El meu gos es sord, i ara què?

Heus aquí que, finalment, el diagnòstic es concloent : el gos es sord. Hi ha diversos graus de sordesa; aquest es el primer factor a tenir en compte a l'hora d'educar un gos amb aquesta discapacitat, ja que del grau dependrà el mètode que s'utilitzarà.  També es pot tractar d'una patologia congènita, es a dir, que el gos neixi sord, o adquirida; en el primer cas l'educarem des de ben petit amb el mètode que ens sigui més còmode, en el segon cas haurem de reeducar-lo amb paciència i ser tolerants amb ell. Potser el gos hi sent prou com per entrenar-lo de la forma tradicional, acabant amb l'associació  dels exercicis a una senyal auditiva o una combinació de senyals audibles i gestuals; potser el marge es menor del que ens agradaria i això no es possible o se'ns fa molt complicat..., i ara què podem fer?

Si ens trobem en aquesta situació, respireu fondo i tranquils : cal que sapigueu que el gos es pot educar, es clar que si! L'únic que canvia es l'enfocament de l'entrenament! Com que no serà capaç de respondre a les senyals auditives, haurem d'utilitzar senyals gestuals. Podem inventar-nos tot un diccionari de gestos que ens semblin vàlids i còmodes, com un llenguatge familiar propi, o utilitzar el llenguatge de signes que utilitzen les persones sordes. També hi ha mètodes basats en senyals lumíniques, amb clickers adaptats o utilitzant altres recursos, com per exemple una llanterna.

Podem començar l'educació del cadell o del gos adult a casa, però la recomanació, com no em cansaré d'explicar, es proporcionar-li un entrenament professional. A casa el primer que necessitem es ensenyar-li al gos a estar pendents de nosaltres. Cal que el gos ens miri i focalitzi la seva atenció en nosaltres perquè puguem treballar. Si no li ensenyem això, difícilment podrem avançar en la seva educació. Com li podem fer entendre que ens ha de mirar? Recompensarem la conducta sense associar-hi una senyal gestual : aprofitarem cada cop que el cadell (o gos) ens miri i el recompensarem. Repetirem aquesta acció moltes vegades, per assegurar-nos que assimili l'aprenentatge correctament. Calen moltes repeticions per a que un comportament quedi totalment assimilat. 

A continuació, una eina molt útil serà establir dues senyals bàsiques, una que signifiqui "molt bé!" i una altra per marcar conducta no desitjada o manca de reforçament. El "molt bé!" pot ser aixecar el dit polze, el gest ja internacionalitzat per dir "ok". Cada cop que el cadell faci alguna cosa bé (seure al seu llit, portar-nos una joguina i deixar-la anar per continuar el joc, etc), li farem el signe i tot seguit recompensarem. En el cas contrari igual, podem optar per fes un gest com d'espantar una mosca fent cara de circumstàncies per indicar-li que no va pel bon camí i, en aquest cas, no recompensarem.

Un cop hagi après que cal estar pendents de nosaltres, podrem començar a ensenyar-li tot el que considerem necessari per a una convivència en harmonia. Que no volem que pugi al sofà? Amb un trosset de menjar ho aconseguirem : li aproparem el menjar a la trufa i el guiarem perquè baixi: un cop tingui les quatre potes a terra li farem el signe de "molt bé!" i recompensarem. I així amb tots els temes de convivència.

I quant a l'obediència bàsica, com ja he dit, primer decidirem què volem ensenyar-li i les senyals gestuals que utilitzarem per fer-ho. Es de cabdal importància que un cop comencem a entrenar el gos TOTHOM utilitzi els mateixos signes, sinó li causarem una gran confusió i l'entrenament no tindrà èxit. La unitat de criteri es bàsica SEMPRE, en gossos sords i en gossos que hi senten. Per ensenyar a seure primer el guiarem amb un tallet de menjar, fent-lo passar per sobre el musell en direcció a la cua. Això sol provocar l'acció mecànica de posar el cul a terra. En el precís instant que el "cul" toqui el terra li donarem una recompensa. Repetirem moltes vegades l'exercici abans d'introduir la senyal gestual. Quan ja portem prou repeticions, farem el gest que hagem triat (per exemple, amb el dit índex estès endavant, baixar-lo per assenyalar el terra), guiarem el gos amb el menjar per fer que segui i el recompensarem. Repetirem moltes vegades per assegurar-nos que associa el gest amb l'acció. Potser ens sorprenem veient que el gos respon al gest sense haver-lo de guiar amb el menjar : ja sap què li estem demanat fent aquest signe. 

Per ensenyar-li la resta d'exercicis seguiríem el mateix mètode. El que necessitem es temps, dedicació i molta paciència. Siguem empàtics amb l'animal i adeqüem l'entrenament a la seva edat i estat físic. Feu sessions curtes, intercaleu descansos perquè pugui jugar amb vosaltres, beure aigua i/o fer les seves necessitats i acabeu la classe abans que mostri signes d'estar cansat i sempre de forma positiva, amb jocs, felicitacions i manyagues, així ens assegurem que estigui motivat per a la pròxima vegada!

Si tot això se'ns fa una muntanya, no tenim prou temps per dedicar-li o no tenim prou paciència, contacteu amb un professional. Els gossos s'han d'educar, s'han d'entrenar i recordar-los el seu entrenament durant tota la seva vida perquè no s'oblidin de què els estem demanant. I sisplau : trieu sempre l'educació en positiu! Eviteu aquells centres i aquells professionals que basin els seus mètodes en teories obsoletes i en tècniques basades en el castic físic : es totalment innecessari i contraproduent! Poseu-vos en contacte amb Musell i rebreu l'ajuda professional que necessiteu, estem a la vostra disposició.

En un pròxim article parlarem de la socialització dels gossos sords perquè, si ja es molt important en gossos que hi senten, encara ho es molt més en gossos que no!