L'ansietat per separació : patiment pels humans i pels peluts.

Un dels motius de consulta més freqüents a etòlegs i educadors canins es l'ansietat per separació. Es produeix quan l'animal no està amb el "seu humà" (pot ser que la persona estigui en una habitació diferent a la del gos o que hagi sortit del domicili). I què es el que ens pot fer sospitar que el nostre pelut pateix ansietat? Alguns símptomes que ens han de fer sospitar es que el pelut tingui per costum seguir-nos per tot arreu quan som a casa cosa que significa que té una gran dependència envers el seu humà, que es posi nerviós quan percep que volem sortir o quan tornem a casa (també hi ha gossos que mostren aquest comportament i no pateixen ansietat, tot sigui dit). Altres símptomes :

· Borden, udolen i ploren en absència nostra.

· Destrossen mobiliari i objectes.

· Es passegen amunt i avall com feres engabiades.

· Mostren eliminació inadequada (micció i defecació).

· Rasquen portes i finestres o el seu entorn, sovint foradant la paret.

· Llepar-se compulsivament les extremitats i/o els flancs (dermatitis acral) produint-se        llagues.

· Automutilacions

· Diarrea, vòmits.

· Salivació excessiva.

"Pensava que mai mai mai tornaries a casa, així que he entrat en pànic"
Els peluts no saben si tornarem a casa o no quan ens n'anem,
els hem d'ensenyar a quedar-s'hi tranquils.

Perquè els passa això? No hi han estudis concloents, però si diverses teories. Una ho relaciona amb la neotènia, l'efecte d'haver domesticat els llops que fa que els gossos siguin com cadells perpetus; cadells amb dependència emocional de la seva mare (paper que recau en l'humà); una altra relaciona l'ansietat amb les fòbies, amb gossos que son porucs i que tenen més predisposició a patir aquest tipus d'ansietat. Si el cadell ha estat separat de la seva mare massa aviat, aquesta no l'ha pogut instruir de manera que aprengués a estar sol i a ésser autosuficient; si els humans que l'adopten no ho saben i tampoc li ensenyen, es possible que el cadell desenvolupi ansietat en l'edat adulta. Si el cadell o gos ha patit una experiència traumàtica, té més possibilitats de patir ansietat; el confinament (que el gos no surti suficients vegades de casa per a explorar i gastar l'energia) provoca frustració i avorriment i pot acabar en ansietat. 

Moltes vegades els humans fomentem l'afecció dels peluts envers nosaltres de forma activa quan, per exemple, el gos reclama la nostra atenció per a jugar o per rebre carícies i nosaltres sempre responem positivament. Reforcem aquesta conducta, estem fomentant que el gos depengui excessivament de nosaltres.

Què hi podem fer? Per començar, hem de saber si els símptomes que presenta el nostre company caní es deuen a l'ansietat per separació o si tenen una causa orgànica o responen a un altre tipus de trastorn. Un professional farà un estudi complet per discriminar opcions i saber a què ens enfrontem. Un cop confirmat que realment es ansietat per separació, el tractament passa per dues fases : s'ha de modificar l'ambient domèstic i s'ha de modificar la relació del gos amb l'humà. Un bon programa d'exercici i joc diari, disminuir l'afecció del gos envers l'humà i ensenyar-lo a estar sol i tranquil mitjançant tècniques de desensibilització i contracondicionament sol ser la base del tractament d'aquest problema de comportament. En casos greus pot ser que necessitem recórrer als fàrmacs i a la feromonateràpia de forma inicial.

Recordeu, SEMPRE s'ha de tractar aquest problema amb mètodes de reforç positiu. De cap manera hem de renyar ni castigar (físicament o verbalment) un animal que pateixi ansietat per separació! Perquè? Doncs perquè ja està sotmès a un estrés i una angoixa excessives, si li afegim més estrés o tècniques aversives només empitjorarem el problema, només augmentarem el seu patiment. Assegureu-vos que contracteu un professional competent i que sàpiga què es fa.

Si sospiteu que el vostre gos pateix ansietat per separació, poseu-vos en mans d'un professional. La bona notícia es que en un bon percentatge, el problema se soluciona de forma exitosa!

Neotènia

Aquesta setmana parlarem de la neotènia. Una paraula no massa coneguda pel públic en general. La neotènia no es una malaltia, no es un nou tipus de cuc de la solitària intestinal tot i que la paraula sigui semblant!

Neotènia es un terme que prové de les paraules gregues "neo" (jove) i "teinen" (extendre) i s'utilitza per definir la persistència de característiques juvenils en organismes ja adults. Literalment ho podríem traduir com a "estendre la joventut". Què significa això quan ens referim als nostres peluts? Doncs que el gos, com a espècie descendent del llop, podria considerar-se com un llobató perpetu. Perquè? Doncs perquè els humans, domesticant el llop, es van dedicar a fer criar els exemplars que presentaven certes característiques, les que els semblaven més adients per a la coexistència, i aquests eren els que presentaven comportaments i morfologia lligada amb característiques infantils, per exemple : orelles caigudes, bordar en comptes d'udolar, menys tendència a fugir de la presència humana, comportament submís i juganer, etc.

Els gossos no son llops. Això que sembla tan evident i lògic no ho és per molta gent. El Canis familiaris, tot i que continua podent-se hibridar amb exemplars dels seus ancestres, es una subespècie del llop. Quines son les diferències principals? Una petita llista :

* Els gossos no necessiten caçar per alimentar-se. L'ésser humà li proporciona l'aliment i, a través de la selecció d'exemplars, ha inhibit certes parts de la seqüència de caça per a poder utilitzar-los per a feines com el pastoreig.

* Les gosses tenen 2 o 3 zels cada any, les llobes només 1, de forma sincronitzada i a la primavera. Així que els gossos tenen una activitat sexual més intensa que els llops

* Els humans seleccionen els exemplars per a la reproducció, així que els gossos no poden triar pel seu compte com si farien en estat salvatge.

* Els gossos no atorguen cures parentals, ja que no tenen la certesa de la seva paternitat. 

* Els gossos tenen menys tendència a fugir dels humans i les seves reaccions primàries d'emergència són més dèbils. Els llops no s'acosten mai als humans i, si ho fan, a la mínima sospita fugen cames ajudeu-me. No us sembla estrany que en Félix Rodríguez de la Fuente estigués rodejat de llops, que els pogués tocar i deixar-se llepar? ...

Així doncs, ja ho sabeu. El gos, en comparació amb el llop, es com un cadell perpetu. Hi ha races més properes als seus ancestres, com els Alaska Malamute o els Husky Siberiana, que encara mantenen característiques com l'udol i que físicament s'assemblen molt als seus avantpassats i races com els Boxer que són exemples clàssics de neotènia, tant físicament com de caràcter.

Husky Siberià

Llop ibèric

Bòxer