Sabem que la gran majoria de gossos son boníssims i tolerants amb la canalla i hi confiem completament però : qualsevol gos pot mossegar! Cada pelut tolera un nivell d'estrès determinat, cadascun ha estat socialitzat d'una manera diferent i, no em cansaré mai de repetir-ho , encara que se'ns oblidi : un gos es un depredador. Tot i que la majoria posaríem la mà al foc pel comportament dels nostres peluts, qualsevol gos pot ser provocat i pot acabar mossegant. I pel que respecta als nens, sobretot bebès i petits de més de dos anys, una mossegada pot ser molt greu i acabar costant-los la vida.
Fa un temps vaig publicar dues entrades en què parlava de què podem fer per preparar els gossos per l'arribada d'un nadó i altres consideracions útils sobre com gestionar la relació entre gossos i nens, aquí i aquí.
Aquest cartell que us deixo m'agrada molt perquè es senzill i entenedor. Un bebè o un nen MAI s'han de deixar sols amb un gos. Sempre han d'estar activament supervisats per un adult. Poden semblar molt tendres les fotografies i els videos de bebès al damunt dels gossos, o estirant-los les orelles, aixecant-los els llavis..., però no hauriem de deixar que els petits féssin aquestes coses : son accions que comporten un risc i que no respecten l'animal des del punt de vista de la seva àrea de comfort, de la irritabilitat, de la reactivitat... Pensem que els responsables de fer que entre gos i bebè s'estableixi una relació segura, de confiança, som els adults. Hem d'habituar els gossos a estar amb bebès. Hem d'educar els bebès/nens en la millor manera de relacionar-se amb els gossos. I es que, al final, quan un gos mossega es culpa nostra, no de l'animal.
Aquest cartell que us deixo m'agrada molt perquè es senzill i entenedor. Un bebè o un nen MAI s'han de deixar sols amb un gos. Sempre han d'estar activament supervisats per un adult. Poden semblar molt tendres les fotografies i els videos de bebès al damunt dels gossos, o estirant-los les orelles, aixecant-los els llavis..., però no hauriem de deixar que els petits féssin aquestes coses : son accions que comporten un risc i que no respecten l'animal des del punt de vista de la seva àrea de comfort, de la irritabilitat, de la reactivitat... Pensem que els responsables de fer que entre gos i bebè s'estableixi una relació segura, de confiança, som els adults. Hem d'habituar els gossos a estar amb bebès. Hem d'educar els bebès/nens en la millor manera de relacionar-se amb els gossos. I es que, al final, quan un gos mossega es culpa nostra, no de l'animal.
Tradueixo el cartell :
"Els cinc tipus de supervisió" :
1.- Absent : L'adult no es a l'habitació amb el gos i el bebè/nen.
2.- Passiva : L'adult es a la mateixa habitació però està distret i no mira.
3.- Reactiva : Actuant davant la proximitat de gos i nen.
4.- Proactiva : planejant i preparant separacions segures.
5.- Activa : Supervisió totalment activa de l'adult.
El color ens marca la perillositat, però tingueu en compte que l'actitud dels pares de la "supervisió reactiva" es perillosa : reaccionant amb alarma i nerviosisme cada vegada que el petit vol acostar-se al gos o a l'inrevés pot acabar provocant una resposta agressiva en el pelut, alarmat per la nostra actitud. Hem de mantenir la calma i, si el gos no pateix cap trastorn de comportament previ, facilitar el contacte entre tots dos amb una supervisió activa.
També us deixo un enllaç amb informació i estadístiques sobre prevenció de la mossegada, un recull de coses interessants que han sortit de la National Dog Bite Prevention week :
No em vull estendre més, comentaris i dubtes son benvinguts!
Feu-vos seguidors/es del nostre facebook!