La web de MUSELL!

Tenia ganes de publicar aquesta notícia : ja tenim la web de Musell operativa! Podeu fer click sobre l'enllaç :

http://musell.wixsite.com/musell

Crec que es important que les persones que busquen un educador caní puguin informar-se sobre qui estan a punt de contractar, com treballa, quina filosofia-ètica de treball segueix, on s'ha format i quina es la seva formació. En un món com el de l'educació, l'entrenament i la modificació de conducta canines en què, malauradament, no hi ha una regulació legal com sí existeix a altres països, al meu parer som els professionals del sector els que hem d'esforçar-nos en donar la informació, formar-nos i proporcionar el millor servei possible. Això es especialment important si tenim en compte que treballem amb dues espècies intel·ligents, emotives i que hi senten, humans i gossos, i es mereixen respecte, empatia i un tracte adequat.

Anirem millorant la web poc a poc, esperem donar bones notícies aviat i millorar encara més el servei, hi hauran sorpreses i nous reptes! Esteu convidats a entrar-hi i fer-hi un bon cop d'ull!

Cadells : extraterrestres que aterren per Nadal!

Aquestes festes hem pogut llegir diversos articles de protectores, etòlegs, educadors, i un llarg etcètera demanant  que no es regalin animals com si fossin joguines ja que la majoria d’ells acabaran abandonats abans que arribi l’estiu. Portar un cadell a casa significa fer-se càrrec d’un bebè  animal (si, un bebè) que requereix afecte, empatia, paciència i educació per a que tot rutlli.

Però em sembla que el que cal, també, es ser conscients que tot i la pedagogia divulgativa, milers d’animals seran regalats aquest Nadal. Sé que molts acabaràn a casa de persones que, en el fons, inicien aquesta aventura amb il·lusió. Així, abans que la il·lusió i la novetat es converteixin en maldecaps que puguin desembocar en abandonament, vull explicar quins son els trucs per a integrar el nou membre de la família a la nostra llar amb èxit i no acabar perpetrant un delicte.

• Educar es estimar. Aquesta boleta de pèl no porta un sistema operatiu amb tots els programes configurats al nostre gust, tal i com molts semblen creure. No saben què han de fer, no saben què poden mossegar, necessiten guiatge per a comportar-se com els humans desitgem en moltes situacions i, en la societat en la que vivim, la majoria necessiten aprendre a relacionar-se amb els seus iguals. No, els gossos no s’espavilen sols i entre ells! Només ho fan els que han tingut l'oportunitat d'aprendre d'adults equilibrats, i això es difícil avui dia per moltes raons, entre les quals la cria intensiva de cadells als que separen prematurament de les seves mares i el nostre estil de vida actual, en què cada cop estem més aïllats i els gossos tenen menys oportunitats d'interactuar. En fi..., els cadells son un quadern en blanc a les pàgines del qual nosaltres els hem d’ajudar a escriure la seva vida; som els seus mestres, la seva família i la seva manada. Així, de la mateixa manera que portem els nostres fills a l’escola i els ensenyem rutines, comportaments i límits (en positiu, sisplau), hauríem de ser conseqüents i encarregar-nos que els gossos rebin l’educació que els pertoca per a conviure amb humans en una societat humana. Contacteu amb un educador en positiu!
• Com anuncio al títol de l'article, mirem de fer-nos a la idea que aquest cadell que hem acollit es un ésser extraterrestre que parla el seu propi idioma, té una percepció diferent del món i l'interpreta segons la seva lògica. Un ésser que es intel·ligent i emocional, especialista en entendre les nostres expressions facials i gestos, però incapaç de pronunciar una paraula del que ens sent dir per a fer-se entendre (potser la seva glotis està dissenyada per produir uns sons diferents als nostres, qui sap!). Interessem-nos per aprendre els rudiments del seu idioma, descobrireu que es passen el dia parlant i que no callen! De veritat, no callen! I us adonareu que moltes senyals de comunicació son interpretades de forma incorrecta per nosaltres, els humans. Si aquestes festes ha aterrat un cadell extraterrestre a casa vostra i voleu aprendre a llegir el seu idioma, a nivell bàsic us recomano el llibre Señales de calma, de Turid Rugaas, no us el perdeu!

• Organitzem el dia a dia, creem rutines i horaris que ens facilitin i ens simplifiquin el dia, de la mateixa forma que ho fem amb els nens. Ens evitarà frustracions i estrès.

• Treballem el vincle amb el gos, a través de passejos, joc i entrenament. Creem un llenguatge en comú (el que s’anomena obediència) per simplificar la comunicació i poder demanar al pelut què necessitem d’ell en comptes de passar-nos el dia dient-li tot el que fa malament. Eduquem en positiu. Eduquem en el respecte entre espècies, per a que ens respectin i els respectem, en especial instruint els nens d'ambdues espècies. Insisteixo, els EDUCADORS CANINS som com els mestres d'escola, els professors i els catedràtics : tenim coneixements, capacitats i destresa per a educar i ensenyar en positiu als vostres peluts. Així que porteu el cadell extraterrestre a l'escola!

El meu desig per aquestes festes es que les famílies afortunades que obrin les portes a un “regal” animal els facin el segon millor regal de la seva vida : proporcionar-li la millor educació possible. D'aquesta manera disminueix la possibilitat que aquest magnífic bebè sigui abandonat a la seva sort dintre de pocs mesos.

Com cada any, tanmateix, recordem que als refugis i protectores d'arreu hi ha milers de gossos (cadells, joves, sèniors, creuats, de raça...) esperant que la família que desitgen arribi per donar-los la vida que mereixen. Inculqueu valors als petits i, si tenen una edat que ho permeti, involucreu-los en la recerca del pelut ideal i/o en el voluntariat, fins i tot. Hi ha moltes maneres de donar un cop de mà als gossos i als que es desviuen per buscar-los nova llar.

Amb aquests consells : abandonament zero!

Molt bon 2016 a totes les famílies/manada!

Tànit Martín Jiménez

Sorteig sessió doble d'educació o entrenament

No volíem deixar de fer un petit sorteig aquestes festes, un sorteig per Reis! així que aquí el teniu!

Musell sorteja una sessió de dues hores d'educació canina o entrenament en obediència. El guanyador decidirà a què dediquem aquesta sessió exclusiva! Què significa això? Doncs que durant dues hores treballaré amb el vostre gos el que desitgeu. Que deixi de tibar com un dimoni per passejar? Que segui tranquil al seu matalàs mentre mengeu a taula? Que deixi de rosegar els turmells cada cop que camineu? Que deixi de pujar al sofà, o bordar quan sona el timbre, o de fer les necessitats a casa.. O bé preferiu que treballem els exercicis més útils i necessaris per a la seva educació, com seure, jaure, estar quiet...

O potser tu li has ensenyat tot el que saps a casa, però t'agradaria perfeccionar exercicis o introduir-ne de nous i no saps com fer-t'ho? Aprofita : participa al sorteig i t'ajudarem a aconseguir-ho!

Com funciona :

1. Cal ser fan o fer-se fan de la pàgina de Musell a facebook.

2. Deixa un comentari explicant què escolliries si fossis el guanyador/a del concurs!

3. Comparteix el cartell al teu mur : segur que tens amics, familiars i/o coneguts a qui els pot interessar participar!

Recorda fer totes les passes per a tenir dret a participar : Fanpage + Comentari + Compartir foto!

Que tingueu molta sort!

Bases :

1. -Aquest sorteig finalitza el 05/01/2016 a les 24:00h. El dia 06/01/2016 es realitzarà el sorteig i es comunicarà el guanyador/a en una publicació a la pàgina de Musell. El guanyador té tres dies per a enviar un correu electrònic a canis.etologicus@gmail.com i confirmar que es queda amb el premi. Si passat aquest temps el guanyador no ha contactat amb Musell, es repetirà el sorteig entre la resta de participants i es publicarà el resultat.

2.- El premi consisteix en una sessió doble (dues sessions d'una hora cadascuna seguides) d'entrenament en obediència o educació canina. La sessió es realitzarà a domicili si el guanyador/a es de la província de Girona. En cas que el guanyador/a visqui fora de la província, es concertarà una cita a Musell, L'Escala.

3.- El premi es personal i intransferible.

CAP GOS ES PERFECTE

No existeixen els gossos perfectes, de la mateixa manera que no hi ha éssers humans perfectes. Cada gos es un individu diferent, amb unes vivències, unes rutines i una genètica única.

Els educadors canins tampoc tenim gossos perfectes, i personalment tampoc els voldria (seria molt avorrit!). Treballem amb els nostres gossos tot el que cal perquè siguin el màxim d'equilibrats i fiables possible. Però, per què escric això?

Us ho explico. Acabo de tornar del bosc amb en Cauda. En Cauda es el que s'anomena un "gos de treball" i té un gran repte per superar : l'exciten els objectes en moviment i té un impuls irrefrenable per a parar-los. Es un assumpte d'instints. L'altre dia parlàvem de ser responsables si deixem els gossos lliures. Com que el gos ha anat millorant molt en certs aspectes d'aquest comportament persecutori (ja no mossega a l'aire ni dóna cops de morro al mentó de les persones, es molt més fiable), quan hem arribat al bosc he sospesat les opcions. Hi he anat a les 13h per trobar-me poc trànsit; ell controla molt més els seus impulsos que fa uns mesos, així que li he demanat que baixés del maleter i l'he deixat lliure.

Normalment no ho faig. El porto de la corretja el primer tram, vigilo i estic alerta per si apareixen runners i ciclistes i, si n'apareix un els demano que s'aturin per poder agafar el gos i estalviar-los un ensurt...

Que quedi clar que en Cauda MAI ha mossegat ningú! I jo mai deixaria que passés res semblant.

I què ha passat doncs?

No feia ni deu segons que havia baixat del cotxe i ha aparegut, saltant  un replà i a l'aire, a una velocitat increïble, un ciclista. Li he fet senyals i li he demanat que pari. Ha parat. S'ha quedat immòbil. En Cauda s'ha dedicat a fer cercles voltant el ciclista i l'ha tocat amb l'espatlla. El ciclista estava tant rígid que ha caigut com un tronc de costat a terra i ha començat a llençar imprecacions. Li he demanat calma per evitar que en Cauda s'excités més o s'espantés i li he hagut d'acabar demanant silenci perquè el gos no em sentia amb el volum de les perles que deixava anar el pobre home per la boca. Un cop l'home ha callat i ja sense interferències sonores, li he demanat al gos que vingués, ha vingut i l'he lligat.

Reflexió : no puc prendre'm com a quelcom personal el que estava cridant el ciclista, perquè acabava de viure un moment de por i d'estrès molt intens que ha donat com a resultat una conducta agressiva (les imprecacions). Es així com funciona el nostre cervell, i el dels gossos també. Deduireu que molts problemes de conducta dels peluts provinguin de la por i l'estrès.

Segona reflexió : tot i que treballem per eradicar aquesta conducta d'en Cauda, si no l'hagués deixat lliure el gos no hauria tingut l'oportunitat d'equivocar-se, ni jo de corregir-lo com he fet. I com ho he fet? Doncs per a tot el dia d'avui ha perdut el privilegi de córrer i jugar lliure pel bosc. Ell ho ha entès perfectament, us ho asseguro. Quan ha vist que no el deslligava li ha canviat l'expressió de la cara i la posició del cos. Ha caminat amb aire de "semi-depressió" tot el trajecte, sense poder ensumar, ventejar, rastrejar, córrer, saltar, fer derrapades, escarbar...

Tercera reflexió : No cal pegar un gos ni escridassar-lo quan passa un episodi com el que hem viscut fa uns minuts, hi han moltes formes de fer entendre a un gos que no podem tolerar segons quins comportaments. No us deixeu pressionar per la presència d'altres persones i tracteu el gos de mala manera només per la frustració i la vergonya que pugueu patir. Cal treballar molt en una mateixa per saber dominar els sentiments que produeixen certes conductes indesitjades, i molt més si es tracta d'un gos que es el nostre company i membre de la meva família.

Per això vull que sabeu que en Cauda es un gos que conviu amb dos congèneres més, que viu integrat en una família multi-espècie en la que hi ha un nen de tres anys que estima i respecta. Es un bon gos amb un gran repte, molt molest, però que no té res a veure amb cap tipus d'agressivitat. Crec que els professionals de l'educació canina hem de ser HUMILS i no pretendre projectar una aura de perfecció (i en molts casos acompanyada de dominància) que, a part d'irreal, pot ser contraproduent perquè ningú té el poder de controlar-ho tot i pot arribar el dia que passi alguna cosa amb algun dels nostres gossos i la nostra imatge pública se'n ressenti moltíssim.

I us vull demanar que, si ens trobeu per l'Escala (entorn urbà o boscà) o a qualsevol altre paratge passejant, vegeu que estem treballant precisament això. Volem que pugui sortir al carrer com qualsevol altre gos, però per aconseguir-ho hem de treballar al carrer! I, si ens veieu i ens voleu ajudar, parleu amb mi i us explico com ho podeu fer!

Gràcies per llegir-nos! Cops de musell de part d'en Cauda!

OBEDIÈNCIA I HABILITATS CANINES

En Cauda fent l'ós

Quan volem entrenar un gos el primer que ens imaginem es un gos (el nostre, per si de cas) executant a la perfecció els clàssics però bàsics i molt útils exercicis del que s'anomena obediència bàsica : seu, jau, quiet, vine i fuss. Hi ha variacions en aquesta llista, però ara son irrellevants. Ho tenim al pap : entrenar un gos es aconseguir que faci aquests exercicis.

L'obediència bàsica es necessària i extremament útil per molts motius : 

• la necessitarem a l'hora d'educar el gos 
• establim un llenguatge de comunicació que tots dos entenem a la perfecció, 
• ens dóna control sobre el seu comportament pels casos en què ens faci falta, 
• estimula la seva intel·ligència 

..., i la descripció de beneficis podria continuar força més, però la deixem aquí per no estendre'ns massa.

Flyball

Tanmateix, però, hi ha infinitat d'exercicis (uns més útils que altres, es cert) que podem practicar amb el nostre pelut i no limitar-nos als cinc bàsics. Les habilitats canines son un conjunt d'exercicis que ens serveixen per a treballar diversos aspectes, des de l'autocontrol o control d'impulsos, a la concentració, les habilitats, fins a l'equilibri o la propiocepció, sempre basant-nos en les capacitats del gos i tenint en compte la seva edat, estat físic i mental.  

Hi han esports en què participen només gos i guia i d'altres que es juguen en equip i amb nivells molt alts de competitivitat. Feu click a les imatges i als enllaços per veure videos i llegir informació de cada modalitat!

Exemples d'algunes modalitats esportives basades en habilitats canines :

• Agility
• Discdog
• Dogdancing
• Flyball
• Etc!

Agility

Quan ensenyem habilitats, fora de l'àmbit de la competició, ho fem per a compartir moments de qualitat amb el nostre amic pelut, per estimular-lo físicament i cognitivament, per reforçar el nostre vincle i, sobretot, per passar-ho bé! Practicar habilitats es recomanable per a tots els gossos, adequant-nos sempre al seu estat físic, edat, caràcter i raça (o mescla), però es encara molt més recomanable per a aquells que conviuen amb un exemplar del que s'anomenen races de treball, que han estat seleccionades durant generacions perquè estiguin predisposades a "treballar" (i necessiten fer-ho d'alguna manera); si no sou socis d'un club caní, i voleu practicar habilitats, busqueu un bon professional o una bona escola i informeu-vos. No us n'arrepentireu!

Com ensenyar l'exercici "vine" de forma fàcil?

Ensenyar un gos a venir quan se li demana pot convertir-se en un mal de cap si no es fa correctament. Hi ha diverses maneres d'aconseguir que acudi on som nosaltres i de fomentar aquest comportament, aquí us deixo unes recomanacions :

1. ARRIBA UN CADELL A CASA :

Els cadells tenen tendència a seguir-nos, per curiositat, per oportunisme, per observar-nos, per jugar... Hem d'aprofitar les seves ganes de seguir-nos per ensenyar-los l'exercici de venir de forma natural. 

• Quan ens movem i el gos s'aixequi per començar a seguir-nos li direm "vine!" i li donarem una recompensa quan arribi on som nosaltres. Felicitar-lo i donar-li un premi es una forma excel·lent d'ajudar-lo a relacionar la paraula amb l'acció. Repetirem molt sovint.
• Quan el cadell estigui entretingut fent alguna cosa, el cridarem, direm la paraula màgica i poden passar dues coses : que s'aixequi i vingui, fet que recompensarem; que ens miri i inclini el cap com pensant "què diu, ara?", fet que no ens ha de desanimar i que acompanyarem de palmades, sorollets amistosos, cops a les cames o al terra..., tot el que calgui per animar-lo a aixecar-se i venir. Quan, per fi, s'aixequi, el motivarem engrescant-lo dient coses com "molt bé!", "cap aquí!", tot amb veu "infantil" i quan arribi li donarem un trosset de deliciós menjar.
• No sempre recorrerem al menjar quan arribi fins a nosaltres : aprofitarem les seves ganes de jugar per utilitzar el joc i les joguines com a reforç positiu. Així, quan vingui, li direm "molt bé! i li oferirem joc amb una pilota, un mossegador, un peluix, etc.
• Aprofitant les seves ganes de ser la nostra ombra, practicarem per tot arreu on el portem : parcs canina, cases d'amics i familiars, sortides i excursions en entorns naturals... Així l'ajudarem a generalitzar aquest comportament que ens pot ser tant útil en determinades situacions.

2.- GOS JOVE O ADULT QUE VOLEM MOTIVAR :

El nostre gos ja sap quin es el significat de la paraula "vine" però diguem que, pel que sigui, no està prou motivat per fer l'exercici sempre, a tot arreu, ni amb les mateixes ganes. Què hem de fer?

• Per començar ens ho prendrem com un repte personal. Volem que el nostre gos vingui cap a nosaltres quan li demanem, però hem d'entendre que el gos necessita que fomentem la conducta i que el motivem. Si no hi ha motivació pot començar el procés d'extinció pel qual una conducta deixa de ser útil des del punt de vista del pelut i, per tant, deixa de manifestar-se. Esbrinem què es el que motiva el nostre gos. Joguines? Activitats? Menjar? Utilitzem el motivador més gran com a reforç de la conducta.
• Demanem-li al pelut que vingui. Quan vingui, tardi el que tardi, felicitem-lo amb moltes ganes. Donem-li el reforç que haguem triat. Repetim l'exercici. Si volem fer sèries de repeticions seguides una bona manera d'aconseguir-ho es llençar-li la recompensa a uns metres de distància i aprofitar quan vagi a buscar-la per tornar-lo a a cridar. 
• Augmentem la dificultat. Cridem-lo quan estigui en una habitació diferent a la nostra. Donem-li una bona recompensa quan vingui.
• Practiquem l'exercici a l'exterior. Fem sortides en entorns naturals i, mentre passegem, anem-li demanant de tant en tant que vingui. Quan comenci a córrer cap a nosaltres l'engrescarem amb paraules.

                                               

RECOMANACIONS :

1.  MAI, mai, mai renyeu el gos si no fa cas de la petició o si tarda un temps excessiu (a parer vostre) a venir. Si el renyem l'únic que aconseguirem es que la pròxima vegada encara tingui menys ganes i menys motius per acostar-se'ns. I MAI-RE-MAI el pegueu. Vosaltres us acostaríeu a algú que sembla molt enfadat, frustrat i que quan hi arribeu us crida i us pega?..., no oi? I jo tampoc!
2. Quan practiquem a l'exterior no es tracta de marejar el gos demanat-li que vingui cada vegada que s'allunyi de nosaltres. Hem de saber triar el moment oportú per fer l'exercici. Si està ensumant o rastrejant quelcom molt interessant hem de ser prou llestos per saber que es molt més difícil que ens escolti; siguem audaços i aprofitem els moments en què estiguem segurs que el gos ens sent i que ens pugui fer cas.
3. Administrem els premis de forma que entengui que com més ràpid arribi el nostre costat, millor es la recompensa. Si ve ràpidament li donarem amb prestesa un bon tros de menjar. Si tarda en venir també el premiarem, però la recompensa no serà automàtica ni tant suculenta : comptarem fins a cinc i li donarem un premi més petit.
4. Compte! Ensenyar-lo a venir quan li demanem aprofitant la seva tendència a la companyia no significa que haguem de fomentar comportaments que puguin desembocar en futurs trastorns com l'hiperafecció o l'ansietat per separació. Hem d'acostumar els peluts a ser independents, cal diferenciar entre aquest aprenentatge i la dependència emocional. 

Si trobeu aquest article interessant : compartiu, comenteu i feu-vos seguidors de Musell! 

El meu gos es sord, i ara què?

Heus aquí que, finalment, el diagnòstic es concloent : el gos es sord. Hi ha diversos graus de sordesa; aquest es el primer factor a tenir en compte a l'hora d'educar un gos amb aquesta discapacitat, ja que del grau dependrà el mètode que s'utilitzarà.  També es pot tractar d'una patologia congènita, es a dir, que el gos neixi sord, o adquirida; en el primer cas l'educarem des de ben petit amb el mètode que ens sigui més còmode, en el segon cas haurem de reeducar-lo amb paciència i ser tolerants amb ell. Potser el gos hi sent prou com per entrenar-lo de la forma tradicional, acabant amb l'associació  dels exercicis a una senyal auditiva o una combinació de senyals audibles i gestuals; potser el marge es menor del que ens agradaria i això no es possible o se'ns fa molt complicat..., i ara què podem fer?

Si ens trobem en aquesta situació, respireu fondo i tranquils : cal que sapigueu que el gos es pot educar, es clar que si! L'únic que canvia es l'enfocament de l'entrenament! Com que no serà capaç de respondre a les senyals auditives, haurem d'utilitzar senyals gestuals. Podem inventar-nos tot un diccionari de gestos que ens semblin vàlids i còmodes, com un llenguatge familiar propi, o utilitzar el llenguatge de signes que utilitzen les persones sordes. També hi ha mètodes basats en senyals lumíniques, amb clickers adaptats o utilitzant altres recursos, com per exemple una llanterna.

Podem començar l'educació del cadell o del gos adult a casa, però la recomanació, com no em cansaré d'explicar, es proporcionar-li un entrenament professional. A casa el primer que necessitem es ensenyar-li al gos a estar pendents de nosaltres. Cal que el gos ens miri i focalitzi la seva atenció en nosaltres perquè puguem treballar. Si no li ensenyem això, difícilment podrem avançar en la seva educació. Com li podem fer entendre que ens ha de mirar? Recompensarem la conducta sense associar-hi una senyal gestual : aprofitarem cada cop que el cadell (o gos) ens miri i el recompensarem. Repetirem aquesta acció moltes vegades, per assegurar-nos que assimili l'aprenentatge correctament. Calen moltes repeticions per a que un comportament quedi totalment assimilat. 

A continuació, una eina molt útil serà establir dues senyals bàsiques, una que signifiqui "molt bé!" i una altra per marcar conducta no desitjada o manca de reforçament. El "molt bé!" pot ser aixecar el dit polze, el gest ja internacionalitzat per dir "ok". Cada cop que el cadell faci alguna cosa bé (seure al seu llit, portar-nos una joguina i deixar-la anar per continuar el joc, etc), li farem el signe i tot seguit recompensarem. En el cas contrari igual, podem optar per fes un gest com d'espantar una mosca fent cara de circumstàncies per indicar-li que no va pel bon camí i, en aquest cas, no recompensarem.

Un cop hagi après que cal estar pendents de nosaltres, podrem començar a ensenyar-li tot el que considerem necessari per a una convivència en harmonia. Que no volem que pugi al sofà? Amb un trosset de menjar ho aconseguirem : li aproparem el menjar a la trufa i el guiarem perquè baixi: un cop tingui les quatre potes a terra li farem el signe de "molt bé!" i recompensarem. I així amb tots els temes de convivència.

I quant a l'obediència bàsica, com ja he dit, primer decidirem què volem ensenyar-li i les senyals gestuals que utilitzarem per fer-ho. Es de cabdal importància que un cop comencem a entrenar el gos TOTHOM utilitzi els mateixos signes, sinó li causarem una gran confusió i l'entrenament no tindrà èxit. La unitat de criteri es bàsica SEMPRE, en gossos sords i en gossos que hi senten. Per ensenyar a seure primer el guiarem amb un tallet de menjar, fent-lo passar per sobre el musell en direcció a la cua. Això sol provocar l'acció mecànica de posar el cul a terra. En el precís instant que el "cul" toqui el terra li donarem una recompensa. Repetirem moltes vegades l'exercici abans d'introduir la senyal gestual. Quan ja portem prou repeticions, farem el gest que hagem triat (per exemple, amb el dit índex estès endavant, baixar-lo per assenyalar el terra), guiarem el gos amb el menjar per fer que segui i el recompensarem. Repetirem moltes vegades per assegurar-nos que associa el gest amb l'acció. Potser ens sorprenem veient que el gos respon al gest sense haver-lo de guiar amb el menjar : ja sap què li estem demanat fent aquest signe. 

Per ensenyar-li la resta d'exercicis seguiríem el mateix mètode. El que necessitem es temps, dedicació i molta paciència. Siguem empàtics amb l'animal i adeqüem l'entrenament a la seva edat i estat físic. Feu sessions curtes, intercaleu descansos perquè pugui jugar amb vosaltres, beure aigua i/o fer les seves necessitats i acabeu la classe abans que mostri signes d'estar cansat i sempre de forma positiva, amb jocs, felicitacions i manyagues, així ens assegurem que estigui motivat per a la pròxima vegada!

Si tot això se'ns fa una muntanya, no tenim prou temps per dedicar-li o no tenim prou paciència, contacteu amb un professional. Els gossos s'han d'educar, s'han d'entrenar i recordar-los el seu entrenament durant tota la seva vida perquè no s'oblidin de què els estem demanant. I sisplau : trieu sempre l'educació en positiu! Eviteu aquells centres i aquells professionals que basin els seus mètodes en teories obsoletes i en tècniques basades en el castic físic : es totalment innecessari i contraproduent! Poseu-vos en contacte amb Musell i rebreu l'ajuda professional que necessiteu, estem a la vostra disposició.

En un pròxim article parlarem de la socialització dels gossos sords perquè, si ja es molt important en gossos que hi senten, encara ho es molt més en gossos que no!

Convertir un gos agressiu en una bomba de rellotgeria.

La situació es inacceptable. Patim ansietat quan arriba el moment de sortir al carrer a passejar el pelut. El que va començar com una anècdota, com un fet puntual ha anat cada vegada a més. Ha arribat el moment de reconèixer que tenim un problema. El sentiment de culpabilitat i la frustració que comporta acceptar que a casa tenim un gos amb agressivitat no ens ajuda a l'hora de posar fil a l'agulla i buscar ajuda professional. Però alhora sabem que no podem arriscar-nos, que el risc es massa alt i que no podem esperar que el problema desaparegui sol.

L'agressivitat es un trastorn molt seriós, i no : no es resol per si sol. I malauradament solem deixar passar massa temps des que es produeixen els primers símptomes fins que la realitat s'imposa, busquem ajuda i resulta que el problema es molt més greu del que ens pensàvem. El pitjor es que a moltes persones, de sobte, els envaeix un sentiment d'emergència i busquen solucions apressades de mans de suposats professionals que acaben d'agreujar la situació. "Professionals" que poden convertir els nostres peluts en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en el moment més inesperat.

De què estic parlant? Perquè emmarco la paraula "professionals" entre cometes? 

Quan demanem ajuda per un cas d'agressivitat, el millor es recórrer a un etòleg o un educador caní amb coneixements d'etologia. Això es així perquè encara hi ha molts "professionals" del món caní que utilitzen el càstic físic o tècniques anacròniques i en desús per abordar un trastorn d'agressivitat. Algú que realment entengui de gossos MAI aplicaria el càstic ni utilitzaria material com, per exemple, collars d'estrangulament, de púes o electrònics amb un gos agressiu. 

El motiu? N'hi ha diversos. Els més rellevants son que un gos agressiu, que tolera nivells d'estrés molt baixos, mostra aquest comportament o bé perquè té por o bé perquè està irritat. En qualsevol dels dos casos no es adequat utilitzar tècniques aversives, que li afegeixen més estrés, tensió i angoixa a l'animal, per tractar el problema. Tractem l'agressivitat amb més agressivitat. Quin pot ser el resultat a curt o llarg termini? Que el gos ataqui, amb nefastes conseqüències. 

Un altre motiu es entendre que el gos està patint; no es objectiu d'aquest article entrar en les causes i tipus d'agresivitat classificades, però si cal que entenguem que un gos agressiu esdevé incompetent socialment. Són gossos incapaços de relacionar-se, bé sigui amb altres gossos, amb humans o amb ambdúes coses. I els gossos son una espècie gregària, viuen en manades i necessiten saber quina es la manera correcta de relacionar-se, ja sigui amb uns o amb altres, perquè en depèn la seva supervivència. Socialitzar-se es una necessitat bàsica dels peluts. Quin final pot tenir un gos agressiu que intentem reconduir amb tècniques agressives? L'abandonament? La gossera? El sacrifici?

Un altre motiu es que aquestes tècniques carreguen tota la culpa del comportament sobre l'animal. Es la teoria de la dominància que a tanta gent agrada, que tant ha calat i que per mi, perdoneu, es incorrecta. Si el gos mostra un comportament agressiu es, sobretot, culpa dels seus humans, que no hauràn sabut educar-lo ni gestionar correctament la seva socialització. També pot ser culpa dels criadors, sobretot si parlem de "granges de cadells" o botigues físiques i/o virtuals, on solen tractar els animals com a productes sense preocupar-se de les conseqüències de deslletar massa aviat, de separar un bebè de la seva mare i germans (dels que tantes coses ha d'aprendre). Però no, què dic! : si es culpa del gos, que es una bèstia nascuda amb l'únic objectiu de desafiar els humans que conviuen amb ell per aconseguir una posició superior de jerarquia que li proporcionarà dubtosos privilegis futurs! Noteu la ironia, sisplau.

Si tot això no us convenç, perquè no fem un exercici que, pel que sembla, cada vegada es més difícil de fer a la nostra societat? Perquè no intentem posar-nos en el lloc del gos i veure-ho des del seu punt de vista? Podria ser alguna cosa així :

 "Un dia, passejant content amb la meva humana, va aparèixer un home molt alt 
amb una jaqueta negra a la cantonada, sortit del no res! Em vaig espantar molt! Com que s'acostava cap a nosaltres, vaig grunyir per avisar-lo que no s'apropés més, però no em devia entendre! Quan passava pel nostre costat, vaig llançar una mossegada a l'aire i , finalment, l'home terrorífic es va apartar! No sé perquè, però, la meva amiga humana es va enfadar molt! Em va clavar una estrebada amb la corretja i em va escridassar!". 

Us ho imagineu? I podria continuar : 

"Amb el pas del temps, cada vegada em feia més por trobar-me homes, portessin jaqueta, barret o motxil·la. Cada vegada que grunyia la humana s'enfadava molt i em pegava al musell, així que vaig deixar de grunyir perquè no li agradava...". 

El gos va interpretar que el renyaven perquè grunyia, va deixar de grunyir. Va deixar d'avisar de què hi havia quelcom que no li feia el pes, que no li agradava. Un dia, mort de por, va estar a punt de mossegar una dona. La "seva humana", farta de no poder sortir a passejar tranquil·la, frustrada per la situació, creient que el seu gos no la respectava com a líder, contracta un "ensinistrador". Aquest, ja el primer dia, porta un collar de pues; li col·loquen al voltant del coll i comencen a fer-li estrebades amb la corretja, fent que se li clavin les pues al coll, a la mínima que mostra un suposat  "comportament de dominància", que pel "senyor ensinistrador" pot ser qualsevol cosa, des d'olorar per seguir un rastre fins a fregar les potes al terra després de miccionar. El gos es pregunta perquè la seva humana li està inflingint aquest càstic, aquest dolor. Castiguen el gos indiscriminadament i aquest aprèn a anul·lar aquests comportaments alhora que va acumulant tensió i frustració. El problema no s'està tractant correctament, només queda latent. Estem eliminant els senyals de comunicació (com grunyir) que tant servei ens fan per saber què li fa por o què li molesta. Estem tractant el pelut com un objecte. I això, repeteixo, fa que el convertim en una bomba de rellotgeria.

Efectes molt nocius dels collars de pues o d'estrangulament.

"Un dia, jo estava tan tranquil al jardí, al meu racó. Els nens jugaven lluny, però

de sobte vaig veure que s'acostaven, xisclant i fent moviments agressius.

Jo tenia molta por, però no vaig avisar-los perquè si ho faig m'inflingeixen dolor. Se m'acostaven massa i jo no podia fugir. Un d'ells em va assenyalar i em va mirar fixament i jo, tement el pitjor, vaig mossegar-lo".

Al final, ha passat. Aquest cas s'ha produït, en podeu estar segurs, amb moltes variacions. Aquí hi ha dues víctimes : el nen que ha rebut l'acat del gos i que, potser, no sobreviurà, i el gos que, mal conduït i amb agressivitat per por tractada amb mètodes punitius, serà sacrificat. La humana no entendrà què ha passat "si el gos el va ensinistrar en nosequí i em va garantitzar que el problema s'havia acabat!". Una desgràcia.

Les estadístiques no menteixen i el que ens diuen es que els gossos educats amb aquest tipus de mètodes mostren o són proclius a desenvolupar trastorns d'agressivitat. Reitero que existeixen diversos tipus d'agressivitat, de la mateixa manera que existeixen diverses tècniques per tractar-les. Però vull que s'entengui que per tractar un problema tan seriós com aquest s'han de seguir unes pautes i optar per educadors responsables. 

Necessitem descartar causes orgàniques (com poden ser l'hipotiroidisme o l'epil·lèpsia, entre d'altres) demanant una revisió a fons al nostre veterinari. Necessitem fer una anamnesi completa per intentar saber quin va ser l'origen del comportament, en quines situacions, a qui va dirigit, etc. Fer un diagnòstic acurat. Necessitem conèixer les opcions reals de tractament del trastorn d'agressivitat, perquè hi ha casos en què, malauradament, el més responsable i caritatiu per al pelut es el sacrifici. Cal que tinguem MOLT CLAR que l'agressivitat NO ES CURA MAI. Com a màxim podrem recórrer a tècniques de modificació de conducta (de reforç positiu, sisplau), proporcionar un bon entrenament en obediència i tenir la situació controlada, però no hi ha garanties que no es torni a produir un problema. En un pròxim article parlaré de l'agressivitat i de perquè es incurable al 100%. L'hàbit que crea i les hormones que ruixen el cervell hi tenen molt a veure.

I doncs, com hem d'actuar si el nostre gos mostra agressivitat? Per començar : no el renyeu, no el pegueu, no li crideu "no!". Tot això l'únic que fa es reforçar el seu comportament, son reforços negatius! El que heu de fer es buscar ajuda professional tan aviat com veieu que teniu un problema. Les possibilitats de millora són majors quan abans es diagnostiqui el trastorn, no deixeu que passi el temps i el problema es faci cada vegada més gran com una bola de neu! Heu d'ajudar el vostre pelut, tots hi sortireu guanyant!

No hi ha res més trist que veure un pelut maltractat amb collars de càstic. No hi ha res més penós que castigar les conductes inadequades essent tan fàcil reforçar i premiar les conductes correctes! Quina mania tenim en castigar als nostres peluts pel que està prohibit en comptes d'ensenyar-los el que es correcte, el que poden fer! L'ensenyament en positiu es molt més efectiu i genera respostes positives de llarga durada. Vosaltres què preferiu? Un cop de puny o que us donin les gràcies i us afalaguin? Tots preferim els reforços positius, humans i altres animals!

Nens i gossos! Gossos i nens! (2)

Heus aquí la segona part sobre nens i peluts!

Molt bé, hem superat la primera etapa i hem fet tot el possible per a que el nostre pelut s'adapti al canvi familiar i per a establir una correcta relació entre el nostre amic de quatre potes i el nostre bebè. Però, com tot en aquesta vida, arriben canvis! Ara la criatura comença a caminar i la cosa s'anima. Amb les primeres passes s'intensifica la conducta exploratòria del bebè i alhora la relació amb els peluts augmenta en complexitat.

Una criatura que mou cames i braços de forma erràtica, que fa sorollets i crits aguts, que cau i rodola constantment, es quelcom excitant per a un gos. Arribats a aquest punt estaria bé que el nostre pelut sàpiga mantenir la calma i, si li demanem, apartar-se de la trajectòria del bebè. Molts gossos perceben els moviments descoordinats de les criatures com a una amenaça i els fa por veure com els petitons s'acosten on ell s'està; a d'altres els excita i pot despertar algun instint depredador latent. Llavors, per més bo que creguem que es el nostre gos, el primer que hem de fer ( a part d'educar-lo en obediència ) es observar la reacció del pelut quan té la criatura a prop. Què fa? Com es comporta? Sol estar tranquil davant la presència del bebè que camina o, al contrari, normalment sol marxar amb les orelles baixes i el cap encongit?

Com haurien d'interactuar les criatures amb els peluts.
Pòsters extrets de la pàgina de l'experta en comportament animal Sophia Yin.

Això serveix per a bebès que ja caminen  per a nens i nenes en general. Primer, hem d'evaluar unes quantes coses. Té el nostre gos alguna malaltia que li provoqui dolor, com displàsia o artrosi? Té mermades les seves capacitats visuals o auditives? Patia algun trastorn de comportament ja abans de l'arribada del nadó a casa? Es possessiu amb les seves joguines, amb la seva escudella de menjar? Per què tantes preguntes? Doncs perquè si un gos està patint dolor, pot ser que sigui més reactiu davant situacions que per a ell puguin ser possibles amenaces. Si un gos no s'hi veu bé o té problemes auditius, pot ser que sigui més recelós amb el seu entorn ja que la discapacitat li provoca inseguretat. Si ja patia un trastorn de comportament, es evident que hem de vigilar molt de prop el seu comportament, i si es un gos possessiu o territorial, el mateix. Potser el nostre pelut es vellet i pateix síndrome de disfunció cognitiva, hem de vigilar! Si no sabeu què es el SDC, punxeu aquí : http://canisetologicus.blogspot.com.es/2013/12/quan-els-peluts-es-fan-vells-sindrome.html

Llavors, què hem de fer? Uns quants consells :

1.- No deixar les criatures soles amb el gos MAI DE LA VIDA. Sempre hi ha d'haver un adult supervisant el contacte.

2.- No permetre que els petits s'acostin a les escudelles del pinso i de l'aigua. 

3.- Impedir que toquin el gos quan aquest estigui al seu racó o estigui dormint. Hi ha races, com el Jack Russell que tenen molt mal despertar. El seu matalàs o coixí es "el seu territori" i no els solen agradar les invasions imprevistes.

4.- No deixarem que els petits manipulin àrees tabú dels peluts com son : la boca, les potes, etc. Mirarem que les criatures no abracin el gos envoltant-lo amb els braços ja que sol ser una posició de "dominància" que la majoria no toleren o els produeix estrès. 

5.- No deixarem que els nens intentin prendre les joguines als gossos, no es un joc. 

6.- Si el gos pateix dolor, no podem permetre que els petitons s'hi recolzin, sobretot al damunt de les àrees crítiques. 

Com no han d'interactuar els nens amb els gossos,
de la pàgina de l'experta en comportament Sophia Yin

Ara sé que molts us estareu preguntant : no es una mica exagerat tot això? Doncs no. La majoria d'atacs de gossos a nens es donen perquè els pares fomenten o permeten aquest tipus d'interaccions. Per a un gos, un nen es una cosa estranya. Per què? Doncs per què, per començar, no emet feromones sexuals, no fa olor ni d'home ni de dona adults, es mou de forma erràtica, fa sorolls estranys i aguts, son baixets i vulnerables. 

Què hi podem fer nosaltres? A part de supervisar SEMPRE, hem d'educar els nostres fills en el respecte. Han d'entendre que no poden molestar el gos, que no el poden despertar per caprici, que els gossos tenen el seu espai propi i que no sempre els ve de gust (igual que ens passa a les persones) que els anem a acariciar i a fer manyagues. Molts continuen pensant que un gos ha de tolerar qualsevol cosa i, que si no ho fa, s'ha de castigar. Remarco que els gossos mereixen ser respectats com a individus que tenen la seva pròpia personalitat i sentiments, no son els nostres esclaus, encara que molts encara els vegin així.

Si tot i això, el gos mostrés símptomes d'estrès, ronqués, bordés o ensenyés les dents a una criatura en un moment d'aquells en què ens hem despistat, el que no hem de fer es reaccionar cridant ni posant-nos nerviosos. Si el gos ha rebut classes d'obediència, el cridarem pel seu nom i li demanarem que vingui fins on som nosaltres. Llavors, el traurem de l'habitació. No cal pegar-lo ni cridar-li : traient-lo de l'habitació el gos veu que ha fet quelcom que no està acceptat a la família. No el maltractarem, però tampoc podem tolerar aquest tipus de comportaments.

Quant als nens i nenes : si ja parlen i entenen el que els expliquem, els direm que en una situació d'aquest tipus han de fer el següent : QUEDAR-SE TOTALMENT IMMÒBILS. Els gossos s'exciten amb el moviment, però si ens quedem immòbils segurament acabaran perdent el seu interès en nosaltres (perquè una cosa que no es mou es avorrida). Acte seguit, baixar a poc a poc les mans, posar els braços enganxats al cos i marxar molt lentament oferint-li al gos una visió lateral del cos, mai donar-li l'esquena.

Per acabar torno a remarcar la importància D'EDUCAR ELS GOSSOS EN OBEDIÈNCIA, per tenir una eina que ens aporti un plus de seguretat. Premiar els peluts sempre que es mostrin tranquils davant de la presència dels petitons. I us recomano que visiteu aquesta pàgina :  http://www.doggonesafe.com/espanol , es una pàgina de Canadà sobre prevenció d'atacs, han traduït les recomanacions i consideracions a tenir en castellà, molt útil i interessant.

Aquest article no pretén alarmar a ningú, sinó fer-nos conscients de situacions que es poden donar i donar consells útils sobre com hem d'actuar per a mantenir els nostres fills/es sans i estalvis tot entenent i respectant la nostra família canina. 

Si us ha semblat un bon article, compartiu i feu-vos seguidors nostres a facebook! Cada setmana publiquem pilons d'informació i trucs útils!

Nens i gossos! Gossos i nens!

Nens i gossos! Gossos i nens!

Heus aquí un dels motius de preocupació més habituals dels nostres dies per a les famílies que tenen criatures petites i per a les parelles que conviuen amb peluts i que estan a punt de ser pares! L'arribada d'un bebè a casa no té perquè comportar cap trastorn de comportament sempre que fem tot el possible per habituar els nostres gossos a la nova situació abans que es produeixi. Evidentment hi hauran canvis a casa, hi hauran canvis en les rutines familiars, però si fem el possible per ajudar els nostres peluts en aquesta nova situació, no hem de tenir problemes. D'això parlaré en aquest post : l'arribada d'un nadó en una casa de peluts.

L'arribada d'un nadó... Em ve al cap quan em vaig quedar embarassada; un cop fet el test d'embaràs ens va tocar revisió al veterinari amb els tres peluts i recordo que em va preguntar si no havia notat cap canvi de comportament. I sabeu què : doncs si! Va ser una de les coses que em va fer sospitar que podia estar embarassada! Quin canvi vaig notar? Doncs els gossos, els tres, estaven més "enganxosos" del que es normal. Em fa riure quan recordo que es posaven tots tres asseguts al meu davant en formació de semicercle i em miraven intensament. I jo pensava : "però què?"...

Amb això vull dir que els gossos, amb el seu olfacte i la seva sensibilitat, poden saber que estem gestant un nou membre de la família abans que ho sapiguem nosaltres. I què podem fer nosaltres per a que l'arribada del nou membre de la manada no sigui gens traumàtica? 

Tot això :

· Habituar el pelut als sons d'un bebè. Per Internet podeu trobar pistes d'àudio de plors, gemecs, riures, i diverses vocalitzacions. O, si teniu parents o coneguts que tinguin bebès, els podeu demanar permís per a gravar-los amb una aplicació de gravació de veu del vostre mòbil. Quan reproduïu l'àudio per al vostre gos, recordeu de premiar-lo sempre que es mostri tranquil i relaxat. Estareu condicionant la seva conducta, fomentant que no s'exciti un cop senti els sorollets reals que farà el/la vostre/a fill/a quan sigui a casa.
· Un cop tingueu l'habitació de la criatura muntada, feu-li una visita guiada al gos. Deixeu que ensumi el bressol, el canviador, els bolquers per a estrenar i tot el que calgui. Feu-ho més d'una vegada.
· Podeu fer servir un peluix dels que us hagin regalat per el/la bebè com si fos la vostra criatura i practicar un xic d'obediència amb el pelut. O compreu-vos una nina hiperrealista d'aquestes que estan de moda, el que vulgueu! D'aquesta manera s'acostumarà a fer-vos cas mentre tingueu les mans ocupades i no ho veurà estrany.
· Acostumar-lo a estar més estones sol. Com? Fer caminades (podeu aprofitar per entrenar-lo per passejar al costat del cotxet del bebè de forma tranquil·la, de passada) a horaris variables, habituar-lo a joguines interactives, acostumar-lo a quedar-se sol en una habitació diferent a la vostra a intervals de temps cada vegada més extensos...
· Si el pelut no ha rebut cap curs d'educació en obediència, us recomano que poseu fil a l'agulla. Ho agraireu quan hagi nascut la criatura i no hagueu de bregar físicament amb el vostre company de la família canina.

Un cop neixi la criatura :

· Que el pare, en algun dels viatges que faci a casa, aprofiti per portar un bolquer brut perquè el gos l'ensumi. I robeta que el bebè hagi fet servir també. Així en coneixerà l'olor per a quan portem el/la nostre/a fill/a a casa.
· El dia de la triomfal tornada a casa de la, ara ja, família humana, presentarem el bebè al gos amb cura, si es possible fora de casa. Deixarem que el gos l'ensumi (de forma respectuosa) i en recompensarem una actitut tranquil·la. No cal que li acostem la cara del bebè.
· Continuarem exercitant el nostre amic pelut amb passejades i posarem en pràctica tot el que hem assajat els mesos anteriors.

Portar tots aquests consells a la pràctica no es, en cap cas, cap garantia que no apareguin trastorns de conducta, tot sigui dit. Però si que es quelcom fonamental per a procurar que la convivència no es malmeti. Li proporcionem al gos eines de gestió de les seves emocions i de la seva conducta exposant-lo a noves situacions, i, de fet, això disminueix les probabilitats de que apareguin problemes un cop tinguem el bebè a casa. 

I ara unes consideracions finals. No vull ser alarmista, res més lluny de la meva intenció. Però hem de ser realistes i hem de tenir seny. Els cànids son depredadors. Fa mil·lennis que conviuen amb nosaltres i hem estat capaços d'eliminar certes conductes a través de la selecció genètica, però un bebè es un ésser dèbil que emet sons aguts : es una possible presa. No podem deixar MAI un bebè a soles amb un gos. No podem esperar que el gos sigui la nostra cangur. No podem fiar-nos del nostre gos només perquè creguem que "es molt bo". Tant es com es comporti amb nosaltres, un bebè pot despertar l'instint de caça del més mansoi dels gossos que mai hagi existit. La relació del bebè i del gos sempre requereix SUPERVISIÓ per part nostra.

En un proper article parlaré de la relació entre els peluts i els nens un cop comencen a caminar, de què hem d'ensenyar als nostres fills i de les coses que podem fer perquè s'estableixi una relació sana i correcta.

Espero que trobeu aquesta informació interessant i, sobretot : ÚTIL! 

Educant en positiu

El món de l'educació canina ha fet un gran canvi en poques dècades. Un canvi a millor, es clar. Abans solien utilitzar-se mètodes coercitius, amb càstics corporals, instruments que ara cataloguem com de tortura ( si : els collars de pues, els collars elèctrics, d'estrangulament, etc ), mètodes que es basaven en la idea que el gos ha de ésser "dominat" com si, no em cansaré de repetir-ho, els cànids fossin una espècie demoníaca sorgida de l'inframón, com un Cerber, que només tenen una idea fixa : intentar dominar-nos per esdevenir els líders de la manada. 

Actualment cada vegada s'utilitzen més mètodes "positius". El reforçament positiu esdevé un recurs poderós a l'hora d'educar els gossos. Què es un reforç positiu? Doncs, per dir-ho de forma entenedora, es quelcom agradable per al gos : carícies, menjar, joc o joguines... Deixem enrere els càstics (verbals o físics) que solien fer-se servir com a reforços negatius (un estímul que el gos desitja evitar) i ens centrem en premiar els comportaments i les conductes desitjades. Així quan ensenyem, per exemple, a un pelut el comandament "seu" procurarem que executi el moviment (posar el cul a terra) per ell mateix i, un cop ho aconsegueixi, immediatament li donarem un premi. Així entén ràpidament i de forma agradable què es el que aquests humans bojos li estem demanant que faci!

El reforçament positiu no només s'utilitza per a educar en obediència, ensenyar trucs o educar els gossos de treball, sinó que es una eina molt valuosa en el camp de la modificació de comportament. Perquè m'entengueu : no serveix de res refregar el morro d'un ca pel damunt d'un pixum dient-li (o cridant) "no!", bàsicament perquè podem estar reforçant la seva conducta sense saber-ho o, encara pitjor, confonent el pobre animal i/o creant un trastorn de comportament. Es millor ignorar el fet, netejar-ho discretament i premiar el nostre/a company/a quan faci les seves necessitats al lloc que desitgem! Amb rapidesa entendran el missatge, molt millor amb reforçament positiu, es clar!

Si totes aquestes explicacions no fossin suficients, parlarem de neurones. Les sinapsis que es creen educant en positiu esdevenen camins més i més ràpids a recórrer cada vegada que premiem una conducta. A alguns no els agradarà la comparació però, de la mateixa manera que als bebès fins que tenen cert domini del llenguatge se'ls estan formant les connexions entre neurones i el fet d'educar-los i tractar-los amb amor fa que es creïn unes sinapsis que reforcen la seva autoestima i capacitat de gestionar les emocions, sinapsis que poden mantenir-se inalterables i que marcaran el seu caràcter i la seva forma d'enfrontar-se al món quan siguin adults, amb els peluts passa el mateix. Es molt més efectiu educar un gos respectant el seu temperament, de forma personalitzada, amb mètodes positius i amens, fent que les seves neurones hagin de treballar, que no pas castigant-lo, de la manera que sigui.

Per acabar l'article de la setmana una petita consideració : no sé perquè costa tant d'entendre, aquí a casa nostra, com n'és d'important proporcionar una educació bàsica als nostres peluts. Als països on això es un fet normalitzat i evident, en què comencen les classes quan els peluts son uns cadells, no hi ha el mateix percentatge d'agressions contra humans, ni d'abandonaments. Es clar que els nostres Canis familiaris fa molts mil·lennis que conviuen amb nosaltres però els cal educació per entendre què poden i no poden fer, quins comportaments son acceptables entre els seus congèneres i entre ells i nosaltres. I als humans, per descomptat, ens cal adquirir més coneixements sobre la naturalesa, els instints i la comunicació dels cànids. En un proper article parlaré de malentesos que se solen donar entre la nostra espècie i la dels nostres peluts!

Que tingueu bona setmana i sigueu sempre Eto-Logicus!