Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (3)

Ho havíem deixat aquí : 

Per fer que el problema disminueixi fins a solucionar-lo cal treballar amb el gos certs conceptes i habilitats i, sobretot, donar-li motius per prendre les decisions correctes. Es molt important que el vincle entre el gos i la persona sigui sòlid, que el pelut tingui confiança en el seu humà ; si això falla, es el primer que ens caldrà treballar. Alhora cal que quedi clar que un gos que surt disparat darrera una bicicleta no deixarà de fer-ho a canvi d'una "xuxe". Però si deixarà de fer-ho si li hem ensenyat a tenir autocontrol sobre els seus impulsos a canvi de practicar una activitat que substitueixi allò que tant desitja i tant necessita fer. 

Es impressionant quan el canvi en la conducta comença

 fer-se evident i veus que el gos, davant allò que sol disparar-lo, 

es queda quiet, alerta i pensatiu i, al cap de pocs segons, 

es gira per mirar-te, venir corrents amb cara de felicitat 

per ser recompensat amb un joc divertit i dinàmic (o el reforçador que funcioni). Ha pres la decisió encertada i cal recompensar-lo. 

Això no s'aconsegueix en una setmana, eh? Primer ens cal tenir un bon vincle amb el pelut, treballar les seves preferències, fer que sigui optimista davant d'esdeveniments inesperats (en cas que, a part de caçador, sigui també pessimista), es necessari conèixer els mecanismes de l'estrès i quin es el llindar que cada gos no ha de sobrepassar durant el tractament, treballar la capacitat de concentració, autocontrol, trobar els reforçadors que ens serviran per reconduir la conducta, tenir un mínim d'exercicis sota senyal verbal, que sàpiga caminar sense tibar, canviar la seva percepció del món i fer-li entendre que la diversió està en nosaltres, que s'hi accedeix a través nostre! No us sembla increïble? Ho és perquè es possible aconseguir-ho... I tot a través del joc!

En Cauda feia això :

Imagineu-vos sortir al carrer sabent que davant qualsevol cosa que es mogui passarà això.

I ara fa això : 

Observa alerta però sense reaccionar

Pot ignorar els estímuls i caminar tranquil

He treballat dos mesos cada dia primer dins de casa, després al jardí. Ara hem començat la feina real, al carrer, al costat de les carreteres. Quan vam començar ell ja estava tan sensibilitzat que ja reaccionava entre 30 i 40 passes de distància dels cotxes (ja es llençava a bordar i a perseguir a aquesta distància), camions, motos i bicis. Ahir vam arribar a caminar a 5 passes de tot això. Quan tornàvem al cotxe ens va passar una autocaravana pel cantó i es va quedar tan pantxo! Ell era plenament conscient d'on estava, què li estava passant pel costat, però escollia continuar caminant i treballant amb aquesta humana tan boja perquè sabia que la recompensa realment li valia la pena! S'ho passa molt millor escollint treballar amb mi que sortint a perseguir el que sigui, molt més que arrencar a córrer mirant de caçar una furgoneta! 

Al final, treballo amb el que sé que funciona, m'adapto al gos i al que li funciona, utilitzant tots els recursos i exercicis i tractant-lo en positiu, fent que s'ho passi bé. El gos aprèn a prendre la millor decisió, es crea un comportament nou i alternatiu i es reforça. Poc a poc el gos abandona l'anterior comportament.

La feina no està acabada, encara hem de recórrer camí i aniré publicant els avenços fins que se solucioni del tot, però sé que ho aconseguirem. Hi ha esperança i solucions reals disponibles, així que no ho dubteu, si teniu un caçador a la família i us cal ajuda : contacteu amb Musell!

Enllaç amb els articles anteriors :
http://canisetologicus.blogspot.com.es/2016/09/perseguir-cacar-assetjar-es-pot.html (1)
http://canisetologicus.blogspot.com.es/2016/10/perseguir-cacar-assetjar-es-pot.html (2)

Bibliografia :

• Ibáñez, Marcos Javier i Perera, Míriam. Conducta y manejo avanzado en perros problemáticos. 2012, Díaz de Santos.
• Nieto Maceín, David. Etología del lobo y el perro. Análisis e interpretación de su conducta. 2015, Tundra.
• O'Heare, James. Tratado sobre la agresividad canina. 2007, KNS Ediciones.
• O'Heare, James, Neuropsicologia canina. 2006, KNS Ediciones.
• Stewart, Grisha. Behavior Adjustment Training 2.0: New Practical Techniques For Fear, Frustration, and Aggression. 2016, Direct Book Service. 

Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (2)

A l'anterior article he explicat a grosso modo que hi ha gossos que manifesten certes conductes que son instintives i inadequades per a una correcta convivència en l'entorn humà. Sortir a passejar amb un gos que es llença endavant, borda, tiba, mossega a l'aire i no respon a res del que li puguem dir es molt frustrant i acaba fent que la persona s'enfadi (i que, a més, la seva esquena se'n ressenteixi) i acabi escridassant o castigant físicament l'animal que només està ensenyant una conducta que per a ell es NATURAL i no té res d'incorrecte. Recordeu que si voleu comprendre els gossos, cal que sigueu capaços d'adoptar el seu punt de vista quan calgui.

Si renyeu i castigueu un animal d'alt instint i motivació per fer allò que la naturalesa "li demana", sabeu què passarà? 

1. El gos no entendrà perquè l'estan cridant (això si es capaç d'escoltar-vos mentre l'estímul desencadenant està present). A més, quan el gos entra en aquest estat no es capaç d'escoltar-vos i un cop l'estímul ha desaparegut, cridar es encara més inútil i contraproduent que abans.
2. Si, a sobre, el pegueu, augmentareu el seu estrès, l'humiliareu, el frustrareu i malmetreu el vincle entre tots dos. Deixareu de ser el seu referent per a ser una possible amenaça i una font de coses negatives. El gos pot començar a deixar de col·laborar amb vosaltres i amb el temps, preferir fer qualsevol altra cosa abans que venir quan li demaneu, per exemple.
3. Descarregar el mal humor que provoquen aquestes conductes sobre el mateix gos només us ajuda a descarregar energia negativa a vosaltres, no al gos. El gos no aprendrà res, no li haureu ensenyat què es el que realment espereu que passi, què es el que us agradaria que ell faci davant aquestes situacions, així que serà un esforç inútil. Si necessiteu alliberar tensions deixeu el gos lligat a un arbre (o espereu a arribar a casa), respireu profundament, compteu fins a deu i atonyineu un coixí, un matalàs o un sac de boxa. 
4. Contràriament al que els humans solem pensar, escridassar un gos i/o pegar-li en aquestes situacions només serveix per augmentar el seu estat de nervis i la seva reactivitat. Imagineu-vos que esteu a punt de barallar-vos amb algú i teniu una persona donant-vos empentes i cridant-vos a l'orella que pareu d'una vegada, la tensió no para d'augmentar... Aquestes empentes i crits us tranquil·litzen o us posen encara pitjor?
5. Provocar un estrès encara més agut pot tenir moltes conseqüències que voldreu evitar, ben segur : pot tenir conseqüències a nivell físic si es cronifica, traduir-se en noves conductes no desitjades que ens agafin per sorpresa, fer que el gos es sensibilitzi encara més respecte allò que voleu fer desaparèixer, que faci associacions negatives relacionant el càstic amb estímuls que abans eren neutres,... i la llista pot continuar, us ho asseguro.

Aquestes conductes impulsives que provenen de la seqüència de cacera solen AUTOREFORÇAR-SE per elles mateixes. Això vol dir que cada cop que es presenta l'estímul i el gos pot executar la seva peculiar activitat de cacera, es premia a ell mateix. No aconseguireu reconduir de forma efectiva aquest problema amb càstics i/o activitats avorrides.

Per fer que el problema disminueixi fins a solucionar-lo cal treballar amb el gos certs conceptes i habilitats i, sobretot, donar-li motius per prendre les decisions correctes. Es molt important que el vincle entre el gos i la persona sigui sòlid, que el pelut tingui confiança en el seu humà ; si això falla, es el primer que ens caldrà treballar. Alhora cal que quedi clar que un gos que surt disparat darrera una bicicleta no deixarà de fer-ho a canvi d'una "xuxe". Però si deixarà de fer-ho si li hem ensenyat a tenir autocontrol sobre els seus impulsos a canvi de practicar una activitat que substitueixi allò que tant desitja i tant necessita fer. 

Imagineu-vos sortir al carrer sabent que davant qualsevol cosa que es mogui passarà això.

No us perdeu la tercera part per saber com es treballen i modifiquen aquestes conductes! 

Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (1)

Molts gossos mostren conductes inadequades que resulten molt molestes per a la seva família humana i que poden esdevenir d'alt risc si no es treballen adequadament ja que poden provocar accidents que resultin amb gossos i persones lesionades i ferides (o coses pitjors). De què us parlo? De conductes relacionades amb la seqüència de cacera : perseguir, assetjar i "caçar".

Perseguir, assetjar i "caçar" son tres parts incloses en la seqüència de cacera dels nostres amics gossos. El problema es que els gossos, a diferència dels llops, han estat seleccionats durant mil·lennis per a complir certes tasques, pel que, de la mateixa manera que hem alterat el seu aspecte exterior, també han patit canvis a nivell de comportament i d'instints. No es gens convenient que un gos destinat a pasturar ovelles les acabi matant i menjant, però si que ho és que aprengués a assetjar-les i perseguir-les per a poder-les conduir on el pastor li encarregui. Moltes races de cacera han estat seleccionades per a localitzar preses, seguir-les fins als caus o nius, portar les captures fins al caçador..., però sigui quin sigui el seu objectiu, els humans hem aconseguit "fer desaparèixer" o tallar les parts de la seqüència de cacera que no ens convenien. El resultat es que, i es el meu punt de vista com a professional, el gos es un animal "des-equilibrat" des de molts punts de vista. En el tema que ens ocupa, hem trencat l'equilibri d'un dels instints més profunds d'aquest animal, hem tallat l'execució de certes parts d'una seqüència que garanteix a l'animal alliberar-se de l'estrès provocat per les etapes d'assetjament, persecució i abatiment deixant-los sense la mort, deglució i rosegament de les restes de l'animal, però aquestes conductes continuen latents i em molts individus poden manifestar-se amb intensitat. Els gossos poden patir alts nivells d'excitació, estrès i ansietat però ja no tenen les eines naturals que els permetien fer net de totes les substàncies químiques que ruixen els seus cervells en aquest estat quan deriva de respostes d'activació d'aquest instint. 

Aquest "des-equilibri" pot tenir, i de fet té, moltes conseqüències a nivell de comportament, a nivell psicològic i neurològic. Però aquest es un tema que us pot resultar molt feixuc i que deixaré per a un futur article. El fet que s'hagi fet aquest esforç tan dur d'incidir en els instints de l'animal per a modelar-lo segons les nostres necessitats no significa que hagem triomfat en totes les races (o creuaments) ni en tots els individus de cadascuna d'aquestes. De la mateixa manera que poden aparèixer individus que s'allunyin dels estàndards (per un color atípic del pèl, per una orella doblegada, per un esperó que reapareix a les potes del darrera...), molts no mostren desviació de l'estàndard a nivell físic però si a nivell psicològic i/o d'instints. Poden aparèixer individus que mostrin una pulsió molt elevada per la cacera, en els que les parts indesitjades no estiguin inhibides. Potser teniu un gos preciós per fora, carinyós i educat com el que més, però quan veu passar un ciclista se li encén un interruptor molt poderós, quasi incontrolable, i no pot evitar seguir la pulsió interna que l'empeny a arrencar a córrer al seu darrera com si el perseguís el diable. Un ciclista, un runner, un conill, un patinador, un cotxe, un camió... Us sona? El gos es converteix en un hulk caní en dècimes de segon, per agafar una referència dels còmics, i en aquest estat no respon davant de res ni de ningú que no sigui l'imperiosa necessitat que sent i que se li ha ficat entre cella i cella.

Si heu viscut o esteu vivint aquesta situació sabreu com n'és de dur gestionar el dia a dia amb el gos. Els passeigs poden ser un infern, plens d'estrès i angoixa, i, passat un temps, comença a aparèixer la idea que som incapaços de continuar d'aquesta manera i que potser es millor tirar la tovallola. Creieu-me, us entenc. Us entenc perquè jo ho he viscut. Jo tinc un gos que persegueix tot tipus de coses en moviment. Jo tinc un gos que estic treballant i que comença a saber-se controlar, escoltar-me quan està en aquest estat alterat de consciència, a respondre quan li demano que faci aquest o aquell altre exercici. Us sembla increïble?

Hi ha esperança, us ho asseguro, només cal saber què heu de treballar, com ho heu de treballar i posar-vos a feinejar. Voleu saber com? A la segona part de l'article us ho explico.

La web de MUSELL!

Tenia ganes de publicar aquesta notícia : ja tenim la web de Musell operativa! Podeu fer click sobre l'enllaç :

http://musell.wixsite.com/musell

Crec que es important que les persones que busquen un educador caní puguin informar-se sobre qui estan a punt de contractar, com treballa, quina filosofia-ètica de treball segueix, on s'ha format i quina es la seva formació. En un món com el de l'educació, l'entrenament i la modificació de conducta canines en què, malauradament, no hi ha una regulació legal com sí existeix a altres països, al meu parer som els professionals del sector els que hem d'esforçar-nos en donar la informació, formar-nos i proporcionar el millor servei possible. Això es especialment important si tenim en compte que treballem amb dues espècies intel·ligents, emotives i que hi senten, humans i gossos, i es mereixen respecte, empatia i un tracte adequat.

Anirem millorant la web poc a poc, esperem donar bones notícies aviat i millorar encara més el servei, hi hauran sorpreses i nous reptes! Esteu convidats a entrar-hi i fer-hi un bon cop d'ull!

El significat del badall en els gossos

Sabeu què significa un badall en un gos, o quin es un dels possibles significats que té? Us heu trobat acabant de badallar i adonar-vos que el pelut està fent exactament el mateix? 

El següent text es una traducció d'un article de divulgació en anglès sobre un estudi publicat recentment, i parla d'aquest tema :

"Tots badallem quan estem cansats, però per als gossets aquest gest pot ser més que tan sols un increïblement adorable signe de cansament.

Estudis han mostrat que el badall d'un cadell pot ser a vegades un signe d'estrès, però en realitat també podria ser un signe d'empatia.

Investigadors de la la Universitat de Tokio van agafar un grup de 25 gossos i van fer que els seus propietaris i gent totalment desconeguda badallés davant seu.

Els gossos no només es van "contagiar" amb els badalls dels humans, sinó que badallaven amb més freqüència quan provenien del seu propietari, suggerint que la reacció està fortament afectada per lligams emocionals profunds.

Com es obvi, els gossos no poden comunicar-nos les seves emocions però si el contagi del badall es una senyal clau de l'empatia entre els humans, molts experts creuen que es una gran forma de saber com se sent un gos.

D'acord amb el Dr. Brian Hare de Dognition, que s'ha associat amb Purina Pro Pla BRIGHT MIND per a impulsar el coneixement de la cognició canina, aquest comportament pot haver permès als gossos i els humans formar grups units, ajudant així a assegurar als gossos el títol de "millor amic de l'home" que mantenen avui dia.

Així que si vostè es pregunta si el seu gosset preferit realment es preocupa per vostè, només cal que estiri l'esquena i badaaaaaaalli."

Font : 

http://www.aol.com/article/2016/06/06/the-meaning-behind-your-dogs-yawn-revealed/21390455/?ncid=txtlnkusaolc00000904

Altres fonts :

http://www.huffingtonpost.ca/2013/08/08/dogs-yawn-with-owners-_n_3727964.html

L'estudi ha estat publicat a : US science journal PLOS One

Aquest fenomen no només es dóna entre els humans, hi ha altres espècies que es contagien els badalls (altres primats, per exemple) i es a conseqüència de tenir estructures cerebrals molt similars, entre les que es troben les neurones mirall. 

Què en penseu d'aquesta notícia? Fareu la prova?

El meu gos em roba el dinar!

Un dels problemes de comportament que més em comenten els clients durant una consulta es que el gos aprofita qualsevol oportunitat per a agafar qualsevol cosa comestible que es trobin en el seu camí : enfilar-se al marbre de la cuina, aprofitar un moment de distracció com anar del menjador a la cuina a buscar el saler per netejar els plats, agafar al vol qualsevol tros deliciós de galeta o del que sigui que tinguem entre els dits, menjar-se un tros de croqueta de pollastre del costat del contenidor al carrer...

Perquè ho fan, això?

Llop aprofitant una troballa. Foto de Glacier Bay Alaska

Els gossos son carnívors, bàsicament, el que significa que la seva fisiologia està preparada per a obtenir l'energia i els nutrients necessaris per a sobreviure de la proteïna animal; tot i això, els mil·lennis de convivència al nostre costat han propiciat que siguin capaços de processar altres aliments, com el midó que contenen certs cereals. Els gossos, com a bons descendents dels llops, una espècie molt soferta que sobreviu gràcies a la cacera però que recorre a altres estratègies quan no té més remei, son també uns carronyers : no faran escarafalls a portar-se a la boca qualsevol aliment que trobin durant les seves "exploracions" (casolanes o exteriors), encara que aquesta delícia culinària tingui un aspecte més ben pansit, per no dir que ja es troba en estat de putrefacció imminent... Això es molt molest per a moltes persones que senten fàstic com si fossin ells mateixos els que estan a punt de degustar la nutritiva troballa, però també es motiu de por i inseguretat ja que, per desgràcia, vivim en una societat en què hi ha persones que es dediquen a fer el mal i a gastar el seu temps en preparar paranys mortals per a animals amb forma de menjar.

Si a tots aquests fets hi afegim que, a més, els gossos son animals oportunistes, es a dir, animals que tenen una gran capacitat d'adaptació a diversos habitats i que, per tant, també tenen la capacitat d'alimentar-se d'allò que cada hàbitat els pot oferir, tenim una combinació explosiva que dóna com a resultat que els gossos de la nostra família, tots els gossos del món mundial, estiguin esperant sempre qualsevol oportunitat per a portar-se un bon mos a la boca, sigui el que sigui. 

Gos aliment-se d'un abocador.
Foto de la BBC.

Per què ho fan, si nosaltres ja els donem aliment? Si cada dia tenen la seva ració de deliciós pinso ressec, llauna de processat de carn o dieta natural súper treballada? Doncs perquè, estimats lectors : els gossos no tenen la certesa absoluta de que els humans els alimentarem. Un gos mai pot estar segur que el seu humà se'n recordarà de plantar-li el plat de pinso a l'hora que toca i, a més a més, estan programats genèticament per a mostrar aquesta conducta tan útil per a sobreviure en condicions d'escassetat i tan empipadora per als humans a qui se'ls mengen la pizza, els espaguetis o, fins i tot, les pastanagues de l'amanida que acabaven de deixar a taula.

Els óssos també son oportunistes i carronyers si els cal. Foto de Glacier Bay Alaska.

Què pot fer un ésser humà per a contrarestar aquesta conducta instintiva? 

Podem fer diverses coses. Primer cal entendre que no ho fan per cap problema de dominància, per venjar-se de nosaltres o perquè es creguin més espavilats i intel·ligents. Ells son així i el millor que podem fer nosaltres es ensenyar-los, de forma positiva, que els es molt més beneficiós exhibir una conducta alternativa que els pot reportar beneficis suculents. Quina conducta alternativa? Jaure al seu lloc mentre nosaltres mengem a taula, no entrar a la cuina, no tocar el menjar... Això ho decidiu vosaltres : què preferiu que faci el gos en comptes de buscar qualsevol oportunitat per a robar-vos el dinar?

Piti i Cauda, aprenent a no entrar a la cuina.

Si necessiteu ajuda professional per a solucionar aquest tipus de problemes, sense castigar el gos, sense tensions ni malmetre el vincle amb el vostre company pelut, contacteu amb Musell!

Tànit Martín Jiménez

El cartell del compte enrere...

Sempre que surto de casa observo. Sobretot observo els gossos que hi ha passejant amb els seus humans; observo com els humans interactuen amb els gossos. Faig el mateix quan vaig a casa dels clients. Moltes vegades he vist com es produeixen malentesos i problemes de comunicació entre les dues espècies. 

Els humans traiem els gossos de casa diàriament amb un (o pocs més) objectiu : que faci les seves necessitats al carrer. Els solem treure apressadament, els estressem, els fem estrebades de corretja, pretenem ser els líders de la manada (havent vist algún reality show gens recomanable) i ens molesta que parin cada cinc metres a olorar i deixar la seva empremta hormonal. Ens enfadem, ens frustrem, els increpem, els cridem i els acabem donant cops al musell, petites coces al cul... N'hi ha que passegen el gos, per no dir que l'arrosseguen, amb la corretja tan curta que el pobre pelut va tan rígid que a dures penes pot respirar i caminar alhora; d'altres prefereixen col·locar corretges d'estrangulació o collars de púes al voltant del coll del seu "estimat" company per no haver de prendre's la molèstia d'ensenyar-los a caminar; molts se senten molestos si els seus gossos borden o somiquen i els renyen un cop i un altre; la majoria sempre té un "NO!" a punt de sortir d'entre les dents per qualsevol cosa que facin els peluts...

Si pogués gravar totes aquestes escenes i ensenyar-les als seus propietaris, canviaria alguna cosa? Si els expliqués com n'és de nociu per al seu company tot això, m'escoltarien? Si veiéssin quina violència implica, se sentirien al·ludits? Si els demanés que tanquéssin els ulls i es poséssin en el lloc de l'ésser de quatre potes, ho farien? Serien més gentils i comprensius amb els que se suposa son membres de la seva família? Farien algún intent d'entendre com es comuniquen, com aprenen i quines son les motivacions dels gossos? Francament, tinc dies optimistes i dies (la majoria) en què no tinc ni gota de fe en l'ésser humà. Sé que, per moltes persones, "dominar" i sotmetre un gos es una qüestió d'orgull; per d'altres es una demostració de masculinitat o de lideratge (molt malentès); per la majoria, en un moment o un altre, escridassar, empènyer, estrebar la corretja o manipular de mala manera un gos es una via d'escapament per a la frustració diària que acumulem. Cada dia em pregunto, desde el desànim i la desesperança : PER QUÈ TENEN GOSSOS, LES PERSONES?

Deixaré de banda els pensaments que segur que es tenen, del tipus "Però perquè ho fa, això el meu gos? Es per fotre'm? Es per portar-me la contrària perquè no soc un líder de la manada prou dominant?...", etc, etc. Vull que s'entengui que els gossos tenen UNA ALTRA FORMA DE PERCEBRE I D'ENTENDRE EL MÓN en el que tots vivim. TENEN ALTRES MOTIVACIONS i, senyors/es, es COMUNIQUEN DE FORMA DIFERENT A NOSALTRES. Tant difícil d'entendre es que ells no saben que quan surten per la porta de casa fins el carrer es única i exclusivament per a fer les seves necessitats? O única i exclusivament per a caminar en línia recta sense possibilitat de desviar-se a explorar i olorar, rastrejar i deixar marca, perquè ho ha dit un "entrenador" de la tele sense cap tipus d'estudi científic ni titulació? De veritat no sabem que les sortides, per als gossos, son una gran oportunitat de crear i fer més fort el vincle amb els altres membres de la manada..., i que comportant-nos i tractant-los com ho fem ens equivoquem, i molt?

Quina solució hi ha? No ho sé, francament. No hi ha solució mentre els humans no deixem de mirar-nos el melic, mentre no deixem de valorar els animals per la seva "intel·ligència", fins que no deixem de creure que tenen moralitat i distingeixen el bé del mal. Els gossos son intel·ligents, es clar que si. I també son innocents, ho són tota la vida. Son éssers fascinants, experts observadors. Ens estimen. Ells MAI ENS TRACTEN MALAMENT. Mai! Però suporten estoicament el mal tracte que els dónen els humans. No es hora que ens comportem com l'espècie escollida que tant ens agrada creure que som i comencem a comportanr-nos amb compassió i enteresa envers ells? 

Si heu llegit l'article fins aquí, feu un esforç d'imaginació amb la meva següent proposta. Mireu el vostre pelut. Potser dorm, potser juga, potser olora o us mira ajagut a prop vostre ara mateix. Quina edat té? Un, cinc, vuit o dotze anys? Penseu : què hem fet junts? Com l'hem tractat? Què es allò que encara no hem fet i ens agradaria poder compartir amb ell? Si ell pogués parlar en el nostre idioma, què creieu que ens demanaria? Què voldria fer? Com voldria ser tractat?

...Ara imagineu que aquest company sempre fidel porta un cartell penjat del coll, un rètol a mode de collar que li repica al pit mentre camina i que té un missatge molt important escrit amb lletres grosses, clares i entenedores. Un missatge que es impossible que defugim amb la mirada cada cop que l'observem. I què hi ha escrit, al cartell? Un compte enrera. Hi podeu observar els anys, mesos, dies i hores de vida que li queden al vostre gos. Son els anys, mesos, dies i hores que us queden per gaudir de la seva presència, per compartir grans excursions i experiències. No espereu a que es mori per fer tot allò que us agradaria en la seva companyia : feu-ho ara! No espereu a arrepentir-vos i sentir-vos culpables quan us deixi per creuar l'Arc de Sant Martí! Tracteu-lo com us agrada que us tractin a vosaltres, interesseu-vos pel seu món i deixeu d'imposar-li el nostre! No perdeu menys temps perqupe EL COMPTE ENRERE NO S'ATURA. Quan us en volgueu adonar potser ja es tard o potser ja no es possible fer les coses que havieu planejat fer quan vau portar aquest gran amic de l'ànima a casa vostra.

I mai, mai a partir d'ara, mai us oblideu d'aquest cartell invisible del compte enrere que tots els peluts porten penjant del coll, tingueu-lo sempre present quan els mireu, que segur que ens fa millors persones!

Us desitgem una boníssima entrada al 2015 i que sigui un gran any per a tothom! 

Tànit Martín Jiménez

Idees per a fer un regal aquestes festes

Si busqueu algun llibre per a regalar a una persona interessada en l'etologia o l'educació canina en positiu, us presento una petita llista amb descripció que us pot ajudar :

• ¿Sueñan los perros? de Stanley Coren. Es un llibre fàcil de llegir on se'ns posa al dia dels resultats de les últimes investigacions, sobre com perceben el món els companys peluts i amb molta informació útil i curiositats.

• El choque de culturas de Jean Donaldson, edició actualitzada. Un dels clàssics imprescindibles per comprendre millor els nostres companys i ser capaços de deixar de banda la idea que Disney (i la nostra cultura i tradicions) ens ha inculcat sobre els gossos.
• Manual de comportamiento canino de Roger Abrantes. Un altre dels bàsics que tot i utilitzar terminologia especialitzada, es fàcil de seguir.

• No lo mates..., enséñale! de Karen Pryor, per entrar de ple al món del clicker, el modelat, reforçament positiu i modificació de conductes.
• Cuando el hombre encontró al perro, de Konrad Lorenz. Això ja es un llibre per als iniciats amb curiositat i ganes de conèixer els orígens de l'etologia canina com a ciència.

• Tu perro piensa y te quiere, de Carlos Alfonso López García. Ens explica com aplicar tot el que s'ha descobert els últims anys en la nostra relació i entrenament dels peluts.
• Do as I do, de Claudia Fugazza. Sabíeu que dintre de les habilitats socials del gos hi ha l'aprenentatge per imitació i que es un mètode positiu i divertit per ensenyar exercicis i conductes als gossos? 

Us agraden els llops? Llavors podeu adquirir o regalar Etologia del lobo y del perro de David Nieto; Durmiendo con lobos. En busca del lobo ibérico D'Andoni Canela o Tres Clanes de Alejandro, Ricardo i José Maria Ruiz Díez. Aquest últim acaba de sortir del forn i fa bona pinta!

Hi ha molts altres títols recomanables que podeu trobar fàcilment online. No deixeu perdre l'oportunitat de sorprendre als amants dels gossos amb una d'aquestes joies!

I ara! Què dieu? Que voleu fer-li un regal al vostre pelut? Vaaaa, aquí us deixo una altra petita llista especial per als musells de trufa humida :

• Dediqueu-los temps!
• Feu algun curs o activitats junts! Clicker, agility, Rutes en Manada ;) 
• Joguines interactives! N'hi ha de molts tipus i materials i faran molt servei a tothom!
• Jocs d'intel·ligència : un altre recurs per mantenir les neurones actives!
• Galetes i recompenses naturals, sanes i equilibrades : n'hi ha de moltes marques i de gran qualitat, si feu una cerca a google en trobareu ràpid!

Per acabar, hi han altres regals, molt importants, que hem de tenir en compte. Els gossos. Pensem-hi, sisplau : no compreu i regaleu vides canines com si fossin joguines. Si esteu pensant en portar un peludet a casa podeu fer un gran gest educant els vostres fills i salvar una vida. Aneu amb els petits a un refugi o una protectora a conèixer un gos : son plens de cadells esperant el caliu d'una llar i dels vostres cors! Els petits aprendran a ser solidaris, compassius i els ajudem a entendre que les vides dels animals també importen. Adoptant fem un regal múltiple : regalem una família a un pelut i regalem a la família un valuós aprenentatge i un vincle per a tota la vida amb un ésser viu excepcional! I tots rebem amor incondicional!

Voleu regalar una família a un pelut? O regalar el vostre temps com a voluntaris, fer de cases d'acollida o apadrinar algun gos? 

A l'Alt Empordà tenim diverses protectores (no son les úniques que hi ha) : 

• Associació Protectora d'Animals l'Anxova Peluda (L'Escala) https://www.facebook.com/anxovapeulda
• Associació Canae https://www.facebook.com/associaciocanae
• Animalets Busken Kasa https://www.facebook.com/animalets.buskenkasa

I en aquest enllaç trobareu una llista molt extensa de refugis i protectores de tot l'Estat. Malauradament no hi surten totes. No cal que adopteu lluny de casa!

http://www.terapiafelina.com/protectoras.html

Musell us desitja Bones Festes!

Sobre l'(in)eficàcia del càstig

Es un tema repetitiu. Quan visito els meus clients, sempre arriba el moment de parlar del càstig. Concretament, de perquè no serveix per a res constructiu.

Castigar un animal (com castigar un infant) no té res d'educatiu. Qui s'hagi posat les mans al cap i s'estigui exclamant, que les abaixi i es tranquil·litzi : donar un cop de mà al musell del gos o un clatellot a un nen petit no ensenya,  a cap dels dos, el comportament correcte o desitjable. Quan acabem recorrent a aquest sistema (no en vull dir mètode perquè no s'ho mereix), sol ser, sobretot, perquè estem enfadats i frustrats. Dos sentiments, dos estats d'ànim totalment inútils a l'hora d'educar qualsevol ésser viu. No en traurem res frustrant-nos i prenent-nos com una ofensa personal un mal comportament, una mala comprensió o una negativa a fer el que demanem de part del nostre fill/a o del nostre alumne/a, sigui de l'espècie que sigui. Primer hem d'acceptar que els éssers vius tenen voluntat pròpia, preferències i aficions; i després acceptar que es molt millor buscar la seva col·laboració per aconseguir els objectius, molt més que obligar ningú a fer res.

Un trist clàssic : amenaçar i/o pegar amb paper diari enrotllat

I l'espècie que aquí ens ocupa, la canina, té moltes qualitats. I unes de les més valuoses per als humans a l'hora d'educar-los i ensenyar-los exercicis i comportaments es la seva motivació i capacitat de treballar. De treballar a canvi d'alguna cosa, es clar. Us estranya que un gos faci de bon grat un munt d'exercicis esplèndids mentre tenim trossets de deliciós menjar a les mans, però que faci el "passerell", dissimuli o directament ignori les nostres peticions si no hi ha recompenses a la vista? No us hauria d'estranyar perquè els humans funcionem de la mateixa manera..., el nostre reforç positiu, la nostra recompensa sol ser la previsió d'un bon sou a final de mes. O no?

Cap de nosaltres aprendria a fer les coses correctament si cada cop que ens equivoquéssim (sense saber-ho) només rebéssim crits i cops de mà de part d'un ésser molt enfadat i visiblement ofès amb nosaltres. I si, com passa massa sovint, ens tractessin d'aquesta manera a destemps, quan ja fa una bona estona que hem comès l'error, encara ens sentiríem més atemorits i confosos amb la situació i amb aquell ésser humà. Si en comptes de rebre cops i crits pel nostre error, aquest ésser respirés profundament, comptés fins a deu i ens ensenyés el comportament correcte fent gala de la seva capacitat d'empatia i profunda saviesa, i, a sobre, ens donés una magnífica recompensa per acabar l'aprenentatge, no aprendríem més ràpid? No ens en recordaríem millor? No estaríem infinitament més predisposats a treballar o a respondre positivament a les seves demandes? No seria digne d'admirar?

Renyar un gos portant-lo fins al bassal d'orina no serveix de res.

Perquè no es eficaç castigar un gos? Us deixo una petita llista :

1.- Per començar, aplicar un càstig requereix complir una sèrie de condicions que només els professionals experimentats son capaços de reunir  : s'ha d'aplicar en el moment precís en què l'animal comet l'error (ni una mica abans ni un xic després), ha de tenir la intensitat adequada per a aquell animal (no pot ser excessiu ni insuficient en intensitat) i no pot utilitzar-se de forma arbitrària. 

2.- Castigar porta associat un fet del que no molta gent es conscient : malmetre la nostra relació amb ell. La confiança, la sensació de seguretat i, sobretot, el vincle que es tenia es veu greument afectat.

3.- Que un animal tingui por no significa que senti respecte ni que hagi après res. No significa que, màgicament, es comporti com nosaltres esperem i segons la imatge mental que ens haguem format. Sense un sistema de comunicació efectiva mai arribarem a bon port.

4.- Si castiguem amb l'esperança de fer desaparèixer una mala conducta o hàbit, benvinguts al vostre pitjor malson : potser el pelut deixarà de fer allò que tant us molesta quan vosaltres sigueu presents, però ho farà quan no hi sigueu (quan se sentin segurs i estalvis sabent que aquell que s'enfada, crida i pega no hi és). Potser no rosegarà un moble davant vostre però us trobareu una tauleta trinxada quan torneu de treballar; potser no farà pipi a l'estora mentre us vegi per casa, però si sortiu un moment aprofitarà per evacuar; potser no tibarà de la corretja si l'estranguleu i el pegueu, però no haurà après a caminar tranquil i segur al vostre costat..., reflexioneu-hi. 

5.- El càstig, com ja he explicat, no es efectiu per extingir el comportament. Això significa que haureu d'estar castigant l'animal TOTA LA SEVA VIDA. 

6.- Quan un animal es castigat constantment pot acabar patint indefensió apresa, que es un estat d'ànim terrible en què el gos ha arribat a la conclusió que no hi ha manera d'escapar de la situació adversa i se sent indefens i acaba mostrant els símptomes d'una depressió. Accepten el càstig de forma passiva i submisa. Es terrible i es el mètode estrella dels personatges dels reality shows com "El Encantador de Perros". Es, al cap i a la fi, maltracte i un mètode molt anticuat, acientífic i rebutjable. 

7.- El gos pot acabar habituant-se a ser castigat, pel que cada vegada s'haurà d'utilitzar un càstic més fort o aversiu. 

Estem vivint un moment en què ens replantegem la nostra relació amb els animals. Castigar qualsevol ésser viu es maltractar. Pels que es puguin escandalitzar, maltractar significa tractar malament i, francament, escridassar, fer estrebades de corretja, pegar o picar al morro a un animal es tractar-lo bastant malament (i ja no parlem de coses més greus).

El càstig no es una eina eficaç per a ensenyar els nostres companys de quatre potes. El reforçament positiu si que ho és. Trobar allò que motiva aquest membre pelut de la nostra família i aprofitar-ho per ajudar-lo a entendre què n'esperem si es un mètode respectuós i agradable. Es la manera d'establir i assentar comportaments, de reforçar l'autoestima del gos i millorar el nostre vincle amb ell. 

Si no sabeu com fer-ho, deixeu-vos assessorar per un professional. Prevenir problemes de conducta es molt millor que no haver de solucionar-los! 

Què ha de fer un gos a casa quan es queda sol?

La nostra vida es rutinària, el cicle quotidià, es una espiral que repetim cada dia i no solem pensar en coses que podrien semblar òbvies : quan nosaltres sortim a treballar, què fan els nostres gossos?

La majoria dels peluts es queden tancats sense cap activitat ni cap tasca que els ocupi. I, francament, això es molt trist. Donem per suposat que els gossos estan bé; egoistament pensem que estan esperant el nostre retorn (cosa que es certa) i que es deuen entretenir d'alguna manera o que "dormen tot el dia". Però, si fóssim nosaltres als qui deixessin tancats a casa sense res a fer, què ens passaria? La resposta es òbvia : ens passaria el mateix que els passa a ells : el nostre nivell de tolerància davant de la situació seria cada cop menor, buscaríem activitats per a fer, com rosegar mobles, excavar testos o menjar-nos un coixí que, a sobre, ens comportarien un bon castic quan tornessin els nostres estimats humans de l'ànima. Amb seguretat acabaríem desenvolupant un trastorn psicològic i/o psiquiàtric que requeriria algun tipus de medicació i de reeducació. 

Un exercici que recomano sovint es deixar una càmera gravant, per poder veure què fan els peluts des del moment que sortim per la porta. Ho demano sobretot en els casos que sospito que el gos estigui patint hiperafecció o ansietat per separació, però seria molt recomanable que tothom ho fes. La majoria de persones queden sorpreses, de forma negativa, quan descobreixen que els seus estimats companys de quatre potes mostren comportaments que no s'esperaven, quan els veuen deambular, bordar i udolar fins quedar-se afònics, entrar en una espiral de destrucció d'objectes o simplement convertir-se en pobres estores que respiren. Molts cops es així quan s'adonen que els animals estan patint. Fins i tot els animals engabiats als zoos disposen de mesures d'enriquiment ambiental, perquè no en frueixen els nostres gossos?

Si no els deixem activitats, se les busquen!

De fet, es injust el que els fem als peluts. Hi ha gossos que poden estar de 2 a 8 hores o més sols al domicili dels seus humans. Encara que els deixem en un jardí cal que comprenem que no deixa de ser una "habitació gran" (en alguns casos enorme), que han explorat centenars de vegades i tant emocionant com un desgel. Tant si es queden dins com a fora al jardí hem de procurar proporcionar activitats perquè treballin, estiguin ocupats, es diverteixin, facin exercici i puguin exercitar les neurones. Es de justícia, no creieu? Es just i molt convenient.

Molts gossos pateixen ansietat per separació, hiperafecció, estrès per confinament, frustració,..., trastorns del comportament que requereixen un programa de modificació de conducta (en el que s'inclouen activitats d'enriquiment ambiental) i que s'agreugen amb la soledat i la inactivitat a les que els sotmetem a diari. Penseu que ells pateixen. Ells no poden decidir sortir a fer una volta per esbargir-se. No poden llegir un bon llibre, encendre la televisió, connectar-se a internet, fer esport ni cap activitat de les que faríem nosaltres en la seva situació. A sobre, son una espècie molt social que no està programada per a quedar-se aïllada de la resta de membres de la seva manada; si no se'ls acostuma de ben petits, poc a poc, a quedar-se sols i tranquils pot ser que d'adults pateixin de forma més acusada aquesta soledat.

Una recaiguda a l'APS.
La peluda intenta fer un forat per poder sortir a buscar els seus humans.

Així, quan un gos es queda sol a casa ha de tenir alguna cosa a fer. Es mereix que dediquem uns minuts a preparar-li una o diverses activitats perquè estigui ocupat. A més, si entenem que d'aquesta manera tindrem un gos més tranquil, equilibrat, descansat i feliç sabrem que tot son avantatges! Quines activitats pot fer un gos sol a casa? Una petita llista :

1.- Buscar menjar. Menjar que li hem amagat sense que ho vegi a diferents racons de la casa. Als gossos els agrada treballar per buscar el seu menjar, es el que farien si visquessin en llibertat!

2.- Jocs de rastreig. Tracem rastres a terra que el portin a delicioses recompenses!

3.- Jocs interactius. Estimulen la seva intel·ligència.

4.- Recipients tipus Kong farcits de deliciosos premis. A part de donar-li la seva ració de pinso d'aquesta manera, aquestes joguines reboten de forma erràtica i desperten els instints depredadors.
5.- Enriquiment ambiental.

Hi ha moltes més coses que podem fer per proporcionar-los activitat física i mental, només cal que contacteu amb mi! Però sobretot mentalitzeu-vos que tot això ho fem per a la salut física i mental dels nostres companys de quatre potes. Bé, i per mantenir els nostres mobles segurs!

L'ansietat per separació : patiment pels humans i pels peluts.

Un dels motius de consulta més freqüents a etòlegs i educadors canins es l'ansietat per separació. Es produeix quan l'animal no està amb el "seu humà" (pot ser que la persona estigui en una habitació diferent a la del gos o que hagi sortit del domicili). I què es el que ens pot fer sospitar que el nostre pelut pateix ansietat? Alguns símptomes que ens han de fer sospitar es que el pelut tingui per costum seguir-nos per tot arreu quan som a casa cosa que significa que té una gran dependència envers el seu humà, que es posi nerviós quan percep que volem sortir o quan tornem a casa (també hi ha gossos que mostren aquest comportament i no pateixen ansietat, tot sigui dit). Altres símptomes :

· Borden, udolen i ploren en absència nostra.

· Destrossen mobiliari i objectes.

· Es passegen amunt i avall com feres engabiades.

· Mostren eliminació inadequada (micció i defecació).

· Rasquen portes i finestres o el seu entorn, sovint foradant la paret.

· Llepar-se compulsivament les extremitats i/o els flancs (dermatitis acral) produint-se        llagues.

· Automutilacions

· Diarrea, vòmits.

· Salivació excessiva.

"Pensava que mai mai mai tornaries a casa, així que he entrat en pànic"
Els peluts no saben si tornarem a casa o no quan ens n'anem,
els hem d'ensenyar a quedar-s'hi tranquils.

Perquè els passa això? No hi han estudis concloents, però si diverses teories. Una ho relaciona amb la neotènia, l'efecte d'haver domesticat els llops que fa que els gossos siguin com cadells perpetus; cadells amb dependència emocional de la seva mare (paper que recau en l'humà); una altra relaciona l'ansietat amb les fòbies, amb gossos que son porucs i que tenen més predisposició a patir aquest tipus d'ansietat. Si el cadell ha estat separat de la seva mare massa aviat, aquesta no l'ha pogut instruir de manera que aprengués a estar sol i a ésser autosuficient; si els humans que l'adopten no ho saben i tampoc li ensenyen, es possible que el cadell desenvolupi ansietat en l'edat adulta. Si el cadell o gos ha patit una experiència traumàtica, té més possibilitats de patir ansietat; el confinament (que el gos no surti suficients vegades de casa per a explorar i gastar l'energia) provoca frustració i avorriment i pot acabar en ansietat. 

Moltes vegades els humans fomentem l'afecció dels peluts envers nosaltres de forma activa quan, per exemple, el gos reclama la nostra atenció per a jugar o per rebre carícies i nosaltres sempre responem positivament. Reforcem aquesta conducta, estem fomentant que el gos depengui excessivament de nosaltres.

Què hi podem fer? Per començar, hem de saber si els símptomes que presenta el nostre company caní es deuen a l'ansietat per separació o si tenen una causa orgànica o responen a un altre tipus de trastorn. Un professional farà un estudi complet per discriminar opcions i saber a què ens enfrontem. Un cop confirmat que realment es ansietat per separació, el tractament passa per dues fases : s'ha de modificar l'ambient domèstic i s'ha de modificar la relació del gos amb l'humà. Un bon programa d'exercici i joc diari, disminuir l'afecció del gos envers l'humà i ensenyar-lo a estar sol i tranquil mitjançant tècniques de desensibilització i contracondicionament sol ser la base del tractament d'aquest problema de comportament. En casos greus pot ser que necessitem recórrer als fàrmacs i a la feromonateràpia de forma inicial.

Recordeu, SEMPRE s'ha de tractar aquest problema amb mètodes de reforç positiu. De cap manera hem de renyar ni castigar (físicament o verbalment) un animal que pateixi ansietat per separació! Perquè? Doncs perquè ja està sotmès a un estrés i una angoixa excessives, si li afegim més estrés o tècniques aversives només empitjorarem el problema, només augmentarem el seu patiment. Assegureu-vos que contracteu un professional competent i que sàpiga què es fa.

Si sospiteu que el vostre gos pateix ansietat per separació, poseu-vos en mans d'un professional. La bona notícia es que en un bon percentatge, el problema se soluciona de forma exitosa!