A casa hi tinc..., un depredador?

Doncs si. Els nostres estimats Canis lupus familiaris son..., depredadors! Pensar en els nostres peluts d'aquesta manera pot incomodar algunes persones, potser d'altres se'n poden sorprendre per primera vegada llegint aquestes línies i les que falten, segurament, ja se n'havien adonat. Els nostres peluts domèstics, aquest animals de quatre potes, simpàtics i innocents la major part del temps no han deixat de ser, per més que ho hem intentat canviar a través de la selecció genètica i de la cria controlada, una colla de depredadors. 

Els gossos son una subespècie de llop; resulta que gràcies a certes característiques que posseeixen els llops i que els nostres avantpassats van trobar molt útils, es va decidir que domesticaríem un depredador, un caçador i carronyer que comparteix certes similituds amb la nostra espècie. La principal, la que més ens acosta els uns als altres es que son una espècie social. Ho porten als gens. Viuen en manades familiars mixtes formades per gossos i humans. Així, com molt bé ho explica Jean Donaldson a El choque de culturas, llibre que us recomano, per cert, els nostres peluts son depredadors socials.

Aquest article l'escric per informar-vos que la seva condició de depredadors l'hem de tenir en compte a l'hora d'educar-los, entrenar-los i proporcionar-los activitats que els ajudin a descarregar energia. I es, malauradament, la seva condició de depredadors i la mala gestió que algunes persones fan d'aquesta condició el que pot acabar desembocant en un gos reactiu, agressiu i que pugui ferir alguna persona. Perquè vull que quedi clar que els gossos NO S'EDUQUEN SOLS! De cap de les maneres n'hi pot haver prou amb el fet que un gos convisqui amb humans perquè aprengui a relacionar-s'hi de forma correcta i educada : això es feina nostra! 

Si no li ensenyem al nostre adorable cadell a mantenir les seves dents lluny de la nostra pell, a regular la intensitat de la seva mossegada, a saludar-nos de forma diferent a com saludaria un congènere quan arribem a casa, etc, acabarem descobrint, al cap d'uns mesos, que tenim una fera a casa que no sap com s'ha de comportar. Llavors potser se'ns passarà pel magí que el nostre gos té un problema de comportament quan no es així : el que passa es que ens tracta com si fóssim gossos perquè no li hem ensenyat a tractar amb els éssers humans.

Així doncs què hem de fer? Per començar, socialitzar i educar el nostre gos des que entra a les nostres vides , en segon lloc procurar que tingui contacte continu amb altres gossos perquè pugui entrenar les seves habilitats socials i de depredadors (que son totalment normals i naturals) i en tercer lloc proporcionar-li activitats que imitin el treball de depredació perquè no tingui temptacions de gastar aquest tipus d'energia amb nosaltres! Activitats raonables, segures per a ells i controlades, es clar! Aquestes activitats van des de mesures d'enriquiment ambiental fins a jocs que podem fer amb materials reciclats, circuits de rastreig, jocs humà-gos... hi ha moltes opcions disponibles!

Siguem responsables i conscients que els nostres estimats peluts, aquests éssers plens d'innocència, divertits i amorosos tenen també altres característiques que provenen dels seus ancestres! Eduqueu, socialitzeu, exerciteu, jugueu, sobretot perquè els valoreu i estimeu!

A les fotografies, en Sushi treballa emocionat i concentrat per "esbudellar" el drap amb forma de carmel i aconseguir arribar fins a l'os que s'hi amaga! La cua li va tant ràpid que sembla una cua fantasma!

 

Com s'obre, això?

Excitació màxima, expectativa molt emocionant!

Per la cara que fa, s'ha parat el continu espai-temps...

I un bon cop de Musell, d'aquells que ens fan per despertar-nos d'una becaina massa llarga! ;)

Bricolatge a Musell : un llit de pallet

Benviguts a la primera edició de BricoMusell!

Aquí a can Musell som bastant manetes. I si combinem això amb els pallets que hi ha al garatge i la presència dels dos peluts, era inevitable que m'acabés animant a fer-los un llit de pallet. 

No es gens difícil, no necessites haver estudiat fusteria! Ara bé, cal tenir seny i ganes. Si teniu temps en un parell de dies el teniu enllestit!

El llit pas a pas :

1.- Vaig triar un pallet més llarg que els de la mida estàndard i que tenia els llistons de la superfícies un xic més separat. Amb la serra elèctrica el vaig tallar a la mida adequada i vaig utilitzar les fustes i llistons sobrers per complementar la base. Per desmuntar els llistons, que van clavats amb claus llargs (i ben rovellats en aquest cas) cal un tornavís pla i un martell; introduint el tornavís entre les travesses i donant uns cops de martell perquè s'encalli a certa profunditat després només cal fer palanca per aconseguir aixecar un dels llistons. Els claus seguiran al darrera. Després només cal extreure els claus amb molt de compte. I si teniu un llimoner o un taronger (qualsevol cítric!) amb les fulles grogues, podeu guardar uns quants claus per enterrar-los a prop de les seves arrels : a mesura que l'òxid els vagi desfent, rebran un suplement de ferro!

2.- Com que les travesses de la base eren escasses, només n'hi havia quatre, en vaig afegir dues més per assegurar la plataforma i que no fos una superfície inestable per a la Pometa, que ja té nou anys i artrosis, pobreta! 

3.- Amb una llimadora elèctrica vaig repassar totes les fustes perquè no hi quedés cap estella perillosa. Amb cola de fuster vaig reforçar les juntes, reomplir esquerdes, etc. 

4.- Com a complement ideal, tant per estètica com per funcionalitat, vaig pensar en una baraneta : queda bonic i evita que el matalàs es desplaci amb el moviment de la peluda! Per assegurar que quedava fermament adherida a la base, per la part interior hi vaig col·locar unes L metàl·liques.

5.- Tenia un matalàs d'escuma que vam treure d'un sofà de l'ikea que vam jubilar. Prenent les mides de la base vaig retallar-ne dos rectangles idèntics. Aprofitant la funda de buata del mateix sofà en vaig fer una funda pel matalàs, desenfundable per poder-la passar per la rentadora. Testat per tota la família : súper còmode!

Reutilitzant escuma super elàstica i resistent!

6.- Un cop acabada l'estructura li vaig donar dues capes de vernís amb un colorant de to de fusta per tornar-li una espurna de vida a aquells llistons desgastats per les inclemències del temps.

Última capa de vernís.

7.- Deixat assecar ben sec, només restava afegir el matalàs, recobert amb un llençol impermeable per a bressol (dels que venen al xino) i cobert amb un llençol vell. A casa reutilitzem tot el que podem!

A punt per rebre musells peluts!

I voilà! Un llit pràctic i còmode que aïlla els ossos de la Pometa del terra, ben airejat per totes bandes i, a més, decoratiu!

El llit es un recurs preuat i en Piti va ser el primer en reclamar-lo!

Com veieu, en Piti no va perdre el temps. Es reparteixen l'usdefruit equitativament ( més o menys!) : en Piti hi fa bones becaines i la Pometa hi passa les nits!

Si us agrada, hi ha autèntiques birgueries del bricolatge que podeu buscar per youtube : lliteres; llits en plataforma, amb escales i tot; casetes de fusta més estiloses del que a molts agradaria... En fi, teniu tot un món de possibilitats per posar-vos a feinejar!

Quan arriba el moment de dir adéu

Dilluns va fer un mes que en Black va creuar l'Arc de Sant Martí. M'ha semblat convenient parlar del dol que passem quan aquests membres de la nostra família han de marxar.

Quan portem un gos a casa, cadell o adult, no solem pensar que un dia li haurem de dir adéu. No volem pensar que arribarà el moment en què ens deixi o hagem de prendre la decisió d'estalviar-li patiment al pelut i proporcionar-li una mort digna. Sabem que arribarà el dia però el percebem tant llunyà que inconscientment triem no pensar-hi; sobretot perquè quan crees un vincle amb un ésser viu saps que el fet de deixar de compartir-hi la vida, experiències i moments impagables es dur, fa mal i costa d'acceptar. Quan se'n va un gos també acaba una etapa de la nostra vida, també se'n va alguna cosa de nosaltres amb ell. Ara que encara es recent l'adéu d'en Black no vull perdre l'oportunitat de raonar sobre la mort dels peluts. 

En el cas d'en Black feia mesos que sabíem que el moment podia estar més a prop del que ens hagués agradat. Era un gos que va entrar a la senectut de forma tranquil·la, va començar a acumular problemes físics, alguns deguts a les condicions de vida anteriors a la seva arribada a casa (una decisió tant precipitada com inevitable), d'altres trastorns normals que solen aparèixer en edat geriàtrica. El fet es que hi ha un descens de ritme paulatí i evident, lent però imparable que fa que et comencis a preguntar quan, com i on arribarà el moment. I després hi ha una acceleració sobtada dels símptomes que ens avisa que el moment es molt i molt a prop. En Black feia uns mesos que cada vegada s'aixecava menys, últimament només per menjar, beure i fer les seves necessitats. I l'última setmana el seu estat va degenerar molt. El dilluns el vam portar a la clínica per fer-li proves i es va fer evident que el gos tenia masses xacres, masses coses; el més dur era que les suportava com un campió, sense queixar-se, tot i els alts nivells de dolor que estava patint per diversos motius. En aquestes situacions s'agraeix que els professionals parlin clar, sobretot quan s'ha de prendre la decisió de recórrer a l'eutanàsia : no podem deixar que l'egoisme, el fet de no poder renunciar a la seva companyia, faci que intentem allargar la seva agonia.

El cas es que nosaltres ens vam poder anar mentalitzant. La seva evolució ens ve permtre anar-nos fent a la idea, aquell cap de setmana ja sabíem, perquè ho intuíem, que dilluns hauriem de donar-li l'últim adéu. El diumenge vaig voler donar-li un caprici; son aquelles coses que necessitem els humans, pensar que si realment es el seu últim dia de vida el nostre company mereix fruïr d'algun plaer. Li vaig comprar un bon os que es va cruspir ben content i feliç.

El fet d'estar mentalitzats ens va ajudar per quedar-nos amb ell fins l'últim batec del seu cansat cor, per dir-li a cau d'orella mentre "s'adormia" com l'estimavem. I per poder fer-ho de forma serena i tranquil·la, sense ensorrar-nos davant d'ell. Perquè no volia que marxés vivint el nostre sofriment, preocupat pensant que ens passava alguna cosa i sense entendre el què. Imagineu-vos què us passaria pel cap si us moríssiu envoltats de persones plorant, cridant i somicant; personalment crec que seria una vertadera agonia marxar així. I es curiós però crec que ell també sabia que havia arribat el moment...

La mort d'un gos també comporta un procés de dol, el mateix que travessem quan mor una persona. Hi ha morts inesperades, que arriben a destemps; això es quelcom que no podem controlar. En aquests casos la tragèdia ens porta un dol sobtat, passem per les fases inicials abruptament i ens costa arribar a l'acceptació.  No puc deixar de pensar en en Roc, que va morir enverinat; o en en Thor que tot i patir un càncer va marxar precipitadament, abans del que crèiem... Sempre es dur entendre que mai més estarem físicament amb el nostre amic. Però quan el desenllaç es va fent evident comences a transitar pel dol a mesura que et vas fent conscient que s'acosta el dia, tens temps de reflexionar, de dedicar un temps extra a estar amb aquell pelut que haurà de marxar; tens temps de mentalitzar-te i agafar forces per acompanyar-lo fins l'últim sospir. 

Les persones de l'entorn, amb les millors intencions i veient el patiment, solen voler fer alguna cosa per atenuar la nostra angoixa i moltes vegades ho fan dient obvietats. Ho fan amb les millors intencions, perquè necessiten ajudar d'alguna manera, però a vegades es millor acompanyar en silenci el dol que no intentar remeiar-lo, perquè primer, es un procés natural i que necessitem passar i segon, dient obvietats a vegades provoquen irritació. En el meu cas agraeixo més una mà a l'espatlla i un bon silenci de comprensió que no pas paraules buides. Les frases com "ja sabíem que aquest dia havia d'arribar" l'únic que provoquen es irritació perquè dóna la sensació que el sentiment que mostrem molesta als demés, que els fa nosa la nostra expressió de dolor, que els incomoda veure'ns així. El que necessita algú que passa un dol es suport emocional, comprensió i acceptació. Ja superarem la pèrdua però mentre no ho fem, necessitem tolerància. Mireu de ser comprensius i pacients amb els que ho estiguin passant malament per la mort d'un pelut.

Així doncs, si veieu que s'acosta el moment, per quan arribi el moment de dir adéu a un pelut penseu, amb empatia, de quina manera voldríeu passar aquest trànsit vosaltres. Voldríeu morir acompanyats per la vostra família, en un ambient tranquil i ple d'amor, comprensió i acceptació? Voldríeu que els éssers que més us importen en aquest món us omplissin de carícies i petons i us diguessin com en sou, d'estimats, mentre us adormiu? Sé que es dur, sé que pot semblar impossible d'aconseguir i si al final no podeu, si al final us vencen les llàgrimes, no passa res : no hi ha res a retreure'ns. Som més forts del que ens pensem, però som humans, al cap i a la fi...