El significat del badall en els gossos

Sabeu què significa un badall en un gos, o quin es un dels possibles significats que té? Us heu trobat acabant de badallar i adonar-vos que el pelut està fent exactament el mateix? 

El següent text es una traducció d'un article de divulgació en anglès sobre un estudi publicat recentment, i parla d'aquest tema :

"Tots badallem quan estem cansats, però per als gossets aquest gest pot ser més que tan sols un increïblement adorable signe de cansament.

Estudis han mostrat que el badall d'un cadell pot ser a vegades un signe d'estrès, però en realitat també podria ser un signe d'empatia.

Investigadors de la la Universitat de Tokio van agafar un grup de 25 gossos i van fer que els seus propietaris i gent totalment desconeguda badallés davant seu.

Els gossos no només es van "contagiar" amb els badalls dels humans, sinó que badallaven amb més freqüència quan provenien del seu propietari, suggerint que la reacció està fortament afectada per lligams emocionals profunds.

Com es obvi, els gossos no poden comunicar-nos les seves emocions però si el contagi del badall es una senyal clau de l'empatia entre els humans, molts experts creuen que es una gran forma de saber com se sent un gos.

D'acord amb el Dr. Brian Hare de Dognition, que s'ha associat amb Purina Pro Pla BRIGHT MIND per a impulsar el coneixement de la cognició canina, aquest comportament pot haver permès als gossos i els humans formar grups units, ajudant així a assegurar als gossos el títol de "millor amic de l'home" que mantenen avui dia.

Així que si vostè es pregunta si el seu gosset preferit realment es preocupa per vostè, només cal que estiri l'esquena i badaaaaaaalli."

Font : 

http://www.aol.com/article/2016/06/06/the-meaning-behind-your-dogs-yawn-revealed/21390455/?ncid=txtlnkusaolc00000904

Altres fonts :

http://www.huffingtonpost.ca/2013/08/08/dogs-yawn-with-owners-_n_3727964.html

L'estudi ha estat publicat a : US science journal PLOS One

Aquest fenomen no només es dóna entre els humans, hi ha altres espècies que es contagien els badalls (altres primats, per exemple) i es a conseqüència de tenir estructures cerebrals molt similars, entre les que es troben les neurones mirall. 

Què en penseu d'aquesta notícia? Fareu la prova?

Problemes de comunicació canina

Els gossos son una espècie gregària, son descendents d'una espècie de llop ja extingida i continuen compartint amb els llops actuals molts trets de comportament, tot i que en molts altres aspectes en difereixen.

El nostre estil de vida, que imposem als gossos que conviuen amb nosaltres, combinat amb la pèssima selecció genètica que s'està fent en moltes races des de fa dècades està provocant que molts gossos tinguin problemes de comunicació, el que s'anomena disèmia canina. 

La disèmia canina es el desconeixement per part d'un gos del llenguatge gestual de la seva espècie. Penseu-hi : separem els cadells de les camades i de les seves mares a edats tan primerenques que no han pogut aprendre'n ni tan sols allò més bàsic; vivim cada cop més aïllats, nosaltres i, en conseqüència, els nostres gossos. Molts gossos passen els primers mesos, tant vitals per al seu correcte desenvolupament, sense veure cap gos i quan, per fi, se'n troben un, mostren conductes associades a la por, la inseguretat i reaccionen fugint o amb agressivitat.

No es casualitat, doncs, que cada cop hi hagin més casos de gossos reactius i/o amb conductes agressives, gossos que desconeixen la seva pròpia llengua i es posen en embolics amb altres gossos, gossos que queden traumatitzats per respostes que no s'esperaven d'altres gossos,... En fi, la culpa no es dels peluts, sinó dels humans que no fem el que cal per a assegurar-nos que els gossos siguin com han de ser : bons comunicadors, sociables, juganers, amb autocontrol, control d'impulsos, etc.

Si us interessa el tema us deixo un article molt interessant escrit per un gran professional del món de l'educació canina expert en comunicació canina sobre aquest problema: http://www.takoda.es/modules/news/article.php?storyid=40

Dues peludes comunicant-se.

Abans d'acabar, un apunt : per a poder ajudar aquests gossos que tenen problemes de comunicació un recurs molt valuós son el que s'anomena gossos rehabilitadors. Un gos rehabilitador es un gos equilibrat, mostra conductes estables, utilitza correctament les senyals de calma i ha après, després d'anys de pràctica, a evitar els conflictes, les confrontacions i les conductes agressives. No us fieu de professionals que us diguin que tenen un gos rehabilitador de bones a primeres, especialment si es un gos que, entre altres coses :

• Es jove i encara no ha arribat a la seva etapa adulta (això no significa que no existeixin gossos joves que compleixin els requisits!).
• Mostra conductes inadequades, es abusiu i intimidatori envers els altres gossos.
• Té tendència a bloquejar físicament, enfrontar-se i encarar-se i/o a obligar els altres gossos a mostrar senyals de submissió com estirar-se i ensenyar la panxa.
• Mostra conductes de protecció de recursos i recorre a la intimidació i/o a l'agressió en cas que hi hagi quelcom que consideri un recurs escàs i/o de la seva propietat.

Aquest tipus de gossos serien l'equivalent al típic nen abusiu a l'escola, que utilitza la força i la intimidació per aconseguir el que vol perquè no disposa dels recursos emocionals adequats per a gestionar les situacions i els problemes que es plantegen a l'hora de relacionar-se amb els seus iguals.

En Cauda m'acompanya a treballar certs gossos que tenen problemes de conducta, però es evident que li queda molt camí per a esdevenir un gos rehabilitador. Té moltes coses per aprendre i les està aprenent, però encara no té ni dos anys i es un pelut que està aprenent a gestionar els pics d'estrès; mai se m'acudiria anomenar-lo gos rehabilitador i potser mai podrà arribar a ser-ho, però com a professional de l'educació canina faré tot el possible per a que ho aconsegueixi. Això si, en comparació amb altres suposats gossos rehabilitadors que m'han presentat,  es molt més conciliador i utilitza moltes senyals per a transmetre tranquil·litat als demés. Cal ser humil i ser conscient de les capacitats i limitacions de cada gos per a saber què cal treballar. I a mi..., m'agraden els reptes!

En un proper article parlarem dels gossos rehabilitadors.

Tànit Marín Jiménez

COM ATURAR UNA BARALLA DE GOSSOS?

Aquesta es una de les preguntes estrella que se solen fer i, desenganyem-nos, ni tan sols els educadors i entrenadors de gossos tenim una tècnica miraculosa per a separar de forma segura dos gossos que s'estan barallant i aconseguir-ho, a sobre, sense que es facin mal. L'únic que funciona sempre es SUPERVISAR les interaccions socials del nostre gos per ser capaços de PREVENIR la baralla. "Que difícil!" Podeu pensar alguns. "Buf, això no em serveix per a res", diran uns altres.

La veritat es que supervisant i prevenint ens estalviarem que la baralla s'arribi a produir i podrem analitzar què ha portat els gossos a aquesta situació per a poder-la evitar la pròxima vegada. Potser hi havia una disputa per una joguina? Potser un dels gossos estava essent massa rude amb un altre? Quins son els detonants?

Però posem-nos en situació. De sobte esclata una baralla, ara ja no podem prevenir ni importen els detonants : què podem fer? 

Molt important :

• Quan esclata una baralla entre gossos cal que siguem capaços de mantenir el cap fred, actuar amb seny i de forma ràpida. 
• L’objectiu, un cop ha començat una baralla, es captar l’atenció dels gossos, que s’enfoquin en una altra cosa i ens donin temps d’agafar-los. Si ho aconseguim els gossos quedaran desconcertats i durant uns instants no recorden que s’estaven barallant, el que ens permet agafar els gossos i  endur-nos-els. Hi ha coses que seran factibles, d’altres més difícils depenent dels recursos que tinguem a l’abast i l’entorn. Repeteixo : sobretot hem de mantenir la calma, tant com puguem i actuar amb rapidesa i fredament.

Què fer :

1. Llençar-los aigua a la cara. Amb una galleda, una mànega... L’aigua provoca un impacte i una sensació que els desconcerta i es poden desenganxar un moment. Un cop es deixin anar els posarem la corretja i ens els endurem. No els renyarem ni pegarem, no hi interactuarem de cap forma. Si cal córrer cap al veterinari, es el moment.
2. Tirar-los una manta o una peça gran de roba pel damunt. Això fa que perdin visió i, com que no hi poden veure ni controlar els moviments de l'altre gos, que es desenganxin.
3. Produir un soroll estrident, metàl·lic a prop dels seus caps. Podem picar amb algun objecte, fer caure alguna cosa que faci molt soroll a terra, al costat dels gossos, etc.
4. Utilitzar algun objecte com a escut per interposar-lo entre els gossos i fer que se separin, el que tingueu a mà.
5. Agafar-los per les potes del darrera i aixecar el tren posterior a l'aire. En principi la teoria diu que, en veure el seu equilibri compromès, solen obrir la boca. Cal anar molt amb compte per si el gos es gira i ens mossega a nosaltres.

Les claus :

Prevenció :

• El primer que hem de fer es observar les senyals de comunicació dels gossos per evitar sobreexcitació o una escalada de tensions i que s’acabin barallant. En cas que observem que un joc o una interacció comença a desbocar-se, que els gossos s’exciten massa i/o que algun comença a mostrar-se irritat o agressiu, encara som a temps de cridar els gossos o anar-los a buscar i treure’ls de la situació. 
• Tots els gossos tenen diversos moments en que semblen que es disparin. Es com si, de cop i volta, s'activés un interruptor intern que els obligués a córrer animadament. L'orígen d'aquesta conducta, en cada cas, es diferent : uns es disparen quan veuen altres gossos corrent, d'altres quan els banyem, quan fem un moviment corporal determinat, emetem un so curiós... Controlar aquests estats d'excitació es correcte, sobretot perquè poden despertar instints en altres gossos i que es produeixi una baralla.
• Si això no es possible i es desencadena una baralla, provarem d'acabar-la amb alguna de les tècniques que us he descrit; en aquesta situació els humans solem sentir que el temps es ralentitza, perdem la noció del pas del temps i s'activen mecanismes a la nostra ment que fa que prenguem decisions que després, un cop ha passat tot i hi pensem amb tranquil·litat, ens sorprenen..., així que la tècnica que escolliu pot ser que no la trieu per via racional : feu el que bonament pugueu! 
• Entrenament en els exercicis "d'obediència". Ens pot servir per aturar el gos abans que es produeixi la baralla, fer-lo venir fins a nosaltres o demanar-li que s'estigui quiet i parat fins que l'anem a recollir. Es interessant ensenyar-los les senyals "mira'm" i "atura't" entre moltes altres coses que ens poden ajudar si tenim un gos amb conductes agressives, un gos reactiu, poruc,...

Seguretat :

1. Per començar no anirem a agafar els gossos pel collar perquè podem acabar mossegant-nos a nosaltres.
2. No se us acudeixi apropar mans, braços, cames, peus o qualsevol altra part del cos a la boca dels animals. En aquest estat us poden mossegar i fer-vos molt mal i penseu que si us mosseguen no es perquè tinguin agressivitat contra vosaltres o contra les persones : es una conducta re-dirigida.
3. No estireu els gossos per la cua. La cua es part de la columna vertebral dels gossos, podeu fer-los mal i provocar que us mosseguin a vosaltres.
4. Si per un impuls ens abraonem al damunt dels gossos, procurarem agafar-los per la pell entre les galtes i les orelles, per poder controlar el seu cap. Mai els estirarem ni farem estrebades, sobretot si hi ha gossos de races “tipus pitbull”, que quan enganxen no deixen anar la presa i podem provocar estrips a la carn. Ens mantindrem agafant-los i esperarem que obrin la boca i s’alliberin i llavors els separarem sense deixar-los anar.

Per acabar : sé que l'estat de nervis resultant d'una experiència així es màxim, però cal que continueu mantenint el cap fred quan separem els gossos i ens els emportem. Renyar o pegar un gos que s'acaba de barallar, per dir-ho planerament, no serveix de res (només evidencia el nostre enuig i frustració) : estem castigant el gos quan ja no s'està barallant (es a dir, a destemps) i el pelut no podrà entendre perquè se'l renya. La conducta agressiva tornarà a aparèixer en un moment o altre en el futur perquè s'ha de treballar correctament mitjançant tècniques de modificació de conducta.

Com ja he dit no hi ha una solució única i super efectiva per acabar amb una baralla, el més important es que aprenguem a evitar que es produeixi. I si compartim l'existència amb un gos que té problemes d'agressivitat no deixeu que es vagin fent cada cop més grans i empitjorin, poseu-vos en contacte amb un professional que us ajudi, que tingui titulacions reconegudes pels organismes públics i, sobretot, que no utilitzi materials ni tècniques aversives o punitives.

Si us sembla que aquesta informació es útil, us convido a compartir-la i a comentar dubtes o preguntes que us sorgeixin!

Tànit Martín Jiménez

S'HAN ACABAT LES VACANCES : QUÈ LI PASSA AL MEU GOS?

Quan s'acaben les vacances i hem de tornar a la rutina diària, tots necessitem uns dies d'adaptació als horaris laborals ( i escolars en cas de tenir cadells humans ) i els primers dies estem més nerviosos i estressats del normal. Ens costa recuperar el ritme trepidant que portàvem abans de començar-les i, a part, també ens influeixen factors ambientals i meteorològics, com per exemple la disminució d'hores de sol. Podem sentir-nos incòmodes, cansats, irritables i malhumorats fins que no tornem a estar entrenats per a la quotidianitat.

Els nostres companys de quatre potes també pateixen els efectes de l'estrès i del canvi de rutines i moltes vegades poden aparèixer problemes de comportament o reaparèixer o agreujar-se trastorns que potser crèiem que estaven solucionats. A algú li sona que pocs dies després d'acabar les vacances el gos comença a plorar i bordar quan es queda sol a casa, a destrossar coses i a dependre de l'humà per a tot?; o que, de cop, sembla que ha deixat de ser "amigable" amb els seus congèneres per a mostrar conductes agressives que mai havíem vist abans en ell?

Els gossos amb problemes de comportament inhibits o latents tenen molts números per a exterioritzar-los en aquesta època. Els gossos es beneficien molt de la rutina i els que tenen problemes i viuen diversos canvis de rutina en poc temps (primer quan comencem vacances i després quan se'ns acaben, però també a causa de mudances, separacions, etc) poden patir nivells d'estrès elevats i sentir-se des-ubicats. A veure, es normal que això passi! S'han passat unes setmanes fruint d'activitats i aventures amb els seus humans preferits i, de cop i volta ( i sense previ avís ), tot això s'acaba! Es molt desconcertant, no us sembla? Si els humans no dediquem un temps a pal·liar els efectes d'aquests canvis, ens podem trobar amb sorpreses no massa agradables.

Tots els gossos ho viuen de la mateixa manera? No, evidentment! Entre els gossos, com entre les persones, trobarem individus molt diferents entre si; si ja els germans d'una camada poden ser molt diferents els uns dels altres! Hi han gossos amb caràcter, sociables, amables, timids, porucs, irritables... Hi ha molta varietat de personalitats i, naturalment, cadascú experimenta aquests canvis de rutina com bonament pot, ni més ni menys. 

Què podem fer per ajudar-los a tornar a la rutina i evitar que apareguin problemes?

El millor que podem fer es avançar-nos al retorn a la quotidianitat i mirar de tornar a introduir els nostres horaris habituals dies abans que s'acabin les vacances. S'ha de fer poc a poc (si ho fem de cop l'efecte serà el mateix que si no féssim res i el gos es trobés de cop la situació). Anirem tornant a la rutina de forma gradual (si no som a casa també ho podem fer) per a què el pelut tingui temps per anar-se adaptant a un ritme tolerable. Començarem a introduir els horaris normals de passeig, de joc i de menjar poc a poc. Podem fer un esforç extra i fer un xip de teràpia contra l'estrès, coses senzilles. 

El vostre company caní us ho agrairà i podem evitar trobar-nos amb problemes de comportament. Si us trobeu que no sou a temps de preparar el gos per a la normalitat o que ja han aparegut problemes de comportament (o voleu pautes per a treballar aquest període d'adaptació), contacteu amb un professional que us pugui ajudar.

El cartell del compte enrere...

Sempre que surto de casa observo. Sobretot observo els gossos que hi ha passejant amb els seus humans; observo com els humans interactuen amb els gossos. Faig el mateix quan vaig a casa dels clients. Moltes vegades he vist com es produeixen malentesos i problemes de comunicació entre les dues espècies. 

Els humans traiem els gossos de casa diàriament amb un (o pocs més) objectiu : que faci les seves necessitats al carrer. Els solem treure apressadament, els estressem, els fem estrebades de corretja, pretenem ser els líders de la manada (havent vist algún reality show gens recomanable) i ens molesta que parin cada cinc metres a olorar i deixar la seva empremta hormonal. Ens enfadem, ens frustrem, els increpem, els cridem i els acabem donant cops al musell, petites coces al cul... N'hi ha que passegen el gos, per no dir que l'arrosseguen, amb la corretja tan curta que el pobre pelut va tan rígid que a dures penes pot respirar i caminar alhora; d'altres prefereixen col·locar corretges d'estrangulació o collars de púes al voltant del coll del seu "estimat" company per no haver de prendre's la molèstia d'ensenyar-los a caminar; molts se senten molestos si els seus gossos borden o somiquen i els renyen un cop i un altre; la majoria sempre té un "NO!" a punt de sortir d'entre les dents per qualsevol cosa que facin els peluts...

Si pogués gravar totes aquestes escenes i ensenyar-les als seus propietaris, canviaria alguna cosa? Si els expliqués com n'és de nociu per al seu company tot això, m'escoltarien? Si veiéssin quina violència implica, se sentirien al·ludits? Si els demanés que tanquéssin els ulls i es poséssin en el lloc de l'ésser de quatre potes, ho farien? Serien més gentils i comprensius amb els que se suposa son membres de la seva família? Farien algún intent d'entendre com es comuniquen, com aprenen i quines son les motivacions dels gossos? Francament, tinc dies optimistes i dies (la majoria) en què no tinc ni gota de fe en l'ésser humà. Sé que, per moltes persones, "dominar" i sotmetre un gos es una qüestió d'orgull; per d'altres es una demostració de masculinitat o de lideratge (molt malentès); per la majoria, en un moment o un altre, escridassar, empènyer, estrebar la corretja o manipular de mala manera un gos es una via d'escapament per a la frustració diària que acumulem. Cada dia em pregunto, desde el desànim i la desesperança : PER QUÈ TENEN GOSSOS, LES PERSONES?

Deixaré de banda els pensaments que segur que es tenen, del tipus "Però perquè ho fa, això el meu gos? Es per fotre'm? Es per portar-me la contrària perquè no soc un líder de la manada prou dominant?...", etc, etc. Vull que s'entengui que els gossos tenen UNA ALTRA FORMA DE PERCEBRE I D'ENTENDRE EL MÓN en el que tots vivim. TENEN ALTRES MOTIVACIONS i, senyors/es, es COMUNIQUEN DE FORMA DIFERENT A NOSALTRES. Tant difícil d'entendre es que ells no saben que quan surten per la porta de casa fins el carrer es única i exclusivament per a fer les seves necessitats? O única i exclusivament per a caminar en línia recta sense possibilitat de desviar-se a explorar i olorar, rastrejar i deixar marca, perquè ho ha dit un "entrenador" de la tele sense cap tipus d'estudi científic ni titulació? De veritat no sabem que les sortides, per als gossos, son una gran oportunitat de crear i fer més fort el vincle amb els altres membres de la manada..., i que comportant-nos i tractant-los com ho fem ens equivoquem, i molt?

Quina solució hi ha? No ho sé, francament. No hi ha solució mentre els humans no deixem de mirar-nos el melic, mentre no deixem de valorar els animals per la seva "intel·ligència", fins que no deixem de creure que tenen moralitat i distingeixen el bé del mal. Els gossos son intel·ligents, es clar que si. I també son innocents, ho són tota la vida. Son éssers fascinants, experts observadors. Ens estimen. Ells MAI ENS TRACTEN MALAMENT. Mai! Però suporten estoicament el mal tracte que els dónen els humans. No es hora que ens comportem com l'espècie escollida que tant ens agrada creure que som i comencem a comportanr-nos amb compassió i enteresa envers ells? 

Si heu llegit l'article fins aquí, feu un esforç d'imaginació amb la meva següent proposta. Mireu el vostre pelut. Potser dorm, potser juga, potser olora o us mira ajagut a prop vostre ara mateix. Quina edat té? Un, cinc, vuit o dotze anys? Penseu : què hem fet junts? Com l'hem tractat? Què es allò que encara no hem fet i ens agradaria poder compartir amb ell? Si ell pogués parlar en el nostre idioma, què creieu que ens demanaria? Què voldria fer? Com voldria ser tractat?

...Ara imagineu que aquest company sempre fidel porta un cartell penjat del coll, un rètol a mode de collar que li repica al pit mentre camina i que té un missatge molt important escrit amb lletres grosses, clares i entenedores. Un missatge que es impossible que defugim amb la mirada cada cop que l'observem. I què hi ha escrit, al cartell? Un compte enrera. Hi podeu observar els anys, mesos, dies i hores de vida que li queden al vostre gos. Son els anys, mesos, dies i hores que us queden per gaudir de la seva presència, per compartir grans excursions i experiències. No espereu a que es mori per fer tot allò que us agradaria en la seva companyia : feu-ho ara! No espereu a arrepentir-vos i sentir-vos culpables quan us deixi per creuar l'Arc de Sant Martí! Tracteu-lo com us agrada que us tractin a vosaltres, interesseu-vos pel seu món i deixeu d'imposar-li el nostre! No perdeu menys temps perqupe EL COMPTE ENRERE NO S'ATURA. Quan us en volgueu adonar potser ja es tard o potser ja no es possible fer les coses que havieu planejat fer quan vau portar aquest gran amic de l'ànima a casa vostra.

I mai, mai a partir d'ara, mai us oblideu d'aquest cartell invisible del compte enrere que tots els peluts porten penjant del coll, tingueu-lo sempre present quan els mireu, que segur que ens fa millors persones!

Us desitgem una boníssima entrada al 2015 i que sigui un gran any per a tothom! 

Tànit Martín Jiménez

Senyals de calma en els gossos

Aquesta setmana un article sobre llenguatge caní. Em sembla que, en general, hi ha un gran desconeixement sobre el sistema de comunicacions que utilitzen els gossos. Si bé hi ha coses semblants a les que fem nosaltres també n'hi ha d'altres que, en el seu llenguatge, podríem dir que son de "mala educació", que els intimiden, irriten o directament els fan por. Davant d'aquests estímuls els gossos utilitzen un sofisticat catàleg de senyals gestuals especialment dissenyat per mirar d'evitar l'agressivitat. Algunes senyals ens semblen evidents, però n'hi ha de més subtils que poden costar de reconèixer. Recordeu que els gossos es comuniquen en el seu llenguatge no només amb els seus congèneres : també amb nosaltres!

Així que benvinguts a un breu curs d'idiomes! Primera classe de caní bàsic : les senyals gestuals de calma i apaivagament.

1. Eriçar el pèl del llom. Encara que moltes vegades pensem que es un signe d'agressivitat, els gossos ericen el llom davant d'un estímul que els fa por o els provoca inseguretat; sembla que es una resposta fisiològica pensada per a semblar més grans a ulls del possible adversari i tenir l'oportunitat d'escapar de la situació mentre l'altra gos rumia si val o no la pena enfrontar-se a tal "bèstia". També hi ha humans, sobretot mascles, que proven de semblar més grans per a intimidar els adversaris, no us sona?

2. Girar el cap i/o el cos. Desviar la mirada de l'estímul es una altra manera d'evitar una escalada de tensió que desemboqui en una baralla. Es com si diguéssin : "mira que faig veure que no t'he vist" o "no vull continuar mirant-te perquè acabarem malament"... Girar el cos també es una mostra de desinterès per mostrar que no es vol o no es pretén participar en cap interacció agressiva.

Gira el cap i es veu el blanc de l'ull

3. Evitar el contacte ocular directe. Si l'estímul desagradable persisteix en les seves intencions (aproximar-se al pelut o el que sigui), podrem veure el blanc de l'ull (ull en mitja lluna) ja que veurem que el pelut mira l'estímul intermitentment i de cua d'ull, una mostra de gran incomoditat i una senyal que ens anima a deixar de fer el que sigui que estem fent que tant li incomoda.

4. Panteixar. No es ben bé una senyal d'apaivagament, però si el gos gira el cap, posa les orelles enrere i panteixa fent un "somriure esperpèntic" es que està provant de reduïr l'estrès que li provoca la situació. Els gossos sotmesos a situacions estressants també poden tremolar.

Reducció d'estrès

5. Llepar-se la trufa. Llepar i rellepar repetidament el nas també es una senyal de calma. Sovint solen tancar els ulls alhora que ho fan.

Llepant-se el mas i tancant els ulls

6. Seure o jaure. Es com una declaració d'intencions : "ep, no estic disposat a barallar-me, soc pacífic!"

7. Marxar en sentit contrari a l'estímul irritant. Una altra forma de demostrar que no busquen brega.

8. Caminar fent un semicercle ampli, caminar en corba. Pels gossos una aproximació frontal i directa es una provocació, es un gest de mala educació, brusc i desafiant, pel que solen moure's aproximant-se lateralment o pel darrera i fent un gran semicercle. Es una forma amistosa i pacífica d'apropar-se a un congènere i mostrar intencions honestes.

9. Fer servir les potes per allunyar un estímul molest. Aquesta senyal es un afegitó, i es una forma d'actuar que solen mostrar-nos a nosaltres, els humans (entre ells també quan juguen, es clar!). A vegades ens fem molt pesats volent abraçar i acariciar (i petonejar) els gossos quan ens surt dels nassos i sense tenir en compte l'estat d'ànim del pelut. Els gossos tenen el seu espai vital i, com nosaltres, moments en què volen estar tranquils. I com que ens aprecien sobremanera, apartar-nos de forma gentil amb les potes es una manera amable de dir-nos "deixa'm en pau que estava molt tranquil i em vens a emprenyar!". 

* Les imatges d'aquest article surten d'un vídeo de youtube, un d'en César Millán en que es veu tota l'estratègia que desplega la femella de labrador per evitar haver d'arribar a l'agressió i com "l'encantador de gossos" o bé ignora deliberadament o bé no sap identificar correctament, pel què la gossa l'acaba mossegant. A banda de l'opinió que us mereixi aquest reality show, feu el favor de no fer mai el que ell fa en aquest vídeo i si el vostre pelut té un problema d'agressivitat, contacteu amb un professional. Us deixo l'enllaç per si voleu veure totes les comunicacions que emet la gossa abans de quedar-se sense opcions i atacar.  http://youtu.be/Jgzm2RWOSI8

"Com més et conec, més m'agrada el teu gos"

            "Com més et conec, més m'agrada el teu gos". 

Es una frase feta ben curiosa i representativa. Des de sempre m'ha agradat molt aquesta dita, l'he trobat molt encertada i pertinent. Veient les coses que fem i com ens podem arribar a comportar els humans, cada cop m'hi sento més reflectida, la dita esdevé cada cop més verídica. I es que els gossos son bondadosos per naturalesa, amics dels seus amics, tenen un gran cor, no ens jutgen per les aparences, solen ser sincers i directes expressant les seves emocions, son una espatlla sobre la que plorar i ens escolten quan hi parlem : son els amics ideals!

D'on surt, però la frase feta? Com es que podem preferir la companyia d'un cànid a la d'un ésser humà? Què s'amaga darrera aquesta afirmació i quina relació té amb l'etologia canina? Algunes de les raons poden ser les següents :

1.- Comunicació honesta Vs deshonesta. La majoria de les comunicacions emeses pels nostres peluts son honestes : no ens menteixen. Com a mínim no en un principi perquè es cert que una conseqüència de la seva convivència amb nosaltres es que poden aprendre a emetre senyals deshonestes o més ben dit : aprenen a "mentir". No hi profunditzarem en aquest article, que pretén ser lleuger i estiuenc, però : qui no ha enxampat un dels seus peluts fent alguna trapelleria, in fraganti, i l'ha vist dissimular millor que un actor? N'hi ha que només els falta posar-se les mans a la butxaca i marxar xiulant... Tot i això, ens agraden els peluts perquè no menteixen. Si tenen por, estan irritats o ens conviden amistosament a jugar ens ho fan saber i sabem que es veritat. Només cal saber un xic del seu idioma per a comprendre'ls!

2.- Vincle inamovible o "Amistat vertadera".  Això ja es una qüestió més personal, depèn de la nostra concepció de l'amistat. Els peluts solen establir uns vincles molt forts amb un o més d'un individu de la seva "manada" mixta. Son una espècie gregària, social i tenen els seus individus preferits amb els que es relacionen de forma lúdica : tenen "millors amics", tant canins com humans. La fidelitat es una de les característiques que ens vénen al cap quan parlem dels nostres amics de musell pelut; sabem que no ens trairà, que serà al nostre costat quan necessitem suport. I que la seva amistat es inamovible, sovint, fins i tot en casos de greus maltractaments, els peluts continuen demostrant el seu afecte envers els maltractadors. Aquest tret distintiu, el del vincle i la fidelitat a un individu sota tota circumstància, que podria ser la característica més desitjada en qualsevol relació d'amistat no la compleixen de la mateixa manera les persones. Potser les persones ens poden fallar en un moment donat, però creiem que els gossos no (i això es subjectiu), per això els tenim en tan alta estima.

3.- Grans intèrprets dels nostres sentiments. Els Canis lupus familiaris fa tants mil·lennis que viuen amb els humans i estan tan avesats a llegir-nos que no es d'estranyar que sàpiguen desseguida quan tenim un mal dia, quan estem contents, irritats o deprimits. No ens cal explicar-los què ens passa, ho perceben perfectament. Hi han estudis que apunten que possiblement empatitzin amb els nostres sentiments i n'hi ha de recents que demostren que no només poden sentir emocions primàries, sinó que els gossos també experimenten sentiments complexes com l'amor. Quants cops hem sentit que només el nostre pelut entén com ens sentim?... I altra vegada, si fem la comparació amb les persones, les coses no sempre son així. 

4.- "Tant me fa les pintes que portis o si ets més o menys atractiu". Gràcies a l'univers els nostres companys peluts no decideixen si entregar-nos el seu cos depenent del nostre aspecte físic. El nostre exterior els importa un borrall, i això ho agraïm. Tampoc tenen propensió a etiquetar-nos segons la nostra vestimenta o el color de la nostra pell. Les persones, en canvi, si solem prejutjar els demés segons categories amb les que se'ns ha educat des de petits. I per més altruïstes, socials, anticlassistes, antiracistes i antiespecistes que siguem, sempre hi ha algun moment en què el nostre cervell cau en aquests paranys. Podem desterrar conscientment aquests pensaments, però sempre hi haurà persones que es comportin segons aquests varems. Els gossos no!

5.- Els gossos viuen el present. Ja ho deveu haver notat : els gossos no són rancorosos. No es guarden a la memòria res dolent que els hagem fet per tirar-nos-ho en cara a la mínima ocasió, ni tramaràn una venjança maquiavèl·lica digna del pitjor antiheroi de còmic. Viuen, senzillament el present. No es passen el dia amargant-se pels fets passats ni planificant el seu futur. Son feliços vivint el present i potser n'hauríem d'aprendre, perquè no podem canviar el passat ni predir el futur. L'únic que tenim, l'únic que es real, es el present : fruïm-ne! I, per variar, la majoria de persones si que son rancunioses, els costa perdonar i tramen venjances recargolades que els facin sentir que han saldat el deute...


Trobeu que hi ha alguna altra característica que es pugui atribuir als nostres estimats peluts que manqui en aquesta llista? No dubteu en comentar i proposar! Alguna vegada heu preferit passar una estona amb un gos en comptes de fer-ho amb el seu/va humà/na? Segurament en més d'una ocasió... 
En un proper article potser parlarem de l'expressió "ser de color de gos com fuig"...

Com sempre, esteu convidats a comentar!

Jocs de guerra.

Els cadells juguen. Juguen per aprendre, igual que els cadells humans. I com que no tenen mans, utilitzen la boca. Podríem dir que la boca, pels gossos, es com les mans per a nosaltres : els serveix per a explorar, jugar, menjar, agafar objectes, emetre senyals acústiques i gestuals... Dintre de l'aprenentatge que els cal adquirir hi ha aquell que els ha d'assegurar l'adquisició de les habilitats socials i del llenguatge propi dels cànids, el que permetrà regular el nivel de violència, aprendre la seva ritualització (el que podríem dir "fer el teatret") per a un correcte establiment d'una jerarquia de grup. Aquest aprenentatge es molt important per als cànids en general i per als gossos en particular. 

Sota supervisió materna, els cadells prenen posicions per iniciar una disputa..., per una pinya!

Com s'adquireixen aquestes lliçons bàsiques? Mitjançant els jocs de guerra i les lliçons impartides per la mare. .

Deia el meu professor i gran etòleg Antonio Pozuelos que els jocs de guerra son l'ensenyament específic que qualsevol animal necessita per a desenvolupar els instints que el portaràn a la solució dels problemes de supervivència. Què significa això? Que es a través d'aquesta experimentació primerenca que els gossos agafen experiència sobre ells mateixos i les seves capacitats, sobre l'entorn; es quan aprenen la comunicació bàsica, les senyals, sons i displays, i el seu significat associat. Es quan aprenen a inhibir la mossegada (per això tenen dentetes com agulles, de petits, per ser capaços de medir coses com la pressió exercida), que es molt important. Aquesta comunicació bàsica, aquestes primeres experiències d'organització jeràrquica estan pensades per a evitar que d'adults cometin errors que no es poden permetre. Ha de saber què pot fer i què no, què està permès i què no. Necessiten tenir aquestes lliçons ben apreses, saber fer una correcta valoració dels estímuls a cada instant i reaccionar correctament : hi ha en joc la seva supervivència.  

Tots els que hagin vist una camada jugar s'hauran divertit, i fins i tot sorprès, veient com es formen batalles campals en forma de cabdells de dos o més peludets en moviment enèrgic, disputant-se una juguina o algun altre recurs valuós, dels que en solen sortir exemplars disparats com si s'escaldessin; o baralles de dos que s'allarguen fins a l'eternitat i només acaben quan un dels dos es dóna per vençut. I també haureu presenciat el joc d'un cadell amb algun gos/sa ja adult, trobades en què els atrevits cadells se solen passar de la ratlla, els adults "els esbronquen" i els cadells surten corrents esperitats i cridant com si els estiguessin torturant; però dura poc, la dramatització i al cap de res el cadell, que ja ha après el límit raonable de l'adult, hi torna per jugar de nou, amb renovellat respecte per les normes que li han establert. Els gossos no ataquen els cadells de menys de sis mesos (els que encara no mostren signes d'activitat sexual), si algun cop un adult mata o fereix greument un cadell estem davant d'un cas de trastorn de comportament greu.

Davant l'atac, el cadell gros mostra senyals d'apaivagament al petit, gira el cap i desvia la mirada. Tot dins del joc.

Així, si hem portat a casa un cadell separat prematurament de la seva mare i germans de camada, recomano que se li proporcioni companys de joc adequats per a que pugui socialitzar-se correctament (puppie parties, classes per a cadells, trobar-li un amiguet de la seva edat...), necessita contacte amb altres peludets per adquirir aquestes habilitats de comunicació, aprendre el ball de la violència ritualitzada dels Canis familiaris ja que son les eines que li permetràn relacionar-se correctament amb els congèneres i el seu entorn familiar. I si el nostre cadell ha estat els 3 mesos o 3 mesos i mig amb la seva camada, li proporcionarem igualment contacte amb altres gossos; això ha de ser així sempre! De petits i de grans!


Bibliografia :
· ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino , KNS 2012.
· O'HEARE, James : Tratado sobre la agresividad canina, KNS 2007.
· POZUELOS, Antonio i ÁLVAREZ, Rosana : Manual de etología canina, AEPE, 2007.

L'Empremta.

Molts dels problemes i dels trastorns de comportament que desenvolupen els gossos son deguts a una mala gestió del seu període de socialització primerenca, durant el que es produeix el que s'anomena empremta o imprinting. Així, què es l'empremta?

En els gossos el període de socialització comença a la quarta setmana de vida i s'allarga fins a la dotzena. Es una etapa crucial del seu desenvolupament en que, a part d'altres coses, aprèn a relacionar-se amb altres gossos i amb els humans; es quan es produeix l'empremta. La combinació de l'herència genètica heretada i de l'ambient en què es desenvolupa acaben conformant el temperament del gos, el que en cas dels humans seria el caràcter de la persona. I aquest període sensible es un dels moments en què l'entorn i les experiències viscudes son la clau del seu comportament futur.

Coneixent els humans...

Així, l'empremta es el període sensible del desenvolupament del gos en que l'ambient exerceix una gran influència en la conducta de l'animal. Llavors, si durant l'imprinting el gos no té contacte amb altres cadells, amb la seva mare (de la que aprèn moltes lliçons de vital importància per a socialitzar-se correctament) i amb humans es produeix una mancança d'experiències vitals que son les que asseguren la seva supervivència. Perquè els gossos, com els humans, son una espècie gregària. Viuen en manades i es molt important que sàpiguen relacionar-se correctament, que sàpiguen identificar-se com a membres de la seva espècie, interpretar les comunicacions emeses per altres gossos, adults i cadells; pel mateix motiu cal que hagin tingut contacte amb humans per a tolerar la seva presència i saber-s'hi relacionar. 

Les experiències, situacions i decisions que prenen durant l'imprinting quedaran marcades i, si bé alguns autors consideren que de forma irreversible i d'altres no son tan categòrics i pensen que si es pot arribar a modificar, el que es segur es que l'empremta queda gravada a foc, per utilitzar una metàfora comprensible. 

Ara que tenim clar què es l'empremta i com condiciona el futur comportament dels nostres amics peluts, us podeu estar preguntant "i quins problemes de comportament son els que produeixen una mala socialització?". La resposta es : molts. 

Un cadell que no ha interactuat amb nens durant l'imprinting segurament se sentirà insegur en la seva presència quan sigui adult. I la inseguretat pot desembocar en un problema d'agressivitat. Si no ha tingut contacte amb homes adults pot passar el mateix. Si el van separar de la seva mare i els seus germans de camada massa aviat no haurà après les senyals de comunicació, no haurà jugat a jocs de guerra, ni establert una primitiva jerarquització que l'ensenyés el seu rol com a líder o com a submís. Si això es així, aquest gos difícilment es podrà relacionar amb els seus congèneres. Què passaria si a un ésser humà no li ensenyéssim a parlar ni a relacionar-se amb nens, adults i ancians? Què ha passat amb els casos documentats de "nens salvatges", criatures que han sobreviscut soles o criades per altres espècies, com per exemple els llops? Son casos en què es pràcticament impossible reinsertar l'individu a la societat, sobretot si l'aïllament es va produir en una edat molt primerenca. Amb els gossos passa el mateix : es molt difícil reconduir i modificar certs hàbits de conducta, sobretot si es deuen a una mala socialització.

Nen salvatge del s.XVIII anomenat Peter. Trobat al bosc, amb uns 12 anys,
mai va aprendre a parlar ni escriure ni altres habilitats socials

Aquests son un parell d'exemples que em serveixen per a remarcar l'importància d'una correcta gestió del període de socialització, una gestió que ha de portar a terme el criador. El problema es que la majoria de persones desconeixen la importància d'aquest període, compren el gos en una tenda o en una botiga online; aquests gossos solen néixer en granges de cria intensiva en què s'explota les femelles i se les separa massa aviat de les seves cries. Les cries son separades i venudes com a objectes quan son encara massa petites. Tenen una socialització molt pobre o nul·la. Un criador responsable s'encarrega d'efectuar un programa de manipulacions neonatals que asseguri una socialització correcta dels cadells i no els separarà de la mare fins que no es deslletin, cap als 3 o 4 mesos.

Quan el nostre cadell va creixent pot ser que observem reaccions a certs estímuls o comportaments que no siguin adequats i que ens estranyin. Moltes vegades poden ser comportaments que ens facin gràcia però que quan el gos sigui adult s'hagin convertit en un problema de fòbies o agressivitat. Cal conèixer el desencadenant, cal saber com s'ha socialitzat aquell gos per adoptar un pla de modificació de conducta fet a mida. I tot i això, pot ser que no aconseguim canviar el comportament, cal que en siguem conscients. 

Bibliografia :

·ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino, KNS Ediciones 2012.

·Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.

La millor manera de conèixer un gos.

Aquesta setmana la vull dedicar l'article a aquest tema, ja que em trobo persones que, amb la millor de les intencions, em comenten que quan coneixen un gos sempre fan allò "d'oferir-li la mà perquè olori". Moltes vegades ens trobem gossos que, veient el nostre oferiment, s'acosten tímidament amb el cap baix, o retrocedeixen espantats amb la cua entre les cames, o bé fan mitja volta i se'n van o, senzillament, ensenyen les dents i ericen el pèl del llom. I la gent no entén el perquè de la seva reacció. 

Aquest gest d'apropar la mà a la cara del gos com a tarja de presentació es un costum que s'ha anat transmetent i que es basa en els supòsits que, a través de l'olfacte, el gos ens analitza i ens reconeix i que, a més, veient la nostra acció com una mostra de bona voluntat, pot saber que les nostres intencions son nobles i no pretenem fer-li mal, ans el contrari. I a vegades ens podem trobar que, tot i la nostra bona intenció, el gos ens clava una queixalada o comença a grunyir tot ensenyant la dentadura.

Nosaltres, com a éssers humans ho veiem així però per a entendre com ho viu un gos o quin pot ser el seu punt de vista cal saber que :

1.-El gos ja ha captat la nostra olor molt abans del que ens puguem imaginar. Ells perceben moltíssimes més coses que nosaltres a nivell olfactiu i experimenten el món a "cop de nas". Resulta que ens porten moltíssima avantatge, ja que la seva quantitat de cèl·lules olfactives es d'entre 200 i 300 milions, mentre que la nostra es de només cinc milions. A part disposen d'un òrgan vomeronasal. Així doncs : continueu creient que fa falta acostar-li la mà perquè la pugui ensumar i conèixer la nostra olor? Segurament ja us ha olorat abans que entréssiu per la porta! 

2.-Per a nosaltres donar la mà es un gest comunicatiu que transmet seguretat i proximitat, però els gossos no utilitzen el mateix codi de comunicació. Ells emeten senyals utilitzant la posició del cos, les orelles, el moviment de la cua... Llavors ens hem de preguntar : quina senyal li estic enviant, sense saber-ho, a aquest animal? Què es el que veu el gos? Doncs el gos veu un humà bípede, que triplica la seva alçada que se li acosta doblegant el cos per la cintura (visualitzeu-ho des de l'òptica d'un gos) i allargant el braç en la seva direcció, per acabar amorrant-li la mà a la trufa. I normalment ho acompanyem d'expressions vocals emeses en un to agut de veu i fent caretes o ganyotes amb la cara. Pot creure que li enviem una senyal de força tot i no ser la nostra intenció. Una senyal de força es una de lluita; el gos podria creure que li estem dient alguna cosa com : "Mira que fort que soc! No podràs amb mi!" o "mira si soc fort que m'atreveixo a fer tot això", el que per a ells equival a un desafiament per a lluitar. Si el gos es equilibrat i segur de si mateix, resistirà l'aproximació amb més o menys tranquil·litat i enteresa, mostrant submissió, però si estem al davant d'un exemplar que pateixi algun tipus de fòbia, agressivitat per por o per dominància, agressivitat territorial, etc, podem desencadenar una resposta que no esperàvem.

I ara ens preguntarem : quina deu ser la millor manera de conèixer o presentar-nos davant d'un gos? Doncs la menys agressiva des del seu punt de vista. Si som nosaltres els que entrem al seu territori, resistirem la temptació d'acostar-nos a entaforar-li la mà al davant i fer-li manyagues i mirarem de fer moviments suaus i, sobretot, si es el primer contacte o sabem que es un gos amb trastorn de conducta, farem el següent :

·No mantenir contacte visual amb el gos. 
·No dir-li res de res. 
·No tocar-lo, per descomptat. 

Si es el nostre gos el que té un problema de comportament, demanarem a les visites que segueixin aquest codi de conducta. A més, aquesta també es la millor manera d'actuar amb els gossos que viuen a casa sempre que arribem i ells ens estan esperant. D'aquesta manera no fomentem comportaments que poden derivar en algun trastorn conductual.

Moltes vegades tenim el costum de tocar els nostres gossos i no pensem que potser en aquell moment ells no volen que els amanyaguem; i encara es pitjor prendre'ns aquestes confiances amb un gos que no coneixem. El millor que podem fer es donar-li l'esquena o oferir-li una visió lateral del nostre cos i, si ell i el seu olfacte senten curiositat i se'ns aproxima, deixarem que ens ensumi a cor que vols. Parlant clar, hem "d'ignorar" la presència de l'animal i no gesticular excessivament quan saludem els seus companys humans de la manada. Més tard ell o ella ja ens faran saber si tenen ganes que els acariciem o no, cadascú té el seu mètode. A casa tinc una peluda que sol passar el llom per la cama i asseure's sobre els peus donant l'esquena a l'escollit, tot esperant manyagues a la panxa o a la part baixa del llom...

Aquesta es la millor tarja de presentació que podem oferir als gossos que no coneixem o que si coneixem però sabem que pateixen algun trastorn conductual i els volem ajudar. De fet, si observem què fan els gossos quan campen lliures pel parc en aquelles manades espontànies que se solen crear es el mateix : quan arriba un nouvingut, aquest evita el contacte visual amb els demés gossos; se sol quedar quiet, adoptant una postura de submisió (per començar) i deixant que la resta l'ensumin. Un cop passat l'exàmen, continuen amb el joc o es disputen la jerarquia si algun d'ells es veu capaç. Però això ja es un altre tema...

Així doncs, resumint : evitarem postures amenaçadores i gestos confusos per a l'animal; també evitarem mirar-lo, parlar-li o tocar-lo. D'aquesta manera deixem que ens agafi confiança i no ens vegi com una amenaça desafiant. Practiqueu-ho quan en tingueu l'ocasió!