Bricolatge a Musell : un llit de pallet

Benviguts a la primera edició de BricoMusell!

Aquí a can Musell som bastant manetes. I si combinem això amb els pallets que hi ha al garatge i la presència dels dos peluts, era inevitable que m'acabés animant a fer-los un llit de pallet. 

No es gens difícil, no necessites haver estudiat fusteria! Ara bé, cal tenir seny i ganes. Si teniu temps en un parell de dies el teniu enllestit!

El llit pas a pas :

1.- Vaig triar un pallet més llarg que els de la mida estàndard i que tenia els llistons de la superfícies un xic més separat. Amb la serra elèctrica el vaig tallar a la mida adequada i vaig utilitzar les fustes i llistons sobrers per complementar la base. Per desmuntar els llistons, que van clavats amb claus llargs (i ben rovellats en aquest cas) cal un tornavís pla i un martell; introduint el tornavís entre les travesses i donant uns cops de martell perquè s'encalli a certa profunditat després només cal fer palanca per aconseguir aixecar un dels llistons. Els claus seguiran al darrera. Després només cal extreure els claus amb molt de compte. I si teniu un llimoner o un taronger (qualsevol cítric!) amb les fulles grogues, podeu guardar uns quants claus per enterrar-los a prop de les seves arrels : a mesura que l'òxid els vagi desfent, rebran un suplement de ferro!

2.- Com que les travesses de la base eren escasses, només n'hi havia quatre, en vaig afegir dues més per assegurar la plataforma i que no fos una superfície inestable per a la Pometa, que ja té nou anys i artrosis, pobreta! 

3.- Amb una llimadora elèctrica vaig repassar totes les fustes perquè no hi quedés cap estella perillosa. Amb cola de fuster vaig reforçar les juntes, reomplir esquerdes, etc. 

4.- Com a complement ideal, tant per estètica com per funcionalitat, vaig pensar en una baraneta : queda bonic i evita que el matalàs es desplaci amb el moviment de la peluda! Per assegurar que quedava fermament adherida a la base, per la part interior hi vaig col·locar unes L metàl·liques.

5.- Tenia un matalàs d'escuma que vam treure d'un sofà de l'ikea que vam jubilar. Prenent les mides de la base vaig retallar-ne dos rectangles idèntics. Aprofitant la funda de buata del mateix sofà en vaig fer una funda pel matalàs, desenfundable per poder-la passar per la rentadora. Testat per tota la família : súper còmode!

Reutilitzant escuma super elàstica i resistent!

6.- Un cop acabada l'estructura li vaig donar dues capes de vernís amb un colorant de to de fusta per tornar-li una espurna de vida a aquells llistons desgastats per les inclemències del temps.

Última capa de vernís.

7.- Deixat assecar ben sec, només restava afegir el matalàs, recobert amb un llençol impermeable per a bressol (dels que venen al xino) i cobert amb un llençol vell. A casa reutilitzem tot el que podem!

A punt per rebre musells peluts!

I voilà! Un llit pràctic i còmode que aïlla els ossos de la Pometa del terra, ben airejat per totes bandes i, a més, decoratiu!

El llit es un recurs preuat i en Piti va ser el primer en reclamar-lo!

Com veieu, en Piti no va perdre el temps. Es reparteixen l'usdefruit equitativament ( més o menys!) : en Piti hi fa bones becaines i la Pometa hi passa les nits!

Si us agrada, hi ha autèntiques birgueries del bricolatge que podeu buscar per youtube : lliteres; llits en plataforma, amb escales i tot; casetes de fusta més estiloses del que a molts agradaria... En fi, teniu tot un món de possibilitats per posar-vos a feinejar!

Quan arriba el moment de dir adéu

Dilluns va fer un mes que en Black va creuar l'Arc de Sant Martí. M'ha semblat convenient parlar del dol que passem quan aquests membres de la nostra família han de marxar.

Quan portem un gos a casa, cadell o adult, no solem pensar que un dia li haurem de dir adéu. No volem pensar que arribarà el moment en què ens deixi o hagem de prendre la decisió d'estalviar-li patiment al pelut i proporcionar-li una mort digna. Sabem que arribarà el dia però el percebem tant llunyà que inconscientment triem no pensar-hi; sobretot perquè quan crees un vincle amb un ésser viu saps que el fet de deixar de compartir-hi la vida, experiències i moments impagables es dur, fa mal i costa d'acceptar. Quan se'n va un gos també acaba una etapa de la nostra vida, també se'n va alguna cosa de nosaltres amb ell. Ara que encara es recent l'adéu d'en Black no vull perdre l'oportunitat de raonar sobre la mort dels peluts. 

En el cas d'en Black feia mesos que sabíem que el moment podia estar més a prop del que ens hagués agradat. Era un gos que va entrar a la senectut de forma tranquil·la, va començar a acumular problemes físics, alguns deguts a les condicions de vida anteriors a la seva arribada a casa (una decisió tant precipitada com inevitable), d'altres trastorns normals que solen aparèixer en edat geriàtrica. El fet es que hi ha un descens de ritme paulatí i evident, lent però imparable que fa que et comencis a preguntar quan, com i on arribarà el moment. I després hi ha una acceleració sobtada dels símptomes que ens avisa que el moment es molt i molt a prop. En Black feia uns mesos que cada vegada s'aixecava menys, últimament només per menjar, beure i fer les seves necessitats. I l'última setmana el seu estat va degenerar molt. El dilluns el vam portar a la clínica per fer-li proves i es va fer evident que el gos tenia masses xacres, masses coses; el més dur era que les suportava com un campió, sense queixar-se, tot i els alts nivells de dolor que estava patint per diversos motius. En aquestes situacions s'agraeix que els professionals parlin clar, sobretot quan s'ha de prendre la decisió de recórrer a l'eutanàsia : no podem deixar que l'egoisme, el fet de no poder renunciar a la seva companyia, faci que intentem allargar la seva agonia.

El cas es que nosaltres ens vam poder anar mentalitzant. La seva evolució ens ve permtre anar-nos fent a la idea, aquell cap de setmana ja sabíem, perquè ho intuíem, que dilluns hauriem de donar-li l'últim adéu. El diumenge vaig voler donar-li un caprici; son aquelles coses que necessitem els humans, pensar que si realment es el seu últim dia de vida el nostre company mereix fruïr d'algun plaer. Li vaig comprar un bon os que es va cruspir ben content i feliç.

El fet d'estar mentalitzats ens va ajudar per quedar-nos amb ell fins l'últim batec del seu cansat cor, per dir-li a cau d'orella mentre "s'adormia" com l'estimavem. I per poder fer-ho de forma serena i tranquil·la, sense ensorrar-nos davant d'ell. Perquè no volia que marxés vivint el nostre sofriment, preocupat pensant que ens passava alguna cosa i sense entendre el què. Imagineu-vos què us passaria pel cap si us moríssiu envoltats de persones plorant, cridant i somicant; personalment crec que seria una vertadera agonia marxar així. I es curiós però crec que ell també sabia que havia arribat el moment...

La mort d'un gos també comporta un procés de dol, el mateix que travessem quan mor una persona. Hi ha morts inesperades, que arriben a destemps; això es quelcom que no podem controlar. En aquests casos la tragèdia ens porta un dol sobtat, passem per les fases inicials abruptament i ens costa arribar a l'acceptació.  No puc deixar de pensar en en Roc, que va morir enverinat; o en en Thor que tot i patir un càncer va marxar precipitadament, abans del que crèiem... Sempre es dur entendre que mai més estarem físicament amb el nostre amic. Però quan el desenllaç es va fent evident comences a transitar pel dol a mesura que et vas fent conscient que s'acosta el dia, tens temps de reflexionar, de dedicar un temps extra a estar amb aquell pelut que haurà de marxar; tens temps de mentalitzar-te i agafar forces per acompanyar-lo fins l'últim sospir. 

Les persones de l'entorn, amb les millors intencions i veient el patiment, solen voler fer alguna cosa per atenuar la nostra angoixa i moltes vegades ho fan dient obvietats. Ho fan amb les millors intencions, perquè necessiten ajudar d'alguna manera, però a vegades es millor acompanyar en silenci el dol que no intentar remeiar-lo, perquè primer, es un procés natural i que necessitem passar i segon, dient obvietats a vegades provoquen irritació. En el meu cas agraeixo més una mà a l'espatlla i un bon silenci de comprensió que no pas paraules buides. Les frases com "ja sabíem que aquest dia havia d'arribar" l'únic que provoquen es irritació perquè dóna la sensació que el sentiment que mostrem molesta als demés, que els fa nosa la nostra expressió de dolor, que els incomoda veure'ns així. El que necessita algú que passa un dol es suport emocional, comprensió i acceptació. Ja superarem la pèrdua però mentre no ho fem, necessitem tolerància. Mireu de ser comprensius i pacients amb els que ho estiguin passant malament per la mort d'un pelut.

Així doncs, si veieu que s'acosta el moment, per quan arribi el moment de dir adéu a un pelut penseu, amb empatia, de quina manera voldríeu passar aquest trànsit vosaltres. Voldríeu morir acompanyats per la vostra família, en un ambient tranquil i ple d'amor, comprensió i acceptació? Voldríeu que els éssers que més us importen en aquest món us omplissin de carícies i petons i us diguessin com en sou, d'estimats, mentre us adormiu? Sé que es dur, sé que pot semblar impossible d'aconseguir i si al final no podeu, si al final us vencen les llàgrimes, no passa res : no hi ha res a retreure'ns. Som més forts del que ens pensem, però som humans, al cap i a la fi...

Avui ens has deixat...

Avui es un dia trist, te n'has hagut d'anar. Has creuat l'Arc de Sant Martí, acompanyat fins l'últim moment per nosaltres que t'hem acariciat i petonejat, t'hem dit com t'estimem, que te n'anaves a dormir per despertar-te en un lloc on el cos no et provocarà dolor, on segur que tornes a ser jove i a córrer com ja fa temps que no podies córrer... Dóna records a tots els que t'hi esperaven, humans i peluts!

I tot i que fa temps que sabíem que arribaria el moment, es fa dur. Perquè eres el nostre "Blacki gordi". Perquè eres tot cor, un cor amb potes; innocent com el cadell que mai has deixat de ser, forçut, amistós, carinyós fins a fer-te empalagós! Ens venies a rebre a l'entrada quan tornàvem a casa i, ara que t'era tant difícil aixecar-te, ens donaves la benvinguda amb els teus lladrucs per no deixar de ser-hi present. Ara el teu racó al peu de les escales serà buit...

Ja et trobem molt a faltar i sempre et tindrem al cor. Una part de nosaltres ha marxat amb tu, com sempre passa quan se'n va algú estimat, però no podrem oblidar el teu caràcter afable, les teves ganes de jugar, les teves mandíbules de labrador, els teus forts i insistents cops de cua, la teva mirada de tendresa i la de trapella, les teves llepades infinites. Em guardo al cor els nostres concursos de lladrucs. I la teva tossuderia. Han estat quasi tretze anys els que has acomplert, els set últims a la nostra família. Hem fruït junts, has caminat al nostre costat fent-nos la vida més amena i t'espero, t'esperem..., ens retrobarem a la fi de tot.

T'estimem, Black!

P.S.- Gràcies mare per encarregar-te del cigró perquè ens poguéssim acomiadar d'en Black com déu mana. Gràcies a la Mariona i a l'Albert, per la seva sinceritat, professionalitat i pel seu tracte humà, son uns grans veterinaris.

"Com més et conec, més m'agrada el teu gos"

            "Com més et conec, més m'agrada el teu gos". 

Es una frase feta ben curiosa i representativa. Des de sempre m'ha agradat molt aquesta dita, l'he trobat molt encertada i pertinent. Veient les coses que fem i com ens podem arribar a comportar els humans, cada cop m'hi sento més reflectida, la dita esdevé cada cop més verídica. I es que els gossos son bondadosos per naturalesa, amics dels seus amics, tenen un gran cor, no ens jutgen per les aparences, solen ser sincers i directes expressant les seves emocions, son una espatlla sobre la que plorar i ens escolten quan hi parlem : son els amics ideals!

D'on surt, però la frase feta? Com es que podem preferir la companyia d'un cànid a la d'un ésser humà? Què s'amaga darrera aquesta afirmació i quina relació té amb l'etologia canina? Algunes de les raons poden ser les següents :

1.- Comunicació honesta Vs deshonesta. La majoria de les comunicacions emeses pels nostres peluts son honestes : no ens menteixen. Com a mínim no en un principi perquè es cert que una conseqüència de la seva convivència amb nosaltres es que poden aprendre a emetre senyals deshonestes o més ben dit : aprenen a "mentir". No hi profunditzarem en aquest article, que pretén ser lleuger i estiuenc, però : qui no ha enxampat un dels seus peluts fent alguna trapelleria, in fraganti, i l'ha vist dissimular millor que un actor? N'hi ha que només els falta posar-se les mans a la butxaca i marxar xiulant... Tot i això, ens agraden els peluts perquè no menteixen. Si tenen por, estan irritats o ens conviden amistosament a jugar ens ho fan saber i sabem que es veritat. Només cal saber un xic del seu idioma per a comprendre'ls!

2.- Vincle inamovible o "Amistat vertadera".  Això ja es una qüestió més personal, depèn de la nostra concepció de l'amistat. Els peluts solen establir uns vincles molt forts amb un o més d'un individu de la seva "manada" mixta. Son una espècie gregària, social i tenen els seus individus preferits amb els que es relacionen de forma lúdica : tenen "millors amics", tant canins com humans. La fidelitat es una de les característiques que ens vénen al cap quan parlem dels nostres amics de musell pelut; sabem que no ens trairà, que serà al nostre costat quan necessitem suport. I que la seva amistat es inamovible, sovint, fins i tot en casos de greus maltractaments, els peluts continuen demostrant el seu afecte envers els maltractadors. Aquest tret distintiu, el del vincle i la fidelitat a un individu sota tota circumstància, que podria ser la característica més desitjada en qualsevol relació d'amistat no la compleixen de la mateixa manera les persones. Potser les persones ens poden fallar en un moment donat, però creiem que els gossos no (i això es subjectiu), per això els tenim en tan alta estima.

3.- Grans intèrprets dels nostres sentiments. Els Canis lupus familiaris fa tants mil·lennis que viuen amb els humans i estan tan avesats a llegir-nos que no es d'estranyar que sàpiguen desseguida quan tenim un mal dia, quan estem contents, irritats o deprimits. No ens cal explicar-los què ens passa, ho perceben perfectament. Hi han estudis que apunten que possiblement empatitzin amb els nostres sentiments i n'hi ha de recents que demostren que no només poden sentir emocions primàries, sinó que els gossos també experimenten sentiments complexes com l'amor. Quants cops hem sentit que només el nostre pelut entén com ens sentim?... I altra vegada, si fem la comparació amb les persones, les coses no sempre son així. 

4.- "Tant me fa les pintes que portis o si ets més o menys atractiu". Gràcies a l'univers els nostres companys peluts no decideixen si entregar-nos el seu cos depenent del nostre aspecte físic. El nostre exterior els importa un borrall, i això ho agraïm. Tampoc tenen propensió a etiquetar-nos segons la nostra vestimenta o el color de la nostra pell. Les persones, en canvi, si solem prejutjar els demés segons categories amb les que se'ns ha educat des de petits. I per més altruïstes, socials, anticlassistes, antiracistes i antiespecistes que siguem, sempre hi ha algun moment en què el nostre cervell cau en aquests paranys. Podem desterrar conscientment aquests pensaments, però sempre hi haurà persones que es comportin segons aquests varems. Els gossos no!

5.- Els gossos viuen el present. Ja ho deveu haver notat : els gossos no són rancorosos. No es guarden a la memòria res dolent que els hagem fet per tirar-nos-ho en cara a la mínima ocasió, ni tramaràn una venjança maquiavèl·lica digna del pitjor antiheroi de còmic. Viuen, senzillament el present. No es passen el dia amargant-se pels fets passats ni planificant el seu futur. Son feliços vivint el present i potser n'hauríem d'aprendre, perquè no podem canviar el passat ni predir el futur. L'únic que tenim, l'únic que es real, es el present : fruïm-ne! I, per variar, la majoria de persones si que son rancunioses, els costa perdonar i tramen venjances recargolades que els facin sentir que han saldat el deute...


Trobeu que hi ha alguna altra característica que es pugui atribuir als nostres estimats peluts que manqui en aquesta llista? No dubteu en comentar i proposar! Alguna vegada heu preferit passar una estona amb un gos en comptes de fer-ho amb el seu/va humà/na? Segurament en més d'una ocasió... 
En un proper article potser parlarem de l'expressió "ser de color de gos com fuig"...

Com sempre, esteu convidats a comentar!

Ajudem els peluts per Sant Joan!

Dintre de pocs dies arriba una festa molt temuda per la majoria dels gossos : Sant Joan.

El so de la pirotècnia espanta els peluts i fa que ho passin realment malament. I es lògic : es antinatural. De fet jo també detesto la pirotècnia, no perquè em faci por, sinó perquè la considero innecessària i perillosa. 

Un gos no pot entendre que aquella tronada i les llums que l'acompanyen son cosa nostra. Per a ells, que tenen un sentit de l'oïda molt desenvolupat, ha de ser una vertadera tortura. L'instint els diu que se n'han de protegir, es una qüestió de supervivència. Es natural que s'espantin i provin d'amagar-se al lloc més recòndit de casa nostra. Però també cal que tinguem en compte que poden patir, a part d'estrès, ansietat. Els inflingim un patiment extrem per al qual no estan preparats. Si durant l'empremta no se'ls va habituar al so dels petards, es normal que ho percebin com un estímul terrorífic. Arribats a aquest punt, què podem fer per ajudar-los a passar el tràngol de la millor manera possible?

Unes recomanacions :

0.- Comencem carregant-nos de paciència i empatia envers els nostres amics de quatre potes i musell pelut! Els que fem petar explosius som nosaltres, ho passen malament a causa del nostre costum, el que menys necessiten (perquè es contraproduent) es que ens hi enfadem, ens frustrem i/o els renyem!

1.- El millor que podríem fer es començar un programa de desensibilització i contracondicionament perquè els nostres peluts tolerin la pirotècnia i deixi de ser un estímul irritant i angoixant. Com es fa això? Exposant el gos al so de la pirotècnia, començant per un volum molt baix davant el qual no reaccionés de forma nerviosa ni poruga. Podem buscar sons de petards per internet o comprar un CD. Li posem a veu baixa, sempre començant en un volum que el gos no mostri nerviosisme ni por, i li donarem petits talls de menjar (el que més li agradi en aquesta vida). Repetirem l'exercici fins que veiem que sent els petards sense immutar-se i, llavors, començarem a pujar el volum del so paulatinament. Es tracta de fer entendre al pelut que els petards son una font de coses positives i que deixi de percebre'ls com una amenaça. Aquesta es la millor solució, però si no no sabem com fer-ho o no ens es possible, tenim altres recursos.

2.- Acondicionarem una habitació, la més tranquil·la o la més "insonoritzada" (on el so del carrer arribi més esmorteït), o la seva preferida, i li posarem el seu matalàs, aigua, joguines, etc. Serà la seva zona segura. Si el nostre pelut necessita amagar-se dins un armari o sota el nostre llit, deixarem que ho faci. El nostre paper es el d'assegurar la seva integritat i la seva protecció, així que no li podem negar que es resguardi al lloc que ell percebi més segur. Quan comenci la pirotècnia portarem el nostre company pelut a l'habitació acondicionada per a l'ocasió.

3.- Si el vostre pelut ho passa realment malament, mostrant símptomes d'ansietat i por, sempre podeu parlar amb el vostre veterinari perquè us recepti alguna medicació que l'ajudi a passar el mal tràngol, un ansiolític. Això si, cal que siguem conscients que hi han alguns tipus de "pastilles" que deixaran l'animal aturdit, però no impediran que senti el so dels petards. Es a dir, potser no bordarà ni correrà amunt i avall amb la cua entre les cames, però continuarà passant-ho malament. Es més una solució per als humans que una ajuda per als peluts. El que realment necessita el pelut es que "ataquem" l'orígen del problema.

4.- Si el nostre gos preferix quedar-se al nostre costat, el millor serà deixar-lo fer. Hi ha corrents que diuen que mai hem de consolar o premiar un "comportament poruc", però la por no es un comportament : es una emoció. Les emocions no les podem reforçar, i si no pensem en nosaltres : quan sentim por què necessitem? Que els nostres éssers estimats ens ignorin o que ens abracin i consolin? Quan ens consolen i estàn al nostre costat, no us sentiu més segurs i reconfortats? Doncs els peluts també. Una bona teràpia, que funciona si els nivells d'estrès i ansietat no han arribat a una intensitat massa elevada, consisteix en proporcionar activitats (un bon kong ben gustós, jugar a buscar premis amagats, etc) que funcionaran com a contracondicionament, fent que el pelut associï el so de la pirotècnia a quelcom agradable i ajudant a gestionar l'emoció de forma positiva.

5.- Hi han tècniques que poden ajudar el nostre gos a reduir els seus nivells d'estrès, d'ansietat i la por, com els tocs Tellington TTouch o els embenatges. Ambdues tècniques s'han de començar a practicar uns quants dies abans per habituar el gos i arribada la fatídica nit, ens poden ajudar molt a minimitzar els efectes dels sons terrorífics als que es veuen exposats!

6.- Els collars i difusors de feromones apaivagadores poden ser d'ajuda, però per si sols no serveixen per res. Son un recurs per a utilitzar conjuntament amb els exercicis de modificació de conducta. No us penseu que posant-li un collar de feromones deixarà de patir immediatament!

7.- Procureu que els vostres gossos no ingereixin restes de petards perquè es poden intoxicar. Si en comptes d'amagar-se son dels que es llancen contra el foc, les cebetes i les fonts, aneu amb molt de compte, no deixeu que s'hi aproximin! Que no es cremin ni agafin cap explosiu amb la boca : les ferides poden ser molt greus! 

8.- Si sortiu a l'exterior amb els peluts, no els deixeu lliures : l'instint i la por els pot portar a mostrar conductes de fuga! Es poden perdre fàcilment!

Recordeu que sou els garants de la seguretat dels vostres peluts, que ells confien en vosaltres completament i que us necessiten! I recordeu que si necessiteu ajuda o assessorament sobre tot el que podem fer per ajudar els peluts aquest Sant Joan, estic al vostre servei! Encara ens queden dies per treballar-hi!

Prevenir accidents amb la canalla

Sabem que la gran majoria de gossos son boníssims i tolerants amb la canalla i hi confiem completament però : qualsevol gos pot mossegar! Cada pelut tolera un nivell d'estrès determinat, cadascun ha estat socialitzat d'una manera diferent i, no em cansaré mai de repetir-ho , encara que se'ns oblidi : un gos es un depredador. Tot i que la majoria posaríem la mà al foc pel comportament dels nostres peluts, qualsevol gos pot ser provocat i pot acabar mossegant. I pel que respecta als nens, sobretot bebès i petits de més de dos anys, una mossegada pot ser molt greu i acabar costant-los la vida.

Fa un temps vaig publicar dues entrades en què parlava de què podem fer per preparar els gossos per l'arribada d'un nadó i altres consideracions útils sobre com gestionar la relació entre gossos i nens, aquí i aquí. 

Aquest cartell que us deixo m'agrada molt perquè es senzill i entenedor. Un bebè o un nen MAI s'han de deixar sols amb un gos. Sempre han d'estar activament supervisats per un adult. Poden semblar molt tendres les fotografies i els videos de bebès al damunt dels gossos, o estirant-los les orelles, aixecant-los els llavis..., però no hauriem de deixar que els petits féssin aquestes coses : son accions que comporten un risc i que no respecten l'animal des del punt de vista de la seva àrea de comfort, de la irritabilitat, de la reactivitat... Pensem que els responsables de fer que entre gos i bebè s'estableixi una relació segura, de confiança, som els adults. Hem d'habituar els gossos a estar amb bebès. Hem d'educar els bebès/nens en la millor manera de relacionar-se amb els gossos. I es que, al final, quan un gos mossega es culpa nostra, no de l'animal.

Tradueixo el cartell :

 "Els cinc tipus de supervisió" :

1.- Absent : L'adult no es a l'habitació amb el gos i el bebè/nen.

2.- Passiva : L'adult es a la mateixa habitació però està distret i no mira.

3.- Reactiva : Actuant davant la proximitat de gos i nen.

4.- Proactiva : planejant i preparant separacions segures.

5.- Activa : Supervisió totalment activa de l'adult.

El color ens marca la perillositat, però tingueu en compte que l'actitud dels pares de la "supervisió reactiva" es perillosa : reaccionant amb alarma i nerviosisme cada vegada que el petit vol acostar-se al gos o a l'inrevés pot acabar provocant una resposta agressiva en el pelut, alarmat per la nostra actitud. Hem de mantenir la calma i, si el gos no pateix cap trastorn de comportament previ, facilitar el contacte entre tots dos amb una supervisió activa.

També us deixo un enllaç amb informació i estadístiques sobre prevenció de la mossegada, un recull de coses interessants que han sortit de la National Dog Bite Prevention week :

http://imnotamonster.org/any-dog-can-bite/

No em vull estendre més, comentaris i dubtes son benvinguts!

Feu-vos seguidors/es del nostre facebook!

Neotènia

Aquesta setmana parlarem de la neotènia. Una paraula no massa coneguda pel públic en general. La neotènia no es una malaltia, no es un nou tipus de cuc de la solitària intestinal tot i que la paraula sigui semblant!

Neotènia es un terme que prové de les paraules gregues "neo" (jove) i "teinen" (extendre) i s'utilitza per definir la persistència de característiques juvenils en organismes ja adults. Literalment ho podríem traduir com a "estendre la joventut". Què significa això quan ens referim als nostres peluts? Doncs que el gos, com a espècie descendent del llop, podria considerar-se com un llobató perpetu. Perquè? Doncs perquè els humans, domesticant el llop, es van dedicar a fer criar els exemplars que presentaven certes característiques, les que els semblaven més adients per a la coexistència, i aquests eren els que presentaven comportaments i morfologia lligada amb característiques infantils, per exemple : orelles caigudes, bordar en comptes d'udolar, menys tendència a fugir de la presència humana, comportament submís i juganer, etc.

Els gossos no son llops. Això que sembla tan evident i lògic no ho és per molta gent. El Canis familiaris, tot i que continua podent-se hibridar amb exemplars dels seus ancestres, es una subespècie del llop. Quines son les diferències principals? Una petita llista :

* Els gossos no necessiten caçar per alimentar-se. L'ésser humà li proporciona l'aliment i, a través de la selecció d'exemplars, ha inhibit certes parts de la seqüència de caça per a poder utilitzar-los per a feines com el pastoreig.

* Les gosses tenen 2 o 3 zels cada any, les llobes només 1, de forma sincronitzada i a la primavera. Així que els gossos tenen una activitat sexual més intensa que els llops

* Els humans seleccionen els exemplars per a la reproducció, així que els gossos no poden triar pel seu compte com si farien en estat salvatge.

* Els gossos no atorguen cures parentals, ja que no tenen la certesa de la seva paternitat. 

* Els gossos tenen menys tendència a fugir dels humans i les seves reaccions primàries d'emergència són més dèbils. Els llops no s'acosten mai als humans i, si ho fan, a la mínima sospita fugen cames ajudeu-me. No us sembla estrany que en Félix Rodríguez de la Fuente estigués rodejat de llops, que els pogués tocar i deixar-se llepar? ...

Així doncs, ja ho sabeu. El gos, en comparació amb el llop, es com un cadell perpetu. Hi ha races més properes als seus ancestres, com els Alaska Malamute o els Husky Siberiana, que encara mantenen característiques com l'udol i que físicament s'assemblen molt als seus avantpassats i races com els Boxer que són exemples clàssics de neotènia, tant físicament com de caràcter.

Husky Siberià

Llop ibèric

Bòxer

Seminari Tellington TTouch

Essent una defensora convençuda de les tècniques d'educació en positiu, no m'ho vaig pensar dues vegades i em vaig inscriure en aquest seminari de dos dies sobre les tècniques Tellington TTouch, organitzat pels col·legues de Zonacan. Jo ja havia llegit alguna cosa sobre aquesta manera de relacionar-se amb els animals i de modificar la seva conducta de forma respectuosa i per això m'hi he llançat de cap.

Wendela explicant alguns tocs

Quan la Wendela Bicker, la mestra, ens va explicar quin era el significat de la primera T de TTouch ja no em va quedar cap dubte de que es tractava d'un mètode amable en què es procura millorar la relació de l'animal i l'humà. Perquè aquesta T significa "trust", confiança, una cosa que es perd ràpidament (per donar un cop, una estrebada, una "broma", una mala experiència, etc) i que pot ser difícil de recuperar. Necessitem que els peluts confiïn en nosaltres per treballar-hi sense pressions estressants i contraproduents. 

Els humans fent el laberint per entendre'l abans d'entrar amb els peluts!

El TTouch té diverses tècniques, com els tocs en diverses zones del cos (zones que el propi animal no pot tocar), la utilització d'embenatges, exercicis físics i ens serveixen per a moltes coses : relaxar l'animal, ajudar-lo a superar la seva timidesa, por, estrès, ansietat ; es útil en casos de gossos nerviosos i porucs; també té efectes beneficiosos en gossos amb tot tipus de problemes de salut i en la seva rehabilitació. Hi ha molta informació a internet, però si us interessa podeu entrar a la web de la Wendela, Happy Animales o a la de la creadora del mètode, la Linda Tellington-Jones www.ttouch.com.

La Belén conduint en Piti pel laberint.

Per a mi ha estat molt bona experiència per dos motius, cadascun molt important. El primer es que han estat dos dies intensos d'aprenentatge, pràctiques i de conèixer professionals i companyes magnífiques que espero retrobar aviat. El segon es que em vaig endur una bona sorpresa amb un dels meus gossos, en Piti; ell era, fins ahir, un gos reactiu amb altres mascles i, amb el seu recent problema de cataractes, des de fa uns mesos s'havia tornat poruc i insegur. Doncs ahir no les tenia totes portant-lo al seminari ja que hi havien altres gossos, però abans d'entrar em vaig obligar a respirar fondo i esborrar les anteriors experiències, a donar-li una oportunitat i deixar-lo fer. Quina sorpresa! Es va comportar com el millor dels gossos! Es va relacionar amb els altres peluts comportant-se com una "celebrity" canina! La Wendela va estar treballant amb ell i li va anar molt bé!

Per part meva, aplicaré els nous coneixements tant en els casos de modificació de conducta com en els d'educació bàsica, en podeu estar segurs/es! I podré assessorar amb noves tècniques els casos que arribin a l'Associació Protectora l'Anxova Peluda, que tot i la recent creació ja està fent una gran tasca traient peluts dels carrers i buscant-los acollida i adopció! 

Estic convençuda que el TTouch em serà de gran ajuda a mi, als peluts i, sobretot, als seus humans!

Convertir un gos agressiu en una bomba de rellotgeria.

La situació es inacceptable. Patim ansietat quan arriba el moment de sortir al carrer a passejar el pelut. El que va començar com una anècdota, com un fet puntual ha anat cada vegada a més. Ha arribat el moment de reconèixer que tenim un problema. El sentiment de culpabilitat i la frustració que comporta acceptar que a casa tenim un gos amb agressivitat no ens ajuda a l'hora de posar fil a l'agulla i buscar ajuda professional. Però alhora sabem que no podem arriscar-nos, que el risc es massa alt i que no podem esperar que el problema desaparegui sol.

L'agressivitat es un trastorn molt seriós, i no : no es resol per si sol. I malauradament solem deixar passar massa temps des que es produeixen els primers símptomes fins que la realitat s'imposa, busquem ajuda i resulta que el problema es molt més greu del que ens pensàvem. El pitjor es que a moltes persones, de sobte, els envaeix un sentiment d'emergència i busquen solucions apressades de mans de suposats professionals que acaben d'agreujar la situació. "Professionals" que poden convertir els nostres peluts en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en el moment més inesperat.

De què estic parlant? Perquè emmarco la paraula "professionals" entre cometes? 

Quan demanem ajuda per un cas d'agressivitat, el millor es recórrer a un etòleg o un educador caní amb coneixements d'etologia. Això es així perquè encara hi ha molts "professionals" del món caní que utilitzen el càstic físic o tècniques anacròniques i en desús per abordar un trastorn d'agressivitat. Algú que realment entengui de gossos MAI aplicaria el càstic ni utilitzaria material com, per exemple, collars d'estrangulament, de púes o electrònics amb un gos agressiu. 

El motiu? N'hi ha diversos. Els més rellevants son que un gos agressiu, que tolera nivells d'estrés molt baixos, mostra aquest comportament o bé perquè té por o bé perquè està irritat. En qualsevol dels dos casos no es adequat utilitzar tècniques aversives, que li afegeixen més estrés, tensió i angoixa a l'animal, per tractar el problema. Tractem l'agressivitat amb més agressivitat. Quin pot ser el resultat a curt o llarg termini? Que el gos ataqui, amb nefastes conseqüències. 

Un altre motiu es entendre que el gos està patint; no es objectiu d'aquest article entrar en les causes i tipus d'agresivitat classificades, però si cal que entenguem que un gos agressiu esdevé incompetent socialment. Són gossos incapaços de relacionar-se, bé sigui amb altres gossos, amb humans o amb ambdúes coses. I els gossos son una espècie gregària, viuen en manades i necessiten saber quina es la manera correcta de relacionar-se, ja sigui amb uns o amb altres, perquè en depèn la seva supervivència. Socialitzar-se es una necessitat bàsica dels peluts. Quin final pot tenir un gos agressiu que intentem reconduir amb tècniques agressives? L'abandonament? La gossera? El sacrifici?

Un altre motiu es que aquestes tècniques carreguen tota la culpa del comportament sobre l'animal. Es la teoria de la dominància que a tanta gent agrada, que tant ha calat i que per mi, perdoneu, es incorrecta. Si el gos mostra un comportament agressiu es, sobretot, culpa dels seus humans, que no hauràn sabut educar-lo ni gestionar correctament la seva socialització. També pot ser culpa dels criadors, sobretot si parlem de "granges de cadells" o botigues físiques i/o virtuals, on solen tractar els animals com a productes sense preocupar-se de les conseqüències de deslletar massa aviat, de separar un bebè de la seva mare i germans (dels que tantes coses ha d'aprendre). Però no, què dic! : si es culpa del gos, que es una bèstia nascuda amb l'únic objectiu de desafiar els humans que conviuen amb ell per aconseguir una posició superior de jerarquia que li proporcionarà dubtosos privilegis futurs! Noteu la ironia, sisplau.

Si tot això no us convenç, perquè no fem un exercici que, pel que sembla, cada vegada es més difícil de fer a la nostra societat? Perquè no intentem posar-nos en el lloc del gos i veure-ho des del seu punt de vista? Podria ser alguna cosa així :

 "Un dia, passejant content amb la meva humana, va aparèixer un home molt alt 
amb una jaqueta negra a la cantonada, sortit del no res! Em vaig espantar molt! Com que s'acostava cap a nosaltres, vaig grunyir per avisar-lo que no s'apropés més, però no em devia entendre! Quan passava pel nostre costat, vaig llançar una mossegada a l'aire i , finalment, l'home terrorífic es va apartar! No sé perquè, però, la meva amiga humana es va enfadar molt! Em va clavar una estrebada amb la corretja i em va escridassar!". 

Us ho imagineu? I podria continuar : 

"Amb el pas del temps, cada vegada em feia més por trobar-me homes, portessin jaqueta, barret o motxil·la. Cada vegada que grunyia la humana s'enfadava molt i em pegava al musell, així que vaig deixar de grunyir perquè no li agradava...". 

El gos va interpretar que el renyaven perquè grunyia, va deixar de grunyir. Va deixar d'avisar de què hi havia quelcom que no li feia el pes, que no li agradava. Un dia, mort de por, va estar a punt de mossegar una dona. La "seva humana", farta de no poder sortir a passejar tranquil·la, frustrada per la situació, creient que el seu gos no la respectava com a líder, contracta un "ensinistrador". Aquest, ja el primer dia, porta un collar de pues; li col·loquen al voltant del coll i comencen a fer-li estrebades amb la corretja, fent que se li clavin les pues al coll, a la mínima que mostra un suposat  "comportament de dominància", que pel "senyor ensinistrador" pot ser qualsevol cosa, des d'olorar per seguir un rastre fins a fregar les potes al terra després de miccionar. El gos es pregunta perquè la seva humana li està inflingint aquest càstic, aquest dolor. Castiguen el gos indiscriminadament i aquest aprèn a anul·lar aquests comportaments alhora que va acumulant tensió i frustració. El problema no s'està tractant correctament, només queda latent. Estem eliminant els senyals de comunicació (com grunyir) que tant servei ens fan per saber què li fa por o què li molesta. Estem tractant el pelut com un objecte. I això, repeteixo, fa que el convertim en una bomba de rellotgeria.

Efectes molt nocius dels collars de pues o d'estrangulament.

"Un dia, jo estava tan tranquil al jardí, al meu racó. Els nens jugaven lluny, però

de sobte vaig veure que s'acostaven, xisclant i fent moviments agressius.

Jo tenia molta por, però no vaig avisar-los perquè si ho faig m'inflingeixen dolor. Se m'acostaven massa i jo no podia fugir. Un d'ells em va assenyalar i em va mirar fixament i jo, tement el pitjor, vaig mossegar-lo".

Al final, ha passat. Aquest cas s'ha produït, en podeu estar segurs, amb moltes variacions. Aquí hi ha dues víctimes : el nen que ha rebut l'acat del gos i que, potser, no sobreviurà, i el gos que, mal conduït i amb agressivitat per por tractada amb mètodes punitius, serà sacrificat. La humana no entendrà què ha passat "si el gos el va ensinistrar en nosequí i em va garantitzar que el problema s'havia acabat!". Una desgràcia.

Les estadístiques no menteixen i el que ens diuen es que els gossos educats amb aquest tipus de mètodes mostren o són proclius a desenvolupar trastorns d'agressivitat. Reitero que existeixen diversos tipus d'agressivitat, de la mateixa manera que existeixen diverses tècniques per tractar-les. Però vull que s'entengui que per tractar un problema tan seriós com aquest s'han de seguir unes pautes i optar per educadors responsables. 

Necessitem descartar causes orgàniques (com poden ser l'hipotiroidisme o l'epil·lèpsia, entre d'altres) demanant una revisió a fons al nostre veterinari. Necessitem fer una anamnesi completa per intentar saber quin va ser l'origen del comportament, en quines situacions, a qui va dirigit, etc. Fer un diagnòstic acurat. Necessitem conèixer les opcions reals de tractament del trastorn d'agressivitat, perquè hi ha casos en què, malauradament, el més responsable i caritatiu per al pelut es el sacrifici. Cal que tinguem MOLT CLAR que l'agressivitat NO ES CURA MAI. Com a màxim podrem recórrer a tècniques de modificació de conducta (de reforç positiu, sisplau), proporcionar un bon entrenament en obediència i tenir la situació controlada, però no hi ha garanties que no es torni a produir un problema. En un pròxim article parlaré de l'agressivitat i de perquè es incurable al 100%. L'hàbit que crea i les hormones que ruixen el cervell hi tenen molt a veure.

I doncs, com hem d'actuar si el nostre gos mostra agressivitat? Per començar : no el renyeu, no el pegueu, no li crideu "no!". Tot això l'únic que fa es reforçar el seu comportament, son reforços negatius! El que heu de fer es buscar ajuda professional tan aviat com veieu que teniu un problema. Les possibilitats de millora són majors quan abans es diagnostiqui el trastorn, no deixeu que passi el temps i el problema es faci cada vegada més gran com una bola de neu! Heu d'ajudar el vostre pelut, tots hi sortireu guanyant!

No hi ha res més trist que veure un pelut maltractat amb collars de càstic. No hi ha res més penós que castigar les conductes inadequades essent tan fàcil reforçar i premiar les conductes correctes! Quina mania tenim en castigar als nostres peluts pel que està prohibit en comptes d'ensenyar-los el que es correcte, el que poden fer! L'ensenyament en positiu es molt més efectiu i genera respostes positives de llarga durada. Vosaltres què preferiu? Un cop de puny o que us donin les gràcies i us afalaguin? Tots preferim els reforços positius, humans i altres animals!

Nens i gossos! Gossos i nens! (2)

Heus aquí la segona part sobre nens i peluts!

Molt bé, hem superat la primera etapa i hem fet tot el possible per a que el nostre pelut s'adapti al canvi familiar i per a establir una correcta relació entre el nostre amic de quatre potes i el nostre bebè. Però, com tot en aquesta vida, arriben canvis! Ara la criatura comença a caminar i la cosa s'anima. Amb les primeres passes s'intensifica la conducta exploratòria del bebè i alhora la relació amb els peluts augmenta en complexitat.

Una criatura que mou cames i braços de forma erràtica, que fa sorollets i crits aguts, que cau i rodola constantment, es quelcom excitant per a un gos. Arribats a aquest punt estaria bé que el nostre pelut sàpiga mantenir la calma i, si li demanem, apartar-se de la trajectòria del bebè. Molts gossos perceben els moviments descoordinats de les criatures com a una amenaça i els fa por veure com els petitons s'acosten on ell s'està; a d'altres els excita i pot despertar algun instint depredador latent. Llavors, per més bo que creguem que es el nostre gos, el primer que hem de fer ( a part d'educar-lo en obediència ) es observar la reacció del pelut quan té la criatura a prop. Què fa? Com es comporta? Sol estar tranquil davant la presència del bebè que camina o, al contrari, normalment sol marxar amb les orelles baixes i el cap encongit?

Com haurien d'interactuar les criatures amb els peluts.
Pòsters extrets de la pàgina de l'experta en comportament animal Sophia Yin.

Això serveix per a bebès que ja caminen  per a nens i nenes en general. Primer, hem d'evaluar unes quantes coses. Té el nostre gos alguna malaltia que li provoqui dolor, com displàsia o artrosi? Té mermades les seves capacitats visuals o auditives? Patia algun trastorn de comportament ja abans de l'arribada del nadó a casa? Es possessiu amb les seves joguines, amb la seva escudella de menjar? Per què tantes preguntes? Doncs perquè si un gos està patint dolor, pot ser que sigui més reactiu davant situacions que per a ell puguin ser possibles amenaces. Si un gos no s'hi veu bé o té problemes auditius, pot ser que sigui més recelós amb el seu entorn ja que la discapacitat li provoca inseguretat. Si ja patia un trastorn de comportament, es evident que hem de vigilar molt de prop el seu comportament, i si es un gos possessiu o territorial, el mateix. Potser el nostre pelut es vellet i pateix síndrome de disfunció cognitiva, hem de vigilar! Si no sabeu què es el SDC, punxeu aquí : http://canisetologicus.blogspot.com.es/2013/12/quan-els-peluts-es-fan-vells-sindrome.html

Llavors, què hem de fer? Uns quants consells :

1.- No deixar les criatures soles amb el gos MAI DE LA VIDA. Sempre hi ha d'haver un adult supervisant el contacte.

2.- No permetre que els petits s'acostin a les escudelles del pinso i de l'aigua. 

3.- Impedir que toquin el gos quan aquest estigui al seu racó o estigui dormint. Hi ha races, com el Jack Russell que tenen molt mal despertar. El seu matalàs o coixí es "el seu territori" i no els solen agradar les invasions imprevistes.

4.- No deixarem que els petits manipulin àrees tabú dels peluts com son : la boca, les potes, etc. Mirarem que les criatures no abracin el gos envoltant-lo amb els braços ja que sol ser una posició de "dominància" que la majoria no toleren o els produeix estrès. 

5.- No deixarem que els nens intentin prendre les joguines als gossos, no es un joc. 

6.- Si el gos pateix dolor, no podem permetre que els petitons s'hi recolzin, sobretot al damunt de les àrees crítiques. 

Com no han d'interactuar els nens amb els gossos,
de la pàgina de l'experta en comportament Sophia Yin

Ara sé que molts us estareu preguntant : no es una mica exagerat tot això? Doncs no. La majoria d'atacs de gossos a nens es donen perquè els pares fomenten o permeten aquest tipus d'interaccions. Per a un gos, un nen es una cosa estranya. Per què? Doncs per què, per començar, no emet feromones sexuals, no fa olor ni d'home ni de dona adults, es mou de forma erràtica, fa sorolls estranys i aguts, son baixets i vulnerables. 

Què hi podem fer nosaltres? A part de supervisar SEMPRE, hem d'educar els nostres fills en el respecte. Han d'entendre que no poden molestar el gos, que no el poden despertar per caprici, que els gossos tenen el seu espai propi i que no sempre els ve de gust (igual que ens passa a les persones) que els anem a acariciar i a fer manyagues. Molts continuen pensant que un gos ha de tolerar qualsevol cosa i, que si no ho fa, s'ha de castigar. Remarco que els gossos mereixen ser respectats com a individus que tenen la seva pròpia personalitat i sentiments, no son els nostres esclaus, encara que molts encara els vegin així.

Si tot i això, el gos mostrés símptomes d'estrès, ronqués, bordés o ensenyés les dents a una criatura en un moment d'aquells en què ens hem despistat, el que no hem de fer es reaccionar cridant ni posant-nos nerviosos. Si el gos ha rebut classes d'obediència, el cridarem pel seu nom i li demanarem que vingui fins on som nosaltres. Llavors, el traurem de l'habitació. No cal pegar-lo ni cridar-li : traient-lo de l'habitació el gos veu que ha fet quelcom que no està acceptat a la família. No el maltractarem, però tampoc podem tolerar aquest tipus de comportaments.

Quant als nens i nenes : si ja parlen i entenen el que els expliquem, els direm que en una situació d'aquest tipus han de fer el següent : QUEDAR-SE TOTALMENT IMMÒBILS. Els gossos s'exciten amb el moviment, però si ens quedem immòbils segurament acabaran perdent el seu interès en nosaltres (perquè una cosa que no es mou es avorrida). Acte seguit, baixar a poc a poc les mans, posar els braços enganxats al cos i marxar molt lentament oferint-li al gos una visió lateral del cos, mai donar-li l'esquena.

Per acabar torno a remarcar la importància D'EDUCAR ELS GOSSOS EN OBEDIÈNCIA, per tenir una eina que ens aporti un plus de seguretat. Premiar els peluts sempre que es mostrin tranquils davant de la presència dels petitons. I us recomano que visiteu aquesta pàgina :  http://www.doggonesafe.com/espanol , es una pàgina de Canadà sobre prevenció d'atacs, han traduït les recomanacions i consideracions a tenir en castellà, molt útil i interessant.

Aquest article no pretén alarmar a ningú, sinó fer-nos conscients de situacions que es poden donar i donar consells útils sobre com hem d'actuar per a mantenir els nostres fills/es sans i estalvis tot entenent i respectant la nostra família canina. 

Si us ha semblat un bon article, compartiu i feu-vos seguidors nostres a facebook! Cada setmana publiquem pilons d'informació i trucs útils!