L'ACTITUD ES EL MÉS IMPORTANT PER TREBALLAR AMB EL TEU GOS

La majoria d'humans vivim una vida estressant. Estressant, frustrant, exigent amb nosaltres mateixos... Ens sentim cansats i de mal humor. Quan quedem amb els amics o parlem amb familiars, tot es negatiu i sembla que hi hagi una maleïda competició per veure qui ho està passant pitjor. Perdem la paciència fàcilment i, si bé amb desconeguts ens és més fàcil contenir-nos, amb els més propers (parella, germans, fills, animals) ens permetem donar via lliure a la mala hòstia, a la impaciència i a la intolerància. 

Transitem pel dia a dia com si arrosseguéssim una bola de metall lligada al turmell, esperant que arribi el dia de festa. Ens aixequem detestant la nostra feina o potser qualsevol altra cosa. I amb aquesta actitud negativa, no sembla que res tingui tendència a millorar. La nostra actitud davant tot allò que ens passa es el factor clau que determina si som capaços de ser feliços davant de qualsevol esdeveniment (fins i tot davant l'adversitat) o si senzillament hem decidit deixar-nos influir i anul·lar per la deriva negativista social.

Per què us parlo d'això? Perquè ho veig en la meva vida. Ho veig en els meus clients, en els meus familiars, en els meus amics. A vegades encara ho veig en mi. I el que es més important : el poder de canviar-ho el tenim nosaltres, cadascun de nosaltres al nostre interior.

Un company parlava a facebook del sentiment de fracàs que tenim els educadors quan un dels nostres clients desisteix i abandona el tractament de modificació de conducta, o l'entrenament. Ens ho prenem com quelcom personal, creiem que no hem sabut transmetre bé els conceptes i les necessitats del gos. Però no ens podem culpar de les decisions dels demés. Ens sap greu perquè molts estem en aquest món perquè ens encanten els gossos i volem treballar ajudant-los. Però a vegades no es pot.

També es cert que certs programes de televisió han instaurat la idea que modificar una conducta en un gos es qüestió de minuts. Una gran mentida. Mentida de les grosses. Els cervell dels gossos i la seva psicologia son complexes i les teràpies no difereixen tant de les que utilitzen els psicòlegs amb nosaltres, els humans. Cal temps, paciència, dedicació, ACTITUD.

Quan truqueu un educador perquè us ajudi en un problema de conducta (o d'educació canina, entrenament), tingueu molt present que la feina grossa l'haureu de fer vosaltres. Nosaltres us donem les claus per treballar el gos, som el vostre coach, però l'èxit es a les vostres mans. Quan la relació entre la persona i el gos està malmesa, primer s'ha de restaurar. Sense aquest primer pas es extremadament difícil continuar el procés. I per restaurar el vincle perdut, cal ser conscients de la nostra actitud quan ens relacionem amb el gos. Un gos sap perfectament si estàs present en el moment, si et sents còmode, si tens ganes de passar-t'ho bé. Saben reconèixer l'autenticitat de l'humà. Estant estressat, enfadat o amb el cap a deu mil quilòmetres de distància pensant en cabòries no podreu fer grans avanços.

Qui vol treballar amb algú que de seguida salta, rebufa, s'enfada, ens crida, que arriba a casa fent cara de pocs amics, ens fa veure clarament que som una nosa, ens menysté... Ningú, no? Els gossos tampoc.

Així doncs, sigueu autèntics, estigueu presents, sigueu positius, no caieu en la negativitat que ens produeixen les nostres creences davant d'esdeveniments que no son ni positius ni negatius. Doneu un vot de confiança al gos i sigueu realistes: tot canvi necessita un procés per realitzar-se.

Connecteu amb el gos i tot canviarà!

Entrenar i modificar conductes indesitjades no es oli en un llum

Faig aquest breu post amb una imatge que fa uns dies que corre per les xarxes socials i que il·lustra perfectament com es el procés de modificar la conducta d'un gos (no us penseu que la dels humans es més lineal!). A tots ens agradaria que el procés fos ràpid, recte, fàcil i exitós, tot en un pim-pam! Però la realitat, que ens fa posar els peus a terra, es aquesta :

I es que una cosa es la teoria, els coneixements i la pràctica de què disposes com a professional i l'altra es que es impossible controlar tots els aspectes al voltant de l'execució del meravellós pla que has dissenyat per a un gos en concret. Nosaltres vivim en el món real, on just abans de girar la cantonada apareix un home amb caputxa muntant una bicicleta a tota pastilla o un gos s'acosta a saludar el teu, que es reactiu, tot i els esforços invertits en avisar el seu humà perquè no ho faci. 

Vivim en un món en què les conductes dels gossos poden estar molt arrelades i costar temps construir-ne de noves, en el que els gossos tenen emocions, intel·ligència, sentiments i sistema de percepció diferent al nostre. Vivim tots en un món amb electromagnetisme, marees, fenomens meteorològics i astronòmics. Fins i tot, vivim en un món on els humans es dediquen a celebrar dates escollides segons criteris propis fent explotar tones de pólvora, retronant timbals i fent centenars més d'excentricitats que els gossos no poden ni tenen perquè entendre. Un món on passen coses constantment, on les probabilitats estadístiques i l'aleatorietat ens rodegen. Tot afecta al procés de canviar la mentalitat i el comportament d'un gos. Moltes vegades avances quatre passes i en retrocedeixes dues. O tres. Però això es part del procés.

                     --------------------------------------------------------

A ells els demanem un alt grau de comprensió 

sobre la nostra espècie, una fe cega i una 

obediència total, quines coses. I a nosaltres, 

que ens creiem el melic del Sistema Solar, no 

se'ns pot demanar que mirem de prendre el 

punt de vista del gos i entendre com ell percep 

el món que compartim, conèixer les seves

regles i normes, com es comuniquen, què els 

motiva i els fa feliços...

                     --------------------------------------------------------

Bé, serveixi aquesta petita reflexió per a que us adoneu que quan un gos té problemes i busqueu ajuda profesional, tot segueix un procés que no es un camí de roses. Pot ser que no ho sigui per nosaltres així que imagineu-vos com deu ser per al propi gos...

Si necessiteu ajuda professional, contacteu amb Musell k9.

El meu gos em roba el dinar!

Un dels problemes de comportament que més em comenten els clients durant una consulta es que el gos aprofita qualsevol oportunitat per a agafar qualsevol cosa comestible que es trobin en el seu camí : enfilar-se al marbre de la cuina, aprofitar un moment de distracció com anar del menjador a la cuina a buscar el saler per netejar els plats, agafar al vol qualsevol tros deliciós de galeta o del que sigui que tinguem entre els dits, menjar-se un tros de croqueta de pollastre del costat del contenidor al carrer...

Perquè ho fan, això?

Llop aprofitant una troballa. Foto de Glacier Bay Alaska

Els gossos son carnívors, bàsicament, el que significa que la seva fisiologia està preparada per a obtenir l'energia i els nutrients necessaris per a sobreviure de la proteïna animal; tot i això, els mil·lennis de convivència al nostre costat han propiciat que siguin capaços de processar altres aliments, com el midó que contenen certs cereals. Els gossos, com a bons descendents dels llops, una espècie molt soferta que sobreviu gràcies a la cacera però que recorre a altres estratègies quan no té més remei, son també uns carronyers : no faran escarafalls a portar-se a la boca qualsevol aliment que trobin durant les seves "exploracions" (casolanes o exteriors), encara que aquesta delícia culinària tingui un aspecte més ben pansit, per no dir que ja es troba en estat de putrefacció imminent... Això es molt molest per a moltes persones que senten fàstic com si fossin ells mateixos els que estan a punt de degustar la nutritiva troballa, però també es motiu de por i inseguretat ja que, per desgràcia, vivim en una societat en què hi ha persones que es dediquen a fer el mal i a gastar el seu temps en preparar paranys mortals per a animals amb forma de menjar.

Si a tots aquests fets hi afegim que, a més, els gossos son animals oportunistes, es a dir, animals que tenen una gran capacitat d'adaptació a diversos habitats i que, per tant, també tenen la capacitat d'alimentar-se d'allò que cada hàbitat els pot oferir, tenim una combinació explosiva que dóna com a resultat que els gossos de la nostra família, tots els gossos del món mundial, estiguin esperant sempre qualsevol oportunitat per a portar-se un bon mos a la boca, sigui el que sigui. 

Gos aliment-se d'un abocador.
Foto de la BBC.

Per què ho fan, si nosaltres ja els donem aliment? Si cada dia tenen la seva ració de deliciós pinso ressec, llauna de processat de carn o dieta natural súper treballada? Doncs perquè, estimats lectors : els gossos no tenen la certesa absoluta de que els humans els alimentarem. Un gos mai pot estar segur que el seu humà se'n recordarà de plantar-li el plat de pinso a l'hora que toca i, a més a més, estan programats genèticament per a mostrar aquesta conducta tan útil per a sobreviure en condicions d'escassetat i tan empipadora per als humans a qui se'ls mengen la pizza, els espaguetis o, fins i tot, les pastanagues de l'amanida que acabaven de deixar a taula.

Els óssos també son oportunistes i carronyers si els cal. Foto de Glacier Bay Alaska.

Què pot fer un ésser humà per a contrarestar aquesta conducta instintiva? 

Podem fer diverses coses. Primer cal entendre que no ho fan per cap problema de dominància, per venjar-se de nosaltres o perquè es creguin més espavilats i intel·ligents. Ells son així i el millor que podem fer nosaltres es ensenyar-los, de forma positiva, que els es molt més beneficiós exhibir una conducta alternativa que els pot reportar beneficis suculents. Quina conducta alternativa? Jaure al seu lloc mentre nosaltres mengem a taula, no entrar a la cuina, no tocar el menjar... Això ho decidiu vosaltres : què preferiu que faci el gos en comptes de buscar qualsevol oportunitat per a robar-vos el dinar?

Piti i Cauda, aprenent a no entrar a la cuina.

Si necessiteu ajuda professional per a solucionar aquest tipus de problemes, sense castigar el gos, sense tensions ni malmetre el vincle amb el vostre company pelut, contacteu amb Musell!

Tànit Martín Jiménez

Problemes de comunicació canina

Els gossos son una espècie gregària, son descendents d'una espècie de llop ja extingida i continuen compartint amb els llops actuals molts trets de comportament, tot i que en molts altres aspectes en difereixen.

El nostre estil de vida, que imposem als gossos que conviuen amb nosaltres, combinat amb la pèssima selecció genètica que s'està fent en moltes races des de fa dècades està provocant que molts gossos tinguin problemes de comunicació, el que s'anomena disèmia canina. 

La disèmia canina es el desconeixement per part d'un gos del llenguatge gestual de la seva espècie. Penseu-hi : separem els cadells de les camades i de les seves mares a edats tan primerenques que no han pogut aprendre'n ni tan sols allò més bàsic; vivim cada cop més aïllats, nosaltres i, en conseqüència, els nostres gossos. Molts gossos passen els primers mesos, tant vitals per al seu correcte desenvolupament, sense veure cap gos i quan, per fi, se'n troben un, mostren conductes associades a la por, la inseguretat i reaccionen fugint o amb agressivitat.

No es casualitat, doncs, que cada cop hi hagin més casos de gossos reactius i/o amb conductes agressives, gossos que desconeixen la seva pròpia llengua i es posen en embolics amb altres gossos, gossos que queden traumatitzats per respostes que no s'esperaven d'altres gossos,... En fi, la culpa no es dels peluts, sinó dels humans que no fem el que cal per a assegurar-nos que els gossos siguin com han de ser : bons comunicadors, sociables, juganers, amb autocontrol, control d'impulsos, etc.

Si us interessa el tema us deixo un article molt interessant escrit per un gran professional del món de l'educació canina expert en comunicació canina sobre aquest problema: http://www.takoda.es/modules/news/article.php?storyid=40

Dues peludes comunicant-se.

Abans d'acabar, un apunt : per a poder ajudar aquests gossos que tenen problemes de comunicació un recurs molt valuós son el que s'anomena gossos rehabilitadors. Un gos rehabilitador es un gos equilibrat, mostra conductes estables, utilitza correctament les senyals de calma i ha après, després d'anys de pràctica, a evitar els conflictes, les confrontacions i les conductes agressives. No us fieu de professionals que us diguin que tenen un gos rehabilitador de bones a primeres, especialment si es un gos que, entre altres coses :

• Es jove i encara no ha arribat a la seva etapa adulta (això no significa que no existeixin gossos joves que compleixin els requisits!).
• Mostra conductes inadequades, es abusiu i intimidatori envers els altres gossos.
• Té tendència a bloquejar físicament, enfrontar-se i encarar-se i/o a obligar els altres gossos a mostrar senyals de submissió com estirar-se i ensenyar la panxa.
• Mostra conductes de protecció de recursos i recorre a la intimidació i/o a l'agressió en cas que hi hagi quelcom que consideri un recurs escàs i/o de la seva propietat.

Aquest tipus de gossos serien l'equivalent al típic nen abusiu a l'escola, que utilitza la força i la intimidació per aconseguir el que vol perquè no disposa dels recursos emocionals adequats per a gestionar les situacions i els problemes que es plantegen a l'hora de relacionar-se amb els seus iguals.

En Cauda m'acompanya a treballar certs gossos que tenen problemes de conducta, però es evident que li queda molt camí per a esdevenir un gos rehabilitador. Té moltes coses per aprendre i les està aprenent, però encara no té ni dos anys i es un pelut que està aprenent a gestionar els pics d'estrès; mai se m'acudiria anomenar-lo gos rehabilitador i potser mai podrà arribar a ser-ho, però com a professional de l'educació canina faré tot el possible per a que ho aconsegueixi. Això si, en comparació amb altres suposats gossos rehabilitadors que m'han presentat,  es molt més conciliador i utilitza moltes senyals per a transmetre tranquil·litat als demés. Cal ser humil i ser conscient de les capacitats i limitacions de cada gos per a saber què cal treballar. I a mi..., m'agraden els reptes!

En un proper article parlarem dels gossos rehabilitadors.

Tànit Marín Jiménez

CAP GOS ES PERFECTE

No existeixen els gossos perfectes, de la mateixa manera que no hi ha éssers humans perfectes. Cada gos es un individu diferent, amb unes vivències, unes rutines i una genètica única.

Els educadors canins tampoc tenim gossos perfectes, i personalment tampoc els voldria (seria molt avorrit!). Treballem amb els nostres gossos tot el que cal perquè siguin el màxim d'equilibrats i fiables possible. Però, per què escric això?

Us ho explico. Acabo de tornar del bosc amb en Cauda. En Cauda es el que s'anomena un "gos de treball" i té un gran repte per superar : l'exciten els objectes en moviment i té un impuls irrefrenable per a parar-los. Es un assumpte d'instints. L'altre dia parlàvem de ser responsables si deixem els gossos lliures. Com que el gos ha anat millorant molt en certs aspectes d'aquest comportament persecutori (ja no mossega a l'aire ni dóna cops de morro al mentó de les persones, es molt més fiable), quan hem arribat al bosc he sospesat les opcions. Hi he anat a les 13h per trobar-me poc trànsit; ell controla molt més els seus impulsos que fa uns mesos, així que li he demanat que baixés del maleter i l'he deixat lliure.

Normalment no ho faig. El porto de la corretja el primer tram, vigilo i estic alerta per si apareixen runners i ciclistes i, si n'apareix un els demano que s'aturin per poder agafar el gos i estalviar-los un ensurt...

Que quedi clar que en Cauda MAI ha mossegat ningú! I jo mai deixaria que passés res semblant.

I què ha passat doncs?

No feia ni deu segons que havia baixat del cotxe i ha aparegut, saltant  un replà i a l'aire, a una velocitat increïble, un ciclista. Li he fet senyals i li he demanat que pari. Ha parat. S'ha quedat immòbil. En Cauda s'ha dedicat a fer cercles voltant el ciclista i l'ha tocat amb l'espatlla. El ciclista estava tant rígid que ha caigut com un tronc de costat a terra i ha començat a llençar imprecacions. Li he demanat calma per evitar que en Cauda s'excités més o s'espantés i li he hagut d'acabar demanant silenci perquè el gos no em sentia amb el volum de les perles que deixava anar el pobre home per la boca. Un cop l'home ha callat i ja sense interferències sonores, li he demanat al gos que vingués, ha vingut i l'he lligat.

Reflexió : no puc prendre'm com a quelcom personal el que estava cridant el ciclista, perquè acabava de viure un moment de por i d'estrès molt intens que ha donat com a resultat una conducta agressiva (les imprecacions). Es així com funciona el nostre cervell, i el dels gossos també. Deduireu que molts problemes de conducta dels peluts provinguin de la por i l'estrès.

Segona reflexió : tot i que treballem per eradicar aquesta conducta d'en Cauda, si no l'hagués deixat lliure el gos no hauria tingut l'oportunitat d'equivocar-se, ni jo de corregir-lo com he fet. I com ho he fet? Doncs per a tot el dia d'avui ha perdut el privilegi de córrer i jugar lliure pel bosc. Ell ho ha entès perfectament, us ho asseguro. Quan ha vist que no el deslligava li ha canviat l'expressió de la cara i la posició del cos. Ha caminat amb aire de "semi-depressió" tot el trajecte, sense poder ensumar, ventejar, rastrejar, córrer, saltar, fer derrapades, escarbar...

Tercera reflexió : No cal pegar un gos ni escridassar-lo quan passa un episodi com el que hem viscut fa uns minuts, hi han moltes formes de fer entendre a un gos que no podem tolerar segons quins comportaments. No us deixeu pressionar per la presència d'altres persones i tracteu el gos de mala manera només per la frustració i la vergonya que pugueu patir. Cal treballar molt en una mateixa per saber dominar els sentiments que produeixen certes conductes indesitjades, i molt més si es tracta d'un gos que es el nostre company i membre de la meva família.

Per això vull que sabeu que en Cauda es un gos que conviu amb dos congèneres més, que viu integrat en una família multi-espècie en la que hi ha un nen de tres anys que estima i respecta. Es un bon gos amb un gran repte, molt molest, però que no té res a veure amb cap tipus d'agressivitat. Crec que els professionals de l'educació canina hem de ser HUMILS i no pretendre projectar una aura de perfecció (i en molts casos acompanyada de dominància) que, a part d'irreal, pot ser contraproduent perquè ningú té el poder de controlar-ho tot i pot arribar el dia que passi alguna cosa amb algun dels nostres gossos i la nostra imatge pública se'n ressenti moltíssim.

I us vull demanar que, si ens trobeu per l'Escala (entorn urbà o boscà) o a qualsevol altre paratge passejant, vegeu que estem treballant precisament això. Volem que pugui sortir al carrer com qualsevol altre gos, però per aconseguir-ho hem de treballar al carrer! I, si ens veieu i ens voleu ajudar, parleu amb mi i us explico com ho podeu fer!

Gràcies per llegir-nos! Cops de musell de part d'en Cauda!

COM ATURAR UNA BARALLA DE GOSSOS?

Aquesta es una de les preguntes estrella que se solen fer i, desenganyem-nos, ni tan sols els educadors i entrenadors de gossos tenim una tècnica miraculosa per a separar de forma segura dos gossos que s'estan barallant i aconseguir-ho, a sobre, sense que es facin mal. L'únic que funciona sempre es SUPERVISAR les interaccions socials del nostre gos per ser capaços de PREVENIR la baralla. "Que difícil!" Podeu pensar alguns. "Buf, això no em serveix per a res", diran uns altres.

La veritat es que supervisant i prevenint ens estalviarem que la baralla s'arribi a produir i podrem analitzar què ha portat els gossos a aquesta situació per a poder-la evitar la pròxima vegada. Potser hi havia una disputa per una joguina? Potser un dels gossos estava essent massa rude amb un altre? Quins son els detonants?

Però posem-nos en situació. De sobte esclata una baralla, ara ja no podem prevenir ni importen els detonants : què podem fer? 

Molt important :

• Quan esclata una baralla entre gossos cal que siguem capaços de mantenir el cap fred, actuar amb seny i de forma ràpida. 
• L’objectiu, un cop ha començat una baralla, es captar l’atenció dels gossos, que s’enfoquin en una altra cosa i ens donin temps d’agafar-los. Si ho aconseguim els gossos quedaran desconcertats i durant uns instants no recorden que s’estaven barallant, el que ens permet agafar els gossos i  endur-nos-els. Hi ha coses que seran factibles, d’altres més difícils depenent dels recursos que tinguem a l’abast i l’entorn. Repeteixo : sobretot hem de mantenir la calma, tant com puguem i actuar amb rapidesa i fredament.

Què fer :

1. Llençar-los aigua a la cara. Amb una galleda, una mànega... L’aigua provoca un impacte i una sensació que els desconcerta i es poden desenganxar un moment. Un cop es deixin anar els posarem la corretja i ens els endurem. No els renyarem ni pegarem, no hi interactuarem de cap forma. Si cal córrer cap al veterinari, es el moment.
2. Tirar-los una manta o una peça gran de roba pel damunt. Això fa que perdin visió i, com que no hi poden veure ni controlar els moviments de l'altre gos, que es desenganxin.
3. Produir un soroll estrident, metàl·lic a prop dels seus caps. Podem picar amb algun objecte, fer caure alguna cosa que faci molt soroll a terra, al costat dels gossos, etc.
4. Utilitzar algun objecte com a escut per interposar-lo entre els gossos i fer que se separin, el que tingueu a mà.
5. Agafar-los per les potes del darrera i aixecar el tren posterior a l'aire. En principi la teoria diu que, en veure el seu equilibri compromès, solen obrir la boca. Cal anar molt amb compte per si el gos es gira i ens mossega a nosaltres.

Les claus :

Prevenció :

• El primer que hem de fer es observar les senyals de comunicació dels gossos per evitar sobreexcitació o una escalada de tensions i que s’acabin barallant. En cas que observem que un joc o una interacció comença a desbocar-se, que els gossos s’exciten massa i/o que algun comença a mostrar-se irritat o agressiu, encara som a temps de cridar els gossos o anar-los a buscar i treure’ls de la situació. 
• Tots els gossos tenen diversos moments en que semblen que es disparin. Es com si, de cop i volta, s'activés un interruptor intern que els obligués a córrer animadament. L'orígen d'aquesta conducta, en cada cas, es diferent : uns es disparen quan veuen altres gossos corrent, d'altres quan els banyem, quan fem un moviment corporal determinat, emetem un so curiós... Controlar aquests estats d'excitació es correcte, sobretot perquè poden despertar instints en altres gossos i que es produeixi una baralla.
• Si això no es possible i es desencadena una baralla, provarem d'acabar-la amb alguna de les tècniques que us he descrit; en aquesta situació els humans solem sentir que el temps es ralentitza, perdem la noció del pas del temps i s'activen mecanismes a la nostra ment que fa que prenguem decisions que després, un cop ha passat tot i hi pensem amb tranquil·litat, ens sorprenen..., així que la tècnica que escolliu pot ser que no la trieu per via racional : feu el que bonament pugueu! 
• Entrenament en els exercicis "d'obediència". Ens pot servir per aturar el gos abans que es produeixi la baralla, fer-lo venir fins a nosaltres o demanar-li que s'estigui quiet i parat fins que l'anem a recollir. Es interessant ensenyar-los les senyals "mira'm" i "atura't" entre moltes altres coses que ens poden ajudar si tenim un gos amb conductes agressives, un gos reactiu, poruc,...

Seguretat :

1. Per començar no anirem a agafar els gossos pel collar perquè podem acabar mossegant-nos a nosaltres.
2. No se us acudeixi apropar mans, braços, cames, peus o qualsevol altra part del cos a la boca dels animals. En aquest estat us poden mossegar i fer-vos molt mal i penseu que si us mosseguen no es perquè tinguin agressivitat contra vosaltres o contra les persones : es una conducta re-dirigida.
3. No estireu els gossos per la cua. La cua es part de la columna vertebral dels gossos, podeu fer-los mal i provocar que us mosseguin a vosaltres.
4. Si per un impuls ens abraonem al damunt dels gossos, procurarem agafar-los per la pell entre les galtes i les orelles, per poder controlar el seu cap. Mai els estirarem ni farem estrebades, sobretot si hi ha gossos de races “tipus pitbull”, que quan enganxen no deixen anar la presa i podem provocar estrips a la carn. Ens mantindrem agafant-los i esperarem que obrin la boca i s’alliberin i llavors els separarem sense deixar-los anar.

Per acabar : sé que l'estat de nervis resultant d'una experiència així es màxim, però cal que continueu mantenint el cap fred quan separem els gossos i ens els emportem. Renyar o pegar un gos que s'acaba de barallar, per dir-ho planerament, no serveix de res (només evidencia el nostre enuig i frustració) : estem castigant el gos quan ja no s'està barallant (es a dir, a destemps) i el pelut no podrà entendre perquè se'l renya. La conducta agressiva tornarà a aparèixer en un moment o altre en el futur perquè s'ha de treballar correctament mitjançant tècniques de modificació de conducta.

Com ja he dit no hi ha una solució única i super efectiva per acabar amb una baralla, el més important es que aprenguem a evitar que es produeixi. I si compartim l'existència amb un gos que té problemes d'agressivitat no deixeu que es vagin fent cada cop més grans i empitjorin, poseu-vos en contacte amb un professional que us ajudi, que tingui titulacions reconegudes pels organismes públics i, sobretot, que no utilitzi materials ni tècniques aversives o punitives.

Si us sembla que aquesta informació es útil, us convido a compartir-la i a comentar dubtes o preguntes que us sorgeixin!

Tànit Martín Jiménez

S'HAN ACABAT LES VACANCES : QUÈ LI PASSA AL MEU GOS?

Quan s'acaben les vacances i hem de tornar a la rutina diària, tots necessitem uns dies d'adaptació als horaris laborals ( i escolars en cas de tenir cadells humans ) i els primers dies estem més nerviosos i estressats del normal. Ens costa recuperar el ritme trepidant que portàvem abans de començar-les i, a part, també ens influeixen factors ambientals i meteorològics, com per exemple la disminució d'hores de sol. Podem sentir-nos incòmodes, cansats, irritables i malhumorats fins que no tornem a estar entrenats per a la quotidianitat.

Els nostres companys de quatre potes també pateixen els efectes de l'estrès i del canvi de rutines i moltes vegades poden aparèixer problemes de comportament o reaparèixer o agreujar-se trastorns que potser crèiem que estaven solucionats. A algú li sona que pocs dies després d'acabar les vacances el gos comença a plorar i bordar quan es queda sol a casa, a destrossar coses i a dependre de l'humà per a tot?; o que, de cop, sembla que ha deixat de ser "amigable" amb els seus congèneres per a mostrar conductes agressives que mai havíem vist abans en ell?

Els gossos amb problemes de comportament inhibits o latents tenen molts números per a exterioritzar-los en aquesta època. Els gossos es beneficien molt de la rutina i els que tenen problemes i viuen diversos canvis de rutina en poc temps (primer quan comencem vacances i després quan se'ns acaben, però també a causa de mudances, separacions, etc) poden patir nivells d'estrès elevats i sentir-se des-ubicats. A veure, es normal que això passi! S'han passat unes setmanes fruint d'activitats i aventures amb els seus humans preferits i, de cop i volta ( i sense previ avís ), tot això s'acaba! Es molt desconcertant, no us sembla? Si els humans no dediquem un temps a pal·liar els efectes d'aquests canvis, ens podem trobar amb sorpreses no massa agradables.

Tots els gossos ho viuen de la mateixa manera? No, evidentment! Entre els gossos, com entre les persones, trobarem individus molt diferents entre si; si ja els germans d'una camada poden ser molt diferents els uns dels altres! Hi han gossos amb caràcter, sociables, amables, timids, porucs, irritables... Hi ha molta varietat de personalitats i, naturalment, cadascú experimenta aquests canvis de rutina com bonament pot, ni més ni menys. 

Què podem fer per ajudar-los a tornar a la rutina i evitar que apareguin problemes?

El millor que podem fer es avançar-nos al retorn a la quotidianitat i mirar de tornar a introduir els nostres horaris habituals dies abans que s'acabin les vacances. S'ha de fer poc a poc (si ho fem de cop l'efecte serà el mateix que si no féssim res i el gos es trobés de cop la situació). Anirem tornant a la rutina de forma gradual (si no som a casa també ho podem fer) per a què el pelut tingui temps per anar-se adaptant a un ritme tolerable. Començarem a introduir els horaris normals de passeig, de joc i de menjar poc a poc. Podem fer un esforç extra i fer un xip de teràpia contra l'estrès, coses senzilles. 

El vostre company caní us ho agrairà i podem evitar trobar-nos amb problemes de comportament. Si us trobeu que no sou a temps de preparar el gos per a la normalitat o que ja han aparegut problemes de comportament (o voleu pautes per a treballar aquest període d'adaptació), contacteu amb un professional que us pugui ajudar.

Quan ataquen l'aspiradora

Qui tingui un gos a la família i també utilitzi l'aspiradora habitualment pot ser que s'hagi trobat que aquell pelut adorable es converteix en una espècie de diable de tasmània tan bon punt l'encén. Pot ser que el fet de veure com el gos persegueix, lladra i mossega els accessoris de l'electrodomèstic ens faci riure encuriosits mentre ho comentem amb aquell que tinguem més a la vora, però aquest comportament es convertirà, de ben segur, en una molèstia al cap de poc temps.

Perquè es comporten així, alguns gossos? Es instint caçador? Ganes de jugar? La veritat es que, primer, cal que recordem que el sentit de l'oïda dels cànids es molt més agut que el nostre; el test BAER va proporcionar dades fiables sobre com hi senten els gossos i segur que us interessa! Quant al rang mitjà de freqüències audibles sembla que humans i gossos hi sentim "igual"; es el rang en què s'encabeix la parla humana. En les freqüències baixes, els humans som més sensibles. Però què passa amb les altres freqüències? Doncs que els gossos son capaços de sentir fins els 65.000 Hz (no tots els gossos, es clar!) i els humans, de jovenets, podem sentir fins els 20.000 Hz, però amb l'edat perdem audició i s'estima que els adults hi senten al voltant dels 16.000 Hz.

Què significa, això? Us imagineu com deu sentir un gos el so del motor d'una aspiradora? Aspes xerricant, vent udolant, el motor a tota castanya... Si hi ha un infern auditiu caní segur que el presideix una aspiradora. Hi haurà gossos més o menys sensibles al so d'aquest electrodomèstic, que, a part de sonar com un camp de batalla, a sobre té un pal llarguíssim amb un accessori que succiona aire (més xerrics afegits). I què? Com ho viuríeu si fóssiu un pelut? Hem de ser conscients que per a ells la percepció d'aquest conjunt de sons pot provocar des de certa molèstia fins a autèntic dolor auditiu.

Ara que hem analitzat el component sonor que pot ser una de les causes dels atacs contra l'aspiradora ens hem de preguntar : què hi puc fer jo?
Per començar, caldrà que seguim un seguit de pautes mitjançant el reforç positiu i el contracondicionament perquè el gos deixi de mostrar aquest comportament. En casos en els que realment la màquina estigui provocant dolor real a l'animal ens haurem de plantejar l'opció de deixar el pelut en una habitació tancada ( o al jardí ), allunyat de tant dolorós aparell. Si del que es tracta es d'habituar el gos a la màquina (un primer contacte), començarem presentant-li de forma gentil, sense encendre-la, i el reforçarem amb recompenses quan l'engeguem i mentre la movem. També podem proporcionar una activitat plaent perquè el pelut jugui i s'entretingui en una zona pròxima a l'aspiradora (una joguina farcida, un os per rosegar...), es una altra forma d'ajudar-lo a associar la màquina a una experiència agradable i gratificant.

Si necessiteu ajuda o us calen pautes més concretes per treballar amb el pelut, a Musell us podem ajudar! Escriviu o truqueu-nos, us atendrem amb molt de gust!

Què ha de fer un gos a casa quan es queda sol?

La nostra vida es rutinària, el cicle quotidià, es una espiral que repetim cada dia i no solem pensar en coses que podrien semblar òbvies : quan nosaltres sortim a treballar, què fan els nostres gossos?

La majoria dels peluts es queden tancats sense cap activitat ni cap tasca que els ocupi. I, francament, això es molt trist. Donem per suposat que els gossos estan bé; egoistament pensem que estan esperant el nostre retorn (cosa que es certa) i que es deuen entretenir d'alguna manera o que "dormen tot el dia". Però, si fóssim nosaltres als qui deixessin tancats a casa sense res a fer, què ens passaria? La resposta es òbvia : ens passaria el mateix que els passa a ells : el nostre nivell de tolerància davant de la situació seria cada cop menor, buscaríem activitats per a fer, com rosegar mobles, excavar testos o menjar-nos un coixí que, a sobre, ens comportarien un bon castic quan tornessin els nostres estimats humans de l'ànima. Amb seguretat acabaríem desenvolupant un trastorn psicològic i/o psiquiàtric que requeriria algun tipus de medicació i de reeducació. 

Un exercici que recomano sovint es deixar una càmera gravant, per poder veure què fan els peluts des del moment que sortim per la porta. Ho demano sobretot en els casos que sospito que el gos estigui patint hiperafecció o ansietat per separació, però seria molt recomanable que tothom ho fes. La majoria de persones queden sorpreses, de forma negativa, quan descobreixen que els seus estimats companys de quatre potes mostren comportaments que no s'esperaven, quan els veuen deambular, bordar i udolar fins quedar-se afònics, entrar en una espiral de destrucció d'objectes o simplement convertir-se en pobres estores que respiren. Molts cops es així quan s'adonen que els animals estan patint. Fins i tot els animals engabiats als zoos disposen de mesures d'enriquiment ambiental, perquè no en frueixen els nostres gossos?

Si no els deixem activitats, se les busquen!

De fet, es injust el que els fem als peluts. Hi ha gossos que poden estar de 2 a 8 hores o més sols al domicili dels seus humans. Encara que els deixem en un jardí cal que comprenem que no deixa de ser una "habitació gran" (en alguns casos enorme), que han explorat centenars de vegades i tant emocionant com un desgel. Tant si es queden dins com a fora al jardí hem de procurar proporcionar activitats perquè treballin, estiguin ocupats, es diverteixin, facin exercici i puguin exercitar les neurones. Es de justícia, no creieu? Es just i molt convenient.

Molts gossos pateixen ansietat per separació, hiperafecció, estrès per confinament, frustració,..., trastorns del comportament que requereixen un programa de modificació de conducta (en el que s'inclouen activitats d'enriquiment ambiental) i que s'agreugen amb la soledat i la inactivitat a les que els sotmetem a diari. Penseu que ells pateixen. Ells no poden decidir sortir a fer una volta per esbargir-se. No poden llegir un bon llibre, encendre la televisió, connectar-se a internet, fer esport ni cap activitat de les que faríem nosaltres en la seva situació. A sobre, son una espècie molt social que no està programada per a quedar-se aïllada de la resta de membres de la seva manada; si no se'ls acostuma de ben petits, poc a poc, a quedar-se sols i tranquils pot ser que d'adults pateixin de forma més acusada aquesta soledat.

Una recaiguda a l'APS.
La peluda intenta fer un forat per poder sortir a buscar els seus humans.

Així, quan un gos es queda sol a casa ha de tenir alguna cosa a fer. Es mereix que dediquem uns minuts a preparar-li una o diverses activitats perquè estigui ocupat. A més, si entenem que d'aquesta manera tindrem un gos més tranquil, equilibrat, descansat i feliç sabrem que tot son avantatges! Quines activitats pot fer un gos sol a casa? Una petita llista :

1.- Buscar menjar. Menjar que li hem amagat sense que ho vegi a diferents racons de la casa. Als gossos els agrada treballar per buscar el seu menjar, es el que farien si visquessin en llibertat!

2.- Jocs de rastreig. Tracem rastres a terra que el portin a delicioses recompenses!

3.- Jocs interactius. Estimulen la seva intel·ligència.

4.- Recipients tipus Kong farcits de deliciosos premis. A part de donar-li la seva ració de pinso d'aquesta manera, aquestes joguines reboten de forma erràtica i desperten els instints depredadors.
5.- Enriquiment ambiental.

Hi ha moltes més coses que podem fer per proporcionar-los activitat física i mental, només cal que contacteu amb mi! Però sobretot mentalitzeu-vos que tot això ho fem per a la salut física i mental dels nostres companys de quatre potes. Bé, i per mantenir els nostres mobles segurs!

L'ansietat per separació : patiment pels humans i pels peluts.

Un dels motius de consulta més freqüents a etòlegs i educadors canins es l'ansietat per separació. Es produeix quan l'animal no està amb el "seu humà" (pot ser que la persona estigui en una habitació diferent a la del gos o que hagi sortit del domicili). I què es el que ens pot fer sospitar que el nostre pelut pateix ansietat? Alguns símptomes que ens han de fer sospitar es que el pelut tingui per costum seguir-nos per tot arreu quan som a casa cosa que significa que té una gran dependència envers el seu humà, que es posi nerviós quan percep que volem sortir o quan tornem a casa (també hi ha gossos que mostren aquest comportament i no pateixen ansietat, tot sigui dit). Altres símptomes :

· Borden, udolen i ploren en absència nostra.

· Destrossen mobiliari i objectes.

· Es passegen amunt i avall com feres engabiades.

· Mostren eliminació inadequada (micció i defecació).

· Rasquen portes i finestres o el seu entorn, sovint foradant la paret.

· Llepar-se compulsivament les extremitats i/o els flancs (dermatitis acral) produint-se        llagues.

· Automutilacions

· Diarrea, vòmits.

· Salivació excessiva.

"Pensava que mai mai mai tornaries a casa, així que he entrat en pànic"
Els peluts no saben si tornarem a casa o no quan ens n'anem,
els hem d'ensenyar a quedar-s'hi tranquils.

Perquè els passa això? No hi han estudis concloents, però si diverses teories. Una ho relaciona amb la neotènia, l'efecte d'haver domesticat els llops que fa que els gossos siguin com cadells perpetus; cadells amb dependència emocional de la seva mare (paper que recau en l'humà); una altra relaciona l'ansietat amb les fòbies, amb gossos que son porucs i que tenen més predisposició a patir aquest tipus d'ansietat. Si el cadell ha estat separat de la seva mare massa aviat, aquesta no l'ha pogut instruir de manera que aprengués a estar sol i a ésser autosuficient; si els humans que l'adopten no ho saben i tampoc li ensenyen, es possible que el cadell desenvolupi ansietat en l'edat adulta. Si el cadell o gos ha patit una experiència traumàtica, té més possibilitats de patir ansietat; el confinament (que el gos no surti suficients vegades de casa per a explorar i gastar l'energia) provoca frustració i avorriment i pot acabar en ansietat. 

Moltes vegades els humans fomentem l'afecció dels peluts envers nosaltres de forma activa quan, per exemple, el gos reclama la nostra atenció per a jugar o per rebre carícies i nosaltres sempre responem positivament. Reforcem aquesta conducta, estem fomentant que el gos depengui excessivament de nosaltres.

Què hi podem fer? Per començar, hem de saber si els símptomes que presenta el nostre company caní es deuen a l'ansietat per separació o si tenen una causa orgànica o responen a un altre tipus de trastorn. Un professional farà un estudi complet per discriminar opcions i saber a què ens enfrontem. Un cop confirmat que realment es ansietat per separació, el tractament passa per dues fases : s'ha de modificar l'ambient domèstic i s'ha de modificar la relació del gos amb l'humà. Un bon programa d'exercici i joc diari, disminuir l'afecció del gos envers l'humà i ensenyar-lo a estar sol i tranquil mitjançant tècniques de desensibilització i contracondicionament sol ser la base del tractament d'aquest problema de comportament. En casos greus pot ser que necessitem recórrer als fàrmacs i a la feromonateràpia de forma inicial.

Recordeu, SEMPRE s'ha de tractar aquest problema amb mètodes de reforç positiu. De cap manera hem de renyar ni castigar (físicament o verbalment) un animal que pateixi ansietat per separació! Perquè? Doncs perquè ja està sotmès a un estrés i una angoixa excessives, si li afegim més estrés o tècniques aversives només empitjorarem el problema, només augmentarem el seu patiment. Assegureu-vos que contracteu un professional competent i que sàpiga què es fa.

Si sospiteu que el vostre gos pateix ansietat per separació, poseu-vos en mans d'un professional. La bona notícia es que en un bon percentatge, el problema se soluciona de forma exitosa!

Ajudem els peluts per Sant Joan!

Dintre de pocs dies arriba una festa molt temuda per la majoria dels gossos : Sant Joan.

El so de la pirotècnia espanta els peluts i fa que ho passin realment malament. I es lògic : es antinatural. De fet jo també detesto la pirotècnia, no perquè em faci por, sinó perquè la considero innecessària i perillosa. 

Un gos no pot entendre que aquella tronada i les llums que l'acompanyen son cosa nostra. Per a ells, que tenen un sentit de l'oïda molt desenvolupat, ha de ser una vertadera tortura. L'instint els diu que se n'han de protegir, es una qüestió de supervivència. Es natural que s'espantin i provin d'amagar-se al lloc més recòndit de casa nostra. Però també cal que tinguem en compte que poden patir, a part d'estrès, ansietat. Els inflingim un patiment extrem per al qual no estan preparats. Si durant l'empremta no se'ls va habituar al so dels petards, es normal que ho percebin com un estímul terrorífic. Arribats a aquest punt, què podem fer per ajudar-los a passar el tràngol de la millor manera possible?

Unes recomanacions :

0.- Comencem carregant-nos de paciència i empatia envers els nostres amics de quatre potes i musell pelut! Els que fem petar explosius som nosaltres, ho passen malament a causa del nostre costum, el que menys necessiten (perquè es contraproduent) es que ens hi enfadem, ens frustrem i/o els renyem!

1.- El millor que podríem fer es començar un programa de desensibilització i contracondicionament perquè els nostres peluts tolerin la pirotècnia i deixi de ser un estímul irritant i angoixant. Com es fa això? Exposant el gos al so de la pirotècnia, començant per un volum molt baix davant el qual no reaccionés de forma nerviosa ni poruga. Podem buscar sons de petards per internet o comprar un CD. Li posem a veu baixa, sempre començant en un volum que el gos no mostri nerviosisme ni por, i li donarem petits talls de menjar (el que més li agradi en aquesta vida). Repetirem l'exercici fins que veiem que sent els petards sense immutar-se i, llavors, començarem a pujar el volum del so paulatinament. Es tracta de fer entendre al pelut que els petards son una font de coses positives i que deixi de percebre'ls com una amenaça. Aquesta es la millor solució, però si no no sabem com fer-ho o no ens es possible, tenim altres recursos.

2.- Acondicionarem una habitació, la més tranquil·la o la més "insonoritzada" (on el so del carrer arribi més esmorteït), o la seva preferida, i li posarem el seu matalàs, aigua, joguines, etc. Serà la seva zona segura. Si el nostre pelut necessita amagar-se dins un armari o sota el nostre llit, deixarem que ho faci. El nostre paper es el d'assegurar la seva integritat i la seva protecció, així que no li podem negar que es resguardi al lloc que ell percebi més segur. Quan comenci la pirotècnia portarem el nostre company pelut a l'habitació acondicionada per a l'ocasió.

3.- Si el vostre pelut ho passa realment malament, mostrant símptomes d'ansietat i por, sempre podeu parlar amb el vostre veterinari perquè us recepti alguna medicació que l'ajudi a passar el mal tràngol, un ansiolític. Això si, cal que siguem conscients que hi han alguns tipus de "pastilles" que deixaran l'animal aturdit, però no impediran que senti el so dels petards. Es a dir, potser no bordarà ni correrà amunt i avall amb la cua entre les cames, però continuarà passant-ho malament. Es més una solució per als humans que una ajuda per als peluts. El que realment necessita el pelut es que "ataquem" l'orígen del problema.

4.- Si el nostre gos preferix quedar-se al nostre costat, el millor serà deixar-lo fer. Hi ha corrents que diuen que mai hem de consolar o premiar un "comportament poruc", però la por no es un comportament : es una emoció. Les emocions no les podem reforçar, i si no pensem en nosaltres : quan sentim por què necessitem? Que els nostres éssers estimats ens ignorin o que ens abracin i consolin? Quan ens consolen i estàn al nostre costat, no us sentiu més segurs i reconfortats? Doncs els peluts també. Una bona teràpia, que funciona si els nivells d'estrès i ansietat no han arribat a una intensitat massa elevada, consisteix en proporcionar activitats (un bon kong ben gustós, jugar a buscar premis amagats, etc) que funcionaran com a contracondicionament, fent que el pelut associï el so de la pirotècnia a quelcom agradable i ajudant a gestionar l'emoció de forma positiva.

5.- Hi han tècniques que poden ajudar el nostre gos a reduir els seus nivells d'estrès, d'ansietat i la por, com els tocs Tellington TTouch o els embenatges. Ambdues tècniques s'han de començar a practicar uns quants dies abans per habituar el gos i arribada la fatídica nit, ens poden ajudar molt a minimitzar els efectes dels sons terrorífics als que es veuen exposats!

6.- Els collars i difusors de feromones apaivagadores poden ser d'ajuda, però per si sols no serveixen per res. Son un recurs per a utilitzar conjuntament amb els exercicis de modificació de conducta. No us penseu que posant-li un collar de feromones deixarà de patir immediatament!

7.- Procureu que els vostres gossos no ingereixin restes de petards perquè es poden intoxicar. Si en comptes d'amagar-se son dels que es llancen contra el foc, les cebetes i les fonts, aneu amb molt de compte, no deixeu que s'hi aproximin! Que no es cremin ni agafin cap explosiu amb la boca : les ferides poden ser molt greus! 

8.- Si sortiu a l'exterior amb els peluts, no els deixeu lliures : l'instint i la por els pot portar a mostrar conductes de fuga! Es poden perdre fàcilment!

Recordeu que sou els garants de la seguretat dels vostres peluts, que ells confien en vosaltres completament i que us necessiten! I recordeu que si necessiteu ajuda o assessorament sobre tot el que podem fer per ajudar els peluts aquest Sant Joan, estic al vostre servei! Encara ens queden dies per treballar-hi!