Cave Canem!

"Compte amb el gos!" o "Perro Peligroso" son frases que observem als cartells d'advertència de les entrades de certes cases. Però aquesta advertència ja l'utilitzaven als nostres avantpassats.

Cave canem es l'expressió llatina que podem traduir com "Atenció amb el gos" o "Compte amb el gos" i que es famosa per haver-se trobat en un mosaic al vestíbul de la casa de Pròcul, a Pompeia, exactament aquest :

                              

Els gossos sempre han estat els guardians de la llar, feres defensores de la seva família. També eren la figura que acompanyava el trànsit final dels humans quan morien, movent-se en el llimb del tanathos guiant l'ànima dels humans fins al seu destí. L'estreta relació simbiòtica entre les dues espècies i les característiques que els humans sempre hem apreciat dels nostres companys canins se'ns han quedat gravats a foc a l'inconscient i es per això que la figura d'un gran gos negre forma part dels arquetips de la memòria col·lectiva de la nostra espècie. 

Animal de bon o mal auguri, en la majoria de les seves aparicions sempre son les seves qualitats positives (des del punt de vista humà) les que es remarquen : protecció, fidelitat, lligam, familiaritat... La seva feresa també es mítica, i podia veure's transformat en ésser mitològic com en el cas de Cerber, el Ca de tres caps que protegia i vigilava les portes de l'Hades amb l'objectiu d'impedir que els morts sortissin de l'infern i que els vius hi accedissin a destemps.

Sigui com sigui, conscients de la potència de la seva mossegada i de la seva força muscular, ja en les civilitzacions antigues s'advertia a aquells que pretenien entrar en una propietat protegida per cans del perill que podia suposar per a la seva integritat física. Com sempre dic : els romans s'ho van inventar tot! Menys el wifi... ;)

Humà i gos : un vincle mil·lenari.

Avui un breu repàs del que coneixem sobre la nostra relació amb els nostres companys/es peluts/des :

D'on ve el gos? Kornad Lorenz, el fundador de l'etologia, mantenia que els gossos procedien de dues línies genètiques : del llop i del xacal. En l'actualitat, els estudis genètics han demostrat que no es així, que gos i llop comparteixen un 99'8% de l'ADN mitocondrial, es a dir, que el gos es d'ascendència exclusivament lupina. 

Sobre l'orígen de la nostra relació amb els gossos només podem teoritzar i fer suposicions, excloent la informació que ens proporcionen les investigacions sobre l'ADN. A nivell arqueològic no parem de trobar esquelets fossilitzats de cànids en assentaments humans que cada vegada es remonten a èpoques més remotes. Fins fa poc es creia que el gos havia fet la seva aparició a l'Est Asiàtic uns quinze mil anys enrere. Hi havia registres de la seva presència a Alemanya, 14.000 anys enrere i a Amèrica fa 13.000 anys, on se suposa que arribà creuant l'estret de Bering acompanyant poblacions d'humans.

Pintura rupestre de les coves de Chauvet, on hi ha registres de fa 26.000 anys.

Però l'últim treball publicat a Science, una investigació d'Olaf Thalmann, postula que el gos va ser domesticat a Europa per poblacions de caçadors-recol·lectors entre 19.000 i 32.000 anys enrere. I que els gossos que ens acompanyen actualment descendeiixen d'una raça ja extingida de llops europea. Es a dir, que el gos no té l'orígen a Àsia, sinó aquí a Europa. 

Els primers registres fòssils que es van trobar de gos domesticat plantegen moltes qüestions; segons Thurston, el fet que els ossos d'homínids i de llops apareguin junts des del Pleistocè (fa uns 400.000 anys) planteja diverses preguntes : què  va passar entre l'humà i el llop entre aquests 400.000 anys i els 32.000 anys que marca l'última investigació? Segons els biòlegs que hi han intervingut es tractaria d'una coexistència primerenca en què els llops aprofitaven les restes de menjar dels assentaments humans i aquests  es beneficiaven de la defensa que la presència dels llops els proporcionava envers altres depredadors.

Crani de  cànid de 33.000 anys, trobat a Altai, Sibèria.

Així doncs, l'humà va domesticar el llop o el llop es va auto-domesticar? Aquests científics creuen que, un cop es produí aquest acostament inicial, els humans van començar a alimentar els llops amb plantes i restes d'animals, iniciant la domesticació. Pel que es veu en un altre estudi, una dieta rica en midó va ser bàsica per establir aquesta relació. 

Fos com fos, el contacte amb l'ésser humà provocà canvis morfològics i de caràcter en els llops que van acabar creant una nova espècie, els nostres estimats i estimades Canis familiaris. Aquestes diferències l'etologia les denomina neotènia i, perquè ho entengueu, son les responsables que certes races de gossos conservin trets morfològics dels cadells, com per exemple les orelles plegades d'un Labrador. 

Ells, sens dubte, fa mil·lenis que ens estudien i ens estimen (i no es pregunten el perquè de la nostra mil·lenaria relació); volen agradar-nos i ho han aconseguit : ens agraden! I nosaltres hem de continuar treballant per aconseguir mantenir amb ells la millor relació de reciprocitat possible i que aquesta es basi en el respecte i l'educació. 

I, si sorgeixen problemes, ja ho sabeu...

Bibliografia :

· Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.

· SINC : "La amistad entre el perro y el hombre nació en Europa", Novembre 2014. http://agenciasinc.es/Noticias/La-amistad-entre-el-perro-y-el-hombre-nacio-en-Europa