Avui ens has deixat...

Avui es un dia trist, te n'has hagut d'anar. Has creuat l'Arc de Sant Martí, acompanyat fins l'últim moment per nosaltres que t'hem acariciat i petonejat, t'hem dit com t'estimem, que te n'anaves a dormir per despertar-te en un lloc on el cos no et provocarà dolor, on segur que tornes a ser jove i a córrer com ja fa temps que no podies córrer... Dóna records a tots els que t'hi esperaven, humans i peluts!

I tot i que fa temps que sabíem que arribaria el moment, es fa dur. Perquè eres el nostre "Blacki gordi". Perquè eres tot cor, un cor amb potes; innocent com el cadell que mai has deixat de ser, forçut, amistós, carinyós fins a fer-te empalagós! Ens venies a rebre a l'entrada quan tornàvem a casa i, ara que t'era tant difícil aixecar-te, ens donaves la benvinguda amb els teus lladrucs per no deixar de ser-hi present. Ara el teu racó al peu de les escales serà buit...

Ja et trobem molt a faltar i sempre et tindrem al cor. Una part de nosaltres ha marxat amb tu, com sempre passa quan se'n va algú estimat, però no podrem oblidar el teu caràcter afable, les teves ganes de jugar, les teves mandíbules de labrador, els teus forts i insistents cops de cua, la teva mirada de tendresa i la de trapella, les teves llepades infinites. Em guardo al cor els nostres concursos de lladrucs. I la teva tossuderia. Han estat quasi tretze anys els que has acomplert, els set últims a la nostra família. Hem fruït junts, has caminat al nostre costat fent-nos la vida més amena i t'espero, t'esperem..., ens retrobarem a la fi de tot.

T'estimem, Black!

P.S.- Gràcies mare per encarregar-te del cigró perquè ens poguéssim acomiadar d'en Black com déu mana. Gràcies a la Mariona i a l'Albert, per la seva sinceritat, professionalitat i pel seu tracte humà, son uns grans veterinaris.

"Com més et conec, més m'agrada el teu gos"

            "Com més et conec, més m'agrada el teu gos". 

Es una frase feta ben curiosa i representativa. Des de sempre m'ha agradat molt aquesta dita, l'he trobat molt encertada i pertinent. Veient les coses que fem i com ens podem arribar a comportar els humans, cada cop m'hi sento més reflectida, la dita esdevé cada cop més verídica. I es que els gossos son bondadosos per naturalesa, amics dels seus amics, tenen un gran cor, no ens jutgen per les aparences, solen ser sincers i directes expressant les seves emocions, son una espatlla sobre la que plorar i ens escolten quan hi parlem : son els amics ideals!

D'on surt, però la frase feta? Com es que podem preferir la companyia d'un cànid a la d'un ésser humà? Què s'amaga darrera aquesta afirmació i quina relació té amb l'etologia canina? Algunes de les raons poden ser les següents :

1.- Comunicació honesta Vs deshonesta. La majoria de les comunicacions emeses pels nostres peluts son honestes : no ens menteixen. Com a mínim no en un principi perquè es cert que una conseqüència de la seva convivència amb nosaltres es que poden aprendre a emetre senyals deshonestes o més ben dit : aprenen a "mentir". No hi profunditzarem en aquest article, que pretén ser lleuger i estiuenc, però : qui no ha enxampat un dels seus peluts fent alguna trapelleria, in fraganti, i l'ha vist dissimular millor que un actor? N'hi ha que només els falta posar-se les mans a la butxaca i marxar xiulant... Tot i això, ens agraden els peluts perquè no menteixen. Si tenen por, estan irritats o ens conviden amistosament a jugar ens ho fan saber i sabem que es veritat. Només cal saber un xic del seu idioma per a comprendre'ls!

2.- Vincle inamovible o "Amistat vertadera".  Això ja es una qüestió més personal, depèn de la nostra concepció de l'amistat. Els peluts solen establir uns vincles molt forts amb un o més d'un individu de la seva "manada" mixta. Son una espècie gregària, social i tenen els seus individus preferits amb els que es relacionen de forma lúdica : tenen "millors amics", tant canins com humans. La fidelitat es una de les característiques que ens vénen al cap quan parlem dels nostres amics de musell pelut; sabem que no ens trairà, que serà al nostre costat quan necessitem suport. I que la seva amistat es inamovible, sovint, fins i tot en casos de greus maltractaments, els peluts continuen demostrant el seu afecte envers els maltractadors. Aquest tret distintiu, el del vincle i la fidelitat a un individu sota tota circumstància, que podria ser la característica més desitjada en qualsevol relació d'amistat no la compleixen de la mateixa manera les persones. Potser les persones ens poden fallar en un moment donat, però creiem que els gossos no (i això es subjectiu), per això els tenim en tan alta estima.

3.- Grans intèrprets dels nostres sentiments. Els Canis lupus familiaris fa tants mil·lennis que viuen amb els humans i estan tan avesats a llegir-nos que no es d'estranyar que sàpiguen desseguida quan tenim un mal dia, quan estem contents, irritats o deprimits. No ens cal explicar-los què ens passa, ho perceben perfectament. Hi han estudis que apunten que possiblement empatitzin amb els nostres sentiments i n'hi ha de recents que demostren que no només poden sentir emocions primàries, sinó que els gossos també experimenten sentiments complexes com l'amor. Quants cops hem sentit que només el nostre pelut entén com ens sentim?... I altra vegada, si fem la comparació amb les persones, les coses no sempre son així. 

4.- "Tant me fa les pintes que portis o si ets més o menys atractiu". Gràcies a l'univers els nostres companys peluts no decideixen si entregar-nos el seu cos depenent del nostre aspecte físic. El nostre exterior els importa un borrall, i això ho agraïm. Tampoc tenen propensió a etiquetar-nos segons la nostra vestimenta o el color de la nostra pell. Les persones, en canvi, si solem prejutjar els demés segons categories amb les que se'ns ha educat des de petits. I per més altruïstes, socials, anticlassistes, antiracistes i antiespecistes que siguem, sempre hi ha algun moment en què el nostre cervell cau en aquests paranys. Podem desterrar conscientment aquests pensaments, però sempre hi haurà persones que es comportin segons aquests varems. Els gossos no!

5.- Els gossos viuen el present. Ja ho deveu haver notat : els gossos no són rancorosos. No es guarden a la memòria res dolent que els hagem fet per tirar-nos-ho en cara a la mínima ocasió, ni tramaràn una venjança maquiavèl·lica digna del pitjor antiheroi de còmic. Viuen, senzillament el present. No es passen el dia amargant-se pels fets passats ni planificant el seu futur. Son feliços vivint el present i potser n'hauríem d'aprendre, perquè no podem canviar el passat ni predir el futur. L'únic que tenim, l'únic que es real, es el present : fruïm-ne! I, per variar, la majoria de persones si que son rancunioses, els costa perdonar i tramen venjances recargolades que els facin sentir que han saldat el deute...


Trobeu que hi ha alguna altra característica que es pugui atribuir als nostres estimats peluts que manqui en aquesta llista? No dubteu en comentar i proposar! Alguna vegada heu preferit passar una estona amb un gos en comptes de fer-ho amb el seu/va humà/na? Segurament en més d'una ocasió... 
En un proper article potser parlarem de l'expressió "ser de color de gos com fuig"...

Com sempre, esteu convidats a comentar!

Ajudem els peluts per Sant Joan!

Dintre de pocs dies arriba una festa molt temuda per la majoria dels gossos : Sant Joan.

El so de la pirotècnia espanta els peluts i fa que ho passin realment malament. I es lògic : es antinatural. De fet jo també detesto la pirotècnia, no perquè em faci por, sinó perquè la considero innecessària i perillosa. 

Un gos no pot entendre que aquella tronada i les llums que l'acompanyen son cosa nostra. Per a ells, que tenen un sentit de l'oïda molt desenvolupat, ha de ser una vertadera tortura. L'instint els diu que se n'han de protegir, es una qüestió de supervivència. Es natural que s'espantin i provin d'amagar-se al lloc més recòndit de casa nostra. Però també cal que tinguem en compte que poden patir, a part d'estrès, ansietat. Els inflingim un patiment extrem per al qual no estan preparats. Si durant l'empremta no se'ls va habituar al so dels petards, es normal que ho percebin com un estímul terrorífic. Arribats a aquest punt, què podem fer per ajudar-los a passar el tràngol de la millor manera possible?

Unes recomanacions :

0.- Comencem carregant-nos de paciència i empatia envers els nostres amics de quatre potes i musell pelut! Els que fem petar explosius som nosaltres, ho passen malament a causa del nostre costum, el que menys necessiten (perquè es contraproduent) es que ens hi enfadem, ens frustrem i/o els renyem!

1.- El millor que podríem fer es començar un programa de desensibilització i contracondicionament perquè els nostres peluts tolerin la pirotècnia i deixi de ser un estímul irritant i angoixant. Com es fa això? Exposant el gos al so de la pirotècnia, començant per un volum molt baix davant el qual no reaccionés de forma nerviosa ni poruga. Podem buscar sons de petards per internet o comprar un CD. Li posem a veu baixa, sempre començant en un volum que el gos no mostri nerviosisme ni por, i li donarem petits talls de menjar (el que més li agradi en aquesta vida). Repetirem l'exercici fins que veiem que sent els petards sense immutar-se i, llavors, començarem a pujar el volum del so paulatinament. Es tracta de fer entendre al pelut que els petards son una font de coses positives i que deixi de percebre'ls com una amenaça. Aquesta es la millor solució, però si no no sabem com fer-ho o no ens es possible, tenim altres recursos.

2.- Acondicionarem una habitació, la més tranquil·la o la més "insonoritzada" (on el so del carrer arribi més esmorteït), o la seva preferida, i li posarem el seu matalàs, aigua, joguines, etc. Serà la seva zona segura. Si el nostre pelut necessita amagar-se dins un armari o sota el nostre llit, deixarem que ho faci. El nostre paper es el d'assegurar la seva integritat i la seva protecció, així que no li podem negar que es resguardi al lloc que ell percebi més segur. Quan comenci la pirotècnia portarem el nostre company pelut a l'habitació acondicionada per a l'ocasió.

3.- Si el vostre pelut ho passa realment malament, mostrant símptomes d'ansietat i por, sempre podeu parlar amb el vostre veterinari perquè us recepti alguna medicació que l'ajudi a passar el mal tràngol, un ansiolític. Això si, cal que siguem conscients que hi han alguns tipus de "pastilles" que deixaran l'animal aturdit, però no impediran que senti el so dels petards. Es a dir, potser no bordarà ni correrà amunt i avall amb la cua entre les cames, però continuarà passant-ho malament. Es més una solució per als humans que una ajuda per als peluts. El que realment necessita el pelut es que "ataquem" l'orígen del problema.

4.- Si el nostre gos preferix quedar-se al nostre costat, el millor serà deixar-lo fer. Hi ha corrents que diuen que mai hem de consolar o premiar un "comportament poruc", però la por no es un comportament : es una emoció. Les emocions no les podem reforçar, i si no pensem en nosaltres : quan sentim por què necessitem? Que els nostres éssers estimats ens ignorin o que ens abracin i consolin? Quan ens consolen i estàn al nostre costat, no us sentiu més segurs i reconfortats? Doncs els peluts també. Una bona teràpia, que funciona si els nivells d'estrès i ansietat no han arribat a una intensitat massa elevada, consisteix en proporcionar activitats (un bon kong ben gustós, jugar a buscar premis amagats, etc) que funcionaran com a contracondicionament, fent que el pelut associï el so de la pirotècnia a quelcom agradable i ajudant a gestionar l'emoció de forma positiva.

5.- Hi han tècniques que poden ajudar el nostre gos a reduir els seus nivells d'estrès, d'ansietat i la por, com els tocs Tellington TTouch o els embenatges. Ambdues tècniques s'han de començar a practicar uns quants dies abans per habituar el gos i arribada la fatídica nit, ens poden ajudar molt a minimitzar els efectes dels sons terrorífics als que es veuen exposats!

6.- Els collars i difusors de feromones apaivagadores poden ser d'ajuda, però per si sols no serveixen per res. Son un recurs per a utilitzar conjuntament amb els exercicis de modificació de conducta. No us penseu que posant-li un collar de feromones deixarà de patir immediatament!

7.- Procureu que els vostres gossos no ingereixin restes de petards perquè es poden intoxicar. Si en comptes d'amagar-se son dels que es llancen contra el foc, les cebetes i les fonts, aneu amb molt de compte, no deixeu que s'hi aproximin! Que no es cremin ni agafin cap explosiu amb la boca : les ferides poden ser molt greus! 

8.- Si sortiu a l'exterior amb els peluts, no els deixeu lliures : l'instint i la por els pot portar a mostrar conductes de fuga! Es poden perdre fàcilment!

Recordeu que sou els garants de la seguretat dels vostres peluts, que ells confien en vosaltres completament i que us necessiten! I recordeu que si necessiteu ajuda o assessorament sobre tot el que podem fer per ajudar els peluts aquest Sant Joan, estic al vostre servei! Encara ens queden dies per treballar-hi!