Canis Eto-Logicus

Canis Eto-Logicus
Respecte, comunicació, amor, vincle, lideratge, diversió i treball en equip son les claus per aconseguir una relació increïble amb el nostre gos.

2 d’ag. 2014

Quan arriba el moment de dir adéu

Dilluns va fer un mes que en Black va creuar l'Arc de Sant Martí. M'ha semblat convenient parlar del dol que passem quan aquests membres de la nostra família han de marxar.

Quan portem un gos a casa, cadell o adult, no solem pensar que un dia li haurem de dir adéu. No volem pensar que arribarà el moment en què ens deixi o hagem de prendre la decisió d'estalviar-li patiment al pelut i proporcionar-li una mort digna. Sabem que arribarà el dia però el percebem tant llunyà que inconscientment triem no pensar-hi; sobretot perquè quan crees un vincle amb un ésser viu saps que el fet de deixar de compartir-hi la vida, experiències i moments impagables es dur, fa mal i costa d'acceptar. Quan se'n va un gos també acaba una etapa de la nostra vida, també se'n va alguna cosa de nosaltres amb ell. Ara que encara es recent l'adéu d'en Black no vull perdre l'oportunitat de raonar sobre la mort dels peluts. 

En el cas d'en Black feia mesos que sabíem que el moment podia estar més a prop del que ens hagués agradat. Era un gos que va entrar a la senectut de forma tranquil·la, va començar a acumular problemes físics, alguns deguts a les condicions de vida anteriors a la seva arribada a casa (una decisió tant precipitada com inevitable), d'altres trastorns normals que solen aparèixer en edat geriàtrica. El fet es que hi ha un descens de ritme paulatí i evident, lent però imparable que fa que et comencis a preguntar quan, com i on arribarà el moment. I després hi ha una acceleració sobtada dels símptomes que ens avisa que el moment es molt i molt a prop. En Black feia uns mesos que cada vegada s'aixecava menys, últimament només per menjar, beure i fer les seves necessitats. I l'última setmana el seu estat va degenerar molt. El dilluns el vam portar a la clínica per fer-li proves i es va fer evident que el gos tenia masses xacres, masses coses; el més dur era que les suportava com un campió, sense queixar-se, tot i els alts nivells de dolor que estava patint per diversos motius. En aquestes situacions s'agraeix que els professionals parlin clar, sobretot quan s'ha de prendre la decisió de recórrer a l'eutanàsia : no podem deixar que l'egoisme, el fet de no poder renunciar a la seva companyia, faci que intentem allargar la seva agonia.

El cas es que nosaltres ens vam poder anar mentalitzant. La seva evolució ens ve permtre anar-nos fent a la idea, aquell cap de setmana ja sabíem, perquè ho intuíem, que dilluns hauriem de donar-li l'últim adéu. El diumenge vaig voler donar-li un caprici; son aquelles coses que necessitem els humans, pensar que si realment es el seu últim dia de vida el nostre company mereix fruïr d'algun plaer. Li vaig comprar un bon os que es va cruspir ben content i feliç.

El fet d'estar mentalitzats ens va ajudar per quedar-nos amb ell fins l'últim batec del seu cansat cor, per dir-li a cau d'orella mentre "s'adormia" com l'estimavem. I per poder fer-ho de forma serena i tranquil·la, sense ensorrar-nos davant d'ell. Perquè no volia que marxés vivint el nostre sofriment, preocupat pensant que ens passava alguna cosa i sense entendre el què. Imagineu-vos què us passaria pel cap si us moríssiu envoltats de persones plorant, cridant i somicant; personalment crec que seria una vertadera agonia marxar així. I es curiós però crec que ell també sabia que havia arribat el moment...

La mort d'un gos també comporta un procés de dol, el mateix que travessem quan mor una persona. Hi ha morts inesperades, que arriben a destemps; això es quelcom que no podem controlar. En aquests casos la tragèdia ens porta un dol sobtat, passem per les fases inicials abruptament i ens costa arribar a l'acceptació.  No puc deixar de pensar en en Roc, que va morir enverinat; o en en Thor que tot i patir un càncer va marxar precipitadament, abans del que crèiem... Sempre es dur entendre que mai més estarem físicament amb el nostre amic. Però quan el desenllaç es va fent evident comences a transitar pel dol a mesura que et vas fent conscient que s'acosta el dia, tens temps de reflexionar, de dedicar un temps extra a estar amb aquell pelut que haurà de marxar; tens temps de mentalitzar-te i agafar forces per acompanyar-lo fins l'últim sospir. 


Les persones de l'entorn, amb les millors intencions i veient el patiment, solen voler fer alguna cosa per atenuar la nostra angoixa i moltes vegades ho fan dient obvietats. Ho fan amb les millors intencions, perquè necessiten ajudar d'alguna manera, però a vegades es millor acompanyar en silenci el dol que no intentar remeiar-lo, perquè primer, es un procés natural i que necessitem passar i segon, dient obvietats a vegades provoquen irritació. En el meu cas agraeixo més una mà a l'espatlla i un bon silenci de comprensió que no pas paraules buides. Les frases com "ja sabíem que aquest dia havia d'arribar" l'únic que provoquen es irritació perquè dóna la sensació que el sentiment que mostrem molesta als demés, que els fa nosa la nostra expressió de dolor, que els incomoda veure'ns així. El que necessita algú que passa un dol es suport emocional, comprensió i acceptació. Ja superarem la pèrdua però mentre no ho fem, necessitem tolerància. Mireu de ser comprensius i pacients amb els que ho estiguin passant malament per la mort d'un pelut.

Així doncs, si veieu que s'acosta el moment, per quan arribi el moment de dir adéu a un pelut penseu, amb empatia, de quina manera voldríeu passar aquest trànsit vosaltres. Voldríeu morir acompanyats per la vostra família, en un ambient tranquil i ple d'amor, comprensió i acceptació? Voldríeu que els éssers que més us importen en aquest món us omplissin de carícies i petons i us diguessin com en sou, d'estimats, mentre us adormiu? Sé que es dur, sé que pot semblar impossible d'aconseguir i si al final no podeu, si al final us vencen les llàgrimes, no passa res : no hi ha res a retreure'ns. Som més forts del que ens pensem, però som humans, al cap i a la fi...



Segueix la nostra pàgina a facebook!