COM ATURAR UNA BARALLA DE GOSSOS?

Aquesta es una de les preguntes estrella que se solen fer i, desenganyem-nos, ni tan sols els educadors i entrenadors de gossos tenim una tècnica miraculosa per a separar de forma segura dos gossos que s'estan barallant i aconseguir-ho, a sobre, sense que es facin mal. L'únic que funciona sempre es SUPERVISAR les interaccions socials del nostre gos per ser capaços de PREVENIR la baralla. "Que difícil!" Podeu pensar alguns. "Buf, això no em serveix per a res", diran uns altres.

La veritat es que supervisant i prevenint ens estalviarem que la baralla s'arribi a produir i podrem analitzar què ha portat els gossos a aquesta situació per a poder-la evitar la pròxima vegada. Potser hi havia una disputa per una joguina? Potser un dels gossos estava essent massa rude amb un altre? Quins son els detonants?

Però posem-nos en situació. De sobte esclata una baralla, ara ja no podem prevenir ni importen els detonants : què podem fer? 

Molt important :

• Quan esclata una baralla entre gossos cal que siguem capaços de mantenir el cap fred, actuar amb seny i de forma ràpida. 
• L’objectiu, un cop ha començat una baralla, es captar l’atenció dels gossos, que s’enfoquin en una altra cosa i ens donin temps d’agafar-los. Si ho aconseguim els gossos quedaran desconcertats i durant uns instants no recorden que s’estaven barallant, el que ens permet agafar els gossos i  endur-nos-els. Hi ha coses que seran factibles, d’altres més difícils depenent dels recursos que tinguem a l’abast i l’entorn. Repeteixo : sobretot hem de mantenir la calma, tant com puguem i actuar amb rapidesa i fredament.

Què fer :

1. Llençar-los aigua a la cara. Amb una galleda, una mànega... L’aigua provoca un impacte i una sensació que els desconcerta i es poden desenganxar un moment. Un cop es deixin anar els posarem la corretja i ens els endurem. No els renyarem ni pegarem, no hi interactuarem de cap forma. Si cal córrer cap al veterinari, es el moment.
2. Tirar-los una manta o una peça gran de roba pel damunt. Això fa que perdin visió i, com que no hi poden veure ni controlar els moviments de l'altre gos, que es desenganxin.
3. Produir un soroll estrident, metàl·lic a prop dels seus caps. Podem picar amb algun objecte, fer caure alguna cosa que faci molt soroll a terra, al costat dels gossos, etc.
4. Utilitzar algun objecte com a escut per interposar-lo entre els gossos i fer que se separin, el que tingueu a mà.
5. Agafar-los per les potes del darrera i aixecar el tren posterior a l'aire. En principi la teoria diu que, en veure el seu equilibri compromès, solen obrir la boca. Cal anar molt amb compte per si el gos es gira i ens mossega a nosaltres.

Les claus :

Prevenció :

• El primer que hem de fer es observar les senyals de comunicació dels gossos per evitar sobreexcitació o una escalada de tensions i que s’acabin barallant. En cas que observem que un joc o una interacció comença a desbocar-se, que els gossos s’exciten massa i/o que algun comença a mostrar-se irritat o agressiu, encara som a temps de cridar els gossos o anar-los a buscar i treure’ls de la situació. 
• Tots els gossos tenen diversos moments en que semblen que es disparin. Es com si, de cop i volta, s'activés un interruptor intern que els obligués a córrer animadament. L'orígen d'aquesta conducta, en cada cas, es diferent : uns es disparen quan veuen altres gossos corrent, d'altres quan els banyem, quan fem un moviment corporal determinat, emetem un so curiós... Controlar aquests estats d'excitació es correcte, sobretot perquè poden despertar instints en altres gossos i que es produeixi una baralla.
• Si això no es possible i es desencadena una baralla, provarem d'acabar-la amb alguna de les tècniques que us he descrit; en aquesta situació els humans solem sentir que el temps es ralentitza, perdem la noció del pas del temps i s'activen mecanismes a la nostra ment que fa que prenguem decisions que després, un cop ha passat tot i hi pensem amb tranquil·litat, ens sorprenen..., així que la tècnica que escolliu pot ser que no la trieu per via racional : feu el que bonament pugueu! 
• Entrenament en els exercicis "d'obediència". Ens pot servir per aturar el gos abans que es produeixi la baralla, fer-lo venir fins a nosaltres o demanar-li que s'estigui quiet i parat fins que l'anem a recollir. Es interessant ensenyar-los les senyals "mira'm" i "atura't" entre moltes altres coses que ens poden ajudar si tenim un gos amb conductes agressives, un gos reactiu, poruc,...

Seguretat :

1. Per començar no anirem a agafar els gossos pel collar perquè podem acabar mossegant-nos a nosaltres.
2. No se us acudeixi apropar mans, braços, cames, peus o qualsevol altra part del cos a la boca dels animals. En aquest estat us poden mossegar i fer-vos molt mal i penseu que si us mosseguen no es perquè tinguin agressivitat contra vosaltres o contra les persones : es una conducta re-dirigida.
3. No estireu els gossos per la cua. La cua es part de la columna vertebral dels gossos, podeu fer-los mal i provocar que us mosseguin a vosaltres.
4. Si per un impuls ens abraonem al damunt dels gossos, procurarem agafar-los per la pell entre les galtes i les orelles, per poder controlar el seu cap. Mai els estirarem ni farem estrebades, sobretot si hi ha gossos de races “tipus pitbull”, que quan enganxen no deixen anar la presa i podem provocar estrips a la carn. Ens mantindrem agafant-los i esperarem que obrin la boca i s’alliberin i llavors els separarem sense deixar-los anar.

Per acabar : sé que l'estat de nervis resultant d'una experiència així es màxim, però cal que continueu mantenint el cap fred quan separem els gossos i ens els emportem. Renyar o pegar un gos que s'acaba de barallar, per dir-ho planerament, no serveix de res (només evidencia el nostre enuig i frustració) : estem castigant el gos quan ja no s'està barallant (es a dir, a destemps) i el pelut no podrà entendre perquè se'l renya. La conducta agressiva tornarà a aparèixer en un moment o altre en el futur perquè s'ha de treballar correctament mitjançant tècniques de modificació de conducta.

Com ja he dit no hi ha una solució única i super efectiva per acabar amb una baralla, el més important es que aprenguem a evitar que es produeixi. I si compartim l'existència amb un gos que té problemes d'agressivitat no deixeu que es vagin fent cada cop més grans i empitjorin, poseu-vos en contacte amb un professional que us ajudi, que tingui titulacions reconegudes pels organismes públics i, sobretot, que no utilitzi materials ni tècniques aversives o punitives.

Si us sembla que aquesta informació es útil, us convido a compartir-la i a comentar dubtes o preguntes que us sorgeixin!

Tànit Martín Jiménez

Prevenir accidents amb la canalla

Sabem que la gran majoria de gossos son boníssims i tolerants amb la canalla i hi confiem completament però : qualsevol gos pot mossegar! Cada pelut tolera un nivell d'estrès determinat, cadascun ha estat socialitzat d'una manera diferent i, no em cansaré mai de repetir-ho , encara que se'ns oblidi : un gos es un depredador. Tot i que la majoria posaríem la mà al foc pel comportament dels nostres peluts, qualsevol gos pot ser provocat i pot acabar mossegant. I pel que respecta als nens, sobretot bebès i petits de més de dos anys, una mossegada pot ser molt greu i acabar costant-los la vida.

Fa un temps vaig publicar dues entrades en què parlava de què podem fer per preparar els gossos per l'arribada d'un nadó i altres consideracions útils sobre com gestionar la relació entre gossos i nens, aquí i aquí. 

Aquest cartell que us deixo m'agrada molt perquè es senzill i entenedor. Un bebè o un nen MAI s'han de deixar sols amb un gos. Sempre han d'estar activament supervisats per un adult. Poden semblar molt tendres les fotografies i els videos de bebès al damunt dels gossos, o estirant-los les orelles, aixecant-los els llavis..., però no hauriem de deixar que els petits féssin aquestes coses : son accions que comporten un risc i que no respecten l'animal des del punt de vista de la seva àrea de comfort, de la irritabilitat, de la reactivitat... Pensem que els responsables de fer que entre gos i bebè s'estableixi una relació segura, de confiança, som els adults. Hem d'habituar els gossos a estar amb bebès. Hem d'educar els bebès/nens en la millor manera de relacionar-se amb els gossos. I es que, al final, quan un gos mossega es culpa nostra, no de l'animal.

Tradueixo el cartell :

 "Els cinc tipus de supervisió" :

1.- Absent : L'adult no es a l'habitació amb el gos i el bebè/nen.

2.- Passiva : L'adult es a la mateixa habitació però està distret i no mira.

3.- Reactiva : Actuant davant la proximitat de gos i nen.

4.- Proactiva : planejant i preparant separacions segures.

5.- Activa : Supervisió totalment activa de l'adult.

El color ens marca la perillositat, però tingueu en compte que l'actitud dels pares de la "supervisió reactiva" es perillosa : reaccionant amb alarma i nerviosisme cada vegada que el petit vol acostar-se al gos o a l'inrevés pot acabar provocant una resposta agressiva en el pelut, alarmat per la nostra actitud. Hem de mantenir la calma i, si el gos no pateix cap trastorn de comportament previ, facilitar el contacte entre tots dos amb una supervisió activa.

També us deixo un enllaç amb informació i estadístiques sobre prevenció de la mossegada, un recull de coses interessants que han sortit de la National Dog Bite Prevention week :

http://imnotamonster.org/any-dog-can-bite/

No em vull estendre més, comentaris i dubtes son benvinguts!

Feu-vos seguidors/es del nostre facebook!

Convertir un gos agressiu en una bomba de rellotgeria.

La situació es inacceptable. Patim ansietat quan arriba el moment de sortir al carrer a passejar el pelut. El que va començar com una anècdota, com un fet puntual ha anat cada vegada a més. Ha arribat el moment de reconèixer que tenim un problema. El sentiment de culpabilitat i la frustració que comporta acceptar que a casa tenim un gos amb agressivitat no ens ajuda a l'hora de posar fil a l'agulla i buscar ajuda professional. Però alhora sabem que no podem arriscar-nos, que el risc es massa alt i que no podem esperar que el problema desaparegui sol.

L'agressivitat es un trastorn molt seriós, i no : no es resol per si sol. I malauradament solem deixar passar massa temps des que es produeixen els primers símptomes fins que la realitat s'imposa, busquem ajuda i resulta que el problema es molt més greu del que ens pensàvem. El pitjor es que a moltes persones, de sobte, els envaeix un sentiment d'emergència i busquen solucions apressades de mans de suposats professionals que acaben d'agreujar la situació. "Professionals" que poden convertir els nostres peluts en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en el moment més inesperat.

De què estic parlant? Perquè emmarco la paraula "professionals" entre cometes? 

Quan demanem ajuda per un cas d'agressivitat, el millor es recórrer a un etòleg o un educador caní amb coneixements d'etologia. Això es així perquè encara hi ha molts "professionals" del món caní que utilitzen el càstic físic o tècniques anacròniques i en desús per abordar un trastorn d'agressivitat. Algú que realment entengui de gossos MAI aplicaria el càstic ni utilitzaria material com, per exemple, collars d'estrangulament, de púes o electrònics amb un gos agressiu. 

El motiu? N'hi ha diversos. Els més rellevants son que un gos agressiu, que tolera nivells d'estrés molt baixos, mostra aquest comportament o bé perquè té por o bé perquè està irritat. En qualsevol dels dos casos no es adequat utilitzar tècniques aversives, que li afegeixen més estrés, tensió i angoixa a l'animal, per tractar el problema. Tractem l'agressivitat amb més agressivitat. Quin pot ser el resultat a curt o llarg termini? Que el gos ataqui, amb nefastes conseqüències. 

Un altre motiu es entendre que el gos està patint; no es objectiu d'aquest article entrar en les causes i tipus d'agresivitat classificades, però si cal que entenguem que un gos agressiu esdevé incompetent socialment. Són gossos incapaços de relacionar-se, bé sigui amb altres gossos, amb humans o amb ambdúes coses. I els gossos son una espècie gregària, viuen en manades i necessiten saber quina es la manera correcta de relacionar-se, ja sigui amb uns o amb altres, perquè en depèn la seva supervivència. Socialitzar-se es una necessitat bàsica dels peluts. Quin final pot tenir un gos agressiu que intentem reconduir amb tècniques agressives? L'abandonament? La gossera? El sacrifici?

Un altre motiu es que aquestes tècniques carreguen tota la culpa del comportament sobre l'animal. Es la teoria de la dominància que a tanta gent agrada, que tant ha calat i que per mi, perdoneu, es incorrecta. Si el gos mostra un comportament agressiu es, sobretot, culpa dels seus humans, que no hauràn sabut educar-lo ni gestionar correctament la seva socialització. També pot ser culpa dels criadors, sobretot si parlem de "granges de cadells" o botigues físiques i/o virtuals, on solen tractar els animals com a productes sense preocupar-se de les conseqüències de deslletar massa aviat, de separar un bebè de la seva mare i germans (dels que tantes coses ha d'aprendre). Però no, què dic! : si es culpa del gos, que es una bèstia nascuda amb l'únic objectiu de desafiar els humans que conviuen amb ell per aconseguir una posició superior de jerarquia que li proporcionarà dubtosos privilegis futurs! Noteu la ironia, sisplau.

Si tot això no us convenç, perquè no fem un exercici que, pel que sembla, cada vegada es més difícil de fer a la nostra societat? Perquè no intentem posar-nos en el lloc del gos i veure-ho des del seu punt de vista? Podria ser alguna cosa així :

 "Un dia, passejant content amb la meva humana, va aparèixer un home molt alt 
amb una jaqueta negra a la cantonada, sortit del no res! Em vaig espantar molt! Com que s'acostava cap a nosaltres, vaig grunyir per avisar-lo que no s'apropés més, però no em devia entendre! Quan passava pel nostre costat, vaig llançar una mossegada a l'aire i , finalment, l'home terrorífic es va apartar! No sé perquè, però, la meva amiga humana es va enfadar molt! Em va clavar una estrebada amb la corretja i em va escridassar!". 

Us ho imagineu? I podria continuar : 

"Amb el pas del temps, cada vegada em feia més por trobar-me homes, portessin jaqueta, barret o motxil·la. Cada vegada que grunyia la humana s'enfadava molt i em pegava al musell, així que vaig deixar de grunyir perquè no li agradava...". 

El gos va interpretar que el renyaven perquè grunyia, va deixar de grunyir. Va deixar d'avisar de què hi havia quelcom que no li feia el pes, que no li agradava. Un dia, mort de por, va estar a punt de mossegar una dona. La "seva humana", farta de no poder sortir a passejar tranquil·la, frustrada per la situació, creient que el seu gos no la respectava com a líder, contracta un "ensinistrador". Aquest, ja el primer dia, porta un collar de pues; li col·loquen al voltant del coll i comencen a fer-li estrebades amb la corretja, fent que se li clavin les pues al coll, a la mínima que mostra un suposat  "comportament de dominància", que pel "senyor ensinistrador" pot ser qualsevol cosa, des d'olorar per seguir un rastre fins a fregar les potes al terra després de miccionar. El gos es pregunta perquè la seva humana li està inflingint aquest càstic, aquest dolor. Castiguen el gos indiscriminadament i aquest aprèn a anul·lar aquests comportaments alhora que va acumulant tensió i frustració. El problema no s'està tractant correctament, només queda latent. Estem eliminant els senyals de comunicació (com grunyir) que tant servei ens fan per saber què li fa por o què li molesta. Estem tractant el pelut com un objecte. I això, repeteixo, fa que el convertim en una bomba de rellotgeria.

Efectes molt nocius dels collars de pues o d'estrangulament.

"Un dia, jo estava tan tranquil al jardí, al meu racó. Els nens jugaven lluny, però

de sobte vaig veure que s'acostaven, xisclant i fent moviments agressius.

Jo tenia molta por, però no vaig avisar-los perquè si ho faig m'inflingeixen dolor. Se m'acostaven massa i jo no podia fugir. Un d'ells em va assenyalar i em va mirar fixament i jo, tement el pitjor, vaig mossegar-lo".

Al final, ha passat. Aquest cas s'ha produït, en podeu estar segurs, amb moltes variacions. Aquí hi ha dues víctimes : el nen que ha rebut l'acat del gos i que, potser, no sobreviurà, i el gos que, mal conduït i amb agressivitat per por tractada amb mètodes punitius, serà sacrificat. La humana no entendrà què ha passat "si el gos el va ensinistrar en nosequí i em va garantitzar que el problema s'havia acabat!". Una desgràcia.

Les estadístiques no menteixen i el que ens diuen es que els gossos educats amb aquest tipus de mètodes mostren o són proclius a desenvolupar trastorns d'agressivitat. Reitero que existeixen diversos tipus d'agressivitat, de la mateixa manera que existeixen diverses tècniques per tractar-les. Però vull que s'entengui que per tractar un problema tan seriós com aquest s'han de seguir unes pautes i optar per educadors responsables. 

Necessitem descartar causes orgàniques (com poden ser l'hipotiroidisme o l'epil·lèpsia, entre d'altres) demanant una revisió a fons al nostre veterinari. Necessitem fer una anamnesi completa per intentar saber quin va ser l'origen del comportament, en quines situacions, a qui va dirigit, etc. Fer un diagnòstic acurat. Necessitem conèixer les opcions reals de tractament del trastorn d'agressivitat, perquè hi ha casos en què, malauradament, el més responsable i caritatiu per al pelut es el sacrifici. Cal que tinguem MOLT CLAR que l'agressivitat NO ES CURA MAI. Com a màxim podrem recórrer a tècniques de modificació de conducta (de reforç positiu, sisplau), proporcionar un bon entrenament en obediència i tenir la situació controlada, però no hi ha garanties que no es torni a produir un problema. En un pròxim article parlaré de l'agressivitat i de perquè es incurable al 100%. L'hàbit que crea i les hormones que ruixen el cervell hi tenen molt a veure.

I doncs, com hem d'actuar si el nostre gos mostra agressivitat? Per començar : no el renyeu, no el pegueu, no li crideu "no!". Tot això l'únic que fa es reforçar el seu comportament, son reforços negatius! El que heu de fer es buscar ajuda professional tan aviat com veieu que teniu un problema. Les possibilitats de millora són majors quan abans es diagnostiqui el trastorn, no deixeu que passi el temps i el problema es faci cada vegada més gran com una bola de neu! Heu d'ajudar el vostre pelut, tots hi sortireu guanyant!

No hi ha res més trist que veure un pelut maltractat amb collars de càstic. No hi ha res més penós que castigar les conductes inadequades essent tan fàcil reforçar i premiar les conductes correctes! Quina mania tenim en castigar als nostres peluts pel que està prohibit en comptes d'ensenyar-los el que es correcte, el que poden fer! L'ensenyament en positiu es molt més efectiu i genera respostes positives de llarga durada. Vosaltres què preferiu? Un cop de puny o que us donin les gràcies i us afalaguin? Tots preferim els reforços positius, humans i altres animals!