Fins aviat, Pometa...

Ahir a mitja tarda ens vam acomiadar de tu, conscients i incrèduls alhora, amb cert sentiment de culpa (i dubtes, tot dintre del procés de dol) però sabent que estàvem fent el millor per a tu, tot a la vegada. 

Ahir a mitja tarda vas deixar aquest cos que ja no t'acompanyava i estem segurs que vas córrer cap als peluts i humans que van marxar abans que tu i t'esperaven, alegre pel retrobament, contenta per poder tornar a moure't i a expressar-te com abans. Jo sé que ja els manes a tots, la nostra líder de manada (bé, tots menys en Thor, el teu gran mestre samurai del que vas aprendre a obrir portes i a dissimular, cosa que feies millor que ell).

A casa hi ha silenci. Els que ens hem quedat encara atrapats a la matèria et trobem a faltar. Sempre tan gínjol, sempre amb tant caràcter, sempre tan dolça i mimosa. Ens retrobarem tots quan arribi el moment, i serem la manada inter-espècie més canyera de l'altre costat.

Ahir a la nit els teus germans canins t'estranyaven. Qui no s'ho vulgui creure que no ho faci. En Piti ensumava el teu racó, la teva estora, et buscava. En Cauda no ens treia l'ull del damunt, ens mirava (i continua aquest matí) molt seriós, ens interroga amb la mirada. Ens pregunta sense paraules on has anat i no em surten les paraules.

Busqueu tranquils que jo vigilo!

Trapella, llesta, manaire, protectora, dolça, busca-manyagues, independent, excursionista, exploradora, golafre. Tot un caràcter. Pastor alemany de dia, mastí quan començava a pondre's el sol. Es un honor per a mi que siguis la imatge del logotip de Musell, la meva mestissa defensora de la família.

Tinc tantes coses per explicar sobre tu i un nus tan gran a la gola mentre escric aquestes línies...

Però vull acabar en positiu. Aquí a casa ens has deixat petjada a tots. Els humans adults t'agraïm la teva tasca amb el nostre cadell humà; la teva paciència, la teva supervisió i les teves ganes d'acompanyar-lo de ben petit. Ets la que més petons d'ell s'ha endut. En Jaume et va treure endavant amb biberó i vas ser la seva balsa salva vides en un moment que ho necessitava molt. Et trobarà molt a faltar. Amb mi havies fet molt vincle i sempre et veuré trescant pels murs i roques del bosc fent el "rey león" com sempre et deia. Has estat una gran terapeuta per a nosaltres. I què dir dels altres dos peluts? ...en Piti, el teu germà, era el teu company d'aventures, de diversions i de descans; tu gran, ell petit, us complementàveu en tot. I en Cauda..., de tu ha après a obrir les portes de casa i ja serà la tercera generació a qui s'ha transmès aquest coneixement : en Thor està orgullós de tu, has estat una bona mestra per la cabra adolescent.

No em vull allargar més. T'estimem. Tornarem a veure'ns i a estar tots junts, n'estem segurs. Ets un àngel de quatre potes i em consola saber que ja no et fa mal res, que ja tornes a ser tu. Gràcies per aquesta dècada, Pometa i fins ben aviat.

  

Toca premi?

El cartell del compte enrere...

Sempre que surto de casa observo. Sobretot observo els gossos que hi ha passejant amb els seus humans; observo com els humans interactuen amb els gossos. Faig el mateix quan vaig a casa dels clients. Moltes vegades he vist com es produeixen malentesos i problemes de comunicació entre les dues espècies. 

Els humans traiem els gossos de casa diàriament amb un (o pocs més) objectiu : que faci les seves necessitats al carrer. Els solem treure apressadament, els estressem, els fem estrebades de corretja, pretenem ser els líders de la manada (havent vist algún reality show gens recomanable) i ens molesta que parin cada cinc metres a olorar i deixar la seva empremta hormonal. Ens enfadem, ens frustrem, els increpem, els cridem i els acabem donant cops al musell, petites coces al cul... N'hi ha que passegen el gos, per no dir que l'arrosseguen, amb la corretja tan curta que el pobre pelut va tan rígid que a dures penes pot respirar i caminar alhora; d'altres prefereixen col·locar corretges d'estrangulació o collars de púes al voltant del coll del seu "estimat" company per no haver de prendre's la molèstia d'ensenyar-los a caminar; molts se senten molestos si els seus gossos borden o somiquen i els renyen un cop i un altre; la majoria sempre té un "NO!" a punt de sortir d'entre les dents per qualsevol cosa que facin els peluts...

Si pogués gravar totes aquestes escenes i ensenyar-les als seus propietaris, canviaria alguna cosa? Si els expliqués com n'és de nociu per al seu company tot això, m'escoltarien? Si veiéssin quina violència implica, se sentirien al·ludits? Si els demanés que tanquéssin els ulls i es poséssin en el lloc de l'ésser de quatre potes, ho farien? Serien més gentils i comprensius amb els que se suposa son membres de la seva família? Farien algún intent d'entendre com es comuniquen, com aprenen i quines son les motivacions dels gossos? Francament, tinc dies optimistes i dies (la majoria) en què no tinc ni gota de fe en l'ésser humà. Sé que, per moltes persones, "dominar" i sotmetre un gos es una qüestió d'orgull; per d'altres es una demostració de masculinitat o de lideratge (molt malentès); per la majoria, en un moment o un altre, escridassar, empènyer, estrebar la corretja o manipular de mala manera un gos es una via d'escapament per a la frustració diària que acumulem. Cada dia em pregunto, desde el desànim i la desesperança : PER QUÈ TENEN GOSSOS, LES PERSONES?

Deixaré de banda els pensaments que segur que es tenen, del tipus "Però perquè ho fa, això el meu gos? Es per fotre'm? Es per portar-me la contrària perquè no soc un líder de la manada prou dominant?...", etc, etc. Vull que s'entengui que els gossos tenen UNA ALTRA FORMA DE PERCEBRE I D'ENTENDRE EL MÓN en el que tots vivim. TENEN ALTRES MOTIVACIONS i, senyors/es, es COMUNIQUEN DE FORMA DIFERENT A NOSALTRES. Tant difícil d'entendre es que ells no saben que quan surten per la porta de casa fins el carrer es única i exclusivament per a fer les seves necessitats? O única i exclusivament per a caminar en línia recta sense possibilitat de desviar-se a explorar i olorar, rastrejar i deixar marca, perquè ho ha dit un "entrenador" de la tele sense cap tipus d'estudi científic ni titulació? De veritat no sabem que les sortides, per als gossos, son una gran oportunitat de crear i fer més fort el vincle amb els altres membres de la manada..., i que comportant-nos i tractant-los com ho fem ens equivoquem, i molt?

Quina solució hi ha? No ho sé, francament. No hi ha solució mentre els humans no deixem de mirar-nos el melic, mentre no deixem de valorar els animals per la seva "intel·ligència", fins que no deixem de creure que tenen moralitat i distingeixen el bé del mal. Els gossos son intel·ligents, es clar que si. I també son innocents, ho són tota la vida. Son éssers fascinants, experts observadors. Ens estimen. Ells MAI ENS TRACTEN MALAMENT. Mai! Però suporten estoicament el mal tracte que els dónen els humans. No es hora que ens comportem com l'espècie escollida que tant ens agrada creure que som i comencem a comportanr-nos amb compassió i enteresa envers ells? 

Si heu llegit l'article fins aquí, feu un esforç d'imaginació amb la meva següent proposta. Mireu el vostre pelut. Potser dorm, potser juga, potser olora o us mira ajagut a prop vostre ara mateix. Quina edat té? Un, cinc, vuit o dotze anys? Penseu : què hem fet junts? Com l'hem tractat? Què es allò que encara no hem fet i ens agradaria poder compartir amb ell? Si ell pogués parlar en el nostre idioma, què creieu que ens demanaria? Què voldria fer? Com voldria ser tractat?

...Ara imagineu que aquest company sempre fidel porta un cartell penjat del coll, un rètol a mode de collar que li repica al pit mentre camina i que té un missatge molt important escrit amb lletres grosses, clares i entenedores. Un missatge que es impossible que defugim amb la mirada cada cop que l'observem. I què hi ha escrit, al cartell? Un compte enrera. Hi podeu observar els anys, mesos, dies i hores de vida que li queden al vostre gos. Son els anys, mesos, dies i hores que us queden per gaudir de la seva presència, per compartir grans excursions i experiències. No espereu a que es mori per fer tot allò que us agradaria en la seva companyia : feu-ho ara! No espereu a arrepentir-vos i sentir-vos culpables quan us deixi per creuar l'Arc de Sant Martí! Tracteu-lo com us agrada que us tractin a vosaltres, interesseu-vos pel seu món i deixeu d'imposar-li el nostre! No perdeu menys temps perqupe EL COMPTE ENRERE NO S'ATURA. Quan us en volgueu adonar potser ja es tard o potser ja no es possible fer les coses que havieu planejat fer quan vau portar aquest gran amic de l'ànima a casa vostra.

I mai, mai a partir d'ara, mai us oblideu d'aquest cartell invisible del compte enrere que tots els peluts porten penjant del coll, tingueu-lo sempre present quan els mireu, que segur que ens fa millors persones!

Us desitgem una boníssima entrada al 2015 i que sigui un gran any per a tothom! 

Tànit Martín Jiménez

Quan arriba el moment de dir adéu

Dilluns va fer un mes que en Black va creuar l'Arc de Sant Martí. M'ha semblat convenient parlar del dol que passem quan aquests membres de la nostra família han de marxar.

Quan portem un gos a casa, cadell o adult, no solem pensar que un dia li haurem de dir adéu. No volem pensar que arribarà el moment en què ens deixi o hagem de prendre la decisió d'estalviar-li patiment al pelut i proporcionar-li una mort digna. Sabem que arribarà el dia però el percebem tant llunyà que inconscientment triem no pensar-hi; sobretot perquè quan crees un vincle amb un ésser viu saps que el fet de deixar de compartir-hi la vida, experiències i moments impagables es dur, fa mal i costa d'acceptar. Quan se'n va un gos també acaba una etapa de la nostra vida, també se'n va alguna cosa de nosaltres amb ell. Ara que encara es recent l'adéu d'en Black no vull perdre l'oportunitat de raonar sobre la mort dels peluts. 

En el cas d'en Black feia mesos que sabíem que el moment podia estar més a prop del que ens hagués agradat. Era un gos que va entrar a la senectut de forma tranquil·la, va començar a acumular problemes físics, alguns deguts a les condicions de vida anteriors a la seva arribada a casa (una decisió tant precipitada com inevitable), d'altres trastorns normals que solen aparèixer en edat geriàtrica. El fet es que hi ha un descens de ritme paulatí i evident, lent però imparable que fa que et comencis a preguntar quan, com i on arribarà el moment. I després hi ha una acceleració sobtada dels símptomes que ens avisa que el moment es molt i molt a prop. En Black feia uns mesos que cada vegada s'aixecava menys, últimament només per menjar, beure i fer les seves necessitats. I l'última setmana el seu estat va degenerar molt. El dilluns el vam portar a la clínica per fer-li proves i es va fer evident que el gos tenia masses xacres, masses coses; el més dur era que les suportava com un campió, sense queixar-se, tot i els alts nivells de dolor que estava patint per diversos motius. En aquestes situacions s'agraeix que els professionals parlin clar, sobretot quan s'ha de prendre la decisió de recórrer a l'eutanàsia : no podem deixar que l'egoisme, el fet de no poder renunciar a la seva companyia, faci que intentem allargar la seva agonia.

El cas es que nosaltres ens vam poder anar mentalitzant. La seva evolució ens ve permtre anar-nos fent a la idea, aquell cap de setmana ja sabíem, perquè ho intuíem, que dilluns hauriem de donar-li l'últim adéu. El diumenge vaig voler donar-li un caprici; son aquelles coses que necessitem els humans, pensar que si realment es el seu últim dia de vida el nostre company mereix fruïr d'algun plaer. Li vaig comprar un bon os que es va cruspir ben content i feliç.

El fet d'estar mentalitzats ens va ajudar per quedar-nos amb ell fins l'últim batec del seu cansat cor, per dir-li a cau d'orella mentre "s'adormia" com l'estimavem. I per poder fer-ho de forma serena i tranquil·la, sense ensorrar-nos davant d'ell. Perquè no volia que marxés vivint el nostre sofriment, preocupat pensant que ens passava alguna cosa i sense entendre el què. Imagineu-vos què us passaria pel cap si us moríssiu envoltats de persones plorant, cridant i somicant; personalment crec que seria una vertadera agonia marxar així. I es curiós però crec que ell també sabia que havia arribat el moment...

La mort d'un gos també comporta un procés de dol, el mateix que travessem quan mor una persona. Hi ha morts inesperades, que arriben a destemps; això es quelcom que no podem controlar. En aquests casos la tragèdia ens porta un dol sobtat, passem per les fases inicials abruptament i ens costa arribar a l'acceptació.  No puc deixar de pensar en en Roc, que va morir enverinat; o en en Thor que tot i patir un càncer va marxar precipitadament, abans del que crèiem... Sempre es dur entendre que mai més estarem físicament amb el nostre amic. Però quan el desenllaç es va fent evident comences a transitar pel dol a mesura que et vas fent conscient que s'acosta el dia, tens temps de reflexionar, de dedicar un temps extra a estar amb aquell pelut que haurà de marxar; tens temps de mentalitzar-te i agafar forces per acompanyar-lo fins l'últim sospir. 

Les persones de l'entorn, amb les millors intencions i veient el patiment, solen voler fer alguna cosa per atenuar la nostra angoixa i moltes vegades ho fan dient obvietats. Ho fan amb les millors intencions, perquè necessiten ajudar d'alguna manera, però a vegades es millor acompanyar en silenci el dol que no intentar remeiar-lo, perquè primer, es un procés natural i que necessitem passar i segon, dient obvietats a vegades provoquen irritació. En el meu cas agraeixo més una mà a l'espatlla i un bon silenci de comprensió que no pas paraules buides. Les frases com "ja sabíem que aquest dia havia d'arribar" l'únic que provoquen es irritació perquè dóna la sensació que el sentiment que mostrem molesta als demés, que els fa nosa la nostra expressió de dolor, que els incomoda veure'ns així. El que necessita algú que passa un dol es suport emocional, comprensió i acceptació. Ja superarem la pèrdua però mentre no ho fem, necessitem tolerància. Mireu de ser comprensius i pacients amb els que ho estiguin passant malament per la mort d'un pelut.

Així doncs, si veieu que s'acosta el moment, per quan arribi el moment de dir adéu a un pelut penseu, amb empatia, de quina manera voldríeu passar aquest trànsit vosaltres. Voldríeu morir acompanyats per la vostra família, en un ambient tranquil i ple d'amor, comprensió i acceptació? Voldríeu que els éssers que més us importen en aquest món us omplissin de carícies i petons i us diguessin com en sou, d'estimats, mentre us adormiu? Sé que es dur, sé que pot semblar impossible d'aconseguir i si al final no podeu, si al final us vencen les llàgrimes, no passa res : no hi ha res a retreure'ns. Som més forts del que ens pensem, però som humans, al cap i a la fi...

Avui ens has deixat...

Avui es un dia trist, te n'has hagut d'anar. Has creuat l'Arc de Sant Martí, acompanyat fins l'últim moment per nosaltres que t'hem acariciat i petonejat, t'hem dit com t'estimem, que te n'anaves a dormir per despertar-te en un lloc on el cos no et provocarà dolor, on segur que tornes a ser jove i a córrer com ja fa temps que no podies córrer... Dóna records a tots els que t'hi esperaven, humans i peluts!

I tot i que fa temps que sabíem que arribaria el moment, es fa dur. Perquè eres el nostre "Blacki gordi". Perquè eres tot cor, un cor amb potes; innocent com el cadell que mai has deixat de ser, forçut, amistós, carinyós fins a fer-te empalagós! Ens venies a rebre a l'entrada quan tornàvem a casa i, ara que t'era tant difícil aixecar-te, ens donaves la benvinguda amb els teus lladrucs per no deixar de ser-hi present. Ara el teu racó al peu de les escales serà buit...

Ja et trobem molt a faltar i sempre et tindrem al cor. Una part de nosaltres ha marxat amb tu, com sempre passa quan se'n va algú estimat, però no podrem oblidar el teu caràcter afable, les teves ganes de jugar, les teves mandíbules de labrador, els teus forts i insistents cops de cua, la teva mirada de tendresa i la de trapella, les teves llepades infinites. Em guardo al cor els nostres concursos de lladrucs. I la teva tossuderia. Han estat quasi tretze anys els que has acomplert, els set últims a la nostra família. Hem fruït junts, has caminat al nostre costat fent-nos la vida més amena i t'espero, t'esperem..., ens retrobarem a la fi de tot.

T'estimem, Black!

P.S.- Gràcies mare per encarregar-te del cigró perquè ens poguéssim acomiadar d'en Black com déu mana. Gràcies a la Mariona i a l'Albert, per la seva sinceritat, professionalitat i pel seu tracte humà, son uns grans veterinaris.