Cadells : extraterrestres que aterren per Nadal!

Aquestes festes hem pogut llegir diversos articles de protectores, etòlegs, educadors, i un llarg etcètera demanant  que no es regalin animals com si fossin joguines ja que la majoria d’ells acabaran abandonats abans que arribi l’estiu. Portar un cadell a casa significa fer-se càrrec d’un bebè  animal (si, un bebè) que requereix afecte, empatia, paciència i educació per a que tot rutlli.

Però em sembla que el que cal, també, es ser conscients que tot i la pedagogia divulgativa, milers d’animals seran regalats aquest Nadal. Sé que molts acabaràn a casa de persones que, en el fons, inicien aquesta aventura amb il·lusió. Així, abans que la il·lusió i la novetat es converteixin en maldecaps que puguin desembocar en abandonament, vull explicar quins son els trucs per a integrar el nou membre de la família a la nostra llar amb èxit i no acabar perpetrant un delicte.

• Educar es estimar. Aquesta boleta de pèl no porta un sistema operatiu amb tots els programes configurats al nostre gust, tal i com molts semblen creure. No saben què han de fer, no saben què poden mossegar, necessiten guiatge per a comportar-se com els humans desitgem en moltes situacions i, en la societat en la que vivim, la majoria necessiten aprendre a relacionar-se amb els seus iguals. No, els gossos no s’espavilen sols i entre ells! Només ho fan els que han tingut l'oportunitat d'aprendre d'adults equilibrats, i això es difícil avui dia per moltes raons, entre les quals la cria intensiva de cadells als que separen prematurament de les seves mares i el nostre estil de vida actual, en què cada cop estem més aïllats i els gossos tenen menys oportunitats d'interactuar. En fi..., els cadells son un quadern en blanc a les pàgines del qual nosaltres els hem d’ajudar a escriure la seva vida; som els seus mestres, la seva família i la seva manada. Així, de la mateixa manera que portem els nostres fills a l’escola i els ensenyem rutines, comportaments i límits (en positiu, sisplau), hauríem de ser conseqüents i encarregar-nos que els gossos rebin l’educació que els pertoca per a conviure amb humans en una societat humana. Contacteu amb un educador en positiu!
• Com anuncio al títol de l'article, mirem de fer-nos a la idea que aquest cadell que hem acollit es un ésser extraterrestre que parla el seu propi idioma, té una percepció diferent del món i l'interpreta segons la seva lògica. Un ésser que es intel·ligent i emocional, especialista en entendre les nostres expressions facials i gestos, però incapaç de pronunciar una paraula del que ens sent dir per a fer-se entendre (potser la seva glotis està dissenyada per produir uns sons diferents als nostres, qui sap!). Interessem-nos per aprendre els rudiments del seu idioma, descobrireu que es passen el dia parlant i que no callen! De veritat, no callen! I us adonareu que moltes senyals de comunicació son interpretades de forma incorrecta per nosaltres, els humans. Si aquestes festes ha aterrat un cadell extraterrestre a casa vostra i voleu aprendre a llegir el seu idioma, a nivell bàsic us recomano el llibre Señales de calma, de Turid Rugaas, no us el perdeu!

• Organitzem el dia a dia, creem rutines i horaris que ens facilitin i ens simplifiquin el dia, de la mateixa forma que ho fem amb els nens. Ens evitarà frustracions i estrès.

• Treballem el vincle amb el gos, a través de passejos, joc i entrenament. Creem un llenguatge en comú (el que s’anomena obediència) per simplificar la comunicació i poder demanar al pelut què necessitem d’ell en comptes de passar-nos el dia dient-li tot el que fa malament. Eduquem en positiu. Eduquem en el respecte entre espècies, per a que ens respectin i els respectem, en especial instruint els nens d'ambdues espècies. Insisteixo, els EDUCADORS CANINS som com els mestres d'escola, els professors i els catedràtics : tenim coneixements, capacitats i destresa per a educar i ensenyar en positiu als vostres peluts. Així que porteu el cadell extraterrestre a l'escola!

El meu desig per aquestes festes es que les famílies afortunades que obrin les portes a un “regal” animal els facin el segon millor regal de la seva vida : proporcionar-li la millor educació possible. D'aquesta manera disminueix la possibilitat que aquest magnífic bebè sigui abandonat a la seva sort dintre de pocs mesos.

Com cada any, tanmateix, recordem que als refugis i protectores d'arreu hi ha milers de gossos (cadells, joves, sèniors, creuats, de raça...) esperant que la família que desitgen arribi per donar-los la vida que mereixen. Inculqueu valors als petits i, si tenen una edat que ho permeti, involucreu-los en la recerca del pelut ideal i/o en el voluntariat, fins i tot. Hi ha moltes maneres de donar un cop de mà als gossos i als que es desviuen per buscar-los nova llar.

Amb aquests consells : abandonament zero!

Molt bon 2016 a totes les famílies/manada!

Tànit Martín Jiménez

El cartell del compte enrere...

Sempre que surto de casa observo. Sobretot observo els gossos que hi ha passejant amb els seus humans; observo com els humans interactuen amb els gossos. Faig el mateix quan vaig a casa dels clients. Moltes vegades he vist com es produeixen malentesos i problemes de comunicació entre les dues espècies. 

Els humans traiem els gossos de casa diàriament amb un (o pocs més) objectiu : que faci les seves necessitats al carrer. Els solem treure apressadament, els estressem, els fem estrebades de corretja, pretenem ser els líders de la manada (havent vist algún reality show gens recomanable) i ens molesta que parin cada cinc metres a olorar i deixar la seva empremta hormonal. Ens enfadem, ens frustrem, els increpem, els cridem i els acabem donant cops al musell, petites coces al cul... N'hi ha que passegen el gos, per no dir que l'arrosseguen, amb la corretja tan curta que el pobre pelut va tan rígid que a dures penes pot respirar i caminar alhora; d'altres prefereixen col·locar corretges d'estrangulació o collars de púes al voltant del coll del seu "estimat" company per no haver de prendre's la molèstia d'ensenyar-los a caminar; molts se senten molestos si els seus gossos borden o somiquen i els renyen un cop i un altre; la majoria sempre té un "NO!" a punt de sortir d'entre les dents per qualsevol cosa que facin els peluts...

Si pogués gravar totes aquestes escenes i ensenyar-les als seus propietaris, canviaria alguna cosa? Si els expliqués com n'és de nociu per al seu company tot això, m'escoltarien? Si veiéssin quina violència implica, se sentirien al·ludits? Si els demanés que tanquéssin els ulls i es poséssin en el lloc de l'ésser de quatre potes, ho farien? Serien més gentils i comprensius amb els que se suposa son membres de la seva família? Farien algún intent d'entendre com es comuniquen, com aprenen i quines son les motivacions dels gossos? Francament, tinc dies optimistes i dies (la majoria) en què no tinc ni gota de fe en l'ésser humà. Sé que, per moltes persones, "dominar" i sotmetre un gos es una qüestió d'orgull; per d'altres es una demostració de masculinitat o de lideratge (molt malentès); per la majoria, en un moment o un altre, escridassar, empènyer, estrebar la corretja o manipular de mala manera un gos es una via d'escapament per a la frustració diària que acumulem. Cada dia em pregunto, desde el desànim i la desesperança : PER QUÈ TENEN GOSSOS, LES PERSONES?

Deixaré de banda els pensaments que segur que es tenen, del tipus "Però perquè ho fa, això el meu gos? Es per fotre'm? Es per portar-me la contrària perquè no soc un líder de la manada prou dominant?...", etc, etc. Vull que s'entengui que els gossos tenen UNA ALTRA FORMA DE PERCEBRE I D'ENTENDRE EL MÓN en el que tots vivim. TENEN ALTRES MOTIVACIONS i, senyors/es, es COMUNIQUEN DE FORMA DIFERENT A NOSALTRES. Tant difícil d'entendre es que ells no saben que quan surten per la porta de casa fins el carrer es única i exclusivament per a fer les seves necessitats? O única i exclusivament per a caminar en línia recta sense possibilitat de desviar-se a explorar i olorar, rastrejar i deixar marca, perquè ho ha dit un "entrenador" de la tele sense cap tipus d'estudi científic ni titulació? De veritat no sabem que les sortides, per als gossos, son una gran oportunitat de crear i fer més fort el vincle amb els altres membres de la manada..., i que comportant-nos i tractant-los com ho fem ens equivoquem, i molt?

Quina solució hi ha? No ho sé, francament. No hi ha solució mentre els humans no deixem de mirar-nos el melic, mentre no deixem de valorar els animals per la seva "intel·ligència", fins que no deixem de creure que tenen moralitat i distingeixen el bé del mal. Els gossos son intel·ligents, es clar que si. I també son innocents, ho són tota la vida. Son éssers fascinants, experts observadors. Ens estimen. Ells MAI ENS TRACTEN MALAMENT. Mai! Però suporten estoicament el mal tracte que els dónen els humans. No es hora que ens comportem com l'espècie escollida que tant ens agrada creure que som i comencem a comportanr-nos amb compassió i enteresa envers ells? 

Si heu llegit l'article fins aquí, feu un esforç d'imaginació amb la meva següent proposta. Mireu el vostre pelut. Potser dorm, potser juga, potser olora o us mira ajagut a prop vostre ara mateix. Quina edat té? Un, cinc, vuit o dotze anys? Penseu : què hem fet junts? Com l'hem tractat? Què es allò que encara no hem fet i ens agradaria poder compartir amb ell? Si ell pogués parlar en el nostre idioma, què creieu que ens demanaria? Què voldria fer? Com voldria ser tractat?

...Ara imagineu que aquest company sempre fidel porta un cartell penjat del coll, un rètol a mode de collar que li repica al pit mentre camina i que té un missatge molt important escrit amb lletres grosses, clares i entenedores. Un missatge que es impossible que defugim amb la mirada cada cop que l'observem. I què hi ha escrit, al cartell? Un compte enrera. Hi podeu observar els anys, mesos, dies i hores de vida que li queden al vostre gos. Son els anys, mesos, dies i hores que us queden per gaudir de la seva presència, per compartir grans excursions i experiències. No espereu a que es mori per fer tot allò que us agradaria en la seva companyia : feu-ho ara! No espereu a arrepentir-vos i sentir-vos culpables quan us deixi per creuar l'Arc de Sant Martí! Tracteu-lo com us agrada que us tractin a vosaltres, interesseu-vos pel seu món i deixeu d'imposar-li el nostre! No perdeu menys temps perqupe EL COMPTE ENRERE NO S'ATURA. Quan us en volgueu adonar potser ja es tard o potser ja no es possible fer les coses que havieu planejat fer quan vau portar aquest gran amic de l'ànima a casa vostra.

I mai, mai a partir d'ara, mai us oblideu d'aquest cartell invisible del compte enrere que tots els peluts porten penjant del coll, tingueu-lo sempre present quan els mireu, que segur que ens fa millors persones!

Us desitgem una boníssima entrada al 2015 i que sigui un gran any per a tothom! 

Tànit Martín Jiménez

Com ensenyar l'exercici "vine" de forma fàcil?

Ensenyar un gos a venir quan se li demana pot convertir-se en un mal de cap si no es fa correctament. Hi ha diverses maneres d'aconseguir que acudi on som nosaltres i de fomentar aquest comportament, aquí us deixo unes recomanacions :

1. ARRIBA UN CADELL A CASA :

Els cadells tenen tendència a seguir-nos, per curiositat, per oportunisme, per observar-nos, per jugar... Hem d'aprofitar les seves ganes de seguir-nos per ensenyar-los l'exercici de venir de forma natural. 

• Quan ens movem i el gos s'aixequi per començar a seguir-nos li direm "vine!" i li donarem una recompensa quan arribi on som nosaltres. Felicitar-lo i donar-li un premi es una forma excel·lent d'ajudar-lo a relacionar la paraula amb l'acció. Repetirem molt sovint.
• Quan el cadell estigui entretingut fent alguna cosa, el cridarem, direm la paraula màgica i poden passar dues coses : que s'aixequi i vingui, fet que recompensarem; que ens miri i inclini el cap com pensant "què diu, ara?", fet que no ens ha de desanimar i que acompanyarem de palmades, sorollets amistosos, cops a les cames o al terra..., tot el que calgui per animar-lo a aixecar-se i venir. Quan, per fi, s'aixequi, el motivarem engrescant-lo dient coses com "molt bé!", "cap aquí!", tot amb veu "infantil" i quan arribi li donarem un trosset de deliciós menjar.
• No sempre recorrerem al menjar quan arribi fins a nosaltres : aprofitarem les seves ganes de jugar per utilitzar el joc i les joguines com a reforç positiu. Així, quan vingui, li direm "molt bé! i li oferirem joc amb una pilota, un mossegador, un peluix, etc.
• Aprofitant les seves ganes de ser la nostra ombra, practicarem per tot arreu on el portem : parcs canina, cases d'amics i familiars, sortides i excursions en entorns naturals... Així l'ajudarem a generalitzar aquest comportament que ens pot ser tant útil en determinades situacions.

2.- GOS JOVE O ADULT QUE VOLEM MOTIVAR :

El nostre gos ja sap quin es el significat de la paraula "vine" però diguem que, pel que sigui, no està prou motivat per fer l'exercici sempre, a tot arreu, ni amb les mateixes ganes. Què hem de fer?

• Per començar ens ho prendrem com un repte personal. Volem que el nostre gos vingui cap a nosaltres quan li demanem, però hem d'entendre que el gos necessita que fomentem la conducta i que el motivem. Si no hi ha motivació pot començar el procés d'extinció pel qual una conducta deixa de ser útil des del punt de vista del pelut i, per tant, deixa de manifestar-se. Esbrinem què es el que motiva el nostre gos. Joguines? Activitats? Menjar? Utilitzem el motivador més gran com a reforç de la conducta.
• Demanem-li al pelut que vingui. Quan vingui, tardi el que tardi, felicitem-lo amb moltes ganes. Donem-li el reforç que haguem triat. Repetim l'exercici. Si volem fer sèries de repeticions seguides una bona manera d'aconseguir-ho es llençar-li la recompensa a uns metres de distància i aprofitar quan vagi a buscar-la per tornar-lo a a cridar. 
• Augmentem la dificultat. Cridem-lo quan estigui en una habitació diferent a la nostra. Donem-li una bona recompensa quan vingui.
• Practiquem l'exercici a l'exterior. Fem sortides en entorns naturals i, mentre passegem, anem-li demanant de tant en tant que vingui. Quan comenci a córrer cap a nosaltres l'engrescarem amb paraules.

                                               

RECOMANACIONS :

1.  MAI, mai, mai renyeu el gos si no fa cas de la petició o si tarda un temps excessiu (a parer vostre) a venir. Si el renyem l'únic que aconseguirem es que la pròxima vegada encara tingui menys ganes i menys motius per acostar-se'ns. I MAI-RE-MAI el pegueu. Vosaltres us acostaríeu a algú que sembla molt enfadat, frustrat i que quan hi arribeu us crida i us pega?..., no oi? I jo tampoc!
2. Quan practiquem a l'exterior no es tracta de marejar el gos demanat-li que vingui cada vegada que s'allunyi de nosaltres. Hem de saber triar el moment oportú per fer l'exercici. Si està ensumant o rastrejant quelcom molt interessant hem de ser prou llestos per saber que es molt més difícil que ens escolti; siguem audaços i aprofitem els moments en què estiguem segurs que el gos ens sent i que ens pugui fer cas.
3. Administrem els premis de forma que entengui que com més ràpid arribi el nostre costat, millor es la recompensa. Si ve ràpidament li donarem amb prestesa un bon tros de menjar. Si tarda en venir també el premiarem, però la recompensa no serà automàtica ni tant suculenta : comptarem fins a cinc i li donarem un premi més petit.
4. Compte! Ensenyar-lo a venir quan li demanem aprofitant la seva tendència a la companyia no significa que haguem de fomentar comportaments que puguin desembocar en futurs trastorns com l'hiperafecció o l'ansietat per separació. Hem d'acostumar els peluts a ser independents, cal diferenciar entre aquest aprenentatge i la dependència emocional. 

Si trobeu aquest article interessant : compartiu, comenteu i feu-vos seguidors de Musell! 

Rosega que rosegaràs!

Acaba d'entrar un cadell a les nostres vides. Potser ja n'havíem tingut abans, potser es la primera vegada que un ésser petitó, pelut i encantador comparteix la nostra llar amb nosaltres. Hi ha certes coses que cal que tinguem en compte, com per exemple que els cadells tenen una mandíbula carregada de dents, dents com agulles que frisen per ser utilitzades. I, com bé us podeu imaginar : han de ser utilitzades.


Els gossos tenen una eina molt valuosa que els serveix per a múltiples funcions : la boca. Amb la mandíbula agafen i deixen objectes, exploren textures, temperatures, gustos o olors...; asfíxien, esquincen, estripen, destrossen, masteguen i engoleixen les "preses"; juguen, llepen, mosseguen, pessiguen, entrenen habilitats socials... Una eina multitasca que necessiten exercitar per tenir sempre a punt i en forma. Els cadells, a més, passen per una intensa etapa d'exploració del seu entorn que sol ser exasperant per als seus companys humans, a l'entorn dels 2-4 mesos.

Un món d'infinites possibilitats, d'excitants plantes, objectes en moviment, olors inesperades i jocs de guerra es el que s'obre al seu davant i el que els nostres cadells experimenten, en gran part, amb les dents i la mandíbula. Cal recordar quelcom molt important : els gossos son amorals. No saben si estan fent alguna cosa bona o dolenta. No tenen una ment maquiavèl·lica que es passa el dia observant-nos com reguem i cantem a les plantes per acabar pensant : "Ara que ja sé que aquesta planta es tan important, en rosegaré una part i n'ingeriré una altra mentre amb les potes li trec tota la terra i quan acabi vomitaré sobre l'estora del davant de la televisió..., mmmuaahahahaha!". En realitat el cadell deu pensar : "Què es això? Quin gust té? Es comestible? Si excavo una mica trobaré res interessant?...". 

Excavació en curs. No interferir, sisplau.

En aquesta etapa que tant ens molesta no podem reprimir les seves ganes de conèixer allò que l'envolta. Es més, no podem i no hem de fer-ho. Penseu-hi. Si tot el dia estem al seu damunt renyant-lo i castigant-lo, què passarà? Que deixarà de fer tot això quan hi siguem a prop per por a ser castigat, però un cop que l'estímul que l'atemoreix i l'inhibeix (nosaltres) el comportament s'allunya prou o desapareix i el cadell torna a sentir-se segur, anirà a explorar el que li hem vetat. Es a dir, no serveix per res que no sigui que ens tingui por, desconfii del nostre comportament incomprensible i es malmeti el nostre vincle.

Llavors, què hem de fer? Primer prendre paciència. Els forats del jardí es poden tapar quan acabi aquesta etapa. Les plantes es poden regenerar, la terra pot recollir-se i tornar al seu lloc. També podem preparar casa nostra per a aquestes eventualitats. Proporcionar-li altres vies d'escapament a les seves necessitats, sortint sovint a l'exterior a passejar i explorar carrers, parcs i boscos. Fer jocs de rastreig, proporcionar-li joguines per rosegar. Preparem-nos mentalment per portar una corda de nusos (pensant que té les dents de llet i que no hi hem de jugar bruscament per no llastimar-lo), un peluix amb piulet o una pilota per a cadells sempre a la mà per si un cas el cadell té genètica de pastoreig i es aficionat a caçar-nos les cames i els peus cada cop que els posem a caminar. Cada cop que pretengui mossegar-nos (o que ens mossegui perquè son rapidíssims), farem un so de disconformitat i li oferirem el mossegador, reconduint la seva necessitat i ensenyant-li que la pell i la carn humanes son..., delicades. ;)

Joguina per farcir, material apte per cadells!

Embolcalleu-vos d'un estat d'ànim zen i penseu que es una etapa : tot passa. Els cadells creixen molt ràpid i si fem les coses bé i sabem reconduir les seves activitats i proporcionar-los motivacions i objectes adequats, en comptes de rosegar les potes de les taules o buscar-se ocupacions per exercitar-se i deixar d'estar avorrits, sabran canalitzar aquesta energia de manera no destructiva.