L'ACTITUD ES EL MÉS IMPORTANT PER TREBALLAR AMB EL TEU GOS

La majoria d'humans vivim una vida estressant. Estressant, frustrant, exigent amb nosaltres mateixos... Ens sentim cansats i de mal humor. Quan quedem amb els amics o parlem amb familiars, tot es negatiu i sembla que hi hagi una maleïda competició per veure qui ho està passant pitjor. Perdem la paciència fàcilment i, si bé amb desconeguts ens és més fàcil contenir-nos, amb els més propers (parella, germans, fills, animals) ens permetem donar via lliure a la mala hòstia, a la impaciència i a la intolerància. 

Transitem pel dia a dia com si arrosseguéssim una bola de metall lligada al turmell, esperant que arribi el dia de festa. Ens aixequem detestant la nostra feina o potser qualsevol altra cosa. I amb aquesta actitud negativa, no sembla que res tingui tendència a millorar. La nostra actitud davant tot allò que ens passa es el factor clau que determina si som capaços de ser feliços davant de qualsevol esdeveniment (fins i tot davant l'adversitat) o si senzillament hem decidit deixar-nos influir i anul·lar per la deriva negativista social.

Per què us parlo d'això? Perquè ho veig en la meva vida. Ho veig en els meus clients, en els meus familiars, en els meus amics. A vegades encara ho veig en mi. I el que es més important : el poder de canviar-ho el tenim nosaltres, cadascun de nosaltres al nostre interior.

Un company parlava a facebook del sentiment de fracàs que tenim els educadors quan un dels nostres clients desisteix i abandona el tractament de modificació de conducta, o l'entrenament. Ens ho prenem com quelcom personal, creiem que no hem sabut transmetre bé els conceptes i les necessitats del gos. Però no ens podem culpar de les decisions dels demés. Ens sap greu perquè molts estem en aquest món perquè ens encanten els gossos i volem treballar ajudant-los. Però a vegades no es pot.

També es cert que certs programes de televisió han instaurat la idea que modificar una conducta en un gos es qüestió de minuts. Una gran mentida. Mentida de les grosses. Els cervell dels gossos i la seva psicologia son complexes i les teràpies no difereixen tant de les que utilitzen els psicòlegs amb nosaltres, els humans. Cal temps, paciència, dedicació, ACTITUD.

Quan truqueu un educador perquè us ajudi en un problema de conducta (o d'educació canina, entrenament), tingueu molt present que la feina grossa l'haureu de fer vosaltres. Nosaltres us donem les claus per treballar el gos, som el vostre coach, però l'èxit es a les vostres mans. Quan la relació entre la persona i el gos està malmesa, primer s'ha de restaurar. Sense aquest primer pas es extremadament difícil continuar el procés. I per restaurar el vincle perdut, cal ser conscients de la nostra actitud quan ens relacionem amb el gos. Un gos sap perfectament si estàs present en el moment, si et sents còmode, si tens ganes de passar-t'ho bé. Saben reconèixer l'autenticitat de l'humà. Estant estressat, enfadat o amb el cap a deu mil quilòmetres de distància pensant en cabòries no podreu fer grans avanços.

Qui vol treballar amb algú que de seguida salta, rebufa, s'enfada, ens crida, que arriba a casa fent cara de pocs amics, ens fa veure clarament que som una nosa, ens menysté... Ningú, no? Els gossos tampoc.

Així doncs, sigueu autèntics, estigueu presents, sigueu positius, no caieu en la negativitat que ens produeixen les nostres creences davant d'esdeveniments que no son ni positius ni negatius. Doneu un vot de confiança al gos i sigueu realistes: tot canvi necessita un procés per realitzar-se.

Connecteu amb el gos i tot canviarà!

Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (3)

Ho havíem deixat aquí : 

Per fer que el problema disminueixi fins a solucionar-lo cal treballar amb el gos certs conceptes i habilitats i, sobretot, donar-li motius per prendre les decisions correctes. Es molt important que el vincle entre el gos i la persona sigui sòlid, que el pelut tingui confiança en el seu humà ; si això falla, es el primer que ens caldrà treballar. Alhora cal que quedi clar que un gos que surt disparat darrera una bicicleta no deixarà de fer-ho a canvi d'una "xuxe". Però si deixarà de fer-ho si li hem ensenyat a tenir autocontrol sobre els seus impulsos a canvi de practicar una activitat que substitueixi allò que tant desitja i tant necessita fer. 

Es impressionant quan el canvi en la conducta comença

 fer-se evident i veus que el gos, davant allò que sol disparar-lo, 

es queda quiet, alerta i pensatiu i, al cap de pocs segons, 

es gira per mirar-te, venir corrents amb cara de felicitat 

per ser recompensat amb un joc divertit i dinàmic (o el reforçador que funcioni). Ha pres la decisió encertada i cal recompensar-lo. 

Això no s'aconsegueix en una setmana, eh? Primer ens cal tenir un bon vincle amb el pelut, treballar les seves preferències, fer que sigui optimista davant d'esdeveniments inesperats (en cas que, a part de caçador, sigui també pessimista), es necessari conèixer els mecanismes de l'estrès i quin es el llindar que cada gos no ha de sobrepassar durant el tractament, treballar la capacitat de concentració, autocontrol, trobar els reforçadors que ens serviran per reconduir la conducta, tenir un mínim d'exercicis sota senyal verbal, que sàpiga caminar sense tibar, canviar la seva percepció del món i fer-li entendre que la diversió està en nosaltres, que s'hi accedeix a través nostre! No us sembla increïble? Ho és perquè es possible aconseguir-ho... I tot a través del joc!

En Cauda feia això :

Imagineu-vos sortir al carrer sabent que davant qualsevol cosa que es mogui passarà això.

I ara fa això : 

Observa alerta però sense reaccionar

Pot ignorar els estímuls i caminar tranquil

He treballat dos mesos cada dia primer dins de casa, després al jardí. Ara hem començat la feina real, al carrer, al costat de les carreteres. Quan vam començar ell ja estava tan sensibilitzat que ja reaccionava entre 30 i 40 passes de distància dels cotxes (ja es llençava a bordar i a perseguir a aquesta distància), camions, motos i bicis. Ahir vam arribar a caminar a 5 passes de tot això. Quan tornàvem al cotxe ens va passar una autocaravana pel cantó i es va quedar tan pantxo! Ell era plenament conscient d'on estava, què li estava passant pel costat, però escollia continuar caminant i treballant amb aquesta humana tan boja perquè sabia que la recompensa realment li valia la pena! S'ho passa molt millor escollint treballar amb mi que sortint a perseguir el que sigui, molt més que arrencar a córrer mirant de caçar una furgoneta! 

Al final, treballo amb el que sé que funciona, m'adapto al gos i al que li funciona, utilitzant tots els recursos i exercicis i tractant-lo en positiu, fent que s'ho passi bé. El gos aprèn a prendre la millor decisió, es crea un comportament nou i alternatiu i es reforça. Poc a poc el gos abandona l'anterior comportament.

La feina no està acabada, encara hem de recórrer camí i aniré publicant els avenços fins que se solucioni del tot, però sé que ho aconseguirem. Hi ha esperança i solucions reals disponibles, així que no ho dubteu, si teniu un caçador a la família i us cal ajuda : contacteu amb Musell!

Enllaç amb els articles anteriors :
http://canisetologicus.blogspot.com.es/2016/09/perseguir-cacar-assetjar-es-pot.html (1)
http://canisetologicus.blogspot.com.es/2016/10/perseguir-cacar-assetjar-es-pot.html (2)

Bibliografia :

• Ibáñez, Marcos Javier i Perera, Míriam. Conducta y manejo avanzado en perros problemáticos. 2012, Díaz de Santos.
• Nieto Maceín, David. Etología del lobo y el perro. Análisis e interpretación de su conducta. 2015, Tundra.
• O'Heare, James. Tratado sobre la agresividad canina. 2007, KNS Ediciones.
• O'Heare, James, Neuropsicologia canina. 2006, KNS Ediciones.
• Stewart, Grisha. Behavior Adjustment Training 2.0: New Practical Techniques For Fear, Frustration, and Aggression. 2016, Direct Book Service. 

Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (2)

A l'anterior article he explicat a grosso modo que hi ha gossos que manifesten certes conductes que son instintives i inadequades per a una correcta convivència en l'entorn humà. Sortir a passejar amb un gos que es llença endavant, borda, tiba, mossega a l'aire i no respon a res del que li puguem dir es molt frustrant i acaba fent que la persona s'enfadi (i que, a més, la seva esquena se'n ressenteixi) i acabi escridassant o castigant físicament l'animal que només està ensenyant una conducta que per a ell es NATURAL i no té res d'incorrecte. Recordeu que si voleu comprendre els gossos, cal que sigueu capaços d'adoptar el seu punt de vista quan calgui.

Si renyeu i castigueu un animal d'alt instint i motivació per fer allò que la naturalesa "li demana", sabeu què passarà? 

1. El gos no entendrà perquè l'estan cridant (això si es capaç d'escoltar-vos mentre l'estímul desencadenant està present). A més, quan el gos entra en aquest estat no es capaç d'escoltar-vos i un cop l'estímul ha desaparegut, cridar es encara més inútil i contraproduent que abans.
2. Si, a sobre, el pegueu, augmentareu el seu estrès, l'humiliareu, el frustrareu i malmetreu el vincle entre tots dos. Deixareu de ser el seu referent per a ser una possible amenaça i una font de coses negatives. El gos pot començar a deixar de col·laborar amb vosaltres i amb el temps, preferir fer qualsevol altra cosa abans que venir quan li demaneu, per exemple.
3. Descarregar el mal humor que provoquen aquestes conductes sobre el mateix gos només us ajuda a descarregar energia negativa a vosaltres, no al gos. El gos no aprendrà res, no li haureu ensenyat què es el que realment espereu que passi, què es el que us agradaria que ell faci davant aquestes situacions, així que serà un esforç inútil. Si necessiteu alliberar tensions deixeu el gos lligat a un arbre (o espereu a arribar a casa), respireu profundament, compteu fins a deu i atonyineu un coixí, un matalàs o un sac de boxa. 
4. Contràriament al que els humans solem pensar, escridassar un gos i/o pegar-li en aquestes situacions només serveix per augmentar el seu estat de nervis i la seva reactivitat. Imagineu-vos que esteu a punt de barallar-vos amb algú i teniu una persona donant-vos empentes i cridant-vos a l'orella que pareu d'una vegada, la tensió no para d'augmentar... Aquestes empentes i crits us tranquil·litzen o us posen encara pitjor?
5. Provocar un estrès encara més agut pot tenir moltes conseqüències que voldreu evitar, ben segur : pot tenir conseqüències a nivell físic si es cronifica, traduir-se en noves conductes no desitjades que ens agafin per sorpresa, fer que el gos es sensibilitzi encara més respecte allò que voleu fer desaparèixer, que faci associacions negatives relacionant el càstic amb estímuls que abans eren neutres,... i la llista pot continuar, us ho asseguro.

Aquestes conductes impulsives que provenen de la seqüència de cacera solen AUTOREFORÇAR-SE per elles mateixes. Això vol dir que cada cop que es presenta l'estímul i el gos pot executar la seva peculiar activitat de cacera, es premia a ell mateix. No aconseguireu reconduir de forma efectiva aquest problema amb càstics i/o activitats avorrides.

Per fer que el problema disminueixi fins a solucionar-lo cal treballar amb el gos certs conceptes i habilitats i, sobretot, donar-li motius per prendre les decisions correctes. Es molt important que el vincle entre el gos i la persona sigui sòlid, que el pelut tingui confiança en el seu humà ; si això falla, es el primer que ens caldrà treballar. Alhora cal que quedi clar que un gos que surt disparat darrera una bicicleta no deixarà de fer-ho a canvi d'una "xuxe". Però si deixarà de fer-ho si li hem ensenyat a tenir autocontrol sobre els seus impulsos a canvi de practicar una activitat que substitueixi allò que tant desitja i tant necessita fer. 

Imagineu-vos sortir al carrer sabent que davant qualsevol cosa que es mogui passarà això.

No us perdeu la tercera part per saber com es treballen i modifiquen aquestes conductes! 

Entrenar i modificar conductes indesitjades no es oli en un llum

Faig aquest breu post amb una imatge que fa uns dies que corre per les xarxes socials i que il·lustra perfectament com es el procés de modificar la conducta d'un gos (no us penseu que la dels humans es més lineal!). A tots ens agradaria que el procés fos ràpid, recte, fàcil i exitós, tot en un pim-pam! Però la realitat, que ens fa posar els peus a terra, es aquesta :

I es que una cosa es la teoria, els coneixements i la pràctica de què disposes com a professional i l'altra es que es impossible controlar tots els aspectes al voltant de l'execució del meravellós pla que has dissenyat per a un gos en concret. Nosaltres vivim en el món real, on just abans de girar la cantonada apareix un home amb caputxa muntant una bicicleta a tota pastilla o un gos s'acosta a saludar el teu, que es reactiu, tot i els esforços invertits en avisar el seu humà perquè no ho faci. 

Vivim en un món en què les conductes dels gossos poden estar molt arrelades i costar temps construir-ne de noves, en el que els gossos tenen emocions, intel·ligència, sentiments i sistema de percepció diferent al nostre. Vivim tots en un món amb electromagnetisme, marees, fenomens meteorològics i astronòmics. Fins i tot, vivim en un món on els humans es dediquen a celebrar dates escollides segons criteris propis fent explotar tones de pólvora, retronant timbals i fent centenars més d'excentricitats que els gossos no poden ni tenen perquè entendre. Un món on passen coses constantment, on les probabilitats estadístiques i l'aleatorietat ens rodegen. Tot afecta al procés de canviar la mentalitat i el comportament d'un gos. Moltes vegades avances quatre passes i en retrocedeixes dues. O tres. Però això es part del procés.

                     --------------------------------------------------------

A ells els demanem un alt grau de comprensió 

sobre la nostra espècie, una fe cega i una 

obediència total, quines coses. I a nosaltres, 

que ens creiem el melic del Sistema Solar, no 

se'ns pot demanar que mirem de prendre el 

punt de vista del gos i entendre com ell percep 

el món que compartim, conèixer les seves

regles i normes, com es comuniquen, què els 

motiva i els fa feliços...

                     --------------------------------------------------------

Bé, serveixi aquesta petita reflexió per a que us adoneu que quan un gos té problemes i busqueu ajuda profesional, tot segueix un procés que no es un camí de roses. Pot ser que no ho sigui per nosaltres així que imagineu-vos com deu ser per al propi gos...

Si necessiteu ajuda professional, contacteu amb Musell k9.

Perseguir, caçar, assetjar..., es pot controlar! (1)

Molts gossos mostren conductes inadequades que resulten molt molestes per a la seva família humana i que poden esdevenir d'alt risc si no es treballen adequadament ja que poden provocar accidents que resultin amb gossos i persones lesionades i ferides (o coses pitjors). De què us parlo? De conductes relacionades amb la seqüència de cacera : perseguir, assetjar i "caçar".

Perseguir, assetjar i "caçar" son tres parts incloses en la seqüència de cacera dels nostres amics gossos. El problema es que els gossos, a diferència dels llops, han estat seleccionats durant mil·lennis per a complir certes tasques, pel que, de la mateixa manera que hem alterat el seu aspecte exterior, també han patit canvis a nivell de comportament i d'instints. No es gens convenient que un gos destinat a pasturar ovelles les acabi matant i menjant, però si que ho és que aprengués a assetjar-les i perseguir-les per a poder-les conduir on el pastor li encarregui. Moltes races de cacera han estat seleccionades per a localitzar preses, seguir-les fins als caus o nius, portar les captures fins al caçador..., però sigui quin sigui el seu objectiu, els humans hem aconseguit "fer desaparèixer" o tallar les parts de la seqüència de cacera que no ens convenien. El resultat es que, i es el meu punt de vista com a professional, el gos es un animal "des-equilibrat" des de molts punts de vista. En el tema que ens ocupa, hem trencat l'equilibri d'un dels instints més profunds d'aquest animal, hem tallat l'execució de certes parts d'una seqüència que garanteix a l'animal alliberar-se de l'estrès provocat per les etapes d'assetjament, persecució i abatiment deixant-los sense la mort, deglució i rosegament de les restes de l'animal, però aquestes conductes continuen latents i em molts individus poden manifestar-se amb intensitat. Els gossos poden patir alts nivells d'excitació, estrès i ansietat però ja no tenen les eines naturals que els permetien fer net de totes les substàncies químiques que ruixen els seus cervells en aquest estat quan deriva de respostes d'activació d'aquest instint. 

Aquest "des-equilibri" pot tenir, i de fet té, moltes conseqüències a nivell de comportament, a nivell psicològic i neurològic. Però aquest es un tema que us pot resultar molt feixuc i que deixaré per a un futur article. El fet que s'hagi fet aquest esforç tan dur d'incidir en els instints de l'animal per a modelar-lo segons les nostres necessitats no significa que hagem triomfat en totes les races (o creuaments) ni en tots els individus de cadascuna d'aquestes. De la mateixa manera que poden aparèixer individus que s'allunyin dels estàndards (per un color atípic del pèl, per una orella doblegada, per un esperó que reapareix a les potes del darrera...), molts no mostren desviació de l'estàndard a nivell físic però si a nivell psicològic i/o d'instints. Poden aparèixer individus que mostrin una pulsió molt elevada per la cacera, en els que les parts indesitjades no estiguin inhibides. Potser teniu un gos preciós per fora, carinyós i educat com el que més, però quan veu passar un ciclista se li encén un interruptor molt poderós, quasi incontrolable, i no pot evitar seguir la pulsió interna que l'empeny a arrencar a córrer al seu darrera com si el perseguís el diable. Un ciclista, un runner, un conill, un patinador, un cotxe, un camió... Us sona? El gos es converteix en un hulk caní en dècimes de segon, per agafar una referència dels còmics, i en aquest estat no respon davant de res ni de ningú que no sigui l'imperiosa necessitat que sent i que se li ha ficat entre cella i cella.

Si heu viscut o esteu vivint aquesta situació sabreu com n'és de dur gestionar el dia a dia amb el gos. Els passeigs poden ser un infern, plens d'estrès i angoixa, i, passat un temps, comença a aparèixer la idea que som incapaços de continuar d'aquesta manera i que potser es millor tirar la tovallola. Creieu-me, us entenc. Us entenc perquè jo ho he viscut. Jo tinc un gos que persegueix tot tipus de coses en moviment. Jo tinc un gos que estic treballant i que comença a saber-se controlar, escoltar-me quan està en aquest estat alterat de consciència, a respondre quan li demano que faci aquest o aquell altre exercici. Us sembla increïble?

Hi ha esperança, us ho asseguro, només cal saber què heu de treballar, com ho heu de treballar i posar-vos a feinejar. Voleu saber com? A la segona part de l'article us ho explico.

El meu gos em roba el dinar!

Un dels problemes de comportament que més em comenten els clients durant una consulta es que el gos aprofita qualsevol oportunitat per a agafar qualsevol cosa comestible que es trobin en el seu camí : enfilar-se al marbre de la cuina, aprofitar un moment de distracció com anar del menjador a la cuina a buscar el saler per netejar els plats, agafar al vol qualsevol tros deliciós de galeta o del que sigui que tinguem entre els dits, menjar-se un tros de croqueta de pollastre del costat del contenidor al carrer...

Perquè ho fan, això?

Llop aprofitant una troballa. Foto de Glacier Bay Alaska

Els gossos son carnívors, bàsicament, el que significa que la seva fisiologia està preparada per a obtenir l'energia i els nutrients necessaris per a sobreviure de la proteïna animal; tot i això, els mil·lennis de convivència al nostre costat han propiciat que siguin capaços de processar altres aliments, com el midó que contenen certs cereals. Els gossos, com a bons descendents dels llops, una espècie molt soferta que sobreviu gràcies a la cacera però que recorre a altres estratègies quan no té més remei, son també uns carronyers : no faran escarafalls a portar-se a la boca qualsevol aliment que trobin durant les seves "exploracions" (casolanes o exteriors), encara que aquesta delícia culinària tingui un aspecte més ben pansit, per no dir que ja es troba en estat de putrefacció imminent... Això es molt molest per a moltes persones que senten fàstic com si fossin ells mateixos els que estan a punt de degustar la nutritiva troballa, però també es motiu de por i inseguretat ja que, per desgràcia, vivim en una societat en què hi ha persones que es dediquen a fer el mal i a gastar el seu temps en preparar paranys mortals per a animals amb forma de menjar.

Si a tots aquests fets hi afegim que, a més, els gossos son animals oportunistes, es a dir, animals que tenen una gran capacitat d'adaptació a diversos habitats i que, per tant, també tenen la capacitat d'alimentar-se d'allò que cada hàbitat els pot oferir, tenim una combinació explosiva que dóna com a resultat que els gossos de la nostra família, tots els gossos del món mundial, estiguin esperant sempre qualsevol oportunitat per a portar-se un bon mos a la boca, sigui el que sigui. 

Gos aliment-se d'un abocador.
Foto de la BBC.

Per què ho fan, si nosaltres ja els donem aliment? Si cada dia tenen la seva ració de deliciós pinso ressec, llauna de processat de carn o dieta natural súper treballada? Doncs perquè, estimats lectors : els gossos no tenen la certesa absoluta de que els humans els alimentarem. Un gos mai pot estar segur que el seu humà se'n recordarà de plantar-li el plat de pinso a l'hora que toca i, a més a més, estan programats genèticament per a mostrar aquesta conducta tan útil per a sobreviure en condicions d'escassetat i tan empipadora per als humans a qui se'ls mengen la pizza, els espaguetis o, fins i tot, les pastanagues de l'amanida que acabaven de deixar a taula.

Els óssos també son oportunistes i carronyers si els cal. Foto de Glacier Bay Alaska.

Què pot fer un ésser humà per a contrarestar aquesta conducta instintiva? 

Podem fer diverses coses. Primer cal entendre que no ho fan per cap problema de dominància, per venjar-se de nosaltres o perquè es creguin més espavilats i intel·ligents. Ells son així i el millor que podem fer nosaltres es ensenyar-los, de forma positiva, que els es molt més beneficiós exhibir una conducta alternativa que els pot reportar beneficis suculents. Quina conducta alternativa? Jaure al seu lloc mentre nosaltres mengem a taula, no entrar a la cuina, no tocar el menjar... Això ho decidiu vosaltres : què preferiu que faci el gos en comptes de buscar qualsevol oportunitat per a robar-vos el dinar?

Piti i Cauda, aprenent a no entrar a la cuina.

Si necessiteu ajuda professional per a solucionar aquest tipus de problemes, sense castigar el gos, sense tensions ni malmetre el vincle amb el vostre company pelut, contacteu amb Musell!

Tànit Martín Jiménez

Per Sant Joan...FESTA GRAN!

Ben aviat arribarà el solstici d'estiu, celebrat des de fa mil·lennis per la nostra espècie ja que marca un canvi important : comença un declivi de les hores diürnes que ens ha d'escurçar el dia poc a poc. Sant Joan, actualment, es un festival de pirotècnia i fogueres durant el qual molts gossos i les seves famílies ho passen realment malament, patint graus elevats d'estrès, angoixa, por i manifestant a vegades conductes agressives o d'escapisme que poden acabar en tragèdia.

Aquest article no es per informar-vos de coses que podeu anar treballant o com us podeu preparar, si us interessa podeu clickar sobre el següent link ajudem-els-peluts-per-sant-joan, que us portarà a un article amb pautes i recomanacions d'aquest tipus. El que us vull explicar es que la vostra actitud es un factor determinant en l'estat d'ànim i la conducta dels peluts.

imatge extreta de la web de Dogtopia

Com puc trencar una associació negativa que existeix en la ment d'un gos (estem parlant d'un gos que mostra reaccions moderades i normals de por, ansietat i estrès) en relació a la revetlla, els petards i els coets de Sant Joan? Com puc revertir aquesta associació i convertir-la en un moment positiu i fins i tot divertit per al gos i per a nosaltres? Proveu de posar en pràctica aquestes pautes per convertir la revetlla en un joc i una experiència positiva: 

• Gimcana de rastres i recompenses. Munteu un circuit (dins de casa) de premis amagats a diferents llocs i alçades, amb diferents nivells de complexitat. Es tracta d'amagar recompenses de diferents tipus (que li agradin molt al gos) a sobre i a sota de diferents objectes i engrescar el gos perquè les busqui. L'ajudarem guiant-lo si la dificultat es molt alta. Es una bona activitat per fer que la seva ment es concentri en l'olfacte, pensi i es cansi i no estigui tant pendent del què passa a l'exterior.
• Quan soni un petard direm "SI!" de forma alegre (sense cridar) i immediatament li donarem una recompensa. L'ideal es que la recompensa estigui entrant a la boca de l'animal quan sona la detonació, així que, a part de fer contra-condicionament, esteu treballant la vostra habilitat de lliurar els premis amb precisió de rellotge suís.
• Amb les traques podem tenir preparat un bol ple de bocins petits de menjar deliciós i llençar-los a grapats perquè els busqui i se'ls mengi mentre sona a fora la pirotècnia.
• No tot son premis, si el nivell d'estrès i angoixa no es elevat, podem fer sessions de joc amb les seves joguines preferides. Sessions curtes, sessions llargues..., tot depèn del gos.

Es una petita selecció. Kongs, ossos per a rosegar, entorns segurs i més o menys aïllats del so, feromones apaivagadores, fitoteràpia, etc, son altres recursos disponibles. Volia ressaltar el caràcter lúdic que li podem donar a una situació que posa els nervis dels gossos en compromís, perquè, sobretot en cas de cadells, adolescents o gossos adults que mai hagin viscut un Sant Joan, es una forma meravellosa d'evitar que ho passin malament i, a sobre, treballem el vincle i la comunicació amb ells.

Recordeu : si un gos té por, pateix estrès i angoixa, renyar-lo, cridar-li i descarregar la nostra frustració i enuig sobre l'animal de la forma que sigui es contraproduent, agreujarà el problema i malmetrà la vostra relació.

Evidentment, si l'angoixa, l'estrès o la por que experimenta el gos són molt elevats, aquestes pautes no us ajudaran i caldrà que contacteu amb un professional per treballar sobre el problema. 

Feu de St. Joan una festa pels gossos també! Us desitjo molt bona revetlla i que gaudiu del gran solstici d'estiu!

Tànit Martín Jiménez

Problemes de comunicació canina

Els gossos son una espècie gregària, son descendents d'una espècie de llop ja extingida i continuen compartint amb els llops actuals molts trets de comportament, tot i que en molts altres aspectes en difereixen.

El nostre estil de vida, que imposem als gossos que conviuen amb nosaltres, combinat amb la pèssima selecció genètica que s'està fent en moltes races des de fa dècades està provocant que molts gossos tinguin problemes de comunicació, el que s'anomena disèmia canina. 

La disèmia canina es el desconeixement per part d'un gos del llenguatge gestual de la seva espècie. Penseu-hi : separem els cadells de les camades i de les seves mares a edats tan primerenques que no han pogut aprendre'n ni tan sols allò més bàsic; vivim cada cop més aïllats, nosaltres i, en conseqüència, els nostres gossos. Molts gossos passen els primers mesos, tant vitals per al seu correcte desenvolupament, sense veure cap gos i quan, per fi, se'n troben un, mostren conductes associades a la por, la inseguretat i reaccionen fugint o amb agressivitat.

No es casualitat, doncs, que cada cop hi hagin més casos de gossos reactius i/o amb conductes agressives, gossos que desconeixen la seva pròpia llengua i es posen en embolics amb altres gossos, gossos que queden traumatitzats per respostes que no s'esperaven d'altres gossos,... En fi, la culpa no es dels peluts, sinó dels humans que no fem el que cal per a assegurar-nos que els gossos siguin com han de ser : bons comunicadors, sociables, juganers, amb autocontrol, control d'impulsos, etc.

Si us interessa el tema us deixo un article molt interessant escrit per un gran professional del món de l'educació canina expert en comunicació canina sobre aquest problema: http://www.takoda.es/modules/news/article.php?storyid=40

Dues peludes comunicant-se.

Abans d'acabar, un apunt : per a poder ajudar aquests gossos que tenen problemes de comunicació un recurs molt valuós son el que s'anomena gossos rehabilitadors. Un gos rehabilitador es un gos equilibrat, mostra conductes estables, utilitza correctament les senyals de calma i ha après, després d'anys de pràctica, a evitar els conflictes, les confrontacions i les conductes agressives. No us fieu de professionals que us diguin que tenen un gos rehabilitador de bones a primeres, especialment si es un gos que, entre altres coses :

• Es jove i encara no ha arribat a la seva etapa adulta (això no significa que no existeixin gossos joves que compleixin els requisits!).
• Mostra conductes inadequades, es abusiu i intimidatori envers els altres gossos.
• Té tendència a bloquejar físicament, enfrontar-se i encarar-se i/o a obligar els altres gossos a mostrar senyals de submissió com estirar-se i ensenyar la panxa.
• Mostra conductes de protecció de recursos i recorre a la intimidació i/o a l'agressió en cas que hi hagi quelcom que consideri un recurs escàs i/o de la seva propietat.

Aquest tipus de gossos serien l'equivalent al típic nen abusiu a l'escola, que utilitza la força i la intimidació per aconseguir el que vol perquè no disposa dels recursos emocionals adequats per a gestionar les situacions i els problemes que es plantegen a l'hora de relacionar-se amb els seus iguals.

En Cauda m'acompanya a treballar certs gossos que tenen problemes de conducta, però es evident que li queda molt camí per a esdevenir un gos rehabilitador. Té moltes coses per aprendre i les està aprenent, però encara no té ni dos anys i es un pelut que està aprenent a gestionar els pics d'estrès; mai se m'acudiria anomenar-lo gos rehabilitador i potser mai podrà arribar a ser-ho, però com a professional de l'educació canina faré tot el possible per a que ho aconsegueixi. Això si, en comparació amb altres suposats gossos rehabilitadors que m'han presentat,  es molt més conciliador i utilitza moltes senyals per a transmetre tranquil·litat als demés. Cal ser humil i ser conscient de les capacitats i limitacions de cada gos per a saber què cal treballar. I a mi..., m'agraden els reptes!

En un proper article parlarem dels gossos rehabilitadors.

Tànit Marín Jiménez

Abraçar un gos no es tan bona idea...

El professor Stanley Coren ha publicat un article amb els resultats d'un petit estudi realitzat en què queda pal·lès que als gossos no els agraden les abraçades humanes. Té sentit, molt sentit : heu vist mai un gos abraçant-ne un altre? Els gossos no s'abracen i per a ells aquest tipus de contacte es poc cortès, intimidant i incòmode. Depenent del gos mostrarà més o menys signes d'aquesta incomoditat i amb més o menys intensitat.

Però anem al gra del que ens explica el professor Coren :

Les dades s'han extret de l'anàlisi de 250 imatges d'humans abraçant els seus gossos. Cada imatge rebia una de tres puntuacions possibles, a grosso modo :

1- El gos està mostrant un o més signes d'estrès o ansietat.

2- El gos sembla relaxat i confiat.

3- La resposta del gos es neutra o ambigua.

Foto extreta de : https://www.psychologytoday.com/blog/canine-corner/201604/the-data-says-dont-hug-the-dog?utm_source=FacebookPost&utm_medium=FBPost&utm_campaign=FBPost

Resultats :

Internet es ple de gent feliç abraçant gossos infeliços. En el 81'6 dels casos, els gossos mostraven com a mínim 1 signe d'estrès, ansietat o incomoditat. Només el 7'6% dels gossos semblaven còmodes amb els abraços i el 10'8 restant mostraven signes neutrals o ambigus davant aquest contacte físic.

Conclusions :

- La gent (adults i nens) té dificultats a l'hora de llegir els signes d'estrès i ansietat basats en les expressions facials dels gossos.

- Per a la majoria de gossos aquesta expressió "d'afecte humà" (abraçar) no es plaent i augmenta l'ansietat.

El Dr. Coren recomana guardar les abraçades pels membres humans de la família i utilitzar altres interaccions de contacte amb els gossos, com manyagues, reforços verbals i premis.

Si voleu fer una ullada a l'article i les fotografies, us deixo el link :

https://www.psychologytoday.com/blog/canine-corner/201604/the-data-says-dont-hug-the-dog?utm_source=FacebookPost&utm_medium=FBPost&utm_campaign=FBPost

Tot i que es cert que hi ha contactes que desagraden als gossos (palmades, abraçades) i cal anar amb compte, sobretot amb els nens i si ens relacionem amb gossos que no son de la família, podem utilitzar premis (joc, menjar) des que son ben petits per a que relacionin aquest contacte amb una activitat plaent perquè la puguin suportar sense patir estrès ni ansietat. Això, però, no es cap garantia que al gos li acabi agradant que l'abracin, que quedi clar! Penseu que els nostres amics toleren moltes coses només en base al vincle que tenen amb nosaltres, mireu que no es malmeti!

El meu gos tiba de la corretja!

Un dels problemes més comuns de l'educació d'un gos es sortir a passejar i que el gos tibi de la corretja. Si no sabem reconduir de forma adequada aquest comportament poden passar diverses coses :

1. El gos aprèn que tibar es la forma normal i adequada de moure's quan porta la corretja posada.

2. Si el gos tiba nosaltres tibem en direcció contrària, fet que provoca que el gos encara tibi més (com a acte reflex), i així augmentem la conducta.

3. Els nostres nivells de frustració i d'irritabilitat començaran a augmentar, ens semblarà que el gos només pretén fer-nos passar una mala estona de forma intencionada i pot ser que acabem tractant l'animal d'una forma gens adequada.

Existeixen diverses tècniques per ensenyar, en positiu, el pelut a caminar sense tibar. Cal escollir la més eficient o la que ens resulti més còmoda. Es necessari utilitzar el material adequat per a sortir al carrer, resistent i amable amb el gos. Evitarem collars correctius de càstig (pues, estrangulació, elèctric) que, a part de no ensenyar res, comporten que el gos pateixi dolor, estrès i pugui fer associacions mentals que, creieu-me, no ens convenen gens i poden desembocar en problemes greus de conducta.

Encara que us sembli increíble, en molts casos només cal una visita de Musell a casa per assessorar les famílies sobre els materials que hi ha al mercat i ensenyar la tècnica correcta i més adequada a cada pelut perquè es produeixi un gran canvi!

CAP GOS ES PERFECTE

No existeixen els gossos perfectes, de la mateixa manera que no hi ha éssers humans perfectes. Cada gos es un individu diferent, amb unes vivències, unes rutines i una genètica única.

Els educadors canins tampoc tenim gossos perfectes, i personalment tampoc els voldria (seria molt avorrit!). Treballem amb els nostres gossos tot el que cal perquè siguin el màxim d'equilibrats i fiables possible. Però, per què escric això?

Us ho explico. Acabo de tornar del bosc amb en Cauda. En Cauda es el que s'anomena un "gos de treball" i té un gran repte per superar : l'exciten els objectes en moviment i té un impuls irrefrenable per a parar-los. Es un assumpte d'instints. L'altre dia parlàvem de ser responsables si deixem els gossos lliures. Com que el gos ha anat millorant molt en certs aspectes d'aquest comportament persecutori (ja no mossega a l'aire ni dóna cops de morro al mentó de les persones, es molt més fiable), quan hem arribat al bosc he sospesat les opcions. Hi he anat a les 13h per trobar-me poc trànsit; ell controla molt més els seus impulsos que fa uns mesos, així que li he demanat que baixés del maleter i l'he deixat lliure.

Normalment no ho faig. El porto de la corretja el primer tram, vigilo i estic alerta per si apareixen runners i ciclistes i, si n'apareix un els demano que s'aturin per poder agafar el gos i estalviar-los un ensurt...

Que quedi clar que en Cauda MAI ha mossegat ningú! I jo mai deixaria que passés res semblant.

I què ha passat doncs?

No feia ni deu segons que havia baixat del cotxe i ha aparegut, saltant  un replà i a l'aire, a una velocitat increïble, un ciclista. Li he fet senyals i li he demanat que pari. Ha parat. S'ha quedat immòbil. En Cauda s'ha dedicat a fer cercles voltant el ciclista i l'ha tocat amb l'espatlla. El ciclista estava tant rígid que ha caigut com un tronc de costat a terra i ha començat a llençar imprecacions. Li he demanat calma per evitar que en Cauda s'excités més o s'espantés i li he hagut d'acabar demanant silenci perquè el gos no em sentia amb el volum de les perles que deixava anar el pobre home per la boca. Un cop l'home ha callat i ja sense interferències sonores, li he demanat al gos que vingués, ha vingut i l'he lligat.

Reflexió : no puc prendre'm com a quelcom personal el que estava cridant el ciclista, perquè acabava de viure un moment de por i d'estrès molt intens que ha donat com a resultat una conducta agressiva (les imprecacions). Es així com funciona el nostre cervell, i el dels gossos també. Deduireu que molts problemes de conducta dels peluts provinguin de la por i l'estrès.

Segona reflexió : tot i que treballem per eradicar aquesta conducta d'en Cauda, si no l'hagués deixat lliure el gos no hauria tingut l'oportunitat d'equivocar-se, ni jo de corregir-lo com he fet. I com ho he fet? Doncs per a tot el dia d'avui ha perdut el privilegi de córrer i jugar lliure pel bosc. Ell ho ha entès perfectament, us ho asseguro. Quan ha vist que no el deslligava li ha canviat l'expressió de la cara i la posició del cos. Ha caminat amb aire de "semi-depressió" tot el trajecte, sense poder ensumar, ventejar, rastrejar, córrer, saltar, fer derrapades, escarbar...

Tercera reflexió : No cal pegar un gos ni escridassar-lo quan passa un episodi com el que hem viscut fa uns minuts, hi han moltes formes de fer entendre a un gos que no podem tolerar segons quins comportaments. No us deixeu pressionar per la presència d'altres persones i tracteu el gos de mala manera només per la frustració i la vergonya que pugueu patir. Cal treballar molt en una mateixa per saber dominar els sentiments que produeixen certes conductes indesitjades, i molt més si es tracta d'un gos que es el nostre company i membre de la meva família.

Per això vull que sabeu que en Cauda es un gos que conviu amb dos congèneres més, que viu integrat en una família multi-espècie en la que hi ha un nen de tres anys que estima i respecta. Es un bon gos amb un gran repte, molt molest, però que no té res a veure amb cap tipus d'agressivitat. Crec que els professionals de l'educació canina hem de ser HUMILS i no pretendre projectar una aura de perfecció (i en molts casos acompanyada de dominància) que, a part d'irreal, pot ser contraproduent perquè ningú té el poder de controlar-ho tot i pot arribar el dia que passi alguna cosa amb algun dels nostres gossos i la nostra imatge pública se'n ressenti moltíssim.

I us vull demanar que, si ens trobeu per l'Escala (entorn urbà o boscà) o a qualsevol altre paratge passejant, vegeu que estem treballant precisament això. Volem que pugui sortir al carrer com qualsevol altre gos, però per aconseguir-ho hem de treballar al carrer! I, si ens veieu i ens voleu ajudar, parleu amb mi i us explico com ho podeu fer!

Gràcies per llegir-nos! Cops de musell de part d'en Cauda!

COM ATURAR UNA BARALLA DE GOSSOS?

Aquesta es una de les preguntes estrella que se solen fer i, desenganyem-nos, ni tan sols els educadors i entrenadors de gossos tenim una tècnica miraculosa per a separar de forma segura dos gossos que s'estan barallant i aconseguir-ho, a sobre, sense que es facin mal. L'únic que funciona sempre es SUPERVISAR les interaccions socials del nostre gos per ser capaços de PREVENIR la baralla. "Que difícil!" Podeu pensar alguns. "Buf, això no em serveix per a res", diran uns altres.

La veritat es que supervisant i prevenint ens estalviarem que la baralla s'arribi a produir i podrem analitzar què ha portat els gossos a aquesta situació per a poder-la evitar la pròxima vegada. Potser hi havia una disputa per una joguina? Potser un dels gossos estava essent massa rude amb un altre? Quins son els detonants?

Però posem-nos en situació. De sobte esclata una baralla, ara ja no podem prevenir ni importen els detonants : què podem fer? 

Molt important :

• Quan esclata una baralla entre gossos cal que siguem capaços de mantenir el cap fred, actuar amb seny i de forma ràpida. 
• L’objectiu, un cop ha començat una baralla, es captar l’atenció dels gossos, que s’enfoquin en una altra cosa i ens donin temps d’agafar-los. Si ho aconseguim els gossos quedaran desconcertats i durant uns instants no recorden que s’estaven barallant, el que ens permet agafar els gossos i  endur-nos-els. Hi ha coses que seran factibles, d’altres més difícils depenent dels recursos que tinguem a l’abast i l’entorn. Repeteixo : sobretot hem de mantenir la calma, tant com puguem i actuar amb rapidesa i fredament.

Què fer :

1. Llençar-los aigua a la cara. Amb una galleda, una mànega... L’aigua provoca un impacte i una sensació que els desconcerta i es poden desenganxar un moment. Un cop es deixin anar els posarem la corretja i ens els endurem. No els renyarem ni pegarem, no hi interactuarem de cap forma. Si cal córrer cap al veterinari, es el moment.
2. Tirar-los una manta o una peça gran de roba pel damunt. Això fa que perdin visió i, com que no hi poden veure ni controlar els moviments de l'altre gos, que es desenganxin.
3. Produir un soroll estrident, metàl·lic a prop dels seus caps. Podem picar amb algun objecte, fer caure alguna cosa que faci molt soroll a terra, al costat dels gossos, etc.
4. Utilitzar algun objecte com a escut per interposar-lo entre els gossos i fer que se separin, el que tingueu a mà.
5. Agafar-los per les potes del darrera i aixecar el tren posterior a l'aire. En principi la teoria diu que, en veure el seu equilibri compromès, solen obrir la boca. Cal anar molt amb compte per si el gos es gira i ens mossega a nosaltres.

Les claus :

Prevenció :

• El primer que hem de fer es observar les senyals de comunicació dels gossos per evitar sobreexcitació o una escalada de tensions i que s’acabin barallant. En cas que observem que un joc o una interacció comença a desbocar-se, que els gossos s’exciten massa i/o que algun comença a mostrar-se irritat o agressiu, encara som a temps de cridar els gossos o anar-los a buscar i treure’ls de la situació. 
• Tots els gossos tenen diversos moments en que semblen que es disparin. Es com si, de cop i volta, s'activés un interruptor intern que els obligués a córrer animadament. L'orígen d'aquesta conducta, en cada cas, es diferent : uns es disparen quan veuen altres gossos corrent, d'altres quan els banyem, quan fem un moviment corporal determinat, emetem un so curiós... Controlar aquests estats d'excitació es correcte, sobretot perquè poden despertar instints en altres gossos i que es produeixi una baralla.
• Si això no es possible i es desencadena una baralla, provarem d'acabar-la amb alguna de les tècniques que us he descrit; en aquesta situació els humans solem sentir que el temps es ralentitza, perdem la noció del pas del temps i s'activen mecanismes a la nostra ment que fa que prenguem decisions que després, un cop ha passat tot i hi pensem amb tranquil·litat, ens sorprenen..., així que la tècnica que escolliu pot ser que no la trieu per via racional : feu el que bonament pugueu! 
• Entrenament en els exercicis "d'obediència". Ens pot servir per aturar el gos abans que es produeixi la baralla, fer-lo venir fins a nosaltres o demanar-li que s'estigui quiet i parat fins que l'anem a recollir. Es interessant ensenyar-los les senyals "mira'm" i "atura't" entre moltes altres coses que ens poden ajudar si tenim un gos amb conductes agressives, un gos reactiu, poruc,...

Seguretat :

1. Per començar no anirem a agafar els gossos pel collar perquè podem acabar mossegant-nos a nosaltres.
2. No se us acudeixi apropar mans, braços, cames, peus o qualsevol altra part del cos a la boca dels animals. En aquest estat us poden mossegar i fer-vos molt mal i penseu que si us mosseguen no es perquè tinguin agressivitat contra vosaltres o contra les persones : es una conducta re-dirigida.
3. No estireu els gossos per la cua. La cua es part de la columna vertebral dels gossos, podeu fer-los mal i provocar que us mosseguin a vosaltres.
4. Si per un impuls ens abraonem al damunt dels gossos, procurarem agafar-los per la pell entre les galtes i les orelles, per poder controlar el seu cap. Mai els estirarem ni farem estrebades, sobretot si hi ha gossos de races “tipus pitbull”, que quan enganxen no deixen anar la presa i podem provocar estrips a la carn. Ens mantindrem agafant-los i esperarem que obrin la boca i s’alliberin i llavors els separarem sense deixar-los anar.

Per acabar : sé que l'estat de nervis resultant d'una experiència així es màxim, però cal que continueu mantenint el cap fred quan separem els gossos i ens els emportem. Renyar o pegar un gos que s'acaba de barallar, per dir-ho planerament, no serveix de res (només evidencia el nostre enuig i frustració) : estem castigant el gos quan ja no s'està barallant (es a dir, a destemps) i el pelut no podrà entendre perquè se'l renya. La conducta agressiva tornarà a aparèixer en un moment o altre en el futur perquè s'ha de treballar correctament mitjançant tècniques de modificació de conducta.

Com ja he dit no hi ha una solució única i super efectiva per acabar amb una baralla, el més important es que aprenguem a evitar que es produeixi. I si compartim l'existència amb un gos que té problemes d'agressivitat no deixeu que es vagin fent cada cop més grans i empitjorin, poseu-vos en contacte amb un professional que us ajudi, que tingui titulacions reconegudes pels organismes públics i, sobretot, que no utilitzi materials ni tècniques aversives o punitives.

Si us sembla que aquesta informació es útil, us convido a compartir-la i a comentar dubtes o preguntes que us sorgeixin!

Tànit Martín Jiménez