Rosega que rosegaràs!

Acaba d'entrar un cadell a les nostres vides. Potser ja n'havíem tingut abans, potser es la primera vegada que un ésser petitó, pelut i encantador comparteix la nostra llar amb nosaltres. Hi ha certes coses que cal que tinguem en compte, com per exemple que els cadells tenen una mandíbula carregada de dents, dents com agulles que frisen per ser utilitzades. I, com bé us podeu imaginar : han de ser utilitzades.


Els gossos tenen una eina molt valuosa que els serveix per a múltiples funcions : la boca. Amb la mandíbula agafen i deixen objectes, exploren textures, temperatures, gustos o olors...; asfíxien, esquincen, estripen, destrossen, masteguen i engoleixen les "preses"; juguen, llepen, mosseguen, pessiguen, entrenen habilitats socials... Una eina multitasca que necessiten exercitar per tenir sempre a punt i en forma. Els cadells, a més, passen per una intensa etapa d'exploració del seu entorn que sol ser exasperant per als seus companys humans, a l'entorn dels 2-4 mesos.

Un món d'infinites possibilitats, d'excitants plantes, objectes en moviment, olors inesperades i jocs de guerra es el que s'obre al seu davant i el que els nostres cadells experimenten, en gran part, amb les dents i la mandíbula. Cal recordar quelcom molt important : els gossos son amorals. No saben si estan fent alguna cosa bona o dolenta. No tenen una ment maquiavèl·lica que es passa el dia observant-nos com reguem i cantem a les plantes per acabar pensant : "Ara que ja sé que aquesta planta es tan important, en rosegaré una part i n'ingeriré una altra mentre amb les potes li trec tota la terra i quan acabi vomitaré sobre l'estora del davant de la televisió..., mmmuaahahahaha!". En realitat el cadell deu pensar : "Què es això? Quin gust té? Es comestible? Si excavo una mica trobaré res interessant?...". 

Excavació en curs. No interferir, sisplau.

En aquesta etapa que tant ens molesta no podem reprimir les seves ganes de conèixer allò que l'envolta. Es més, no podem i no hem de fer-ho. Penseu-hi. Si tot el dia estem al seu damunt renyant-lo i castigant-lo, què passarà? Que deixarà de fer tot això quan hi siguem a prop per por a ser castigat, però un cop que l'estímul que l'atemoreix i l'inhibeix (nosaltres) el comportament s'allunya prou o desapareix i el cadell torna a sentir-se segur, anirà a explorar el que li hem vetat. Es a dir, no serveix per res que no sigui que ens tingui por, desconfii del nostre comportament incomprensible i es malmeti el nostre vincle.

Llavors, què hem de fer? Primer prendre paciència. Els forats del jardí es poden tapar quan acabi aquesta etapa. Les plantes es poden regenerar, la terra pot recollir-se i tornar al seu lloc. També podem preparar casa nostra per a aquestes eventualitats. Proporcionar-li altres vies d'escapament a les seves necessitats, sortint sovint a l'exterior a passejar i explorar carrers, parcs i boscos. Fer jocs de rastreig, proporcionar-li joguines per rosegar. Preparem-nos mentalment per portar una corda de nusos (pensant que té les dents de llet i que no hi hem de jugar bruscament per no llastimar-lo), un peluix amb piulet o una pilota per a cadells sempre a la mà per si un cas el cadell té genètica de pastoreig i es aficionat a caçar-nos les cames i els peus cada cop que els posem a caminar. Cada cop que pretengui mossegar-nos (o que ens mossegui perquè son rapidíssims), farem un so de disconformitat i li oferirem el mossegador, reconduint la seva necessitat i ensenyant-li que la pell i la carn humanes son..., delicades. ;)

Joguina per farcir, material apte per cadells!

Embolcalleu-vos d'un estat d'ànim zen i penseu que es una etapa : tot passa. Els cadells creixen molt ràpid i si fem les coses bé i sabem reconduir les seves activitats i proporcionar-los motivacions i objectes adequats, en comptes de rosegar les potes de les taules o buscar-se ocupacions per exercitar-se i deixar d'estar avorrits, sabran canalitzar aquesta energia de manera no destructiva.

Sobre l'(in)eficàcia del càstig

Es un tema repetitiu. Quan visito els meus clients, sempre arriba el moment de parlar del càstig. Concretament, de perquè no serveix per a res constructiu.

Castigar un animal (com castigar un infant) no té res d'educatiu. Qui s'hagi posat les mans al cap i s'estigui exclamant, que les abaixi i es tranquil·litzi : donar un cop de mà al musell del gos o un clatellot a un nen petit no ensenya,  a cap dels dos, el comportament correcte o desitjable. Quan acabem recorrent a aquest sistema (no en vull dir mètode perquè no s'ho mereix), sol ser, sobretot, perquè estem enfadats i frustrats. Dos sentiments, dos estats d'ànim totalment inútils a l'hora d'educar qualsevol ésser viu. No en traurem res frustrant-nos i prenent-nos com una ofensa personal un mal comportament, una mala comprensió o una negativa a fer el que demanem de part del nostre fill/a o del nostre alumne/a, sigui de l'espècie que sigui. Primer hem d'acceptar que els éssers vius tenen voluntat pròpia, preferències i aficions; i després acceptar que es molt millor buscar la seva col·laboració per aconseguir els objectius, molt més que obligar ningú a fer res.

Un trist clàssic : amenaçar i/o pegar amb paper diari enrotllat

I l'espècie que aquí ens ocupa, la canina, té moltes qualitats. I unes de les més valuoses per als humans a l'hora d'educar-los i ensenyar-los exercicis i comportaments es la seva motivació i capacitat de treballar. De treballar a canvi d'alguna cosa, es clar. Us estranya que un gos faci de bon grat un munt d'exercicis esplèndids mentre tenim trossets de deliciós menjar a les mans, però que faci el "passerell", dissimuli o directament ignori les nostres peticions si no hi ha recompenses a la vista? No us hauria d'estranyar perquè els humans funcionem de la mateixa manera..., el nostre reforç positiu, la nostra recompensa sol ser la previsió d'un bon sou a final de mes. O no?

Cap de nosaltres aprendria a fer les coses correctament si cada cop que ens equivoquéssim (sense saber-ho) només rebéssim crits i cops de mà de part d'un ésser molt enfadat i visiblement ofès amb nosaltres. I si, com passa massa sovint, ens tractessin d'aquesta manera a destemps, quan ja fa una bona estona que hem comès l'error, encara ens sentiríem més atemorits i confosos amb la situació i amb aquell ésser humà. Si en comptes de rebre cops i crits pel nostre error, aquest ésser respirés profundament, comptés fins a deu i ens ensenyés el comportament correcte fent gala de la seva capacitat d'empatia i profunda saviesa, i, a sobre, ens donés una magnífica recompensa per acabar l'aprenentatge, no aprendríem més ràpid? No ens en recordaríem millor? No estaríem infinitament més predisposats a treballar o a respondre positivament a les seves demandes? No seria digne d'admirar?

Renyar un gos portant-lo fins al bassal d'orina no serveix de res.

Perquè no es eficaç castigar un gos? Us deixo una petita llista :

1.- Per començar, aplicar un càstig requereix complir una sèrie de condicions que només els professionals experimentats son capaços de reunir  : s'ha d'aplicar en el moment precís en què l'animal comet l'error (ni una mica abans ni un xic després), ha de tenir la intensitat adequada per a aquell animal (no pot ser excessiu ni insuficient en intensitat) i no pot utilitzar-se de forma arbitrària. 

2.- Castigar porta associat un fet del que no molta gent es conscient : malmetre la nostra relació amb ell. La confiança, la sensació de seguretat i, sobretot, el vincle que es tenia es veu greument afectat.

3.- Que un animal tingui por no significa que senti respecte ni que hagi après res. No significa que, màgicament, es comporti com nosaltres esperem i segons la imatge mental que ens haguem format. Sense un sistema de comunicació efectiva mai arribarem a bon port.

4.- Si castiguem amb l'esperança de fer desaparèixer una mala conducta o hàbit, benvinguts al vostre pitjor malson : potser el pelut deixarà de fer allò que tant us molesta quan vosaltres sigueu presents, però ho farà quan no hi sigueu (quan se sentin segurs i estalvis sabent que aquell que s'enfada, crida i pega no hi és). Potser no rosegarà un moble davant vostre però us trobareu una tauleta trinxada quan torneu de treballar; potser no farà pipi a l'estora mentre us vegi per casa, però si sortiu un moment aprofitarà per evacuar; potser no tibarà de la corretja si l'estranguleu i el pegueu, però no haurà après a caminar tranquil i segur al vostre costat..., reflexioneu-hi. 

5.- El càstig, com ja he explicat, no es efectiu per extingir el comportament. Això significa que haureu d'estar castigant l'animal TOTA LA SEVA VIDA. 

6.- Quan un animal es castigat constantment pot acabar patint indefensió apresa, que es un estat d'ànim terrible en què el gos ha arribat a la conclusió que no hi ha manera d'escapar de la situació adversa i se sent indefens i acaba mostrant els símptomes d'una depressió. Accepten el càstig de forma passiva i submisa. Es terrible i es el mètode estrella dels personatges dels reality shows com "El Encantador de Perros". Es, al cap i a la fi, maltracte i un mètode molt anticuat, acientífic i rebutjable. 

7.- El gos pot acabar habituant-se a ser castigat, pel que cada vegada s'haurà d'utilitzar un càstic més fort o aversiu. 

Estem vivint un moment en què ens replantegem la nostra relació amb els animals. Castigar qualsevol ésser viu es maltractar. Pels que es puguin escandalitzar, maltractar significa tractar malament i, francament, escridassar, fer estrebades de corretja, pegar o picar al morro a un animal es tractar-lo bastant malament (i ja no parlem de coses més greus).

El càstig no es una eina eficaç per a ensenyar els nostres companys de quatre potes. El reforçament positiu si que ho és. Trobar allò que motiva aquest membre pelut de la nostra família i aprofitar-ho per ajudar-lo a entendre què n'esperem si es un mètode respectuós i agradable. Es la manera d'establir i assentar comportaments, de reforçar l'autoestima del gos i millorar el nostre vincle amb ell. 

Si no sabeu com fer-ho, deixeu-vos assessorar per un professional. Prevenir problemes de conducta es molt millor que no haver de solucionar-los!