Jocs de guerra.

Els cadells juguen. Juguen per aprendre, igual que els cadells humans. I com que no tenen mans, utilitzen la boca. Podríem dir que la boca, pels gossos, es com les mans per a nosaltres : els serveix per a explorar, jugar, menjar, agafar objectes, emetre senyals acústiques i gestuals... Dintre de l'aprenentatge que els cal adquirir hi ha aquell que els ha d'assegurar l'adquisició de les habilitats socials i del llenguatge propi dels cànids, el que permetrà regular el nivel de violència, aprendre la seva ritualització (el que podríem dir "fer el teatret") per a un correcte establiment d'una jerarquia de grup. Aquest aprenentatge es molt important per als cànids en general i per als gossos en particular. 

Sota supervisió materna, els cadells prenen posicions per iniciar una disputa..., per una pinya!

Com s'adquireixen aquestes lliçons bàsiques? Mitjançant els jocs de guerra i les lliçons impartides per la mare. .

Deia el meu professor i gran etòleg Antonio Pozuelos que els jocs de guerra son l'ensenyament específic que qualsevol animal necessita per a desenvolupar els instints que el portaràn a la solució dels problemes de supervivència. Què significa això? Que es a través d'aquesta experimentació primerenca que els gossos agafen experiència sobre ells mateixos i les seves capacitats, sobre l'entorn; es quan aprenen la comunicació bàsica, les senyals, sons i displays, i el seu significat associat. Es quan aprenen a inhibir la mossegada (per això tenen dentetes com agulles, de petits, per ser capaços de medir coses com la pressió exercida), que es molt important. Aquesta comunicació bàsica, aquestes primeres experiències d'organització jeràrquica estan pensades per a evitar que d'adults cometin errors que no es poden permetre. Ha de saber què pot fer i què no, què està permès i què no. Necessiten tenir aquestes lliçons ben apreses, saber fer una correcta valoració dels estímuls a cada instant i reaccionar correctament : hi ha en joc la seva supervivència.  

Tots els que hagin vist una camada jugar s'hauran divertit, i fins i tot sorprès, veient com es formen batalles campals en forma de cabdells de dos o més peludets en moviment enèrgic, disputant-se una juguina o algun altre recurs valuós, dels que en solen sortir exemplars disparats com si s'escaldessin; o baralles de dos que s'allarguen fins a l'eternitat i només acaben quan un dels dos es dóna per vençut. I també haureu presenciat el joc d'un cadell amb algun gos/sa ja adult, trobades en què els atrevits cadells se solen passar de la ratlla, els adults "els esbronquen" i els cadells surten corrents esperitats i cridant com si els estiguessin torturant; però dura poc, la dramatització i al cap de res el cadell, que ja ha après el límit raonable de l'adult, hi torna per jugar de nou, amb renovellat respecte per les normes que li han establert. Els gossos no ataquen els cadells de menys de sis mesos (els que encara no mostren signes d'activitat sexual), si algun cop un adult mata o fereix greument un cadell estem davant d'un cas de trastorn de comportament greu.

Davant l'atac, el cadell gros mostra senyals d'apaivagament al petit, gira el cap i desvia la mirada. Tot dins del joc.

Així, si hem portat a casa un cadell separat prematurament de la seva mare i germans de camada, recomano que se li proporcioni companys de joc adequats per a que pugui socialitzar-se correctament (puppie parties, classes per a cadells, trobar-li un amiguet de la seva edat...), necessita contacte amb altres peludets per adquirir aquestes habilitats de comunicació, aprendre el ball de la violència ritualitzada dels Canis familiaris ja que son les eines que li permetràn relacionar-se correctament amb els congèneres i el seu entorn familiar. I si el nostre cadell ha estat els 3 mesos o 3 mesos i mig amb la seva camada, li proporcionarem igualment contacte amb altres gossos; això ha de ser així sempre! De petits i de grans!


Bibliografia :
· ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino , KNS 2012.
· O'HEARE, James : Tratado sobre la agresividad canina, KNS 2007.
· POZUELOS, Antonio i ÁLVAREZ, Rosana : Manual de etología canina, AEPE, 2007.

Els gossos saben estimar!

La ciència sempre ha negat que la resta d'animals tinguin sentiments complexes. Era inconcebible concebre que un gos pogués sentir coses més enllà de sentiments primaris, com la por, el dolor o l'ansietat. Però els resultats d'un estudi de dos anys portat a terme per un neurocientífic anomenat Gregory Burns a l'Emory University han revelat el que la resta de mortals només podíem defensar per intuïció : els gossos senten amor. Tenen sentiments complexes. 

Aquesta revel·lació canviarà moltes coses. Ja no els mirarem de la mateixa manera. Busqueu la mirada del/la vostre/a pelut/da i adoneu-vos que el que ja sabíeu es cert : senten amor per nosaltres. Casos com el del famós gos akita immortalitzat a la pel·lícula Hatchiko ja tenen explicació racional : l'amor. Canviarà la manera de veure'ls, de relacionar-nos-hi, d'entendre'ls i d'educar-los. 

L'estudi s'ha basat en l'anàlisi dels cervells de gossos entrenats per entrar dins de màquines de ressonància magnètica, quines àrees reaccionaven davant de diversos estímuls. El que han trobat es que, per exemple, quan el gos i "el seu humà" es tornaven a veure després d'una curta separació, s'il·luminava la mateixa àrea del cervel que se'ns activa a nosaltres quan sentim amor. Els gossos senten amor i afecció, d'una manera similar a un nen. Així doncs la vida emocional del nostre company es més complexa del que ens pensàvem!

Això obre nous horitzons i noves preguntes a nivell de l'etologia aplicada i dels sistemes d'entrenament que utilitzem! Us deixo l'enllaç a la notícia, que està en anglès :

http://agilitymach.hubpages.com/hub/A-New-Study-May-Forever-Change-the-Way-We-Train-Our-Dogs

L'educació i l'entrenament sempre s'ha de realitzar en base al reforç positiu, sense càstics corporals ni collars de descàrregues ni altres mètodes punitius i dolorosos a nivell físic i psicològic!

Dubtes : contactar amb un etòleg o amb un educador caní?

Sovint, quan un dia ens adonem que el pelut que comparteix la vida amb nosaltres presenta algun comportament estrany ens pot sorgir el dubte : he de recórrer a un assessor de comportament caní/etòleg o a un educador?

Per començar, sovint no es fàcil identificar algun dels comportaments que pot presentar el gos/sa con a anòmals o anormals; això passa perquè, com ja he comentat en altres articles, ells s'han esforçat en estudiar-nos a nosaltres i el nostre comportament durant molts mil·lennis, però la gran majoria dels humans, tot i haver conviscut amb gossos des de ben petits, no sabem perquè els gossos es comporten com es comporten, ni quin es el seu comportament normal o quin es el seu sistema de comunicació o llenguatge.

No fa cara de divertir-se, certament.

Comportaments que ens poden semblar graciosos i que fins i tot ens fan riure sense cap tipus de malícia, com podria ser una gossa que es persegueix la cua fent cercles en una dansa boja i interminable diverses vegades al dia, constitueixen una clara mostra d'un trastorn; potser no riuríem tant si entenguéssim que aquesta gossa, mentre persegueix la cua fins a quedar extenuada, està patint. Una estereotípia com aquesta podria comparar-se (salvant les distàncies i certes diferències) a un trastorn obsessiu-compulsiu en un humà; sabent això ja no ens fa tanta gràcia el comportament del pobre animal i, com es normal, voldrem ajudar-lo. I, tornant al tema del present article : davant d'una estereotípia com la que acabo d'explicar a qui hem de recórrer? A un etòleg o a un educador?

La resposta, des del meu punt de vista es : de què li servirà saber quedar-se quieta a aquesta gossa si no hem cercat l'orígen del trastorn del comportament i no l'hem tractat de forma adequada? Qualsevol trastorn de comportament ha de ser correctament diagnosticat i tractat per un expert. Si el meu gos té un problema d'agressivitat, per més que l'ensenyi a jaure quan jo li demani, el problema continuarà present. Certament li hem donat una nova eina de control a l'ésser humà, però no constitueix cap garantia de que el gos no ataqui, sobretot perquè les respostes agressives acaben essent hàbits que s'automatitzen : el gos que entra en modus d'atac ja no ens sent ni ens veu, només està reaccionant davant de l'estímul que ha desencadenat la resposta i actua utilitzant l'estratègia que més bé li hagi funcionat anteriorment : l'agressió. De fet, ho he explicat d'una forma molt senzilla i superficial, perquè l'agressivitat es un tema bastant més complexe.

En aquest estat emocional, no responen a comandaments.

Així doncs cal que posem el cas en mans d'un assessor de comportament o d'un etòleg per poder diagnosticar el trastorn i traçar un tractament i un pla d'acció personalitzat que ens permeti gestionar i reconduir la situació. Ara tots els educadors canins m'estaràn maleint mentre s'estiren els cabells : calma! He dit que un problema de comportament en un gos l'ha de tractar un etòleg, de la mateixa manera que un trastorn mental en un humà el tractarà un psicòleg o un psiquiatra! 

Però escolteu : als/les nostres peluts/des els convé, i molt, aprendre els comandaments bàsics d'obediència. Perquè? Per molts motius. Per començar, l'ensinistrament en obediència ens proporciona un llenguatge comú per a comunicar-nos que tots dos podem reconèixer i comprendre, fem que el nostre/a amic/ga pelut/da estimuli i activi la seva ment i, a sobre, ens dóna una magnífica eina de control de l'animal (i a l'animal una bona eina de gestió de l'estrés) que li facilitarà la vida i la integració social. I no només això : el més recomanable es continuar estimulant la intel·ligència del gos/sa durant tota la seva vida, així que l'agility, el canicross, el dogdancing o qualsevol activitat que pogueu fer junts son grans eines per aconseguir-ho! I, si no som educadors, es evident que necessitarem els serveis d'un professional del ram!

El clicker, una bona eina!

Què vull dir amb això : tant l'assessor de comportament o etòleg com l'educador son necessaris, però per motius diferents. Tot pelut mereix ser educat en obediència, sempre utilitzant reforços positius i mai càstigs corporals, i tot gos mereix també rebre un bon tractament en mans d'un expert si presenta un trastorn de comportament!

L'Empremta.

Molts dels problemes i dels trastorns de comportament que desenvolupen els gossos son deguts a una mala gestió del seu període de socialització primerenca, durant el que es produeix el que s'anomena empremta o imprinting. Així, què es l'empremta?

En els gossos el període de socialització comença a la quarta setmana de vida i s'allarga fins a la dotzena. Es una etapa crucial del seu desenvolupament en que, a part d'altres coses, aprèn a relacionar-se amb altres gossos i amb els humans; es quan es produeix l'empremta. La combinació de l'herència genètica heretada i de l'ambient en què es desenvolupa acaben conformant el temperament del gos, el que en cas dels humans seria el caràcter de la persona. I aquest període sensible es un dels moments en què l'entorn i les experiències viscudes son la clau del seu comportament futur.

Coneixent els humans...

Així, l'empremta es el període sensible del desenvolupament del gos en que l'ambient exerceix una gran influència en la conducta de l'animal. Llavors, si durant l'imprinting el gos no té contacte amb altres cadells, amb la seva mare (de la que aprèn moltes lliçons de vital importància per a socialitzar-se correctament) i amb humans es produeix una mancança d'experiències vitals que son les que asseguren la seva supervivència. Perquè els gossos, com els humans, son una espècie gregària. Viuen en manades i es molt important que sàpiguen relacionar-se correctament, que sàpiguen identificar-se com a membres de la seva espècie, interpretar les comunicacions emeses per altres gossos, adults i cadells; pel mateix motiu cal que hagin tingut contacte amb humans per a tolerar la seva presència i saber-s'hi relacionar. 

Les experiències, situacions i decisions que prenen durant l'imprinting quedaran marcades i, si bé alguns autors consideren que de forma irreversible i d'altres no son tan categòrics i pensen que si es pot arribar a modificar, el que es segur es que l'empremta queda gravada a foc, per utilitzar una metàfora comprensible. 

Ara que tenim clar què es l'empremta i com condiciona el futur comportament dels nostres amics peluts, us podeu estar preguntant "i quins problemes de comportament son els que produeixen una mala socialització?". La resposta es : molts. 

Un cadell que no ha interactuat amb nens durant l'imprinting segurament se sentirà insegur en la seva presència quan sigui adult. I la inseguretat pot desembocar en un problema d'agressivitat. Si no ha tingut contacte amb homes adults pot passar el mateix. Si el van separar de la seva mare i els seus germans de camada massa aviat no haurà après les senyals de comunicació, no haurà jugat a jocs de guerra, ni establert una primitiva jerarquització que l'ensenyés el seu rol com a líder o com a submís. Si això es així, aquest gos difícilment es podrà relacionar amb els seus congèneres. Què passaria si a un ésser humà no li ensenyéssim a parlar ni a relacionar-se amb nens, adults i ancians? Què ha passat amb els casos documentats de "nens salvatges", criatures que han sobreviscut soles o criades per altres espècies, com per exemple els llops? Son casos en què es pràcticament impossible reinsertar l'individu a la societat, sobretot si l'aïllament es va produir en una edat molt primerenca. Amb els gossos passa el mateix : es molt difícil reconduir i modificar certs hàbits de conducta, sobretot si es deuen a una mala socialització.

Nen salvatge del s.XVIII anomenat Peter. Trobat al bosc, amb uns 12 anys,
mai va aprendre a parlar ni escriure ni altres habilitats socials

Aquests son un parell d'exemples que em serveixen per a remarcar l'importància d'una correcta gestió del període de socialització, una gestió que ha de portar a terme el criador. El problema es que la majoria de persones desconeixen la importància d'aquest període, compren el gos en una tenda o en una botiga online; aquests gossos solen néixer en granges de cria intensiva en què s'explota les femelles i se les separa massa aviat de les seves cries. Les cries son separades i venudes com a objectes quan son encara massa petites. Tenen una socialització molt pobre o nul·la. Un criador responsable s'encarrega d'efectuar un programa de manipulacions neonatals que asseguri una socialització correcta dels cadells i no els separarà de la mare fins que no es deslletin, cap als 3 o 4 mesos.

Quan el nostre cadell va creixent pot ser que observem reaccions a certs estímuls o comportaments que no siguin adequats i que ens estranyin. Moltes vegades poden ser comportaments que ens facin gràcia però que quan el gos sigui adult s'hagin convertit en un problema de fòbies o agressivitat. Cal conèixer el desencadenant, cal saber com s'ha socialitzat aquell gos per adoptar un pla de modificació de conducta fet a mida. I tot i això, pot ser que no aconseguim canviar el comportament, cal que en siguem conscients. 

Bibliografia :

·ABRANTES, Roger : Manual de comportamiento canino, KNS Ediciones 2012.

·Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.

Que la mida no li condicioni la vida!

Més o menys tothom coneix els beneficis que comporta que el nostre company pelut estigui ben educat. Amb ben educat em refereixo, a part d'un ensinistrament bàsic en obediència, que sàpiga quin es el seu lloc dins la manada familiar i que respecti les normes establertes a la seva llar, i per aconseguir-ho, si comencem quan es un cadell millor que millor.

Si bé tothom coincideix en què això es així, hi ha tot un grup d'especímens canins que semblen escapar-se o eludir aquesta bona educació per sistema. Em refereixo, es clar, als gossos de raça petita, que avui per moda se solen anomenar "mini", "toy", etc. Segur que coneixeu algun pelut que reuneixi aquestes característiques :

-No coneixen ni executen cap comandament.

-Son possessius amb els humans i les joguines.

-Fan el que volen quan volen.

-Tenen hiperafecció pel seu company humà.

-Solen patir fòbies i altres trastorns (com eliminació inadequada).

-Solen mostrar-se agressius davant els desconeguts i, fins i tot mosseguen.

Agressivitat en races petites.

Es un problema greu, ja que es tracta de problemes de comportament que, si es donen en gossos de mida més gran no es toleren, acaben en denúncia, multa i eutanàsia de l'animal. Sempre acaben pagant els innocents, perquè recordem: els humans som els primers i últims responsables del comportament del nostre gos. Llavors, la pregunta es : perquè es permet als gossos petits el que no es permet als grans?

Un gos de mida petita no es un bebè ni un accesori de moda, no el podem malcriar pel sol fet que, per la seva mida, no pugui infligir un gran mal. Es evident que la mandíbula d'un yorkshire no es la d'un rottweiler, però de cap manera podem permetre el nostre gos de dos quilos amenaci o ataqui ningú. A més, la majoria tracta aquest tipus de gossos segons uns clixés típics i erronis com poden ser :

1)Un gos petit no necessita fer exercici.

2)Un gos petit no necessita educar-se perquè es fàcil de manipular.

3)"Es el meu bebè".

4)No son prou llestos per aprendre.

5)Els agrada ser uns mimats.

...etcètera.

Desmuntem els estereotips un a un :

1) Un gos petit no necessita fer exercici :
La veritat es que un gos es un gos, pesi un quilo o quaranta. Tots necessiten exercici, passejar, explorar, córrer i jugar. Proporcionant-los activitat millorem la seva forma física i mental, fem que alliberin energia i estiguin més tranquils. Evidentment, a un pinscher no el farem córrer de la mateixa manera que a un husky, però mereix que li proporcionem una activitat física adequada a les seves necessitats. 

Els gossos tenen potes per caminar, no els tractem com a objectes! 

2) Un gos petit no necessita educar-se perquè es fàcil de manipular:
Tots els gossos haurien de conèixer cinc o sis comandaments bàsics d'obediència. Per què? Per començar, els agrada aprendre coses noves, els reptes els estimulen i els obliguen a exercitar les neurones i, per a nosaltres es un descans saber que tenim el control de l'animal en qualsevol situació. El fet que a un gos petit el poguem aixecar a pes quan es creua amb un congènere per evitar que intenti atacar o que quan venen les visites i comença a bordar amb insistència ens el poguem posar a la falda no constitueix la solució del problema, ans el contrari : agreugem el trastorn de comportament. Si el peludet es agressiu amb altres gossos pel carrer, hem de tractar el problema de socialització i d'agressivitat i solucionar-ho, no fer servir dreceres que no ens porten enlloc.

3) "Es el meu bebè":
Un gos, evidentment, no es un bebè. No pot substituir els fills ni ser un pal·liatiu pel síndrome del niu buit ni res per l'estil. No es de la nostra espècie, no parla el nostre idioma i no entén les coses que li diem (encara que pugui copsar el significat de l'entonació de la nostra veu). Si té el costum d'orinar a la cantonada del sofà, per més que li expliquem cinquanta mil vegades que "això no es fa", ell continuarà executant el mateix comportament. Es mereix que el tractem com un gos, de la mateixa manera que una persona es mereix que la tractin com a un ésser humà.

4) No son prou llestos per aprendre:
La mida de l'animal no fa la diferència intel·lectual. M'explico : la mida del cervell del gos no està directament relacionada amb la seva capacitat d'aprenentatge. Un canitx miniatura es tan capaç d'aprendre comandaments com "seu" o "vine" com un pastor alemany. Només cal posar-se  les piles i deixar de buscar excuses per no haver de treballar amb el nostre pelut. Un bon curs d'ensinistrament, l'enriquiment ambiental i altres tècniques d'exercici, joc i modificació de consulta son les eines més útils de què disposem, el millor per a tots.

5) Els agrada ser uns mimats:
A qui no li agrada sortir-se sempre amb la seva? Els gossos no són diferents en aquest aspecte. Si sempre aconsegueixen el que volen poden aparentar una falsa sensació de tranquil·litat que es trenca fàcilment quan els traiem de la seva zona de comfort. Però, altra vegada, què passa amb els humans? : si a un adolescent li donem tot el que vol sempre que vol, no creieu que estarem creant un monstre? Doncs si a un gos no li posem normes, passa el mateix. 

Així doncs, no adopteu o compreu un gos de mida petita pensant que no haureu de treballar-hi ni responsabilitzar-vos. Tant per a ell com per a nosaltres el millor es entendre que un gos petit té exactament les mateixes necessitats que un gos de raça mitjana o gran i que som els responsables de la seva educació, la seva salut física i mental i, en definitiva, del seu comportament. 

Si teniu un gos d'aquest tipus i necessiteu ajuda, estic al vostre servei, com sempre!

Per festes no compris, adopta o acull!

Ahir, tornant a casa, ens vam trobar un gos corrent per la carretera. Se'm va trencar el cor. Els cotxes passen a 100km/h, per allà. Tenia la intenció de travessar i, a simple vista, em va semblar que estava esprimatxat i desesperat. Vam parar el cotxe al voral per intentar atraure'l i agafar-lo, però era molt desconfiat i,  fins i tot oferint-li menjar, fugia de nosaltres. Finalment es va escapar en direcció contrària a la nostra; ens va ser impossible seguir-lo. Porto des de llavors pensant en què li haurà passat i maleïnt la seva sort. I no, no sé si s'havia escapat de casa i s'havia perdut o si l'havia abandonat un caçador; l'únic que sé es que devia sentir angoixa, gana, fred en pondre's el sol i que intentava arrribar a algun lloc. Espero que ho aconseguís.

Aquesta setmana vull fer una reflexió, l'enèsima sobre aquest tema, em temo. 

Ja arriben els dies assenyalats, els que ens acosten a la fi de l'anyada. Molts d'aquests dies fem regals i, com cada any, molts animals, sobretot gossos i gats, seràn entregats com a presents a nens, adolescents o a la família en general. I també, com passa cada any, com que molta gent compra els animals sense pensar en les nostres i les seves necessitats, sense pensar en si serem capaços d'afrontar la responsabilitat que comporta el fet de portar un ésser viu a casa nostra o en si podrem estar a l'alçada de les circumstàncies, molts d'aquests gossos acabaran abandonats, bé a la carretera o bé en una protectora.

Sé que no s'ha de generalitzar, però en aquests temes es inevitable... Comprant un animal el cosifiquem. El convertim en un objecte i, potser sense ser-ne conscients, li neguem uns drets que es mereix per naixement. Els animals no poden continuar essent tractats com a objectes que s'utilitzen i es llencen quan ens en cansem o quan ens adonem que no podem encarregar-nos-en. Si els nostres fills "volen un gos" hem d'aprofitar per fer-los conscients del que significa encarregar-se d'un amic pelut. Si ja tenen certa edat, ens poden acompanyar a la protectora per escollir una ànima canina. 

Si pensàveu comprar un gos o un gatet de raça, sisplau, feu un cop de cap. A les protectores d'animals n'hi ha un munt que esperen l'oportunitat de retrobar l'escalfor d'una família, que tenen l'esperança de tornar a entregar el seu cor a un ésser humà. Hi ha cadells, adults i vellets que es mereixen una segona oportunitat. Si ja sou persones concienciades però sabeu d'algú que té pensaments de fer un present d'aquest tipus, feu pedagogia; expliqueu-los com son les granges de cria intensiva de cadells, el tràfic il·legal, les condicions pèssimes de vida de les femelles, obligades a parir sense descans i a no poder criar cap dels seus fills. 

I si, tot i això, continueu enamorats d'una raça en concret, busqueu un criador de veritat, que encara en queden; un criador que es preocupi pels seus animals i per les seves condicions de vida, que seleccioni correctament els exemplars, que faci les manipulacions neonatals als cadells durant el període sensible per evitar que d'adults desenvolupin trastorns conductuals. No compreu els animals en botigues perquè el que feu es perpetuar el negoci dels criadors intensius, que es dediquen a criar tot tipus de races en base a una "producció industrial", mantinguent les femelles en pèssimes condicions (tancades en gàbies amb terra de reixa, envoltades de deposicions, en condicions sanitàries deplorables i sense assistència veterinària, sense cap tipus de contacte humà...) i separant-les dels seus fills massa aviat; aquestes femelles encadenen un part rere un altre i, quan ja no "serveixen" les sacrifiquen. Els cadells no se socialitzen correctament, no poden aprendre les importants lliçons que la seva mare els ha de donar ni tenen el necessari contacte amb l'ésser humà en una edat primerenca. Els multicriadors constitueixen un negoci esclavista i especista que hem de contribuïr a erradicar.

Si compreu en botiga, perpetueu això.

Si us decidiu per adoptar un gos d'una protectora, us heu de fer unes preguntes prèvies, entre les quals :

-Quin espai destinaré al nou amic pelut?

-Quin tipus d'energia s'adequa a les nostres necessitats?

-Quina mida es l'adequada per a nosaltres?

-Tinc temps per ensenyar tot el que cal a un cadell o prefereixo un gos ja adult?

No us precipiteu en l'elecció, feu un parell de visites a la protectora, pregunteu per l'història de l'animal i pel seu caràcter i sigueu conscients que, si es tracta d'un adult, tindrà un bagatge emocional que el condiciona, però no l'incapacita per a aprendre ni per amotllar-se a noves situacions o a una nova família. Si, un cop a casa us adoneu que l'animal pateix algun problema de conducta (alguna fòbia, ansietat per separació, etc), no el torneu! Si ja heu arribat fins aquí es per un motiu! Poseu-vos en contacte amb un professional, us ajudarà a reconduïr la situació. 

Feu una tria conscient i responsable i doneu una nova oportunitat a aquests àngels abandonats, que bé s'ho mereixen!

Dit això, penjo un vídeo de nadales canines per acabar amb alegria aquest post, 

i us desitjo molt bones festes i un feliç 2014, a vosaltres i als/les vostres peluts/des!

La millor manera de conèixer un gos.

Aquesta setmana la vull dedicar l'article a aquest tema, ja que em trobo persones que, amb la millor de les intencions, em comenten que quan coneixen un gos sempre fan allò "d'oferir-li la mà perquè olori". Moltes vegades ens trobem gossos que, veient el nostre oferiment, s'acosten tímidament amb el cap baix, o retrocedeixen espantats amb la cua entre les cames, o bé fan mitja volta i se'n van o, senzillament, ensenyen les dents i ericen el pèl del llom. I la gent no entén el perquè de la seva reacció. 

Aquest gest d'apropar la mà a la cara del gos com a tarja de presentació es un costum que s'ha anat transmetent i que es basa en els supòsits que, a través de l'olfacte, el gos ens analitza i ens reconeix i que, a més, veient la nostra acció com una mostra de bona voluntat, pot saber que les nostres intencions son nobles i no pretenem fer-li mal, ans el contrari. I a vegades ens podem trobar que, tot i la nostra bona intenció, el gos ens clava una queixalada o comença a grunyir tot ensenyant la dentadura.

Nosaltres, com a éssers humans ho veiem així però per a entendre com ho viu un gos o quin pot ser el seu punt de vista cal saber que :

1.-El gos ja ha captat la nostra olor molt abans del que ens puguem imaginar. Ells perceben moltíssimes més coses que nosaltres a nivell olfactiu i experimenten el món a "cop de nas". Resulta que ens porten moltíssima avantatge, ja que la seva quantitat de cèl·lules olfactives es d'entre 200 i 300 milions, mentre que la nostra es de només cinc milions. A part disposen d'un òrgan vomeronasal. Així doncs : continueu creient que fa falta acostar-li la mà perquè la pugui ensumar i conèixer la nostra olor? Segurament ja us ha olorat abans que entréssiu per la porta! 

2.-Per a nosaltres donar la mà es un gest comunicatiu que transmet seguretat i proximitat, però els gossos no utilitzen el mateix codi de comunicació. Ells emeten senyals utilitzant la posició del cos, les orelles, el moviment de la cua... Llavors ens hem de preguntar : quina senyal li estic enviant, sense saber-ho, a aquest animal? Què es el que veu el gos? Doncs el gos veu un humà bípede, que triplica la seva alçada que se li acosta doblegant el cos per la cintura (visualitzeu-ho des de l'òptica d'un gos) i allargant el braç en la seva direcció, per acabar amorrant-li la mà a la trufa. I normalment ho acompanyem d'expressions vocals emeses en un to agut de veu i fent caretes o ganyotes amb la cara. Pot creure que li enviem una senyal de força tot i no ser la nostra intenció. Una senyal de força es una de lluita; el gos podria creure que li estem dient alguna cosa com : "Mira que fort que soc! No podràs amb mi!" o "mira si soc fort que m'atreveixo a fer tot això", el que per a ells equival a un desafiament per a lluitar. Si el gos es equilibrat i segur de si mateix, resistirà l'aproximació amb més o menys tranquil·litat i enteresa, mostrant submissió, però si estem al davant d'un exemplar que pateixi algun tipus de fòbia, agressivitat per por o per dominància, agressivitat territorial, etc, podem desencadenar una resposta que no esperàvem.

I ara ens preguntarem : quina deu ser la millor manera de conèixer o presentar-nos davant d'un gos? Doncs la menys agressiva des del seu punt de vista. Si som nosaltres els que entrem al seu territori, resistirem la temptació d'acostar-nos a entaforar-li la mà al davant i fer-li manyagues i mirarem de fer moviments suaus i, sobretot, si es el primer contacte o sabem que es un gos amb trastorn de conducta, farem el següent :

·No mantenir contacte visual amb el gos. 
·No dir-li res de res. 
·No tocar-lo, per descomptat. 

Si es el nostre gos el que té un problema de comportament, demanarem a les visites que segueixin aquest codi de conducta. A més, aquesta també es la millor manera d'actuar amb els gossos que viuen a casa sempre que arribem i ells ens estan esperant. D'aquesta manera no fomentem comportaments que poden derivar en algun trastorn conductual.

Moltes vegades tenim el costum de tocar els nostres gossos i no pensem que potser en aquell moment ells no volen que els amanyaguem; i encara es pitjor prendre'ns aquestes confiances amb un gos que no coneixem. El millor que podem fer es donar-li l'esquena o oferir-li una visió lateral del nostre cos i, si ell i el seu olfacte senten curiositat i se'ns aproxima, deixarem que ens ensumi a cor que vols. Parlant clar, hem "d'ignorar" la presència de l'animal i no gesticular excessivament quan saludem els seus companys humans de la manada. Més tard ell o ella ja ens faran saber si tenen ganes que els acariciem o no, cadascú té el seu mètode. A casa tinc una peluda que sol passar el llom per la cama i asseure's sobre els peus donant l'esquena a l'escollit, tot esperant manyagues a la panxa o a la part baixa del llom...

Aquesta es la millor tarja de presentació que podem oferir als gossos que no coneixem o que si coneixem però sabem que pateixen algun trastorn conductual i els volem ajudar. De fet, si observem què fan els gossos quan campen lliures pel parc en aquelles manades espontànies que se solen crear es el mateix : quan arriba un nouvingut, aquest evita el contacte visual amb els demés gossos; se sol quedar quiet, adoptant una postura de submisió (per començar) i deixant que la resta l'ensumin. Un cop passat l'exàmen, continuen amb el joc o es disputen la jerarquia si algun d'ells es veu capaç. Però això ja es un altre tema...

Així doncs, resumint : evitarem postures amenaçadores i gestos confusos per a l'animal; també evitarem mirar-lo, parlar-li o tocar-lo. D'aquesta manera deixem que ens agafi confiança i no ens vegi com una amenaça desafiant. Practiqueu-ho quan en tingueu l'ocasió! 

Quan els peluts es fan vells : Síndrome de Disfunció Cognitiva

Tots els que teniu o heu tingut gossos ho sabreu : arriba un moment en què els canvia el caràcter, fan un canvi de ritme vital i, com ens passa a les persones, tenim la certesa que han entrat a la tercera edat. Ho sabem perquè potser ja no tenen aquella vitalitat de sempre, prefereixen jeure llargues estones dormint ben enroscats i calentons, s'ho rumien dues vegades per sortir a l'exterior si fa fred, disminueix la seva resistència a l'exercici físic, etc.

Pot ser que, arribats en aquest punt, també ens trobem que apareixen problemes de comportament. En aquest cas, abans que res, hem de descartar que no siguin deguts als trastorns de la salut, alteracions orgàniques que poden patir i que solen ser habituals (artritis, sordera, cataractes, dolor) que els poden fer augmentar la irritabilitat, provocar ansietat i/o por. 

Un peludet de 13 anys!

També hem de tenir en compte el factor de la jerarquia dins la manada. Si el nostre company no conviu amb altres gossos no tindrem aquest problema, però si forma part d'una manada hem de saber que la pèrdua d'estatus dins la jerarquia també els causa ansietat. Tot junt, les alteracions orgàniques i la segura pèrdua d'estatus, provoquen canvis, naturals i normals en gossos d'aquestes edats, de caràcter.

Si a aquests símptomes d'envelliment se n'hi afegeixen d'altres com : pèrdua de memòria (d'allò que tenia tan ben après) i de la capacitat d'aprenentatge; eliminació inadequada ocasional; alteracions dels períodes de son i vigília (deambula sense rumb per casa de nit, per exemple) ; a vegades sembla desorientat,... Podem estar davant d'un problema causat per la degeneració del sistema nerviós central. Es el que es denomina Síndrome de Disfunció Cognitiva, una patología que afecta la conducta del nostre estimat company i que requereix dues coses : molta paciència per part nostra i un diagnòstic fiable que ens permeti frenar l'avenç de la malaltia. El millor seria un diagnòstic precoç, estar molt pendent dels canvis de conducta i, a la mínima sospita, portar-lo a fer una revisió al veterinari.

Si la malaltia no es troba en un estat avançat ens podrem valdre de la farmacologia, un canvi de dieta (hi ha pinsos específics per a aquests casos) i teràpia conductual. Aquesta última consisteix en reforçar l'aprenentatge, fer que l'animal faci servir les neurones a través de jocs, entrenament (sessions curtes i amenes, que no avorreixin l'animal) i exercici. 

Molta gent pensa que com que ja es un gos vell no val la pena fer cap esforç, però això no es cert. Sé que la majoria volem fer que el temps que ens quedi junts sigui de tanta qualitat com sempre, continuar passant-ho bé junts i viure moments únics fins el final, i, sobre tot, ajudar aquest ésser que tant ens ha donat perquè estigui en les millors condicions possibles. I tot això es possible. 

Humà i gos : un vincle mil·lenari.

Avui un breu repàs del que coneixem sobre la nostra relació amb els nostres companys/es peluts/des :

D'on ve el gos? Kornad Lorenz, el fundador de l'etologia, mantenia que els gossos procedien de dues línies genètiques : del llop i del xacal. En l'actualitat, els estudis genètics han demostrat que no es així, que gos i llop comparteixen un 99'8% de l'ADN mitocondrial, es a dir, que el gos es d'ascendència exclusivament lupina. 

Sobre l'orígen de la nostra relació amb els gossos només podem teoritzar i fer suposicions, excloent la informació que ens proporcionen les investigacions sobre l'ADN. A nivell arqueològic no parem de trobar esquelets fossilitzats de cànids en assentaments humans que cada vegada es remonten a èpoques més remotes. Fins fa poc es creia que el gos havia fet la seva aparició a l'Est Asiàtic uns quinze mil anys enrere. Hi havia registres de la seva presència a Alemanya, 14.000 anys enrere i a Amèrica fa 13.000 anys, on se suposa que arribà creuant l'estret de Bering acompanyant poblacions d'humans.

Pintura rupestre de les coves de Chauvet, on hi ha registres de fa 26.000 anys.

Però l'últim treball publicat a Science, una investigació d'Olaf Thalmann, postula que el gos va ser domesticat a Europa per poblacions de caçadors-recol·lectors entre 19.000 i 32.000 anys enrere. I que els gossos que ens acompanyen actualment descendeiixen d'una raça ja extingida de llops europea. Es a dir, que el gos no té l'orígen a Àsia, sinó aquí a Europa. 

Els primers registres fòssils que es van trobar de gos domesticat plantegen moltes qüestions; segons Thurston, el fet que els ossos d'homínids i de llops apareguin junts des del Pleistocè (fa uns 400.000 anys) planteja diverses preguntes : què  va passar entre l'humà i el llop entre aquests 400.000 anys i els 32.000 anys que marca l'última investigació? Segons els biòlegs que hi han intervingut es tractaria d'una coexistència primerenca en què els llops aprofitaven les restes de menjar dels assentaments humans i aquests  es beneficiaven de la defensa que la presència dels llops els proporcionava envers altres depredadors.

Crani de  cànid de 33.000 anys, trobat a Altai, Sibèria.

Així doncs, l'humà va domesticar el llop o el llop es va auto-domesticar? Aquests científics creuen que, un cop es produí aquest acostament inicial, els humans van començar a alimentar els llops amb plantes i restes d'animals, iniciant la domesticació. Pel que es veu en un altre estudi, una dieta rica en midó va ser bàsica per establir aquesta relació. 

Fos com fos, el contacte amb l'ésser humà provocà canvis morfològics i de caràcter en els llops que van acabar creant una nova espècie, els nostres estimats i estimades Canis familiaris. Aquestes diferències l'etologia les denomina neotènia i, perquè ho entengueu, son les responsables que certes races de gossos conservin trets morfològics dels cadells, com per exemple les orelles plegades d'un Labrador. 

Ells, sens dubte, fa mil·lenis que ens estudien i ens estimen (i no es pregunten el perquè de la nostra mil·lenaria relació); volen agradar-nos i ho han aconseguit : ens agraden! I nosaltres hem de continuar treballant per aconseguir mantenir amb ells la millor relació de reciprocitat possible i que aquesta es basi en el respecte i l'educació. 

I, si sorgeixen problemes, ja ho sabeu...

Bibliografia :

· Antonio Pozuelos J. de Cisneros y Rosana Álvarez Bueno : Manual de Etologia Canina, AEPE 2007.

· SINC : "La amistad entre el perro y el hombre nació en Europa", Novembre 2014. http://agenciasinc.es/Noticias/La-amistad-entre-el-perro-y-el-hombre-nacio-en-Europa

Documental de la BBC sobre els gossos i les seves capacitats.

Recomano veure aquest documental. Es molt entretingut però, sobretot, dóna molta informació sobre les capacitats cognitives i sensorials dels gossos i del seu vincle amb l'ésser huma.

No us el podeu perdre!