Seminari Tellington TTouch

Essent una defensora convençuda de les tècniques d'educació en positiu, no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig inscriure en aquest seminari de dos dies sobre les tècniques Tellington TTouch, organitzat pels col·legues de Zonacan. Jo ja havia llegit alguna cosa sobre aquesta manera de relacionar-se amb els animals i de modificar la seva conducta de forma respectuosa i per això m'hi he llançat de cap.

Wendela explicant alguns tocs

Quan la Wendela Bicker, la mestra, ens va explicar quin era el significat de la primera T de TTouch ja no em va quedar cap dubte de que es tractava d'un mètode amable en què es procura millorar la relació de l'animal i l'humà. Perquè aquesta T significa "trust", confiança, una cosa que es perd ràpidament (per donar un cop, una estrebada, una "broma", una mala experiència, etc) i que pot ser difícil de recuperar. Necessitem que els peluts confiïn en nosaltres per treballar-hi sense pressions estressants i contraproduents. 

Els humans fent el laberint per entendre'l abans d'entrar amb els peluts!

El TTouch té diverses tècniques, com els tocs en diverses zones del cos (zones que el propi animal no pot tocar), la utilització d'embenatges, exercicis físics i ens serveixen per a moltes coses : relaxar l'animal, ajudar-lo a superar la seva timidesa, por, estrès, ansietat ; es útil en casos de gossos nerviosos i porucs; també té efectes beneficiosos en gossos amb tot tipus de problemes de salut i en la seva rehabilitació. Hi ha molta informació a internet, però si us interessa podeu entrar a la web de la Wendela, Happy Animales o a la de la creadora del mètode, la Linda Tellington-Jones www.ttouch.com.

La Belén conduint en Piti pel laberint.

Per a mi ha estat molt bona experiència per dos motius, cadascun molt important. El primer es que han estat dos dies intensos d'aprenentatge, pràctiques i de conèixer professionals i companyes magnífiques que espero retrobar aviat. El segon es que em vaig endur una bona sorpresa amb un dels meus gossos, en Piti; ell era, fins ahir, un gos reactiu amb altres mascles i, amb el seu recent problema de cataractes, des de fa uns mesos s'havia tornat poruc i insegur. Doncs ahir no les tenia totes portant-lo al seminari ja que hi havien altres gossos, però abans d'entrar em vaig obligar a respirar fondo i esborrar les anteriors experiències, a donar-li una oportunitat i deixar-lo fer. Quina sorpresa! Es va comportar com el millor dels gossos! Es va relacionar amb els altres peluts comportant-se com una "celebrity" canina! La Wendela va estar treballant amb ell i li va anar molt bé!

Per part meva, aplicaré els nous coneixements tant en els casos de modificació de conducta com en els d'educació bàsica, en podeu estar segurs/es! I podré assessorar amb noves tècniques els casos que arribin a l'Associació Protectora l'Anxova Peluda, que tot i la recent creació ja està fent una gran tasca traient peluts dels carrers i buscant-los acollida i adopció! 

Estic convençuda que el TTouch em serà de gran ajuda a mi, als peluts i, sobretot, als seus humans!

Convertir un gos agressiu en una bomba de rellotgeria.

La situació es inacceptable. Patim ansietat quan arriba el moment de sortir al carrer a passejar el pelut. El que va començar com una anècdota, com un fet puntual ha anat cada vegada a més. Ha arribat el moment de reconèixer que tenim un problema. El sentiment de culpabilitat i la frustració que comporta acceptar que a casa tenim un gos amb agressivitat no ens ajuda a l'hora de posar fil a l'agulla i buscar ajuda professional. Però alhora sabem que no podem arriscar-nos, que el risc es massa alt i que no podem esperar que el problema desaparegui sol.

L'agressivitat es un trastorn molt seriós, i no : no es resol per si sol. I malauradament solem deixar passar massa temps des que es produeixen els primers símptomes fins que la realitat s'imposa, busquem ajuda i resulta que el problema es molt més greu del que ens pensàvem. El pitjor es que a moltes persones, de sobte, els envaeix un sentiment d'emergència i busquen solucions apressades de mans de suposats professionals que acaben d'agreujar la situació. "Professionals" que poden convertir els nostres peluts en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en el moment més inesperat.

De què estic parlant? Perquè emmarco la paraula "professionals" entre cometes? 

Quan demanem ajuda per un cas d'agressivitat, el millor es recórrer a un etòleg o un educador caní amb coneixements d'etologia. Això es així perquè encara hi ha molts "professionals" del món caní que utilitzen el càstic físic o tècniques anacròniques i en desús per abordar un trastorn d'agressivitat. Algú que realment entengui de gossos MAI aplicaria el càstic ni utilitzaria material com, per exemple, collars d'estrangulament, de púes o electrònics amb un gos agressiu. 

El motiu? N'hi ha diversos. Els més rellevants son que un gos agressiu, que tolera nivells d'estrés molt baixos, mostra aquest comportament o bé perquè té por o bé perquè està irritat. En qualsevol dels dos casos no es adequat utilitzar tècniques aversives, que li afegeixen més estrés, tensió i angoixa a l'animal, per tractar el problema. Tractem l'agressivitat amb més agressivitat. Quin pot ser el resultat a curt o llarg termini? Que el gos ataqui, amb nefastes conseqüències. 

Un altre motiu es entendre que el gos està patint; no es objectiu d'aquest article entrar en les causes i tipus d'agresivitat classificades, però si cal que entenguem que un gos agressiu esdevé incompetent socialment. Són gossos incapaços de relacionar-se, bé sigui amb altres gossos, amb humans o amb ambdúes coses. I els gossos son una espècie gregària, viuen en manades i necessiten saber quina es la manera correcta de relacionar-se, ja sigui amb uns o amb altres, perquè en depèn la seva supervivència. Socialitzar-se es una necessitat bàsica dels peluts. Quin final pot tenir un gos agressiu que intentem reconduir amb tècniques agressives? L'abandonament? La gossera? El sacrifici?

Un altre motiu es que aquestes tècniques carreguen tota la culpa del comportament sobre l'animal. Es la teoria de la dominància que a tanta gent agrada, que tant ha calat i que per mi, perdoneu, es incorrecta. Si el gos mostra un comportament agressiu es, sobretot, culpa dels seus humans, que no hauràn sabut educar-lo ni gestionar correctament la seva socialització. També pot ser culpa dels criadors, sobretot si parlem de "granges de cadells" o botigues físiques i/o virtuals, on solen tractar els animals com a productes sense preocupar-se de les conseqüències de deslletar massa aviat, de separar un bebè de la seva mare i germans (dels que tantes coses ha d'aprendre). Però no, què dic! : si es culpa del gos, que es una bèstia nascuda amb l'únic objectiu de desafiar els humans que conviuen amb ell per aconseguir una posició superior de jerarquia que li proporcionarà dubtosos privilegis futurs! Noteu la ironia, sisplau.

Si tot això no us convenç, perquè no fem un exercici que, pel que sembla, cada vegada es més difícil de fer a la nostra societat? Perquè no intentem posar-nos en el lloc del gos i veure-ho des del seu punt de vista? Podria ser alguna cosa així :

 "Un dia, passejant content amb la meva humana, va aparèixer un home molt alt 
amb una jaqueta negra a la cantonada, sortit del no res! Em vaig espantar molt! Com que s'acostava cap a nosaltres, vaig grunyir per avisar-lo que no s'apropés més, però no em devia entendre! Quan passava pel nostre costat, vaig llançar una mossegada a l'aire i , finalment, l'home terrorífic es va apartar! No sé perquè, però, la meva amiga humana es va enfadar molt! Em va clavar una estrebada amb la corretja i em va escridassar!". 

Us ho imagineu? I podria continuar : 

"Amb el pas del temps, cada vegada em feia més por trobar-me homes, portessin jaqueta, barret o motxil·la. Cada vegada que grunyia la humana s'enfadava molt i em pegava al musell, així que vaig deixar de grunyir perquè no li agradava...". 

El gos va interpretar que el renyaven perquè grunyia, va deixar de grunyir. Va deixar d'avisar de què hi havia quelcom que no li feia el pes, que no li agradava. Un dia, mort de por, va estar a punt de mossegar una dona. La "seva humana", farta de no poder sortir a passejar tranquil·la, frustrada per la situació, creient que el seu gos no la respectava com a líder, contracta un "ensinistrador". Aquest, ja el primer dia, porta un collar de pues; li col·loquen al voltant del coll i comencen a fer-li estrebades amb la corretja, fent que se li clavin les pues al coll, a la mínima que mostra un suposat  "comportament de dominància", que pel "senyor ensinistrador" pot ser qualsevol cosa, des d'olorar per seguir un rastre fins a fregar les potes al terra després de miccionar. El gos es pregunta perquè la seva humana li està inflingint aquest càstic, aquest dolor. Castiguen el gos indiscriminadament i aquest aprèn a anul·lar aquests comportaments alhora que va acumulant tensió i frustració. El problema no s'està tractant correctament, només queda latent. Estem eliminant els senyals de comunicació (com grunyir) que tant servei ens fan per saber què li fa por o què li molesta. Estem tractant el pelut com un objecte. I això, repeteixo, fa que el convertim en una bomba de rellotgeria.

Efectes molt nocius dels collars de pues o d'estrangulament.

"Un dia, jo estava tan tranquil al jardí, al meu racó. Els nens jugaven lluny, però

de sobte vaig veure que s'acostaven, xisclant i fent moviments agressius.

Jo tenia molta por, però no vaig avisar-los perquè si ho faig m'inflingeixen dolor. Se m'acostaven massa i jo no podia fugir. Un d'ells em va assenyalar i em va mirar fixament i jo, tement el pitjor, vaig mossegar-lo".

Al final, ha passat. Aquest cas s'ha produït, en podeu estar segurs, amb moltes variacions. Aquí hi ha dues víctimes : el nen que ha rebut l'acat del gos i que, potser, no sobreviurà, i el gos que, mal conduït i amb agressivitat per por tractada amb mètodes punitius, serà sacrificat. La humana no entendrà què ha passat "si el gos el va ensinistrar en nosequí i em va garantitzar que el problema s'havia acabat!". Una desgràcia.

Les estadístiques no menteixen i el que ens diuen es que els gossos educats amb aquest tipus de mètodes mostren o són proclius a desenvolupar trastorns d'agressivitat. Reitero que existeixen diversos tipus d'agressivitat, de la mateixa manera que existeixen diverses tècniques per tractar-les. Però vull que s'entengui que per tractar un problema tan seriós com aquest s'han de seguir unes pautes i optar per educadors responsables. 

Necessitem descartar causes orgàniques (com poden ser l'hipotiroidisme o l'epil·lèpsia, entre d'altres) demanant una revisió a fons al nostre veterinari. Necessitem fer una anamnesi completa per intentar saber quin va ser l'origen del comportament, en quines situacions, a qui va dirigit, etc. Fer un diagnòstic acurat. Necessitem conèixer les opcions reals de tractament del trastorn d'agressivitat, perquè hi ha casos en què, malauradament, el més responsable i caritatiu per al pelut es el sacrifici. Cal que tinguem MOLT CLAR que l'agressivitat NO ES CURA MAI. Com a màxim podrem recórrer a tècniques de modificació de conducta (de reforç positiu, sisplau), proporcionar un bon entrenament en obediència i tenir la situació controlada, però no hi ha garanties que no es torni a produir un problema. En un pròxim article parlaré de l'agressivitat i de perquè es incurable al 100%. L'hàbit que crea i les hormones que ruixen el cervell hi tenen molt a veure.

I doncs, com hem d'actuar si el nostre gos mostra agressivitat? Per començar : no el renyeu, no el pegueu, no li crideu "no!". Tot això l'únic que fa es reforçar el seu comportament, son reforços negatius! El que heu de fer es buscar ajuda professional tan aviat com veieu que teniu un problema. Les possibilitats de millora són majors quan abans es diagnostiqui el trastorn, no deixeu que passi el temps i el problema es faci cada vegada més gran com una bola de neu! Heu d'ajudar el vostre pelut, tots hi sortireu guanyant!

No hi ha res més trist que veure un pelut maltractat amb collars de càstic. No hi ha res més penós que castigar les conductes inadequades essent tan fàcil reforçar i premiar les conductes correctes! Quina mania tenim en castigar als nostres peluts pel que està prohibit en comptes d'ensenyar-los el que es correcte, el que poden fer! L'ensenyament en positiu es molt més efectiu i genera respostes positives de llarga durada. Vosaltres què preferiu? Un cop de puny o que us donin les gràcies i us afalaguin? Tots preferim els reforços positius, humans i altres animals!

Nens i gossos! Gossos i nens! (2)

Heus aquí la segona part sobre nens i peluts!

Molt bé, hem superat la primera etapa i hem fet tot el possible per a que el nostre pelut s'adapti al canvi familiar i per a establir una correcta relació entre el nostre amic de quatre potes i el nostre bebè. Però, com tot en aquesta vida, arriben canvis! Ara la criatura comença a caminar i la cosa s'anima. Amb les primeres passes s'intensifica la conducta exploratòria del bebè i alhora la relació amb els peluts augmenta en complexitat.

Una criatura que mou cames i braços de forma erràtica, que fa sorollets i crits aguts, que cau i rodola constantment, es quelcom excitant per a un gos. Arribats a aquest punt estaria bé que el nostre pelut sàpiga mantenir la calma i, si li demanem, apartar-se de la trajectòria del bebè. Molts gossos perceben els moviments descoordinats de les criatures com a una amenaça i els fa por veure com els petitons s'acosten on ell s'està; a d'altres els excita i pot despertar algun instint depredador latent. Llavors, per més bo que creguem que es el nostre gos, el primer que hem de fer ( a part d'educar-lo en obediència ) es observar la reacció del pelut quan té la criatura a prop. Què fa? Com es comporta? Sol estar tranquil davant la presència del bebè que camina o, al contrari, normalment sol marxar amb les orelles baixes i el cap encongit?

Com haurien d'interactuar les criatures amb els peluts.
Pòsters extrets de la pàgina de l'experta en comportament animal Sophia Yin.

Això serveix per a bebès que ja caminen  per a nens i nenes en general. Primer, hem d'evaluar unes quantes coses. Té el nostre gos alguna malaltia que li provoqui dolor, com displàsia o artrosi? Té mermades les seves capacitats visuals o auditives? Patia algun trastorn de comportament ja abans de l'arribada del nadó a casa? Es possessiu amb les seves joguines, amb la seva escudella de menjar? Per què tantes preguntes? Doncs perquè si un gos està patint dolor, pot ser que sigui més reactiu davant situacions que per a ell puguin ser possibles amenaces. Si un gos no s'hi veu bé o té problemes auditius, pot ser que sigui més recelós amb el seu entorn ja que la discapacitat li provoca inseguretat. Si ja patia un trastorn de comportament, es evident que hem de vigilar molt de prop el seu comportament, i si es un gos possessiu o territorial, el mateix. Potser el nostre pelut es vellet i pateix síndrome de disfunció cognitiva, hem de vigilar! Si no sabeu què es el SDC, punxeu aquí : http://canisetologicus.blogspot.com.es/2013/12/quan-els-peluts-es-fan-vells-sindrome.html

Llavors, què hem de fer? Uns quants consells :

1.- No deixar les criatures soles amb el gos MAI DE LA VIDA. Sempre hi ha d'haver un adult supervisant el contacte.

2.- No permetre que els petits s'acostin a les escudelles del pinso i de l'aigua. 

3.- Impedir que toquin el gos quan aquest estigui al seu racó o estigui dormint. Hi ha races, com el Jack Russell que tenen molt mal despertar. El seu matalàs o coixí es "el seu territori" i no els solen agradar les invasions imprevistes.

4.- No deixarem que els petits manipulin àrees tabú dels peluts com son : la boca, les potes, etc. Mirarem que les criatures no abracin el gos envoltant-lo amb els braços ja que sol ser una posició de "dominància" que la majoria no toleren o els produeix estrès. 

5.- No deixarem que els nens intentin prendre les joguines als gossos, no es un joc. 

6.- Si el gos pateix dolor, no podem permetre que els petitons s'hi recolzin, sobretot al damunt de les àrees crítiques. 

Com no han d'interactuar els nens amb els gossos,
de la pàgina de l'experta en comportament Sophia Yin

Ara sé que molts us estareu preguntant : no es una mica exagerat tot això? Doncs no. La majoria d'atacs de gossos a nens es donen perquè els pares fomenten o permeten aquest tipus d'interaccions. Per a un gos, un nen es una cosa estranya. Per què? Doncs per què, per començar, no emet feromones sexuals, no fa olor ni d'home ni de dona adults, es mou de forma erràtica, fa sorolls estranys i aguts, son baixets i vulnerables. 

Què hi podem fer nosaltres? A part de supervisar SEMPRE, hem d'educar els nostres fills en el respecte. Han d'entendre que no poden molestar el gos, que no el poden despertar per caprici, que els gossos tenen el seu espai propi i que no sempre els ve de gust (igual que ens passa a les persones) que els anem a acariciar i a fer manyagues. Molts continuen pensant que un gos ha de tolerar qualsevol cosa i, que si no ho fa, s'ha de castigar. Remarco que els gossos mereixen ser respectats com a individus que tenen la seva pròpia personalitat i sentiments, no son els nostres esclaus, encara que molts encara els vegin així.

Si tot i això, el gos mostrés símptomes d'estrès, ronqués, bordés o ensenyés les dents a una criatura en un moment d'aquells en què ens hem despistat, el que no hem de fer es reaccionar cridant ni posant-nos nerviosos. Si el gos ha rebut classes d'obediència, el cridarem pel seu nom i li demanarem que vingui fins on som nosaltres. Llavors, el traurem de l'habitació. No cal pegar-lo ni cridar-li : traient-lo de l'habitació el gos veu que ha fet quelcom que no està acceptat a la família. No el maltractarem, però tampoc podem tolerar aquest tipus de comportaments.

Quant als nens i nenes : si ja parlen i entenen el que els expliquem, els direm que en una situació d'aquest tipus han de fer el següent : QUEDAR-SE TOTALMENT IMMÒBILS. Els gossos s'exciten amb el moviment, però si ens quedem immòbils segurament acabaran perdent el seu interès en nosaltres (perquè una cosa que no es mou es avorrida). Acte seguit, baixar a poc a poc les mans, posar els braços enganxats al cos i marxar molt lentament oferint-li al gos una visió lateral del cos, mai donar-li l'esquena.

Per acabar torno a remarcar la importància D'EDUCAR ELS GOSSOS EN OBEDIÈNCIA, per tenir una eina que ens aporti un plus de seguretat. Premiar els peluts sempre que es mostrin tranquils davant de la presència dels petitons. I us recomano que visiteu aquesta pàgina :  http://www.doggonesafe.com/espanol , es una pàgina de Canadà sobre prevenció d'atacs, han traduït les recomanacions i consideracions a tenir en castellà, molt útil i interessant.

Aquest article no pretén alarmar a ningú, sinó fer-nos conscients de situacions que es poden donar i donar consells útils sobre com hem d'actuar per a mantenir els nostres fills/es sans i estalvis tot entenent i respectant la nostra família canina. 

Si us ha semblat un bon article, compartiu i feu-vos seguidors nostres a facebook! Cada setmana publiquem pilons d'informació i trucs útils!

Nens i gossos! Gossos i nens!

Nens i gossos! Gossos i nens!

Heus aquí un dels motius de preocupació més habituals dels nostres dies per a les famílies que tenen criatures petites i per a les parelles que conviuen amb peluts i que estan a punt de ser pares! L'arribada d'un bebè a casa no té perquè comportar cap trastorn de comportament sempre que fem tot el possible per habituar els nostres gossos a la nova situació abans que es produeixi. Evidentment hi hauran canvis a casa, hi hauran canvis en les rutines familiars, però si fem el possible per ajudar els nostres peluts en aquesta nova situació, no hem de tenir problemes. D'això parlaré en aquest post : l'arribada d'un nadó en una casa de peluts.

L'arribada d'un nadó... Em ve al cap quan em vaig quedar embarassada; un cop fet el test d'embaràs ens va tocar revisió al veterinari amb els tres peluts i recordo que em va preguntar si no havia notat cap canvi de comportament. I sabeu què : doncs si! Va ser una de les coses que em va fer sospitar que podia estar embarassada! Quin canvi vaig notar? Doncs els gossos, els tres, estaven més "enganxosos" del que es normal. Em fa riure quan recordo que es posaven tots tres asseguts al meu davant en formació de semicercle i em miraven intensament. I jo pensava : "però què?"...

Amb això vull dir que els gossos, amb el seu olfacte i la seva sensibilitat, poden saber que estem gestant un nou membre de la família abans que ho sapiguem nosaltres. I què podem fer nosaltres per a que l'arribada del nou membre de la manada no sigui gens traumàtica? 

Tot això :

· Habituar el pelut als sons d'un bebè. Per Internet podeu trobar pistes d'àudio de plors, gemecs, riures, i diverses vocalitzacions. O, si teniu parents o coneguts que tinguin bebès, els podeu demanar permís per a gravar-los amb una aplicació de gravació de veu del vostre mòbil. Quan reproduïu l'àudio per al vostre gos, recordeu de premiar-lo sempre que es mostri tranquil i relaxat. Estareu condicionant la seva conducta, fomentant que no s'exciti un cop senti els sorollets reals que farà el/la vostre/a fill/a quan sigui a casa.
· Un cop tingueu l'habitació de la criatura muntada, feu-li una visita guiada al gos. Deixeu que ensumi el bressol, el canviador, els bolquers per a estrenar i tot el que calgui. Feu-ho més d'una vegada.
· Podeu fer servir un peluix dels que us hagin regalat per el/la bebè com si fos la vostra criatura i practicar un xic d'obediència amb el pelut. O compreu-vos una nina hiperrealista d'aquestes que estan de moda, el que vulgueu! D'aquesta manera s'acostumarà a fer-vos cas mentre tingueu les mans ocupades i no ho veurà estrany.
· Acostumar-lo a estar més estones sol. Com? Fer caminades (podeu aprofitar per entrenar-lo per passejar al costat del cotxet del bebè de forma tranquil·la, de passada) a horaris variables, habituar-lo a joguines interactives, acostumar-lo a quedar-se sol en una habitació diferent a la vostra a intervals de temps cada vegada més extensos...
· Si el pelut no ha rebut cap curs d'educació en obediència, us recomano que poseu fil a l'agulla. Ho agraireu quan hagi nascut la criatura i no hagueu de bregar físicament amb el vostre company de la família canina.

Un cop neixi la criatura :

· Que el pare, en algun dels viatges que faci a casa, aprofiti per portar un bolquer brut perquè el gos l'ensumi. I robeta que el bebè hagi fet servir també. Així en coneixerà l'olor per a quan portem el/la nostre/a fill/a a casa.
· El dia de la triomfal tornada a casa de la, ara ja, família humana, presentarem el bebè al gos amb cura, si es possible fora de casa. Deixarem que el gos l'ensumi (de forma respectuosa) i en recompensarem una actitut tranquil·la. No cal que li acostem la cara del bebè.
· Continuarem exercitant el nostre amic pelut amb passejades i posarem en pràctica tot el que hem assajat els mesos anteriors.

Portar tots aquests consells a la pràctica no es, en cap cas, cap garantia que no apareguin trastorns de conducta, tot sigui dit. Però si que es quelcom fonamental per a procurar que la convivència no es malmeti. Li proporcionem al gos eines de gestió de les seves emocions i de la seva conducta exposant-lo a noves situacions, i, de fet, això disminueix les probabilitats de que apareguin problemes un cop tinguem el bebè a casa. 

I ara unes consideracions finals. No vull ser alarmista, res més lluny de la meva intenció. Però hem de ser realistes i hem de tenir seny. Els cànids son depredadors. Fa mil·lennis que conviuen amb nosaltres i hem estat capaços d'eliminar certes conductes a través de la selecció genètica, però un bebè es un ésser dèbil que emet sons aguts : es una possible presa. No podem deixar MAI un bebè a soles amb un gos. No podem esperar que el gos sigui la nostra cangur. No podem fiar-nos del nostre gos només perquè creguem que "es molt bo". Tant es com es comporti amb nosaltres, un bebè pot despertar l'instint de caça del més mansoi dels gossos que mai hagi existit. La relació del bebè i del gos sempre requereix SUPERVISIÓ per part nostra.

En un proper article parlaré de la relació entre els peluts i els nens un cop comencen a caminar, de què hem d'ensenyar als nostres fills i de les coses que podem fer perquè s'estableixi una relació sana i correcta.

Espero que trobeu aquesta informació interessant i, sobretot : ÚTIL! 

Educant en positiu

El món de l'educació canina ha fet un gran canvi en poques dècades. Un canvi a millor, es clar. Abans solien utilitzar-se mètodes coercitius, amb càstics corporals, instruments que ara cataloguem com de tortura ( si : els collars de pues, els collars elèctrics, d'estrangulament, etc ), mètodes que es basaven en la idea que el gos ha de ésser "dominat" com si, no em cansaré de repetir-ho, els cànids fossin una espècie demoníaca sorgida de l'inframón, com un Cerber, que només tenen una idea fixa : intentar dominar-nos per esdevenir els líders de la manada. 

Actualment cada vegada s'utilitzen més mètodes "positius". El reforçament positiu esdevé un recurs poderós a l'hora d'educar els gossos. Què es un reforç positiu? Doncs, per dir-ho de forma entenedora, es quelcom agradable per al gos : carícies, menjar, joc o joguines... Deixem enrere els càstics (verbals o físics) que solien fer-se servir com a reforços negatius (un estímul que el gos desitja evitar) i ens centrem en premiar els comportaments i les conductes desitjades. Així quan ensenyem, per exemple, a un pelut el comandament "seu" procurarem que executi el moviment (posar el cul a terra) per ell mateix i, un cop ho aconsegueixi, immediatament li donarem un premi. Així entén ràpidament i de forma agradable què es el que aquests humans bojos li estem demanant que faci!

El reforçament positiu no només s'utilitza per a educar en obediència, ensenyar trucs o educar els gossos de treball, sinó que es una eina molt valuosa en el camp de la modificació de comportament. Perquè m'entengueu : no serveix de res refregar el morro d'un ca pel damunt d'un pixum dient-li (o cridant) "no!", bàsicament perquè podem estar reforçant la seva conducta sense saber-ho o, encara pitjor, confonent el pobre animal i/o creant un trastorn de comportament. Es millor ignorar el fet, netejar-ho discretament i premiar el nostre/a company/a quan faci les seves necessitats al lloc que desitgem! Amb rapidesa entendran el missatge, molt millor amb reforçament positiu, es clar!

Si totes aquestes explicacions no fossin suficients, parlarem de neurones. Les sinapsis que es creen educant en positiu esdevenen camins més i més ràpids a recórrer cada vegada que premiem una conducta. A alguns no els agradarà la comparació però, de la mateixa manera que als bebès fins que tenen cert domini del llenguatge se'ls estan formant les connexions entre neurones i el fet d'educar-los i tractar-los amb amor fa que es creïn unes sinapsis que reforcen la seva autoestima i capacitat de gestionar les emocions, sinapsis que poden mantenir-se inalterables i que marcaran el seu caràcter i la seva forma d'enfrontar-se al món quan siguin adults, amb els peluts passa el mateix. Es molt més efectiu educar un gos respectant el seu temperament, de forma personalitzada, amb mètodes positius i amens, fent que les seves neurones hagin de treballar, que no pas castigant-lo, de la manera que sigui.

Per acabar l'article de la setmana una petita consideració : no sé perquè costa tant d'entendre, aquí a casa nostra, com n'és d'important proporcionar una educació bàsica als nostres peluts. Als països on això es un fet normalitzat i evident, en què comencen les classes quan els peluts son uns cadells, no hi ha el mateix percentatge d'agressions contra humans, ni d'abandonaments. Es clar que els nostres Canis familiaris fa molts mil·lennis que conviuen amb nosaltres però els cal educació per entendre què poden i no poden fer, quins comportaments son acceptables entre els seus congèneres i entre ells i nosaltres. I als humans, per descomptat, ens cal adquirir més coneixements sobre la naturalesa, els instints i la comunicació dels cànids. En un proper article parlaré de malentesos que se solen donar entre la nostra espècie i la dels nostres peluts!

Que tingueu bona setmana i sigueu sempre Eto-Logicus! 

Tinc un pelut escapista!

Els vostres peluts son uns reis de l'escapisme? Esteu farts d'anar a passejar pels camps i boscos acompanyats dels nostres inseparables amics de quatre potes, deixar-los córrer i explorar lliurement sense corretja i patir constantment preguntant-vos si, arribat el cas, us faran cas quan els demanem que vinguin?

A veure, si el nostre pelut ha rebut les necessàries classes d'ensinistrament en obediència ja ha de saber respondre positivament al comandament "vine". Però si no li hem proporcionat aquest recurs, us explico una manera senzilla d'assegurar-vos que el gos torni quan sigui l'hora de marxar o quan li demaneu pel motiu que sigui. Farem que aprengui a venir utilitzant un xiulet. 

Un xiulet? Doncs si. Si us fa vergonya anar xiulant pel bosc recordeu perquè ho feu : hem d'aconseguir que el pelut vingui a nosaltres. La majoria de gossos, per naturalesa, no solen allunyar-se a massa distància dels seus humans; van endavant i enrere o van viatjant, anant i venint, pels laterals, sempre al nostre voltant. Tornen com per assegurar-se que no hem fugit, que no ens ha passat res. I si nosaltres caminem tres quilòmetres, ells, amb tanta anada i tornada, fan el doble o el triple de distància en recorregut! Però sé el que esteu pensant : el meu gos es dels que no torna! Si el deixo anar segur que s'escapa i llavors em passo hores (o fins i tot dies) per recuperar-lo. Races com el Siberian Husky tenen aquest tipus de comportament de fuga. Pot estar relacionat amb conductes depredatòries o amb la funció per a la qual els van seleccionar genèticament : córrer. Córrer i arrossegar.

Llavors, com funciona això del xiulet? Començarem dins de casa. Comprarem un xiulet i ens abastirem dels premis preferits del nostre pelut. Quan el gos estigui distret, al seu aire, xiularem una vegada. Observarem la reacció del pelut; segurament quedarà desconcertat, però al cap d'uns segons (si no es molt tímid o poruc) vindrà a investigar què es aquesta andròmina cridanera i estrident. Quan arribi on som nosaltres li donarem un premi. Atenció : el premi ha de ser allò que més li agradi en aquesta vida : una joguina, un tall de pollastre, un tros de pinso, una carícia...el que el torni boig! A cada gos el motiva una cosa, hem d'aprofitar-ho. Anirem practicant l'exercici xiular-resposta-premi (la resposta es que el gos vingui) diverses vegades al dia, preferentment quan el pelut estigui distret o dedicat a alguna activitat que requereixi concentració.

En poc temps captarà el missatge : si acudeixo quan sento el xiulet, rebo una recompensa meravellosa! Quan veiem que ha automatitzat el missatge, es a dir, que el temps de reacció entre que sent el xiulet i ve fins a nosaltres es mínim, començarem a aplicar l'exercici a l'aire lliure. Podem anar a recórrer senders coneguts pel bosc i practicar quan el pelut s'allunyi a investigar. Recordeu sempre reforçar la seva resposta amb un premi quan vingui! I felicitar-lo efusivament! 

Amb aquest simple exercici hem creat una conducta condicionada i podreu deixar de cridar com uns esperitats quan ja comenceu a perdre la paciència; com que el gos relacionarà el xiulet amb el seu premi preferit, vindrà ràpidament. 

Proveu-ho i si teniu algun dubte o voleu comentar alguna cosa, no ho dubteu, estic a la vostra disposició!

Jocs de guerra.

Els cadells juguen. Juguen per aprendre, igual que els cadells humans. I com que no tenen mans, utilitzen la boca. Podríem dir que la boca, pels gossos, es com les mans per a nosaltres : els serveix per a explorar, jugar, menjar, agafar objectes, emetre senyals acústiques i gestuals... Dintre de l'aprenentatge que els cal adquirir hi ha aquell que els ha d'assegurar l'adquisició de les habilitats socials i del llenguatge propi dels cànids, el que permetrà regular el nivel de violència, aprendre la seva ritualització (el que podríem dir "fer el teatret") per a un correcte establiment d'una jerarquia de grup. Aquest aprenentatge es molt important per als cànids en general i per als gossos en particular. 

Sota supervisió materna, els cadells prenen posicions per iniciar una disputa..., per una pinya!

Com s'adquireixen aquestes lliçons bàsiques? Mitjançant els jocs de guerra i les lliçons impartides per la mare. .

Deia el meu professor i gran etòleg Antonio Pozuelos que els jocs de guerra son l'ensenyament específic que qualsevol animal necessita per a desenvolupar els instints que el portaràn a la solució dels problemes de supervivència. Què significa això? Que es a través d'aquesta experimentació primerenca que els gossos agafen experiència sobre ells mateixos i les seves capacitats, sobre l'entorn; es quan aprenen la comunicació bàsica, les senyals, sons i displays, i el seu significat associat. Es quan aprenen a inhibir la mossegada (per això tenen dentetes com agulles, de petits, per ser capaços de medir coses com la pressió exercida), que es molt important. Aquesta comunicació bàsica, aquestes primeres experiències d'organització jeràrquica estan pensades per a evitar que d'adults cometin errors que no es poden permetre. Ha de saber què pot fer i què no, què està permès i què no. Necessiten tenir aquestes lliçons ben apreses, saber fer una correcta valoració dels estímuls a cada instant i reaccionar correctament : hi ha en joc la seva supervivència.  

Tots els que hagin vist una camada jugar s'hauran divertit, i fins i tot sorprès, veient com es formen batalles campals en forma de cabdells de dos o més peludets en moviment enèrgic, disputant-se una juguina o algun altre recurs valuós, dels que en solen sortir exemplars disparats com si s'escaldessin; o baralles de dos que s'allarguen fins a l'eternitat i només acaben quan un dels dos es dóna per vençut. I també haureu presenciat el joc d'un cadell amb algun gos/sa ja adult, trobades en què els atrevits cadells se solen passar de la ratlla, els adults "els esbronquen" i els cadells surten corrents esperitats i cridant com si els estiguessin torturant; però dura poc, la dramatització i al cap de res el cadell, que ja ha après el límit raonable de l'adult, hi torna per jugar de nou, amb renovellat respecte per les normes que li han establert. Els gossos no ataquen els cadells de menys de sis mesos (els que encara no mostren signes d'activitat sexual), si algun cop un adult mata o fereix greument un cadell estem davant d'un cas de trastorn de comportament greu.

Davant l'atac, el cadell gros mostra senyals d'apaivagament al petit, gira el cap i desvia la mirada. Tot dins del joc.

Així, si hem portat a casa un cadell separat prematurament de la seva mare i germans de camada, recomano que se li proporcioni companys de joc adequats per a que pugui socialitzar-se correctament (puppie parties, classes per a cadells, trobar-li un amiguet de la seva edat...), necessita contacte amb altres peludets per adquirir aquestes habilitats de comunicació, aprendre el ball de la violència ritualitzada dels Canis familiaris ja que son les eines que li permetràn relacionar-se correctament amb els congèneres i el seu entorn familiar. I si el nostre cadell ha estat els 3 mesos o 3 mesos i mig amb la seva camada, li proporcionarem igualment contacte amb altres gossos; això ha de ser així sempre! De petits i de grans!


Bibliografia :
· ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino , KNS 2012.
· O'HEARE, James : Tratado sobre la agresividad canina, KNS 2007.
· POZUELOS, Antonio i ÁLVAREZ, Rosana : Manual de etología canina, AEPE, 2007.

Els gossos saben estimar!

La ciència sempre ha negat que la resta d'animals tinguin sentiments complexes. Era inconcebible concebre que un gos pogués sentir coses més enllà de sentiments primaris, com la por, el dolor o l'ansietat. Però els resultats d'un estudi de dos anys portat a terme per un neurocientífic anomenat Gregory Burns a l'Emory University han revelat el que la resta de mortals només podíem defensar per intuïció : els gossos senten amor. Tenen sentiments complexes. 

Aquesta revel·lació canviarà moltes coses. Ja no els mirarem de la mateixa manera. Busqueu la mirada del/la vostre/a pelut/da i adoneu-vos que el que ja sabíeu es cert : senten amor per nosaltres. Casos com el del famós gos akita immortalitzat a la pel·lícula Hatchiko ja tenen explicació racional : l'amor. Canviarà la manera de veure'ls, de relacionar-nos-hi, d'entendre'ls i d'educar-los. 

L'estudi s'ha basat en l'anàlisi dels cervells de gossos entrenats per entrar dins de màquines de ressonància magnètica, quines àrees reaccionaven davant de diversos estímuls. El que han trobat es que, per exemple, quan el gos i "el seu humà" es tornaven a veure després d'una curta separació, s'il·luminava la mateixa àrea del cervel que se'ns activa a nosaltres quan sentim amor. Els gossos senten amor i afecció, d'una manera similar a un nen. Així doncs la vida emocional del nostre company es més complexa del que ens pensàvem!

Això obre nous horitzons i noves preguntes a nivell de l'etologia aplicada i dels sistemes d'entrenament que utilitzem! Us deixo l'enllaç a la notícia, que està en anglès :

http://agilitymach.hubpages.com/hub/A-New-Study-May-Forever-Change-the-Way-We-Train-Our-Dogs

L'educació i l'entrenament sempre s'ha de realitzar en base al reforç positiu, sense càstics corporals ni collars de descàrregues ni altres mètodes punitius i dolorosos a nivell físic i psicològic!

Dubtes : contactar amb un etòleg o amb un educador caní?

Sovint, quan un dia ens adonem que el pelut que comparteix la vida amb nosaltres presenta algun comportament estrany ens pot sorgir el dubte : he de recórrer a un assessor de comportament caní/etòleg o a un educador?

Per començar, sovint no es fàcil identificar algun dels comportaments que pot presentar el gos/sa con a anòmals o anormals; això passa perquè, com ja he comentat en altres articles, ells s'han esforçat en estudiar-nos a nosaltres i el nostre comportament durant molts mil·lennis, però la gran majoria dels humans, tot i haver conviscut amb gossos des de ben petits, no sabem perquè els gossos es comporten com es comporten, ni quin es el seu comportament normal o quin es el seu sistema de comunicació o llenguatge.

No fa cara de divertir-se, certament.

Comportaments que ens poden semblar graciosos i que fins i tot ens fan riure sense cap tipus de malícia, com podria ser una gossa que es persegueix la cua fent cercles en una dansa boja i interminable diverses vegades al dia, constitueixen una clara mostra d'un trastorn; potser no riuríem tant si entenguéssim que aquesta gossa, mentre persegueix la cua fins a quedar extenuada, està patint. Una estereotípia com aquesta podria comparar-se (salvant les distàncies i certes diferències) a un trastorn obsessiu-compulsiu en un humà; sabent això ja no ens fa tanta gràcia el comportament del pobre animal i, com es normal, voldrem ajudar-lo. I, tornant al tema del present article : davant d'una estereotípia com la que acabo d'explicar a qui hem de recórrer? A un etòleg o a un educador?

La resposta, des del meu punt de vista es : de què li servirà saber quedar-se quieta a aquesta gossa si no hem cercat l'orígen del trastorn del comportament i no l'hem tractat de forma adequada? Qualsevol trastorn de comportament ha de ser correctament diagnosticat i tractat per un expert. Si el meu gos té un problema d'agressivitat, per més que l'ensenyi a jaure quan jo li demani, el problema continuarà present. Certament li hem donat una nova eina de control a l'ésser humà, però no constitueix cap garantia de que el gos no ataqui, sobretot perquè les respostes agressives acaben essent hàbits que s'automatitzen : el gos que entra en modus d'atac ja no ens sent ni ens veu, només està reaccionant davant de l'estímul que ha desencadenat la resposta i actua utilitzant l'estratègia que més bé li hagi funcionat anteriorment : l'agressió. De fet, ho he explicat d'una forma molt senzilla i superficial, perquè l'agressivitat es un tema bastant més complexe.

En aquest estat emocional, no responen a comandaments.

Així doncs cal que posem el cas en mans d'un assessor de comportament o d'un etòleg per poder diagnosticar el trastorn i traçar un tractament i un pla d'acció personalitzat que ens permeti gestionar i reconduir la situació. Ara tots els educadors canins m'estaràn maleint mentre s'estiren els cabells : calma! He dit que un problema de comportament en un gos l'ha de tractar un etòleg, de la mateixa manera que un trastorn mental en un humà el tractarà un psicòleg o un psiquiatra! 

Però escolteu : als/les nostres peluts/des els convé, i molt, aprendre els comandaments bàsics d'obediència. Perquè? Per molts motius. Per començar, l'ensinistrament en obediència ens proporciona un llenguatge comú per a comunicar-nos que tots dos podem reconèixer i comprendre, fem que el nostre/a amic/ga pelut/da estimuli i activi la seva ment i, a sobre, ens dóna una magnífica eina de control de l'animal (i a l'animal una bona eina de gestió de l'estrés) que li facilitarà la vida i la integració social. I no només això : el més recomanable es continuar estimulant la intel·ligència del gos/sa durant tota la seva vida, així que l'agility, el canicross, el dogdancing o qualsevol activitat que pogueu fer junts son grans eines per aconseguir-ho! I, si no som educadors, es evident que necessitarem els serveis d'un professional del ram!

El clicker, una bona eina!

Què vull dir amb això : tant l'assessor de comportament o etòleg com l'educador son necessaris, però per motius diferents. Tot pelut mereix ser educat en obediència, sempre utilitzant reforços positius i mai càstigs corporals, i tot gos mereix també rebre un bon tractament en mans d'un expert si presenta un trastorn de comportament!

L'Empremta.

Molts dels problemes i dels trastorns de comportament que desenvolupen els gossos son deguts a una mala gestió del seu període de socialització primerenca, durant el que es produeix el que s'anomena empremta o imprinting. Així, què es l'empremta?

En els gossos el període de socialització comença a la quarta setmana de vida i s'allarga fins a la dotzena. Es una etapa crucial del seu desenvolupament en que, a part d'altres coses, aprèn a relacionar-se amb altres gossos i amb els humans; es quan es produeix l'empremta. La combinació de l'herència genètica heretada i de l'ambient en què es desenvolupa acaben conformant el temperament del gos, el que en cas dels humans seria el caràcter de la persona. I aquest període sensible es un dels moments en què l'entorn i les experiències viscudes son la clau del seu comportament futur.

Coneixent els humans...

Així, l'empremta es el període sensible del desenvolupament del gos en que l'ambient exerceix una gran influència en la conducta de l'animal. Llavors, si durant l'imprinting el gos no té contacte amb altres cadells, amb la seva mare (de la que aprèn moltes lliçons de vital importància per a socialitzar-se correctament) i amb humans es produeix una mancança d'experiències vitals que son les que asseguren la seva supervivència. Perquè els gossos, com els humans, son una espècie gregària. Viuen en manades i es molt important que sàpiguen relacionar-se correctament, que sàpiguen identificar-se com a membres de la seva espècie, interpretar les comunicacions emeses per altres gossos, adults i cadells; pel mateix motiu cal que hagin tingut contacte amb humans per a tolerar la seva presència i saber-s'hi relacionar. 

Les experiències, situacions i decisions que prenen durant l'imprinting quedaran marcades i, si bé alguns autors consideren que de forma irreversible i d'altres no son tan categòrics i pensen que si es pot arribar a modificar, el que es segur es que l'empremta queda gravada a foc, per utilitzar una metàfora comprensible. 

Ara que tenim clar què es l'empremta i com condiciona el futur comportament dels nostres amics peluts, us podeu estar preguntant "i quins problemes de comportament son els que produeixen una mala socialització?". La resposta es : molts. 

Un cadell que no ha interactuat amb nens durant l'imprinting segurament se sentirà insegur en la seva presència quan sigui adult. I la inseguretat pot desembocar en un problema d'agressivitat. Si no ha tingut contacte amb homes adults pot passar el mateix. Si el van separar de la seva mare i els seus germans de camada massa aviat no haurà après les senyals de comunicació, no haurà jugat a jocs de guerra, ni establert una primitiva jerarquització que l'ensenyés el seu rol com a líder o com a submís. Si això es així, aquest gos difícilment es podrà relacionar amb els seus congèneres. Què passaria si a un ésser humà no li ensenyéssim a parlar ni a relacionar-se amb nens, adults i ancians? Què ha passat amb els casos documentats de "nens salvatges", criatures que han sobreviscut soles o criades per altres espècies, com per exemple els llops? Son casos en què es pràcticament impossible reinsertar l'individu a la societat, sobretot si l'aïllament es va produir en una edat molt primerenca. Amb els gossos passa el mateix : es molt difícil reconduir i modificar certs hàbits de conducta, sobretot si es deuen a una mala socialització.

Nen salvatge del s.XVIII anomenat Peter. Trobat al bosc, amb uns 12 anys,
mai va aprendre a parlar ni escriure ni altres habilitats socials

Aquests son un parell d'exemples que em serveixen per a remarcar l'importància d'una correcta gestió del període de socialització, una gestió que ha de portar a terme el criador. El problema es que la majoria de persones desconeixen la importància d'aquest període, compren el gos en una tenda o en una botiga online; aquests gossos solen néixer en granges de cria intensiva en què s'explota les femelles i se les separa massa aviat de les seves cries. Les cries son separades i venudes com a objectes quan son encara massa petites. Tenen una socialització molt pobre o nul·la. Un criador responsable s'encarrega d'efectuar un programa de manipulacions neonatals que asseguri una socialització correcta dels cadells i no els separarà de la mare fins que no es deslletin, cap als 3 o 4 mesos.

Quan el nostre cadell va creixent pot ser que observem reaccions a certs estímuls o comportaments que no siguin adequats i que ens estranyin. Moltes vegades poden ser comportaments que ens facin gràcia però que quan el gos sigui adult s'hagin convertit en un problema de fòbies o agressivitat. Cal conèixer el desencadenant, cal saber com s'ha socialitzat aquell gos per adoptar un pla de modificació de conducta fet a mida. I tot i això, pot ser que no aconseguim canviar el comportament, cal que en siguem conscients. 

Bibliografia :

·ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino, KNS Ediciones 2012.

·Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.