormones que ruixen el cervell hi tenen molt a veure.

I doncs, com hem d'actuar si el nostre gos mostra agressivitat? Per començar : no el renyeu, no el pegueu, no li crideu "no!". Tot això l'únic que fa es reforçar el seu comportament, son reforços negatius! El que heu de fer es buscar ajuda professional tan aviat com veieu que teniu un problema. Les possibilitats de millora són majors quan abans es diagnostiqui el trastorn, no deixeu que passi el temps i el problema es faci cada vegada més gran com una bola de neu! Heu d'ajudar el vostre pelut, tots hi sortireu guanyant!

No hi ha res més trist que veure un pelut maltractat amb collars de càstic. No hi ha res més penós que castigar les conductes inadequades essent tan fàcil reforçar i premiar les conductes correctes! Quina mania tenim en castigar als nostres peluts pel que està prohibit en comptes d'ensenyar-los el que es correcte, el que poden fer! L'ensenyament en positiu es molt més efectiu i genera respostes positives de llarga durada. Vosaltres què preferiu? Un cop de puny o que us donin les gràcies i us afalaguin? Tots preferim els reforços positius, humans i altres animals!

Segueix la nostra pàgina a facebook!