Senyals de calma en els gossos

Aquesta setmana un article sobre llenguatge caní. Em sembla que, en general, hi ha un gran desconeixement sobre el sistema de comunicacions que utilitzen els gossos. Si bé hi ha coses semblants a les que fem nosaltres també n'hi ha d'altres que, en el seu llenguatge, podríem dir que son de "mala educació", que els intimiden, irriten o directament els fan por. Davant d'aquests estímuls els gossos utilitzen un sofisticat catàleg de senyals gestuals especialment dissenyat per mirar d'evitar l'agressivitat. Algunes senyals ens semblen evidents, però n'hi ha de més subtils que poden costar de reconèixer. Recordeu que els gossos es comuniquen en el seu llenguatge no només amb els seus congèneres : també amb nosaltres!

Així que benvinguts a un breu curs d'idiomes! Primera classe de caní bàsic : les senyals gestuals de calma i apaivagament.

1. Eriçar el pèl del llom. Encara que moltes vegades pensem que es un signe d'agressivitat, els gossos ericen el llom davant d'un estímul que els fa por o els provoca inseguretat; sembla que es una resposta fisiològica pensada per a semblar més grans a ulls del possible adversari i tenir l'oportunitat d'escapar de la situació mentre l'altra gos rumia si val o no la pena enfrontar-se a tal "bèstia". També hi ha humans, sobretot mascles, que proven de semblar més grans per a intimidar els adversaris, no us sona?

2. Girar el cap i/o el cos. Desviar la mirada de l'estímul es una altra manera d'evitar una escalada de tensió que desemboqui en una baralla. Es com si diguéssin : "mira que faig veure que no t'he vist" o "no vull continuar mirant-te perquè acabarem malament"... Girar el cos també es una mostra de desinterès per mostrar que no es vol o no es pretén participar en cap interacció agressiva.

Gira el cap i es veu el blanc de l'ull

3. Evitar el contacte ocular directe. Si l'estímul desagradable persisteix en les seves intencions (aproximar-se al pelut o el que sigui), podrem veure el blanc de l'ull (ull en mitja lluna) ja que veurem que el pelut mira l'estímul intermitentment i de cua d'ull, una mostra de gran incomoditat i una senyal que ens anima a deixar de fer el que sigui que estem fent que tant li incomoda.

4. Panteixar. No es ben bé una senyal d'apaivagament, però si el gos gira el cap, posa les orelles enrere i panteixa fent un "somriure esperpèntic" es que està provant de reduïr l'estrès que li provoca la situació. Els gossos sotmesos a situacions estressants també poden tremolar.

Reducció d'estrès

5. Llepar-se la trufa. Llepar i rellepar repetidament el nas també es una senyal de calma. Sovint solen tancar els ulls alhora que ho fan.

Llepant-se el mas i tancant els ulls

6. Seure o jaure. Es com una declaració d'intencions : "ep, no estic disposat a barallar-me, soc pacífic!"

7. Marxar en sentit contrari a l'estímul irritant. Una altra forma de demostrar que no busquen brega.

8. Caminar fent un semicercle ampli, caminar en corba. Pels gossos una aproximació frontal i directa es una provocació, es un gest de mala educació, brusc i desafiant, pel que solen moure's aproximant-se lateralment o pel darrera i fent un gran semicercle. Es una forma amistosa i pacífica d'apropar-se a un congènere i mostrar intencions honestes.

9. Fer servir les potes per allunyar un estímul molest. Aquesta senyal es un afegitó, i es una forma d'actuar que solen mostrar-nos a nosaltres, els humans (entre ells també quan juguen, es clar!). A vegades ens fem molt pesats volent abraçar i acariciar (i petonejar) els gossos quan ens surt dels nassos i sense tenir en compte l'estat d'ànim del pelut. Els gossos tenen el seu espai vital i, com nosaltres, moments en què volen estar tranquils. I com que ens aprecien sobremanera, apartar-nos de forma gentil amb les potes es una manera amable de dir-nos "deixa'm en pau que estava molt tranquil i em vens a emprenyar!". 

* Les imatges d'aquest article surten d'un vídeo de youtube, un d'en César Millán en que es veu tota l'estratègia que desplega la femella de labrador per evitar haver d'arribar a l'agressió i com "l'encantador de gossos" o bé ignora deliberadament o bé no sap identificar correctament, pel què la gossa l'acaba mossegant. A banda de l'opinió que us mereixi aquest reality show, feu el favor de no fer mai el que ell fa en aquest vídeo i si el vostre pelut té un problema d'agressivitat, contacteu amb un professional. Us deixo l'enllaç per si voleu veure totes les comunicacions que emet la gossa abans de quedar-se sense opcions i atacar.  http://youtu.be/Jgzm2RWOSI8

Prevenir accidents amb la canalla

Sabem que la gran majoria de gossos son boníssims i tolerants amb la canalla i hi confiem completament però : qualsevol gos pot mossegar! Cada pelut tolera un nivell d'estrès determinat, cadascun ha estat socialitzat d'una manera diferent i, no em cansaré mai de repetir-ho , encara que se'ns oblidi : un gos es un depredador. Tot i que la majoria posaríem la mà al foc pel comportament dels nostres peluts, qualsevol gos pot ser provocat i pot acabar mossegant. I pel que respecta als nens, sobretot bebès i petits de més de dos anys, una mossegada pot ser molt greu i acabar costant-los la vida.

Fa un temps vaig publicar dues entrades en què parlava de què podem fer per preparar els gossos per l'arribada d'un nadó i altres consideracions útils sobre com gestionar la relació entre gossos i nens, aquí i aquí. 

Aquest cartell que us deixo m'agrada molt perquè es senzill i entenedor. Un bebè o un nen MAI s'han de deixar sols amb un gos. Sempre han d'estar activament supervisats per un adult. Poden semblar molt tendres les fotografies i els videos de bebès al damunt dels gossos, o estirant-los les orelles, aixecant-los els llavis..., però no hauriem de deixar que els petits féssin aquestes coses : son accions que comporten un risc i que no respecten l'animal des del punt de vista de la seva àrea de comfort, de la irritabilitat, de la reactivitat... Pensem que els responsables de fer que entre gos i bebè s'estableixi una relació segura, de confiança, som els adults. Hem d'habituar els gossos a estar amb bebès. Hem d'educar els bebès/nens en la millor manera de relacionar-se amb els gossos. I es que, al final, quan un gos mossega es culpa nostra, no de l'animal.

Tradueixo el cartell :

 "Els cinc tipus de supervisió" :

1.- Absent : L'adult no es a l'habitació amb el gos i el bebè/nen.

2.- Passiva : L'adult es a la mateixa habitació però està distret i no mira.

3.- Reactiva : Actuant davant la proximitat de gos i nen.

4.- Proactiva : planejant i preparant separacions segures.

5.- Activa : Supervisió totalment activa de l'adult.

El color ens marca la perillositat, però tingueu en compte que l'actitud dels pares de la "supervisió reactiva" es perillosa : reaccionant amb alarma i nerviosisme cada vegada que el petit vol acostar-se al gos o a l'inrevés pot acabar provocant una resposta agressiva en el pelut, alarmat per la nostra actitud. Hem de mantenir la calma i, si el gos no pateix cap trastorn de comportament previ, facilitar el contacte entre tots dos amb una supervisió activa.

També us deixo un enllaç amb informació i estadístiques sobre prevenció de la mossegada, un recull de coses interessants que han sortit de la National Dog Bite Prevention week :

http://imnotamonster.org/any-dog-can-bite/

No em vull estendre més, comentaris i dubtes son benvinguts!

Feu-vos seguidors/es del nostre facebook!

Nens i gossos! Gossos i nens! (2)

Heus aquí la segona part sobre nens i peluts!

Molt bé, hem superat la primera etapa i hem fet tot el possible per a que el nostre pelut s'adapti al canvi familiar i per a establir una correcta relació entre el nostre amic de quatre potes i el nostre bebè. Però, com tot en aquesta vida, arriben canvis! Ara la criatura comença a caminar i la cosa s'anima. Amb les primeres passes s'intensifica la conducta exploratòria del bebè i alhora la relació amb els peluts augmenta en complexitat.

Una criatura que mou cames i braços de forma erràtica, que fa sorollets i crits aguts, que cau i rodola constantment, es quelcom excitant per a un gos. Arribats a aquest punt estaria bé que el nostre pelut sàpiga mantenir la calma i, si li demanem, apartar-se de la trajectòria del bebè. Molts gossos perceben els moviments descoordinats de les criatures com a una amenaça i els fa por veure com els petitons s'acosten on ell s'està; a d'altres els excita i pot despertar algun instint depredador latent. Llavors, per més bo que creguem que es el nostre gos, el primer que hem de fer ( a part d'educar-lo en obediència ) es observar la reacció del pelut quan té la criatura a prop. Què fa? Com es comporta? Sol estar tranquil davant la presència del bebè que camina o, al contrari, normalment sol marxar amb les orelles baixes i el cap encongit?

Com haurien d'interactuar les criatures amb els peluts.
Pòsters extrets de la pàgina de l'experta en comportament animal Sophia Yin.

Això serveix per a bebès que ja caminen  per a nens i nenes en general. Primer, hem d'evaluar unes quantes coses. Té el nostre gos alguna malaltia que li provoqui dolor, com displàsia o artrosi? Té mermades les seves capacitats visuals o auditives? Patia algun trastorn de comportament ja abans de l'arribada del nadó a casa? Es possessiu amb les seves joguines, amb la seva escudella de menjar? Per què tantes preguntes? Doncs perquè si un gos està patint dolor, pot ser que sigui més reactiu davant situacions que per a ell puguin ser possibles amenaces. Si un gos no s'hi veu bé o té problemes auditius, pot ser que sigui més recelós amb el seu entorn ja que la discapacitat li provoca inseguretat. Si ja patia un trastorn de comportament, es evident que hem de vigilar molt de prop el seu comportament, i si es un gos possessiu o territorial, el mateix. Potser el nostre pelut es vellet i pateix síndrome de disfunció cognitiva, hem de vigilar! Si no sabeu què es el SDC, punxeu aquí : http://canisetologicus.blogspot.com.es/2013/12/quan-els-peluts-es-fan-vells-sindrome.html

Llavors, què hem de fer? Uns quants consells :

1.- No deixar les criatures soles amb el gos MAI DE LA VIDA. Sempre hi ha d'haver un adult supervisant el contacte.

2.- No permetre que els petits s'acostin a les escudelles del pinso i de l'aigua. 

3.- Impedir que toquin el gos quan aquest estigui al seu racó o estigui dormint. Hi ha races, com el Jack Russell que tenen molt mal despertar. El seu matalàs o coixí es "el seu territori" i no els solen agradar les invasions imprevistes.

4.- No deixarem que els petits manipulin àrees tabú dels peluts com son : la boca, les potes, etc. Mirarem que les criatures no abracin el gos envoltant-lo amb els braços ja que sol ser una posició de "dominància" que la majoria no toleren o els produeix estrès. 

5.- No deixarem que els nens intentin prendre les joguines als gossos, no es un joc. 

6.- Si el gos pateix dolor, no podem permetre que els petitons s'hi recolzin, sobretot al damunt de les àrees crítiques. 

Com no han d'interactuar els nens amb els gossos,
de la pàgina de l'experta en comportament Sophia Yin

Ara sé que molts us estareu preguntant : no es una mica exagerat tot això? Doncs no. La majoria d'atacs de gossos a nens es donen perquè els pares fomenten o permeten aquest tipus d'interaccions. Per a un gos, un nen es una cosa estranya. Per què? Doncs per què, per començar, no emet feromones sexuals, no fa olor ni d'home ni de dona adults, es mou de forma erràtica, fa sorolls estranys i aguts, son baixets i vulnerables. 

Què hi podem fer nosaltres? A part de supervisar SEMPRE, hem d'educar els nostres fills en el respecte. Han d'entendre que no poden molestar el gos, que no el poden despertar per caprici, que els gossos tenen el seu espai propi i que no sempre els ve de gust (igual que ens passa a les persones) que els anem a acariciar i a fer manyagues. Molts continuen pensant que un gos ha de tolerar qualsevol cosa i, que si no ho fa, s'ha de castigar. Remarco que els gossos mereixen ser respectats com a individus que tenen la seva pròpia personalitat i sentiments, no son els nostres esclaus, encara que molts encara els vegin així.

Si tot i això, el gos mostrés símptomes d'estrès, ronqués, bordés o ensenyés les dents a una criatura en un moment d'aquells en què ens hem despistat, el que no hem de fer es reaccionar cridant ni posant-nos nerviosos. Si el gos ha rebut classes d'obediència, el cridarem pel seu nom i li demanarem que vingui fins on som nosaltres. Llavors, el traurem de l'habitació. No cal pegar-lo ni cridar-li : traient-lo de l'habitació el gos veu que ha fet quelcom que no està acceptat a la família. No el maltractarem, però tampoc podem tolerar aquest tipus de comportaments.

Quant als nens i nenes : si ja parlen i entenen el que els expliquem, els direm que en una situació d'aquest tipus han de fer el següent : QUEDAR-SE TOTALMENT IMMÒBILS. Els gossos s'exciten amb el moviment, però si ens quedem immòbils segurament acabaran perdent el seu interès en nosaltres (perquè una cosa que no es mou es avorrida). Acte seguit, baixar a poc a poc les mans, posar els braços enganxats al cos i marxar molt lentament oferint-li al gos una visió lateral del cos, mai donar-li l'esquena.

Per acabar torno a remarcar la importància D'EDUCAR ELS GOSSOS EN OBEDIÈNCIA, per tenir una eina que ens aporti un plus de seguretat. Premiar els peluts sempre que es mostrin tranquils davant de la presència dels petitons. I us recomano que visiteu aquesta pàgina :  http://www.doggonesafe.com/espanol , es una pàgina de Canadà sobre prevenció d'atacs, han traduït les recomanacions i consideracions a tenir en castellà, molt útil i interessant.

Aquest article no pretén alarmar a ningú, sinó fer-nos conscients de situacions que es poden donar i donar consells útils sobre com hem d'actuar per a mantenir els nostres fills/es sans i estalvis tot entenent i respectant la nostra família canina. 

Si us ha semblat un bon article, compartiu i feu-vos seguidors nostres a facebook! Cada setmana publiquem pilons d'informació i trucs útils!

Nens i gossos! Gossos i nens!

Nens i gossos! Gossos i nens!

Heus aquí un dels motius de preocupació més habituals dels nostres dies per a les famílies que tenen criatures petites i per a les parelles que conviuen amb peluts i que estan a punt de ser pares! L'arribada d'un bebè a casa no té perquè comportar cap trastorn de comportament sempre que fem tot el possible per habituar els nostres gossos a la nova situació abans que es produeixi. Evidentment hi hauran canvis a casa, hi hauran canvis en les rutines familiars, però si fem el possible per ajudar els nostres peluts en aquesta nova situació, no hem de tenir problemes. D'això parlaré en aquest post : l'arribada d'un nadó en una casa de peluts.

L'arribada d'un nadó... Em ve al cap quan em vaig quedar embarassada; un cop fet el test d'embaràs ens va tocar revisió al veterinari amb els tres peluts i recordo que em va preguntar si no havia notat cap canvi de comportament. I sabeu què : doncs si! Va ser una de les coses que em va fer sospitar que podia estar embarassada! Quin canvi vaig notar? Doncs els gossos, els tres, estaven més "enganxosos" del que es normal. Em fa riure quan recordo que es posaven tots tres asseguts al meu davant en formació de semicercle i em miraven intensament. I jo pensava : "però què?"...

Amb això vull dir que els gossos, amb el seu olfacte i la seva sensibilitat, poden saber que estem gestant un nou membre de la família abans que ho sapiguem nosaltres. I què podem fer nosaltres per a que l'arribada del nou membre de la manada no sigui gens traumàtica? 

Tot això :

· Habituar el pelut als sons d'un bebè. Per Internet podeu trobar pistes d'àudio de plors, gemecs, riures, i diverses vocalitzacions. O, si teniu parents o coneguts que tinguin bebès, els podeu demanar permís per a gravar-los amb una aplicació de gravació de veu del vostre mòbil. Quan reproduïu l'àudio per al vostre gos, recordeu de premiar-lo sempre que es mostri tranquil i relaxat. Estareu condicionant la seva conducta, fomentant que no s'exciti un cop senti els sorollets reals que farà el/la vostre/a fill/a quan sigui a casa.
· Un cop tingueu l'habitació de la criatura muntada, feu-li una visita guiada al gos. Deixeu que ensumi el bressol, el canviador, els bolquers per a estrenar i tot el que calgui. Feu-ho més d'una vegada.
· Podeu fer servir un peluix dels que us hagin regalat per el/la bebè com si fos la vostra criatura i practicar un xic d'obediència amb el pelut. O compreu-vos una nina hiperrealista d'aquestes que estan de moda, el que vulgueu! D'aquesta manera s'acostumarà a fer-vos cas mentre tingueu les mans ocupades i no ho veurà estrany.
· Acostumar-lo a estar més estones sol. Com? Fer caminades (podeu aprofitar per entrenar-lo per passejar al costat del cotxet del bebè de forma tranquil·la, de passada) a horaris variables, habituar-lo a joguines interactives, acostumar-lo a quedar-se sol en una habitació diferent a la vostra a intervals de temps cada vegada més extensos...
· Si el pelut no ha rebut cap curs d'educació en obediència, us recomano que poseu fil a l'agulla. Ho agraireu quan hagi nascut la criatura i no hagueu de bregar físicament amb el vostre company de la família canina.

Un cop neixi la criatura :

· Que el pare, en algun dels viatges que faci a casa, aprofiti per portar un bolquer brut perquè el gos l'ensumi. I robeta que el bebè hagi fet servir també. Així en coneixerà l'olor per a quan portem el/la nostre/a fill/a a casa.
· El dia de la triomfal tornada a casa de la, ara ja, família humana, presentarem el bebè al gos amb cura, si es possible fora de casa. Deixarem que el gos l'ensumi (de forma respectuosa) i en recompensarem una actitut tranquil·la. No cal que li acostem la cara del bebè.
· Continuarem exercitant el nostre amic pelut amb passejades i posarem en pràctica tot el que hem assajat els mesos anteriors.

Portar tots aquests consells a la pràctica no es, en cap cas, cap garantia que no apareguin trastorns de conducta, tot sigui dit. Però si que es quelcom fonamental per a procurar que la convivència no es malmeti. Li proporcionem al gos eines de gestió de les seves emocions i de la seva conducta exposant-lo a noves situacions, i, de fet, això disminueix les probabilitats de que apareguin problemes un cop tinguem el bebè a casa. 

I ara unes consideracions finals. No vull ser alarmista, res més lluny de la meva intenció. Però hem de ser realistes i hem de tenir seny. Els cànids son depredadors. Fa mil·lennis que conviuen amb nosaltres i hem estat capaços d'eliminar certes conductes a través de la selecció genètica, però un bebè es un ésser dèbil que emet sons aguts : es una possible presa. No podem deixar MAI un bebè a soles amb un gos. No podem esperar que el gos sigui la nostra cangur. No podem fiar-nos del nostre gos només perquè creguem que "es molt bo". Tant es com es comporti amb nosaltres, un bebè pot despertar l'instint de caça del més mansoi dels gossos que mai hagi existit. La relació del bebè i del gos sempre requereix SUPERVISIÓ per part nostra.

En un proper article parlaré de la relació entre els peluts i els nens un cop comencen a caminar, de què hem d'ensenyar als nostres fills i de les coses que podem fer perquè s'estableixi una relació sana i correcta.

Espero que trobeu aquesta informació interessant i, sobretot : ÚTIL!