Que la mida no li condicioni la vida!

Més o menys tothom coneix els beneficis que comporta que el nostre company pelut estigui ben educat. Amb ben educat em refereixo, a part d'un ensinistrament bàsic en obediència, que sàpiga quin es el seu lloc dins la manada familiar i que respecti les normes establertes a la seva llar, i per aconseguir-ho, si comencem quan es un cadell millor que millor.

Si bé tothom coincideix en què això es així, hi ha tot un grup d'especímens canins que semblen escapar-se o eludir aquesta bona educació per sistema. Em refereixo, es clar, als gossos de raça petita, que avui per moda se solen anomenar "mini", "toy", etc. Segur que coneixeu algun pelut que reuneixi aquestes característiques :

-No coneixen ni executen cap comandament.

-Son possessius amb els humans i les joguines.

-Fan el que volen quan volen.

-Tenen hiperafecció pel seu company humà.

-Solen patir fòbies i altres trastorns (com eliminació inadequada).

-Solen mostrar-se agressius davant els desconeguts i, fins i tot mosseguen.

Agressivitat en races petites.

Es un problema greu, ja que es tracta de problemes de comportament que, si es donen en gossos de mida més gran no es toleren, acaben en denúncia, multa i eutanàsia de l'animal. Sempre acaben pagant els innocents, perquè recordem: els humans som els primers i últims responsables del comportament del nostre gos. Llavors, la pregunta es : perquè es permet als gossos petits el que no es permet als grans?

Un gos de mida petita no es un bebè ni un accesori de moda, no el podem malcriar pel sol fet que, per la seva mida, no pugui infligir un gran mal. Es evident que la mandíbula d'un yorkshire no es la d'un rottweiler, però de cap manera podem permetre el nostre gos de dos quilos amenaci o ataqui ningú. A més, la majoria tracta aquest tipus de gossos segons uns clixés típics i erronis com poden ser :

1)Un gos petit no necessita fer exercici.

2)Un gos petit no necessita educar-se perquè es fàcil de manipular.

3)"Es el meu bebè".

4)No son prou llestos per aprendre.

5)Els agrada ser uns mimats.

...etcètera.

Desmuntem els estereotips un a un :

1) Un gos petit no necessita fer exercici :
La veritat es que un gos es un gos, pesi un quilo o quaranta. Tots necessiten exercici, passejar, explorar, córrer i jugar. Proporcionant-los activitat millorem la seva forma física i mental, fem que alliberin energia i estiguin més tranquils. Evidentment, a un pinscher no el farem córrer de la mateixa manera que a un husky, però mereix que li proporcionem una activitat física adequada a les seves necessitats. 

Els gossos tenen potes per caminar, no els tractem com a objectes! 

2) Un gos petit no necessita educar-se perquè es fàcil de manipular:
Tots els gossos haurien de conèixer cinc o sis comandaments bàsics d'obediència. Per què? Per començar, els agrada aprendre coses noves, els reptes els estimulen i els obliguen a exercitar les neurones i, per a nosaltres es un descans saber que tenim el control de l'animal en qualsevol situació. El fet que a un gos petit el poguem aixecar a pes quan es creua amb un congènere per evitar que intenti atacar o que quan venen les visites i comença a bordar amb insistència ens el poguem posar a la falda no constitueix la solució del problema, ans el contrari : agreugem el trastorn de comportament. Si el peludet es agressiu amb altres gossos pel carrer, hem de tractar el problema de socialització i d'agressivitat i solucionar-ho, no fer servir dreceres que no ens porten enlloc.

3) "Es el meu bebè":
Un gos, evidentment, no es un bebè. No pot substituir els fills ni ser un pal·liatiu pel síndrome del niu buit ni res per l'estil. No es de la nostra espècie, no parla el nostre idioma i no entén les coses que li diem (encara que pugui copsar el significat de l'entonació de la nostra veu). Si té el costum d'orinar a la cantonada del sofà, per més que li expliquem cinquanta mil vegades que "això no es fa", ell continuarà executant el mateix comportament. Es mereix que el tractem com un gos, de la mateixa manera que una persona es mereix que la tractin com a un ésser humà.

4) No son prou llestos per aprendre:
La mida de l'animal no fa la diferència intel·lectual. M'explico : la mida del cervell del gos no està directament relacionada amb la seva capacitat d'aprenentatge. Un canitx miniatura es tan capaç d'aprendre comandaments com "seu" o "vine" com un pastor alemany. Només cal posar-se  les piles i deixar de buscar excuses per no haver de treballar amb el nostre pelut. Un bon curs d'ensinistrament, l'enriquiment ambiental i altres tècniques d'exercici, joc i modificació de consulta son les eines més útils de què disposem, el millor per a tots.

5) Els agrada ser uns mimats:
A qui no li agrada sortir-se sempre amb la seva? Els gossos no són diferents en aquest aspecte. Si sempre aconsegueixen el que volen poden aparentar una falsa sensació de tranquil·litat que es trenca fàcilment quan els traiem de la seva zona de comfort. Però, altra vegada, què passa amb els humans? : si a un adolescent li donem tot el que vol sempre que vol, no creieu que estarem creant un monstre? Doncs si a un gos no li posem normes, passa el mateix. 

Així doncs, no adopteu o compreu un gos de mida petita pensant que no haureu de treballar-hi ni responsabilitzar-vos. Tant per a ell com per a nosaltres el millor es entendre que un gos petit té exactament les mateixes necessitats que un gos de raça mitjana o gran i que som els responsables de la seva educació, la seva salut física i mental i, en definitiva, del seu comportament. 

Si teniu un gos d'aquest tipus i necessiteu ajuda, estic al vostre servei, com sempre!

Per festes no compris, adopta o acull!

Ahir, tornant a casa, ens vam trobar un gos corrent per la carretera. Se'm va trencar el cor. Els cotxes passen a 100km/h, per allà. Tenia la intenció de travessar i, a simple vista, em va semblar que estava esprimatxat i desesperat. Vam parar el cotxe al voral per intentar atraure'l i agafar-lo, però era molt desconfiat i,  fins i tot oferint-li menjar, fugia de nosaltres. Finalment es va escapar en direcció contrària a la nostra; ens va ser impossible seguir-lo. Porto des de llavors pensant en què li haurà passat i maleïnt la seva sort. I no, no sé si s'havia escapat de casa i s'havia perdut o si l'havia abandonat un caçador; l'únic que sé es que devia sentir angoixa, gana, fred en pondre's el sol i que intentava arrribar a algun lloc. Espero que ho aconseguís.

Aquesta setmana vull fer una reflexió, l'enèsima sobre aquest tema, em temo. 

Ja arriben els dies assenyalats, els que ens acosten a la fi de l'anyada. Molts d'aquests dies fem regals i, com cada any, molts animals, sobretot gossos i gats, seràn entregats com a presents a nens, adolescents o a la família en general. I també, com passa cada any, com que molta gent compra els animals sense pensar en les nostres i les seves necessitats, sense pensar en si serem capaços d'afrontar la responsabilitat que comporta el fet de portar un ésser viu a casa nostra o en si podrem estar a l'alçada de les circumstàncies, molts d'aquests gossos acabaran abandonats, bé a la carretera o bé en una protectora.

Sé que no s'ha de generalitzar, però en aquests temes es inevitable... Comprant un animal el cosifiquem. El convertim en un objecte i, potser sense ser-ne conscients, li neguem uns drets que es mereix per naixement. Els animals no poden continuar essent tractats com a objectes que s'utilitzen i es llencen quan ens en cansem o quan ens adonem que no podem encarregar-nos-en. Si els nostres fills "volen un gos" hem d'aprofitar per fer-los conscients del que significa encarregar-se d'un amic pelut. Si ja tenen certa edat, ens poden acompanyar a la protectora per escollir una ànima canina. 

Si pensàveu comprar un gos o un gatet de raça, sisplau, feu un cop de cap. A les protectores d'animals n'hi ha un munt que esperen l'oportunitat de retrobar l'escalfor d'una família, que tenen l'esperança de tornar a entregar el seu cor a un ésser humà. Hi ha cadells, adults i vellets que es mereixen una segona oportunitat. Si ja sou persones concienciades però sabeu d'algú que té pensaments de fer un present d'aquest tipus, feu pedagogia; expliqueu-los com son les granges de cria intensiva de cadells, el tràfic il·legal, les condicions pèssimes de vida de les femelles, obligades a parir sense descans i a no poder criar cap dels seus fills. 

I si, tot i això, continueu enamorats d'una raça en concret, busqueu un criador de veritat, que encara en queden; un criador que es preocupi pels seus animals i per les seves condicions de vida, que seleccioni correctament els exemplars, que faci les manipulacions neonatals als cadells durant el període sensible per evitar que d'adults desenvolupin trastorns conductuals. No compreu els animals en botigues perquè el que feu es perpetuar el negoci dels criadors intensius, que es dediquen a criar tot tipus de races en base a una "producció industrial", mantinguent les femelles en pèssimes condicions (tancades en gàbies amb terra de reixa, envoltades de deposicions, en condicions sanitàries deplorables i sense assistència veterinària, sense cap tipus de contacte humà...) i separant-les dels seus fills massa aviat; aquestes femelles encadenen un part rere un altre i, quan ja no "serveixen" les sacrifiquen. Els cadells no se socialitzen correctament, no poden aprendre les importants lliçons que la seva mare els ha de donar ni tenen el necessari contacte amb l'ésser humà en una edat primerenca. Els multicriadors constitueixen un negoci esclavista i especista que hem de contribuïr a erradicar.

Si compreu en botiga, perpetueu això.

Si us decidiu per adoptar un gos d'una protectora, us heu de fer unes preguntes prèvies, entre les quals :

-Quin espai destinaré al nou amic pelut?

-Quin tipus d'energia s'adequa a les nostres necessitats?

-Quina mida es l'adequada per a nosaltres?

-Tinc temps per ensenyar tot el que cal a un cadell o prefereixo un gos ja adult?

No us precipiteu en l'elecció, feu un parell de visites a la protectora, pregunteu per l'història de l'animal i pel seu caràcter i sigueu conscients que, si es tracta d'un adult, tindrà un bagatge emocional que el condiciona, però no l'incapacita per a aprendre ni per amotllar-se a noves situacions o a una nova família. Si, un cop a casa us adoneu que l'animal pateix algun problema de conducta (alguna fòbia, ansietat per separació, etc), no el torneu! Si ja heu arribat fins aquí es per un motiu! Poseu-vos en contacte amb un professional, us ajudarà a reconduïr la situació. 

Feu una tria conscient i responsable i doneu una nova oportunitat a aquests àngels abandonats, que bé s'ho mereixen!

Dit això, penjo un vídeo de nadales canines per acabar amb alegria aquest post, 

i us desitjo molt bones festes i un feliç 2014, a vosaltres i als/les vostres peluts/des!

La millor manera de conèixer un gos.

Aquesta setmana la vull dedicar l'article a aquest tema, ja que em trobo persones que, amb la millor de les intencions, em comenten que quan coneixen un gos sempre fan allò "d'oferir-li la mà perquè olori". Moltes vegades ens trobem gossos que, veient el nostre oferiment, s'acosten tímidament amb el cap baix, o retrocedeixen espantats amb la cua entre les cames, o bé fan mitja volta i se'n van o, senzillament, ensenyen les dents i ericen el pèl del llom. I la gent no entén el perquè de la seva reacció. 

Aquest gest d'apropar la mà a la cara del gos com a tarja de presentació es un costum que s'ha anat transmetent i que es basa en els supòsits que, a través de l'olfacte, el gos ens analitza i ens reconeix i que, a més, veient la nostra acció com una mostra de bona voluntat, pot saber que les nostres intencions son nobles i no pretenem fer-li mal, ans el contrari. I a vegades ens podem trobar que, tot i la nostra bona intenció, el gos ens clava una queixalada o comença a grunyir tot ensenyant la dentadura.

Nosaltres, com a éssers humans ho veiem així però per a entendre com ho viu un gos o quin pot ser el seu punt de vista cal saber que :

1.-El gos ja ha captat la nostra olor molt abans del que ens puguem imaginar. Ells perceben moltíssimes més coses que nosaltres a nivell olfactiu i experimenten el món a "cop de nas". Resulta que ens porten moltíssima avantatge, ja que la seva quantitat de cèl·lules olfactives es d'entre 200 i 300 milions, mentre que la nostra es de només cinc milions. A part disposen d'un òrgan vomeronasal. Així doncs : continueu creient que fa falta acostar-li la mà perquè la pugui ensumar i conèixer la nostra olor? Segurament ja us ha olorat abans que entréssiu per la porta! 

2.-Per a nosaltres donar la mà es un gest comunicatiu que transmet seguretat i proximitat, però els gossos no utilitzen el mateix codi de comunicació. Ells emeten senyals utilitzant la posició del cos, les orelles, el moviment de la cua... Llavors ens hem de preguntar : quina senyal li estic enviant, sense saber-ho, a aquest animal? Què es el que veu el gos? Doncs el gos veu un humà bípede, que triplica la seva alçada que se li acosta doblegant el cos per la cintura (visualitzeu-ho des de l'òptica d'un gos) i allargant el braç en la seva direcció, per acabar amorrant-li la mà a la trufa. I normalment ho acompanyem d'expressions vocals emeses en un to agut de veu i fent caretes o ganyotes amb la cara. Pot creure que li enviem una senyal de força tot i no ser la nostra intenció. Una senyal de força es una de lluita; el gos podria creure que li estem dient alguna cosa com : "Mira que fort que soc! No podràs amb mi!" o "mira si soc fort que m'atreveixo a fer tot això", el que per a ells equival a un desafiament per a lluitar. Si el gos es equilibrat i segur de si mateix, resistirà l'aproximació amb més o menys tranquil·litat i enteresa, mostrant submissió, però si estem al davant d'un exemplar que pateixi algun tipus de fòbia, agressivitat per por o per dominància, agressivitat territorial, etc, podem desencadenar una resposta que no esperàvem.

I ara ens preguntarem : quina deu ser la millor manera de conèixer o presentar-nos davant d'un gos? Doncs la menys agressiva des del seu punt de vista. Si som nosaltres els que entrem al seu territori, resistirem la temptació d'acostar-nos a entaforar-li la mà al davant i fer-li manyagues i mirarem de fer moviments suaus i, sobretot, si es el primer contacte o sabem que es un gos amb trastorn de conducta, farem el següent :

·No mantenir contacte visual amb el gos. 
·No dir-li res de res. 
·No tocar-lo, per descomptat. 

Si es el nostre gos el que té un problema de comportament, demanarem a les visites que segueixin aquest codi de conducta. A més, aquesta també es la millor manera d'actuar amb els gossos que viuen a casa sempre que arribem i ells ens estan esperant. D'aquesta manera no fomentem comportaments que poden derivar en algun trastorn conductual.

Moltes vegades tenim el costum de tocar els nostres gossos i no pensem que potser en aquell moment ells no volen que els amanyaguem; i encara es pitjor prendre'ns aquestes confiances amb un gos que no coneixem. El millor que podem fer es donar-li l'esquena o oferir-li una visió lateral del nostre cos i, si ell i el seu olfacte senten curiositat i se'ns aproxima, deixarem que ens ensumi a cor que vols. Parlant clar, hem "d'ignorar" la presència de l'animal i no gesticular excessivament quan saludem els seus companys humans de la manada. Més tard ell o ella ja ens faran saber si tenen ganes que els acariciem o no, cadascú té el seu mètode. A casa tinc una peluda que sol passar el llom per la cama i asseure's sobre els peus donant l'esquena a l'escollit, tot esperant manyagues a la panxa o a la part baixa del llom...

Aquesta es la millor tarja de presentació que podem oferir als gossos que no coneixem o que si coneixem però sabem que pateixen algun trastorn conductual i els volem ajudar. De fet, si observem què fan els gossos quan campen lliures pel parc en aquelles manades espontànies que se solen crear es el mateix : quan arriba un nouvingut, aquest evita el contacte visual amb els demés gossos; se sol quedar quiet, adoptant una postura de submisió (per començar) i deixant que la resta l'ensumin. Un cop passat l'exàmen, continuen amb el joc o es disputen la jerarquia si algun d'ells es veu capaç. Però això ja es un altre tema...

Així doncs, resumint : evitarem postures amenaçadores i gestos confusos per a l'animal; també evitarem mirar-lo, parlar-li o tocar-lo. D'aquesta manera deixem que ens agafi confiança i no ens vegi com una amenaça desafiant. Practiqueu-ho quan en tingueu l'ocasió! 

Quan els peluts es fan vells : Síndrome de Disfunció Cognitiva

Tots els que teniu o heu tingut gossos ho sabreu : arriba un moment en què els canvia el caràcter, fan un canvi de ritme vital i, com ens passa a les persones, tenim la certesa que han entrat a la tercera edat. Ho sabem perquè potser ja no tenen aquella vitalitat de sempre, prefereixen jeure llargues estones dormint ben enroscats i calentons, s'ho rumien dues vegades per sortir a l'exterior si fa fred, disminueix la seva resistència a l'exercici físic, etc.

Pot ser que, arribats en aquest punt, també ens trobem que apareixen problemes de comportament. En aquest cas, abans que res, hem de descartar que no siguin deguts als trastorns de la salut, alteracions orgàniques que poden patir i que solen ser habituals (artritis, sordera, cataractes, dolor) que els poden fer augmentar la irritabilitat, provocar ansietat i/o por. 

Un peludet de 13 anys!

També hem de tenir en compte el factor de la jerarquia dins la manada. Si el nostre company no conviu amb altres gossos no tindrem aquest problema, però si forma part d'una manada hem de saber que la pèrdua d'estatus dins la jerarquia també els causa ansietat. Tot junt, les alteracions orgàniques i la segura pèrdua d'estatus, provoquen canvis, naturals i normals en gossos d'aquestes edats, de caràcter.

Si a aquests símptomes d'envelliment se n'hi afegeixen d'altres com : pèrdua de memòria (d'allò que tenia tan ben après) i de la capacitat d'aprenentatge; eliminació inadequada ocasional; alteracions dels períodes de son i vigília (deambula sense rumb per casa de nit, per exemple) ; a vegades sembla desorientat,... Podem estar davant d'un problema causat per la degeneració del sistema nerviós central. Es el que es denomina Síndrome de Disfunció Cognitiva, una patología que afecta la conducta del nostre estimat company i que requereix dues coses : molta paciència per part nostra i un diagnòstic fiable que ens permeti frenar l'avenç de la malaltia. El millor seria un diagnòstic precoç, estar molt pendent dels canvis de conducta i, a la mínima sospita, portar-lo a fer una revisió al veterinari.

Si la malaltia no es troba en un estat avançat ens podrem valdre de la farmacologia, un canvi de dieta (hi ha pinsos específics per a aquests casos) i teràpia conductual. Aquesta última consisteix en reforçar l'aprenentatge, fer que l'animal faci servir les neurones a través de jocs, entrenament (sessions curtes i amenes, que no avorreixin l'animal) i exercici. 

Molta gent pensa que com que ja es un gos vell no val la pena fer cap esforç, però això no es cert. Sé que la majoria volem fer que el temps que ens quedi junts sigui de tanta qualitat com sempre, continuar passant-ho bé junts i viure moments únics fins el final, i, sobre tot, ajudar aquest ésser que tant ens ha donat perquè estigui en les millors condicions possibles. I tot això es possible. 

Humà i gos : un vincle mil·lenari.

Avui un breu repàs del que coneixem sobre la nostra relació amb els nostres companys/es peluts/des :

D'on ve el gos? Kornad Lorenz, el fundador de l'etologia, mantenia que els gossos procedien de dues línies genètiques : del llop i del xacal. En l'actualitat, els estudis genètics han demostrat que no es així, que gos i llop comparteixen un 99'8% de l'ADN mitocondrial, es a dir, que el gos es d'ascendència exclusivament lupina. 

Sobre l'orígen de la nostra relació amb els gossos només podem teoritzar i fer suposicions, excloent la informació que ens proporcionen les investigacions sobre l'ADN. A nivell arqueològic no parem de trobar esquelets fossilitzats de cànids en assentaments humans que cada vegada es remonten a èpoques més remotes. Fins fa poc es creia que el gos havia fet la seva aparició a l'Est Asiàtic uns quinze mil anys enrere. Hi havia registres de la seva presència a Alemanya, 14.000 anys enrere i a Amèrica fa 13.000 anys, on se suposa que arribà creuant l'estret de Bering acompanyant poblacions d'humans.

Pintura rupestre de les coves de Chauvet, on hi ha registres de fa 26.000 anys.

Però l'últim treball publicat a Science, una investigació d'Olaf Thalmann, postula que el gos va ser domesticat a Europa per poblacions de caçadors-recol·lectors entre 19.000 i 32.000 anys enrere. I que els gossos que ens acompanyen actualment descendeiixen d'una raça ja extingida de llops europea. Es a dir, que el gos no té l'orígen a Àsia, sinó aquí a Europa. 

Els primers registres fòssils que es van trobar de gos domesticat plantegen moltes qüestions; segons Thurston, el fet que els ossos d'homínids i de llops apareguin junts des del Pleistocè (fa uns 400.000 anys) planteja diverses preguntes : què  va passar entre l'humà i el llop entre aquests 400.000 anys i els 32.000 anys que marca l'última investigació? Segons els biòlegs que hi han intervingut es tractaria d'una coexistència primerenca en què els llops aprofitaven les restes de menjar dels assentaments humans i aquests  es beneficiaven de la defensa que la presència dels llops els proporcionava envers altres depredadors.

Crani de  cànid de 33.000 anys, trobat a Altai, Sibèria.

Així doncs, l'humà va domesticar el llop o el llop es va auto-domesticar? Aquests científics creuen que, un cop es produí aquest acostament inicial, els humans van començar a alimentar els llops amb plantes i restes d'animals, iniciant la domesticació. Pel que es veu en un altre estudi, una dieta rica en midó va ser bàsica per establir aquesta relació. 

Fos com fos, el contacte amb l'ésser humà provocà canvis morfològics i de caràcter en els llops que van acabar creant una nova espècie, els nostres estimats i estimades Canis familiaris. Aquestes diferències l'etologia les denomina neotènia i, perquè ho entengueu, son les responsables que certes races de gossos conservin trets morfològics dels cadells, com per exemple les orelles plegades d'un Labrador. 

Ells, sens dubte, fa mil·lenis que ens estudien i ens estimen (i no es pregunten el perquè de la nostra mil·lenaria relació); volen agradar-nos i ho han aconseguit : ens agraden! I nosaltres hem de continuar treballant per aconseguir mantenir amb ells la millor relació de reciprocitat possible i que aquesta es basi en el respecte i l'educació. 

I, si sorgeixen problemes, ja ho sabeu...

Bibliografia :

· Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.

· SINC : "La amistad entre el perro y el hombre nació en Europa", Novembre 2014. http://agenciasinc.es/Noticias/La-amistad-entre-el-perro-y-el-hombre-nacio-en-Europa

Documental de la BBC sobre els gossos i les seves capacitats.

Recomano veure aquest documental. Es molt entretingut però, sobretot, dóna molta informació sobre les capacitats cognitives i sensorials dels gossos i del seu vincle amb l'ésser huma.

No us el podeu perdre!

Canis Eto-Logicus : no us fieu de les solucions exprés dels ensinistradors mediàtics.

Abans de començar us vull donar una càlida i canina benvinguda a la meva pàgina! 

El primer post el vull dedicar als miracles televisius, sense extendre'm massa. Sobretot perquè molta gent em pregunta allò de "però què té de dolent, en César Millán?" i després afegeixen que ells no creuen que el pobre home faci res de mal fet. 

Per començar, estem parlant d'un, més ben dit d'uns, en plural, senyors que surten en un programa televisiu fent-nos creure que podem modificar la conducta d'un ésser viu que pateix un transtorn de comportament en unes poques hores. Si, pot quedar molt bonic a través d'una pantalla però hi ha uns quants problemes. Per començar, en aquests programes només ens ensenyen el que volen que veiem, el que ens volen ensenyar; no veureu els fracassos, les mossegades ni les demandes judicials interposades a posteriori. I n'hi han. Aquest tipus de personatges no solen solucionar els problemes, sinó agreujar-los. 

"No intenten estas técnicas sin la ayuda de un profesional". Per què serà?

Només cal una mica de sentit comú i, també, d'empatía. Per començar, diuen que hem de fer-li entendre al gos que nosaltres som el "mascle alfa" i pretenen dues coses : que ens convertim en un gos i que el gos cregui que som un líder caní. Els gossos, per descomptat, no son curts d'enteniment; saben perfectament que un ésser humà no es un gos. No tenim l'aspecte físic, ni ens movem ni emetem les senyals ni feromones dels gossos. Així que provar de comportar-nos com un cànid per col·locar-nos al punt d'un alpha en jerarquia es, bàsicament, un exercici infructuós. Es tracta d'una tècnica desfassada que fa temps que no s'aplica. Els gossos saben que pertanyem a una altra espècie, i hi ha moltes altres maneres d'establir una correcta jerarquia entre ells i nosaltres. 

Moltes de les mal anomenades tècniques que utilitzen son, parlant clar, maltractament animal. Que el gos tiba de la corretja quan el trec a passejar? Cap problema! Li fumo una estrebada i, a part d'una luxació a les vèrtebres, segur que entén que no pot anar caminant pel davant de l'alfa... Que el gos té fòbia a l'aigua de la piscina? L'obligo a entrar, teràpia de shock! Que ensenya les dents si m'acosto al seu plat de menjar? Res, li demostro qui mana aquí, estrangulant-lo i deixant-lo penjant del collar, com si es tractés d'una forca. Aquest últim exemple es va emetre en un programa de televisió d'una coneguda cadena; el maltractament el va portar a terme un imitador de'n César Millán. L'únic que s'aconsegueix així es agreujar el problema i, amb seguretat, afegir un nou transtorn, potser irreversible, a la llista. 

Per a ells tot es redueix a un problema de dominància i jerarquia. I, de fons, perpetuen el model de superioritat especista, allò de "aquí mano jo i punt". No es dediquen a fer un estudi del gos, del seu període de socialització, del seu entorn..., no fan una recerca que els permeti conèixer l'orígen del problema. Ells venen la "fórmula màgica" i els propietaris d'aquests pobres animals han d'acabar recorrent, a la desesperada, a un altre professional o, desgraciadament, a l'eutanàsia.  

Us imagineu com es deu sentir un petit chiuahua que pateix una fòbia paralitzant a les rodes dels cotxes que passen pel carrer, que arribi un senyor que no coneix de res i l'obligui a veure rodes i més rodes en moviment? I que, a sobre, el renyi i li doni cops fent "l'urpa" i obligant-lo a estirar-se de panxa enlaire si es queixa o inntenta fugir de l'estímul que l'atemoritza? Us imagineu què us passaria si fóssiu vosaltres?

Els gossos son éssers capaços de sentir. El millor per a ells es que els seus companys humans sàpiguen interpretar les seves necessitats i establir una correcta relació que faci que la convivència sigui fàcil. L'etologia canina i un bon ensinistrament basat en el refoç positiu (mai en el càstig) son les eines perfectes per a aconseguir-ho, no en tigueu cap dubte! Siguem més Eto-Logicus!