El cartell del compte enrere...

Sempre que surto de casa observo. Sobretot observo els gossos que hi ha passejant amb els seus humans; observo com els humans interactuen amb els gossos. Faig el mateix quan vaig a casa dels clients. Moltes vegades he vist com es produeixen malentesos i problemes de comunicació entre les dues espècies. 

Els humans traiem els gossos de casa diàriament amb un (o pocs més) objectiu : que faci les seves necessitats al carrer. Els solem treure apressadament, els estressem, els fem estrebades de corretja, pretenem ser els líders de la manada (havent vist algún reality show gens recomanable) i ens molesta que parin cada cinc metres a olorar i deixar la seva empremta hormonal. Ens enfadem, ens frustrem, els increpem, els cridem i els acabem donant cops al musell, petites coces al cul... N'hi ha que passegen el gos, per no dir que l'arrosseguen, amb la corretja tan curta que el pobre pelut va tan rígid que a dures penes pot respirar i caminar alhora; d'altres prefereixen col·locar corretges d'estrangulació o collars de púes al voltant del coll del seu "estimat" company per no haver de prendre's la molèstia d'ensenyar-los a caminar; molts se senten molestos si els seus gossos borden o somiquen i els renyen un cop i un altre; la majoria sempre té un "NO!" a punt de sortir d'entre les dents per qualsevol cosa que facin els peluts...

Si pogués gravar totes aquestes escenes i ensenyar-les als seus propietaris, canviaria alguna cosa? Si els expliqués com n'és de nociu per al seu company tot això, m'escoltarien? Si veiéssin quina violència implica, se sentirien al·ludits? Si els demanés que tanquéssin els ulls i es poséssin en el lloc de l'ésser de quatre potes, ho farien? Serien més gentils i comprensius amb els que se suposa son membres de la seva família? Farien algún intent d'entendre com es comuniquen, com aprenen i quines son les motivacions dels gossos? Francament, tinc dies optimistes i dies (la majoria) en què no tinc ni gota de fe en l'ésser humà. Sé que, per moltes persones, "dominar" i sotmetre un gos es una qüestió d'orgull; per d'altres es una demostració de masculinitat o de lideratge (molt malentès); per la majoria, en un moment o un altre, escridassar, empènyer, estrebar la corretja o manipular de mala manera un gos es una via d'escapament per a la frustració diària que acumulem. Cada dia em pregunto, desde el desànim i la desesperança : PER QUÈ TENEN GOSSOS, LES PERSONES?

Deixaré de banda els pensaments que segur que es tenen, del tipus "Però perquè ho fa, això el meu gos? Es per fotre'm? Es per portar-me la contrària perquè no soc un líder de la manada prou dominant?...", etc, etc. Vull que s'entengui que els gossos tenen UNA ALTRA FORMA DE PERCEBRE I D'ENTENDRE EL MÓN en el que tots vivim. TENEN ALTRES MOTIVACIONS i, senyors/es, es COMUNIQUEN DE FORMA DIFERENT A NOSALTRES. Tant difícil d'entendre es que ells no saben que quan surten per la porta de casa fins el carrer es única i exclusivament per a fer les seves necessitats? O única i exclusivament per a caminar en línia recta sense possibilitat de desviar-se a explorar i olorar, rastrejar i deixar marca, perquè ho ha dit un "entrenador" de la tele sense cap tipus d'estudi científic ni titulació? De veritat no sabem que les sortides, per als gossos, son una gran oportunitat de crear i fer més fort el vincle amb els altres membres de la manada..., i que comportant-nos i tractant-los com ho fem ens equivoquem, i molt?

Quina solució hi ha? No ho sé, francament. No hi ha solució mentre els humans no deixem de mirar-nos el melic, mentre no deixem de valorar els animals per la seva "intel·ligència", fins que no deixem de creure que tenen moralitat i distingeixen el bé del mal. Els gossos son intel·ligents, es clar que si. I també son innocents, ho són tota la vida. Son éssers fascinants, experts observadors. Ens estimen. Ells MAI ENS TRACTEN MALAMENT. Mai! Però suporten estoicament el mal tracte que els dónen els humans. No es hora que ens comportem com l'espècie escollida que tant ens agrada creure que som i comencem a comportanr-nos amb compassió i enteresa envers ells? 

Si heu llegit l'article fins aquí, feu un esforç d'imaginació amb la meva següent proposta. Mireu el vostre pelut. Potser dorm, potser juga, potser olora o us mira ajagut a prop vostre ara mateix. Quina edat té? Un, cinc, vuit o dotze anys? Penseu : què hem fet junts? Com l'hem tractat? Què es allò que encara no hem fet i ens agradaria poder compartir amb ell? Si ell pogués parlar en el nostre idioma, què creieu que ens demanaria? Què voldria fer? Com voldria ser tractat?

...Ara imagineu que aquest company sempre fidel porta un cartell penjat del coll, un rètol a mode de collar que li repica al pit mentre camina i que té un missatge molt important escrit amb lletres grosses, clares i entenedores. Un missatge que es impossible que defugim amb la mirada cada cop que l'observem. I què hi ha escrit, al cartell? Un compte enrera. Hi podeu observar els anys, mesos, dies i hores de vida que li queden al vostre gos. Son els anys, mesos, dies i hores que us queden per gaudir de la seva presència, per compartir grans excursions i experiències. No espereu a que es mori per fer tot allò que us agradaria en la seva companyia : feu-ho ara! No espereu a arrepentir-vos i sentir-vos culpables quan us deixi per creuar l'Arc de Sant Martí! Tracteu-lo com us agrada que us tractin a vosaltres, interesseu-vos pel seu món i deixeu d'imposar-li el nostre! No perdeu menys temps perqupe EL COMPTE ENRERE NO S'ATURA. Quan us en volgueu adonar potser ja es tard o potser ja no es possible fer les coses que havieu planejat fer quan vau portar aquest gran amic de l'ànima a casa vostra.

I mai, mai a partir d'ara, mai us oblideu d'aquest cartell invisible del compte enrere que tots els peluts porten penjant del coll, tingueu-lo sempre present quan els mireu, que segur que ens fa millors persones!

Us desitgem una boníssima entrada al 2015 i que sigui un gran any per a tothom! 

Tànit Martín Jiménez