Rosega que rosegaràs!

Acaba d'entrar un cadell a les nostres vides. Potser ja n'havíem tingut abans, potser es la primera vegada que un ésser petitó, pelut i encantador comparteix la nostra llar amb nosaltres. Hi ha certes coses que cal que tinguem en compte, com per exemple que els cadells tenen una mandíbula carregada de dents, dents com agulles que frisen per ser utilitzades. I, com bé us podeu imaginar : han de ser utilitzades.


Els gossos tenen una eina molt valuosa que els serveix per a múltiples funcions : la boca. Amb la mandíbula agafen i deixen objectes, exploren textures, temperatures, gustos o olors...; asfíxien, esquincen, estripen, destrossen, masteguen i engoleixen les "preses"; juguen, llepen, mosseguen, pessiguen, entrenen habilitats socials... Una eina multitasca que necessiten exercitar per tenir sempre a punt i en forma. Els cadells, a més, passen per una intensa etapa d'exploració del seu entorn que sol ser exasperant per als seus companys humans, a l'entorn dels 2-4 mesos.

Un món d'infinites possibilitats, d'excitants plantes, objectes en moviment, olors inesperades i jocs de guerra es el que s'obre al seu davant i el que els nostres cadells experimenten, en gran part, amb les dents i la mandíbula. Cal recordar quelcom molt important : els gossos son amorals. No saben si estan fent alguna cosa bona o dolenta. No tenen una ment maquiavèl·lica que es passa el dia observant-nos com reguem i cantem a les plantes per acabar pensant : "Ara que ja sé que aquesta planta es tan important, en rosegaré una part i n'ingeriré una altra mentre amb les potes li trec tota la terra i quan acabi vomitaré sobre l'estora del davant de la televisió..., mmmuaahahahaha!". En realitat el cadell deu pensar : "Què es això? Quin gust té? Es comestible? Si excavo una mica trobaré res interessant?...". 

Excavació en curs. No interferir, sisplau.

En aquesta etapa que tant ens molesta no podem reprimir les seves ganes de conèixer allò que l'envolta. Es més, no podem i no hem de fer-ho. Penseu-hi. Si tot el dia estem al seu damunt renyant-lo i castigant-lo, què passarà? Que deixarà de fer tot això quan hi siguem a prop per por a ser castigat, però un cop que l'estímul que l'atemoreix i l'inhibeix (nosaltres) el comportament s'allunya prou o desapareix i el cadell torna a sentir-se segur, anirà a explorar el que li hem vetat. Es a dir, no serveix per res que no sigui que ens tingui por, desconfii del nostre comportament incomprensible i es malmeti el nostre vincle.

Llavors, què hem de fer? Primer prendre paciència. Els forats del jardí es poden tapar quan acabi aquesta etapa. Les plantes es poden regenerar, la terra pot recollir-se i tornar al seu lloc. També podem preparar casa nostra per a aquestes eventualitats. Proporcionar-li altres vies d'escapament a les seves necessitats, sortint sovint a l'exterior a passejar i explorar carrers, parcs i boscos. Fer jocs de rastreig, proporcionar-li joguines per rosegar. Preparem-nos mentalment per portar una corda de nusos (pensant que té les dents de llet i que no hi hem de jugar bruscament per no llastimar-lo), un peluix amb piulet o una pilota per a cadells sempre a la mà per si un cas el cadell té genètica de pastoreig i es aficionat a caçar-nos les cames i els peus cada cop que els posem a caminar. Cada cop que pretengui mossegar-nos (o que ens mossegui perquè son rapidíssims), farem un so de disconformitat i li oferirem el mossegador, reconduint la seva necessitat i ensenyant-li que la pell i la carn humanes son..., delicades. ;)

Joguina per farcir, material apte per cadells!

Embolcalleu-vos d'un estat d'ànim zen i penseu que es una etapa : tot passa. Els cadells creixen molt ràpid i si fem les coses bé i sabem reconduir les seves activitats i proporcionar-los motivacions i objectes adequats, en comptes de rosegar les potes de les taules o buscar-se ocupacions per exercitar-se i deixar d'estar avorrits, sabran canalitzar aquesta energia de manera no destructiva.

Sobre l'(in)eficàcia del càstig

Es un tema repetitiu. Quan visito els meus clients, sempre arriba el moment de parlar del càstig. Concretament, de perquè no serveix per a res constructiu.

Castigar un animal (com castigar un infant) no té res d'educatiu. Qui s'hagi posat les mans al cap i s'estigui exclamant, que les abaixi i es tranquil·litzi : donar un cop de mà al musell del gos o un clatellot a un nen petit no ensenya,  a cap dels dos, el comportament correcte o desitjable. Quan acabem recorrent a aquest sistema (no en vull dir mètode perquè no s'ho mereix), sol ser, sobretot, perquè estem enfadats i frustrats. Dos sentiments, dos estats d'ànim totalment inútils a l'hora d'educar qualsevol ésser viu. No en traurem res frustrant-nos i prenent-nos com una ofensa personal un mal comportament, una mala comprensió o una negativa a fer el que demanem de part del nostre fill/a o del nostre alumne/a, sigui de l'espècie que sigui. Primer hem d'acceptar que els éssers vius tenen voluntat pròpia, preferències i aficions; i després acceptar que es molt millor buscar la seva col·laboració per aconseguir els objectius, molt més que obligar ningú a fer res.

Un trist clàssic : amenaçar i/o pegar amb paper diari enrotllat

I l'espècie que aquí ens ocupa, la canina, té moltes qualitats. I unes de les més valuoses per als humans a l'hora d'educar-los i ensenyar-los exercicis i comportaments es la seva motivació i capacitat de treballar. De treballar a canvi d'alguna cosa, es clar. Us estranya que un gos faci de bon grat un munt d'exercicis esplèndids mentre tenim trossets de deliciós menjar a les mans, però que faci el "passerell", dissimuli o directament ignori les nostres peticions si no hi ha recompenses a la vista? No us hauria d'estranyar perquè els humans funcionem de la mateixa manera..., el nostre reforç positiu, la nostra recompensa sol ser la previsió d'un bon sou a final de mes. O no?

Cap de nosaltres aprendria a fer les coses correctament si cada cop que ens equivoquéssim (sense saber-ho) només rebéssim crits i cops de mà de part d'un ésser molt enfadat i visiblement ofès amb nosaltres. I si, com passa massa sovint, ens tractessin d'aquesta manera a destemps, quan ja fa una bona estona que hem comès l'error, encara ens sentiríem més atemorits i confosos amb la situació i amb aquell ésser humà. Si en comptes de rebre cops i crits pel nostre error, aquest ésser respirés profundament, comptés fins a deu i ens ensenyés el comportament correcte fent gala de la seva capacitat d'empatia i profunda saviesa, i, a sobre, ens donés una magnífica recompensa per acabar l'aprenentatge, no aprendríem més ràpid? No ens en recordaríem millor? No estaríem infinitament més predisposats a treballar o a respondre positivament a les seves demandes? No seria digne d'admirar?

Renyar un gos portant-lo fins al bassal d'orina no serveix de res.

Perquè no es eficaç castigar un gos? Us deixo una petita llista :

1.- Per començar, aplicar un càstig requereix complir una sèrie de condicions que només els professionals experimentats son capaços de reunir  : s'ha d'aplicar en el moment precís en què l'animal comet l'error (ni una mica abans ni un xic després), ha de tenir la intensitat adequada per a aquell animal (no pot ser excessiu ni insuficient en intensitat) i no pot utilitzar-se de forma arbitrària. 

2.- Castigar porta associat un fet del que no molta gent es conscient : malmetre la nostra relació amb ell. La confiança, la sensació de seguretat i, sobretot, el vincle que es tenia es veu greument afectat.

3.- Que un animal tingui por no significa que senti respecte ni que hagi après res. No significa que, màgicament, es comporti com nosaltres esperem i segons la imatge mental que ens haguem format. Sense un sistema de comunicació efectiva mai arribarem a bon port.

4.- Si castiguem amb l'esperança de fer desaparèixer una mala conducta o hàbit, benvinguts al vostre pitjor malson : potser el pelut deixarà de fer allò que tant us molesta quan vosaltres sigueu presents, però ho farà quan no hi sigueu (quan se sentin segurs i estalvis sabent que aquell que s'enfada, crida i pega no hi és). Potser no rosegarà un moble davant vostre però us trobareu una tauleta trinxada quan torneu de treballar; potser no farà pipi a l'estora mentre us vegi per casa, però si sortiu un moment aprofitarà per evacuar; potser no tibarà de la corretja si l'estranguleu i el pegueu, però no haurà après a caminar tranquil i segur al vostre costat..., reflexioneu-hi. 

5.- El càstig, com ja he explicat, no es efectiu per extingir el comportament. Això significa que haureu d'estar castigant l'animal TOTA LA SEVA VIDA. 

6.- Quan un animal es castigat constantment pot acabar patint indefensió apresa, que es un estat d'ànim terrible en què el gos ha arribat a la conclusió que no hi ha manera d'escapar de la situació adversa i se sent indefens i acaba mostrant els símptomes d'una depressió. Accepten el càstig de forma passiva i submisa. Es terrible i es el mètode estrella dels personatges dels reality shows com "El Encantador de Perros". Es, al cap i a la fi, maltracte i un mètode molt anticuat, acientífic i rebutjable. 

7.- El gos pot acabar habituant-se a ser castigat, pel que cada vegada s'haurà d'utilitzar un càstic més fort o aversiu. 

Estem vivint un moment en què ens replantegem la nostra relació amb els animals. Castigar qualsevol ésser viu es maltractar. Pels que es puguin escandalitzar, maltractar significa tractar malament i, francament, escridassar, fer estrebades de corretja, pegar o picar al morro a un animal es tractar-lo bastant malament (i ja no parlem de coses més greus).

El càstig no es una eina eficaç per a ensenyar els nostres companys de quatre potes. El reforçament positiu si que ho és. Trobar allò que motiva aquest membre pelut de la nostra família i aprofitar-ho per ajudar-lo a entendre què n'esperem si es un mètode respectuós i agradable. Es la manera d'establir i assentar comportaments, de reforçar l'autoestima del gos i millorar el nostre vincle amb ell. 

Si no sabeu com fer-ho, deixeu-vos assessorar per un professional. Prevenir problemes de conducta es molt millor que no haver de solucionar-los! 

Què ha de fer un gos a casa quan es queda sol?

La nostra vida es rutinària, el cicle quotidià, es una espiral que repetim cada dia i no solem pensar en coses que podrien semblar òbvies : quan nosaltres sortim a treballar, què fan els nostres gossos?

La majoria dels peluts es queden tancats sense cap activitat ni cap tasca que els ocupi. I, francament, això es molt trist. Donem per suposat que els gossos estan bé; egoistament pensem que estan esperant el nostre retorn (cosa que es certa) i que es deuen entretenir d'alguna manera o que "dormen tot el dia". Però, si fóssim nosaltres als qui deixessin tancats a casa sense res a fer, què ens passaria? La resposta es òbvia : ens passaria el mateix que els passa a ells : el nostre nivell de tolerància davant de la situació seria cada cop menor, buscaríem activitats per a fer, com rosegar mobles, excavar testos o menjar-nos un coixí que, a sobre, ens comportarien un bon castic quan tornessin els nostres estimats humans de l'ànima. Amb seguretat acabaríem desenvolupant un trastorn psicològic i/o psiquiàtric que requeriria algun tipus de medicació i de reeducació. 

Un exercici que recomano sovint es deixar una càmera gravant, per poder veure què fan els peluts des del moment que sortim per la porta. Ho demano sobretot en els casos que sospito que el gos estigui patint hiperafecció o ansietat per separació, però seria molt recomanable que tothom ho fes. La majoria de persones queden sorpreses, de forma negativa, quan descobreixen que els seus estimats companys de quatre potes mostren comportaments que no s'esperaven, quan els veuen deambular, bordar i udolar fins quedar-se afònics, entrar en una espiral de destrucció d'objectes o simplement convertir-se en pobres estores que respiren. Molts cops es així quan s'adonen que els animals estan patint. Fins i tot els animals engabiats als zoos disposen de mesures d'enriquiment ambiental, perquè no en frueixen els nostres gossos?

Si no els deixem activitats, se les busquen!

De fet, es injust el que els fem als peluts. Hi ha gossos que poden estar de 2 a 8 hores o més sols al domicili dels seus humans. Encara que els deixem en un jardí cal que comprenem que no deixa de ser una "habitació gran" (en alguns casos enorme), que han explorat centenars de vegades i tant emocionant com un desgel. Tant si es queden dins com a fora al jardí hem de procurar proporcionar activitats perquè treballin, estiguin ocupats, es diverteixin, facin exercici i puguin exercitar les neurones. Es de justícia, no creieu? Es just i molt convenient.

Molts gossos pateixen ansietat per separació, hiperafecció, estrès per confinament, frustració,..., trastorns del comportament que requereixen un programa de modificació de conducta (en el que s'inclouen activitats d'enriquiment ambiental) i que s'agreugen amb la soledat i la inactivitat a les que els sotmetem a diari. Penseu que ells pateixen. Ells no poden decidir sortir a fer una volta per esbargir-se. No poden llegir un bon llibre, encendre la televisió, connectar-se a internet, fer esport ni cap activitat de les que faríem nosaltres en la seva situació. A sobre, son una espècie molt social que no està programada per a quedar-se aïllada de la resta de membres de la seva manada; si no se'ls acostuma de ben petits, poc a poc, a quedar-se sols i tranquils pot ser que d'adults pateixin de forma més acusada aquesta soledat.

Una recaiguda a l'APS.
La peluda intenta fer un forat per poder sortir a buscar els seus humans.

Així, quan un gos es queda sol a casa ha de tenir alguna cosa a fer. Es mereix que dediquem uns minuts a preparar-li una o diverses activitats perquè estigui ocupat. A més, si entenem que d'aquesta manera tindrem un gos més tranquil, equilibrat, descansat i feliç sabrem que tot son avantatges! Quines activitats pot fer un gos sol a casa? Una petita llista :

1.- Buscar menjar. Menjar que li hem amagat sense que ho vegi a diferents racons de la casa. Als gossos els agrada treballar per buscar el seu menjar, es el que farien si visquessin en llibertat!

2.- Jocs de rastreig. Tracem rastres a terra que el portin a delicioses recompenses!

3.- Jocs interactius. Estimulen la seva intel·ligència.

4.- Recipients tipus Kong farcits de deliciosos premis. A part de donar-li la seva ració de pinso d'aquesta manera, aquestes joguines reboten de forma erràtica i desperten els instints depredadors.
5.- Enriquiment ambiental.

Hi ha moltes més coses que podem fer per proporcionar-los activitat física i mental, només cal que contacteu amb mi! Però sobretot mentalitzeu-vos que tot això ho fem per a la salut física i mental dels nostres companys de quatre potes. Bé, i per mantenir els nostres mobles segurs!

L'ansietat per separació : patiment pels humans i pels peluts.

Un dels motius de consulta més freqüents a etòlegs i educadors canins es l'ansietat per separació. Es produeix quan l'animal no està amb el "seu humà" (pot ser que la persona estigui en una habitació diferent a la del gos o que hagi sortit del domicili). I què es el que ens pot fer sospitar que el nostre pelut pateix ansietat? Alguns símptomes que ens han de fer sospitar es que el pelut tingui per costum seguir-nos per tot arreu quan som a casa cosa que significa que té una gran dependència envers el seu humà, que es posi nerviós quan percep que volem sortir o quan tornem a casa (també hi ha gossos que mostren aquest comportament i no pateixen ansietat, tot sigui dit). Altres símptomes :

· Borden, udolen i ploren en absència nostra.

· Destrossen mobiliari i objectes.

· Es passegen amunt i avall com feres engabiades.

· Mostren eliminació inadequada (micció i defecació).

· Rasquen portes i finestres o el seu entorn, sovint foradant la paret.

· Llepar-se compulsivament les extremitats i/o els flancs (dermatitis acral) produint-se        llagues.

· Automutilacions

· Diarrea, vòmits.

· Salivació excessiva.

"Pensava que mai mai mai tornaries a casa, així que he entrat en pànic"
Els peluts no saben si tornarem a casa o no quan ens n'anem,
els hem d'ensenyar a quedar-s'hi tranquils.

Perquè els passa això? No hi han estudis concloents, però si diverses teories. Una ho relaciona amb la neotènia, l'efecte d'haver domesticat els llops que fa que els gossos siguin com cadells perpetus; cadells amb dependència emocional de la seva mare (paper que recau en l'humà); una altra relaciona l'ansietat amb les fòbies, amb gossos que son porucs i que tenen més predisposició a patir aquest tipus d'ansietat. Si el cadell ha estat separat de la seva mare massa aviat, aquesta no l'ha pogut instruir de manera que aprengués a estar sol i a ésser autosuficient; si els humans que l'adopten no ho saben i tampoc li ensenyen, es possible que el cadell desenvolupi ansietat en l'edat adulta. Si el cadell o gos ha patit una experiència traumàtica, té més possibilitats de patir ansietat; el confinament (que el gos no surti suficients vegades de casa per a explorar i gastar l'energia) provoca frustració i avorriment i pot acabar en ansietat. 

Moltes vegades els humans fomentem l'afecció dels peluts envers nosaltres de forma activa quan, per exemple, el gos reclama la nostra atenció per a jugar o per rebre carícies i nosaltres sempre responem positivament. Reforcem aquesta conducta, estem fomentant que el gos depengui excessivament de nosaltres.

Què hi podem fer? Per començar, hem de saber si els símptomes que presenta el nostre company caní es deuen a l'ansietat per separació o si tenen una causa orgànica o responen a un altre tipus de trastorn. Un professional farà un estudi complet per discriminar opcions i saber a què ens enfrontem. Un cop confirmat que realment es ansietat per separació, el tractament passa per dues fases : s'ha de modificar l'ambient domèstic i s'ha de modificar la relació del gos amb l'humà. Un bon programa d'exercici i joc diari, disminuir l'afecció del gos envers l'humà i ensenyar-lo a estar sol i tranquil mitjançant tècniques de desensibilització i contracondicionament sol ser la base del tractament d'aquest problema de comportament. En casos greus pot ser que necessitem recórrer als fàrmacs i a la feromonateràpia de forma inicial.

Recordeu, SEMPRE s'ha de tractar aquest problema amb mètodes de reforç positiu. De cap manera hem de renyar ni castigar (físicament o verbalment) un animal que pateixi ansietat per separació! Perquè? Doncs perquè ja està sotmès a un estrés i una angoixa excessives, si li afegim més estrés o tècniques aversives només empitjorarem el problema, només augmentarem el seu patiment. Assegureu-vos que contracteu un professional competent i que sàpiga què es fa.

Si sospiteu que el vostre gos pateix ansietat per separació, poseu-vos en mans d'un professional. La bona notícia es que en un bon percentatge, el problema se soluciona de forma exitosa!

1r concurs fotogràfic Musell "El pelut més divertit!"

Musell es complau en convocar el primer concurs de fotografia, us el perdreu?

Si el vostre/s peluts tenen algun problema de comportament, es la vostra oportunitat de guanyar una consulta d'etologia canina online! Aprofiteu!

Per a participar-hi, clickeu en l'enllaç següent i seguiu els passos 

que us aniràn indicant, es molt senzill!

https://www.facebook.com/etologicus/app_79458893817

Senyals de calma en els gossos

Aquesta setmana un article sobre llenguatge caní. Em sembla que, en general, hi ha un gran desconeixement sobre el sistema de comunicacions que utilitzen els gossos. Si bé hi ha coses semblants a les que fem nosaltres també n'hi ha d'altres que, en el seu llenguatge, podríem dir que son de "mala educació", que els intimiden, irriten o directament els fan por. Davant d'aquests estímuls els gossos utilitzen un sofisticat catàleg de senyals gestuals especialment dissenyat per mirar d'evitar l'agressivitat. Algunes senyals ens semblen evidents, però n'hi ha de més subtils que poden costar de reconèixer. Recordeu que els gossos es comuniquen en el seu llenguatge no només amb els seus congèneres : també amb nosaltres!

Així que benvinguts a un breu curs d'idiomes! Primera classe de caní bàsic : les senyals gestuals de calma i apaivagament.

1. Eriçar el pèl del llom. Encara que moltes vegades pensem que es un signe d'agressivitat, els gossos ericen el llom davant d'un estímul que els fa por o els provoca inseguretat; sembla que es una resposta fisiològica pensada per a semblar més grans a ulls del possible adversari i tenir l'oportunitat d'escapar de la situació mentre l'altra gos rumia si val o no la pena enfrontar-se a tal "bèstia". També hi ha humans, sobretot mascles, que proven de semblar més grans per a intimidar els adversaris, no us sona?

2. Girar el cap i/o el cos. Desviar la mirada de l'estímul es una altra manera d'evitar una escalada de tensió que desemboqui en una baralla. Es com si diguéssin : "mira que faig veure que no t'he vist" o "no vull continuar mirant-te perquè acabarem malament"... Girar el cos també es una mostra de desinterès per mostrar que no es vol o no es pretén participar en cap interacció agressiva.

Gira el cap i es veu el blanc de l'ull

3. Evitar el contacte ocular directe. Si l'estímul desagradable persisteix en les seves intencions (aproximar-se al pelut o el que sigui), podrem veure el blanc de l'ull (ull en mitja lluna) ja que veurem que el pelut mira l'estímul intermitentment i de cua d'ull, una mostra de gran incomoditat i una senyal que ens anima a deixar de fer el que sigui que estem fent que tant li incomoda.

4. Panteixar. No es ben bé una senyal d'apaivagament, però si el gos gira el cap, posa les orelles enrere i panteixa fent un "somriure esperpèntic" es que està provant de reduïr l'estrès que li provoca la situació. Els gossos sotmesos a situacions estressants també poden tremolar.

Reducció d'estrès

5. Llepar-se la trufa. Llepar i rellepar repetidament el nas també es una senyal de calma. Sovint solen tancar els ulls alhora que ho fan.

Llepant-se el mas i tancant els ulls

6. Seure o jaure. Es com una declaració d'intencions : "ep, no estic disposat a barallar-me, soc pacífic!"

7. Marxar en sentit contrari a l'estímul irritant. Una altra forma de demostrar que no busquen brega.

8. Caminar fent un semicercle ampli, caminar en corba. Pels gossos una aproximació frontal i directa es una provocació, es un gest de mala educació, brusc i desafiant, pel que solen moure's aproximant-se lateralment o pel darrera i fent un gran semicercle. Es una forma amistosa i pacífica d'apropar-se a un congènere i mostrar intencions honestes.

9. Fer servir les potes per allunyar un estímul molest. Aquesta senyal es un afegitó, i es una forma d'actuar que solen mostrar-nos a nosaltres, els humans (entre ells també quan juguen, es clar!). A vegades ens fem molt pesats volent abraçar i acariciar (i petonejar) els gossos quan ens surt dels nassos i sense tenir en compte l'estat d'ànim del pelut. Els gossos tenen el seu espai vital i, com nosaltres, moments en què volen estar tranquils. I com que ens aprecien sobremanera, apartar-nos de forma gentil amb les potes es una manera amable de dir-nos "deixa'm en pau que estava molt tranquil i em vens a emprenyar!". 

* Les imatges d'aquest article surten d'un vídeo de youtube, un d'en César Millán en que es veu tota l'estratègia que desplega la femella de labrador per evitar haver d'arribar a l'agressió i com "l'encantador de gossos" o bé ignora deliberadament o bé no sap identificar correctament, pel què la gossa l'acaba mossegant. A banda de l'opinió que us mereixi aquest reality show, feu el favor de no fer mai el que ell fa en aquest vídeo i si el vostre pelut té un problema d'agressivitat, contacteu amb un professional. Us deixo l'enllaç per si voleu veure totes les comunicacions que emet la gossa abans de quedar-se sense opcions i atacar.  http://youtu.be/Jgzm2RWOSI8

El meu gos es sord, i ara què?

Heus aquí que, finalment, el diagnòstic es concloent : el gos es sord. Hi ha diversos graus de sordesa; aquest es el primer factor a tenir en compte a l'hora d'educar un gos amb aquesta discapacitat, ja que del grau dependrà el mètode que s'utilitzarà.  També es pot tractar d'una patologia congènita, es a dir, que el gos neixi sord, o adquirida; en el primer cas l'educarem des de ben petit amb el mètode que ens sigui més còmode, en el segon cas haurem de reeducar-lo amb paciència i ser tolerants amb ell. Potser el gos hi sent prou com per entrenar-lo de la forma tradicional, acabant amb l'associació  dels exercicis a una senyal auditiva o una combinació de senyals audibles i gestuals; potser el marge es menor del que ens agradaria i això no es possible o se'ns fa molt complicat..., i ara què podem fer?

Si ens trobem en aquesta situació, respireu fondo i tranquils : cal que sapigueu que el gos es pot educar, es clar que si! L'únic que canvia es l'enfocament de l'entrenament! Com que no serà capaç de respondre a les senyals auditives, haurem d'utilitzar senyals gestuals. Podem inventar-nos tot un diccionari de gestos que ens semblin vàlids i còmodes, com un llenguatge familiar propi, o utilitzar el llenguatge de signes que utilitzen les persones sordes. També hi ha mètodes basats en senyals lumíniques, amb clickers adaptats o utilitzant altres recursos, com per exemple una llanterna.

Podem començar l'educació del cadell o del gos adult a casa, però la recomanació, com no em cansaré d'explicar, es proporcionar-li un entrenament professional. A casa el primer que necessitem es ensenyar-li al gos a estar pendents de nosaltres. Cal que el gos ens miri i focalitzi la seva atenció en nosaltres perquè puguem treballar. Si no li ensenyem això, difícilment podrem avançar en la seva educació. Com li podem fer entendre que ens ha de mirar? Recompensarem la conducta sense associar-hi una senyal gestual : aprofitarem cada cop que el cadell (o gos) ens miri i el recompensarem. Repetirem aquesta acció moltes vegades, per assegurar-nos que assimili l'aprenentatge correctament. Calen moltes repeticions per a que un comportament quedi totalment assimilat. 

A continuació, una eina molt útil serà establir dues senyals bàsiques, una que signifiqui "molt bé!" i una altra per marcar conducta no desitjada o manca de reforçament. El "molt bé!" pot ser aixecar el dit polze, el gest ja internacionalitzat per dir "ok". Cada cop que el cadell faci alguna cosa bé (seure al seu llit, portar-nos una joguina i deixar-la anar per continuar el joc, etc), li farem el signe i tot seguit recompensarem. En el cas contrari igual, podem optar per fes un gest com d'espantar una mosca fent cara de circumstàncies per indicar-li que no va pel bon camí i, en aquest cas, no recompensarem.

Un cop hagi après que cal estar pendents de nosaltres, podrem començar a ensenyar-li tot el que considerem necessari per a una convivència en harmonia. Que no volem que pugi al sofà? Amb un trosset de menjar ho aconseguirem : li aproparem el menjar a la trufa i el guiarem perquè baixi: un cop tingui les quatre potes a terra li farem el signe de "molt bé!" i recompensarem. I així amb tots els temes de convivència.

I quant a l'obediència bàsica, com ja he dit, primer decidirem què volem ensenyar-li i les senyals gestuals que utilitzarem per fer-ho. Es de cabdal importància que un cop comencem a entrenar el gos TOTHOM utilitzi els mateixos signes, sinó li causarem una gran confusió i l'entrenament no tindrà èxit. La unitat de criteri es bàsica SEMPRE, en gossos sords i en gossos que hi senten. Per ensenyar a seure primer el guiarem amb un tallet de menjar, fent-lo passar per sobre el musell en direcció a la cua. Això sol provocar l'acció mecànica de posar el cul a terra. En el precís instant que el "cul" toqui el terra li donarem una recompensa. Repetirem moltes vegades l'exercici abans d'introduir la senyal gestual. Quan ja portem prou repeticions, farem el gest que hagem triat (per exemple, amb el dit índex estès endavant, baixar-lo per assenyalar el terra), guiarem el gos amb el menjar per fer que segui i el recompensarem. Repetirem moltes vegades per assegurar-nos que associa el gest amb l'acció. Potser ens sorprenem veient que el gos respon al gest sense haver-lo de guiar amb el menjar : ja sap què li estem demanat fent aquest signe. 

Per ensenyar-li la resta d'exercicis seguiríem el mateix mètode. El que necessitem es temps, dedicació i molta paciència. Siguem empàtics amb l'animal i adeqüem l'entrenament a la seva edat i estat físic. Feu sessions curtes, intercaleu descansos perquè pugui jugar amb vosaltres, beure aigua i/o fer les seves necessitats i acabeu la classe abans que mostri signes d'estar cansat i sempre de forma positiva, amb jocs, felicitacions i manyagues, així ens assegurem que estigui motivat per a la pròxima vegada!

Si tot això se'ns fa una muntanya, no tenim prou temps per dedicar-li o no tenim prou paciència, contacteu amb un professional. Els gossos s'han d'educar, s'han d'entrenar i recordar-los el seu entrenament durant tota la seva vida perquè no s'oblidin de què els estem demanant. I sisplau : trieu sempre l'educació en positiu! Eviteu aquells centres i aquells professionals que basin els seus mètodes en teories obsoletes i en tècniques basades en el castic físic : es totalment innecessari i contraproduent! Poseu-vos en contacte amb Musell i rebreu l'ajuda professional que necessiteu, estem a la vostra disposició.

En un pròxim article parlarem de la socialització dels gossos sords perquè, si ja es molt important en gossos que hi senten, encara ho es molt més en gossos que no!

A casa hi tinc..., un depredador?

Doncs si. Els nostres estimats Canis lupus familiaris son..., depredadors! Pensar en els nostres peluts d'aquesta manera pot incomodar algunes persones, potser d'altres se'n poden sorprendre per primera vegada llegint aquestes línies i les que falten, segurament, ja se n'havien adonat. Els nostres peluts domèstics, aquest animals de quatre potes, simpàtics i innocents la major part del temps no han deixat de ser, per més que ho hem intentat canviar a través de la selecció genètica i de la cria controlada, una colla de depredadors. 

Els gossos son una subespècie de llop; resulta que gràcies a certes característiques que posseeixen els llops i que els nostres avantpassats van trobar molt útils, es va decidir que domesticaríem un depredador, un caçador i carronyer que comparteix certes similituds amb la nostra espècie. La principal, la que més ens acosta els uns als altres es que son una espècie social. Ho porten als gens. Viuen en manades familiars mixtes formades per gossos i humans. Així, com molt bé ho explica Jean Donaldson a El choque de culturas, llibre que us recomano, per cert, els nostres peluts son depredadors socials.

Aquest article l'escric per informar-vos que la seva condició de depredadors l'hem de tenir en compte a l'hora d'educar-los, entrenar-los i proporcionar-los activitats que els ajudin a descarregar energia. I es, malauradament, la seva condició de depredadors i la mala gestió que algunes persones fan d'aquesta condició el que pot acabar desembocant en un gos reactiu, agressiu i que pugui ferir alguna persona. Perquè vull que quedi clar que els gossos NO S'EDUQUEN SOLS! De cap de les maneres n'hi pot haver prou amb el fet que un gos convisqui amb humans perquè aprengui a relacionar-s'hi de forma correcta i educada : això es feina nostra! 

Si no li ensenyem al nostre adorable cadell a mantenir les seves dents lluny de la nostra pell, a regular la intensitat de la seva mossegada, a saludar-nos de forma diferent a com saludaria un congènere quan arribem a casa, etc, acabarem descobrint, al cap d'uns mesos, que tenim una fera a casa que no sap com s'ha de comportar. Llavors potser se'ns passarà pel magí que el nostre gos té un problema de comportament quan no es així : el que passa es que ens tracta com si fóssim gossos perquè no li hem ensenyat a tractar amb els éssers humans.

Així doncs què hem de fer? Per començar, socialitzar i educar el nostre gos des que entra a les nostres vides , en segon lloc procurar que tingui contacte continu amb altres gossos perquè pugui entrenar les seves habilitats socials i de depredadors (que son totalment normals i naturals) i en tercer lloc proporcionar-li activitats que imitin el treball de depredació perquè no tingui temptacions de gastar aquest tipus d'energia amb nosaltres! Activitats raonables, segures per a ells i controlades, es clar! Aquestes activitats van des de mesures d'enriquiment ambiental fins a jocs que podem fer amb materials reciclats, circuits de rastreig, jocs humà-gos... hi ha moltes opcions disponibles!

Siguem responsables i conscients que els nostres estimats peluts, aquests éssers plens d'innocència, divertits i amorosos tenen també altres característiques que provenen dels seus ancestres! Eduqueu, socialitzeu, exerciteu, jugueu, sobretot perquè els valoreu i estimeu!

A les fotografies, en Sushi treballa emocionat i concentrat per "esbudellar" el drap amb forma de carmel i aconseguir arribar fins a l'os que s'hi amaga! La cua li va tant ràpid que sembla una cua fantasma!

 

Com s'obre, això?

Excitació màxima, expectativa molt emocionant!

Per la cara que fa, s'ha parat el continu espai-temps...

I un bon cop de Musell, d'aquells que ens fan per despertar-nos d'una becaina massa llarga! ;)

Bricolatge a Musell : un llit de pallet

Benviguts a la primera edició de BricoMusell!

Aquí a can Musell som bastant manetes. I si combinem això amb els pallets que hi ha al garatge i la presència dels dos peluts, era inevitable que m'acabés animant a fer-los un llit de pallet. 

No es gens difícil, no necessites haver estudiat fusteria! Ara bé, cal tenir seny i ganes. Si teniu temps en un parell de dies el teniu enllestit!

El llit pas a pas :

1.- Vaig triar un pallet més llarg que els de la mida estàndard i que tenia els llistons de la superfícies un xic més separat. Amb la serra elèctrica el vaig tallar a la mida adequada i vaig utilitzar les fustes i llistons sobrers per complementar la base. Per desmuntar els llistons, que van clavats amb claus llargs (i ben rovellats en aquest cas) cal un tornavís pla i un martell; introduint el tornavís entre les travesses i donant uns cops de martell perquè s'encalli a certa profunditat després només cal fer palanca per aconseguir aixecar un dels llistons. Els claus seguiran al darrera. Després només cal extreure els claus amb molt de compte. I si teniu un llimoner o un taronger (qualsevol cítric!) amb les fulles grogues, podeu guardar uns quants claus per enterrar-los a prop de les seves arrels : a mesura que l'òxid els vagi desfent, rebran un suplement de ferro!

2.- Com que les travesses de la base eren escasses, només n'hi havia quatre, en vaig afegir dues més per assegurar la plataforma i que no fos una superfície inestable per a la Pometa, que ja té nou anys i artrosis, pobreta! 

3.- Amb una llimadora elèctrica vaig repassar totes les fustes perquè no hi quedés cap estella perillosa. Amb cola de fuster vaig reforçar les juntes, reomplir esquerdes, etc. 

4.- Com a complement ideal, tant per estètica com per funcionalitat, vaig pensar en una baraneta : queda bonic i evita que el matalàs es desplaci amb el moviment de la peluda! Per assegurar que quedava fermament adherida a la base, per la part interior hi vaig col·locar unes L metàl·liques.

5.- Tenia un matalàs d'escuma que vam treure d'un sofà de l'ikea que vam jubilar. Prenent les mides de la base vaig retallar-ne dos rectangles idèntics. Aprofitant la funda de buata del mateix sofà en vaig fer una funda pel matalàs, desenfundable per poder-la passar per la rentadora. Testat per tota la família : súper còmode!

Reutilitzant escuma super elàstica i resistent!

6.- Un cop acabada l'estructura li vaig donar dues capes de vernís amb un colorant de to de fusta per tornar-li una espurna de vida a aquells llistons desgastats per les inclemències del temps.

Última capa de vernís.

7.- Deixat assecar ben sec, només restava afegir el matalàs, recobert amb un llençol impermeable per a bressol (dels que venen al xino) i cobert amb un llençol vell. A casa reutilitzem tot el que podem!

A punt per rebre musells peluts!

I voilà! Un llit pràctic i còmode que aïlla els ossos de la Pometa del terra, ben airejat per totes bandes i, a més, decoratiu!

El llit es un recurs preuat i en Piti va ser el primer en reclamar-lo!

Com veieu, en Piti no va perdre el temps. Es reparteixen l'usdefruit equitativament ( més o menys!) : en Piti hi fa bones becaines i la Pometa hi passa les nits!

Si us agrada, hi ha autèntiques birgueries del bricolatge que podeu buscar per youtube : lliteres; llits en plataforma, amb escales i tot; casetes de fusta més estiloses del que a molts agradaria... En fi, teniu tot un món de possibilitats per posar-vos a feinejar!

Quan arriba el moment de dir adéu

Dilluns va fer un mes que en Black va creuar l'Arc de Sant Martí. M'ha semblat convenient parlar del dol que passem quan aquests membres de la nostra família han de marxar.

Quan portem un gos a casa, cadell o adult, no solem pensar que un dia li haurem de dir adéu. No volem pensar que arribarà el moment en què ens deixi o hagem de prendre la decisió d'estalviar-li patiment al pelut i proporcionar-li una mort digna. Sabem que arribarà el dia però el percebem tant llunyà que inconscientment triem no pensar-hi; sobretot perquè quan crees un vincle amb un ésser viu saps que el fet de deixar de compartir-hi la vida, experiències i moments impagables es dur, fa mal i costa d'acceptar. Quan se'n va un gos també acaba una etapa de la nostra vida, també se'n va alguna cosa de nosaltres amb ell. Ara que encara es recent l'adéu d'en Black no vull perdre l'oportunitat de raonar sobre la mort dels peluts. 

En el cas d'en Black feia mesos que sabíem que el moment podia estar més a prop del que ens hagués agradat. Era un gos que va entrar a la senectut de forma tranquil·la, va començar a acumular problemes físics, alguns deguts a les condicions de vida anteriors a la seva arribada a casa (una decisió tant precipitada com inevitable), d'altres trastorns normals que solen aparèixer en edat geriàtrica. El fet es que hi ha un descens de ritme paulatí i evident, lent però imparable que fa que et comencis a preguntar quan, com i on arribarà el moment. I després hi ha una acceleració sobtada dels símptomes que ens avisa que el moment es molt i molt a prop. En Black feia uns mesos que cada vegada s'aixecava menys, últimament només per menjar, beure i fer les seves necessitats. I l'última setmana el seu estat va degenerar molt. El dilluns el vam portar a la clínica per fer-li proves i es va fer evident que el gos tenia masses xacres, masses coses; el més dur era que les suportava com un campió, sense queixar-se, tot i els alts nivells de dolor que estava patint per diversos motius. En aquestes situacions s'agraeix que els professionals parlin clar, sobretot quan s'ha de prendre la decisió de recórrer a l'eutanàsia : no podem deixar que l'egoisme, el fet de no poder renunciar a la seva companyia, faci que intentem allargar la seva agonia.

El cas es que nosaltres ens vam poder anar mentalitzant. La seva evolució ens ve permtre anar-nos fent a la idea, aquell cap de setmana ja sabíem, perquè ho intuíem, que dilluns hauriem de donar-li l'últim adéu. El diumenge vaig voler donar-li un caprici; son aquelles coses que necessitem els humans, pensar que si realment es el seu últim dia de vida el nostre company mereix fruïr d'algun plaer. Li vaig comprar un bon os que es va cruspir ben content i feliç.

El fet d'estar mentalitzats ens va ajudar per quedar-nos amb ell fins l'últim batec del seu cansat cor, per dir-li a cau d'orella mentre "s'adormia" com l'estimavem. I per poder fer-ho de forma serena i tranquil·la, sense ensorrar-nos davant d'ell. Perquè no volia que marxés vivint el nostre sofriment, preocupat pensant que ens passava alguna cosa i sense entendre el què. Imagineu-vos què us passaria pel cap si us moríssiu envoltats de persones plorant, cridant i somicant; personalment crec que seria una vertadera agonia marxar així. I es curiós però crec que ell també sabia que havia arribat el moment...

La mort d'un gos també comporta un procés de dol, el mateix que travessem quan mor una persona. Hi ha morts inesperades, que arriben a destemps; això es quelcom que no podem controlar. En aquests casos la tragèdia ens porta un dol sobtat, passem per les fases inicials abruptament i ens costa arribar a l'acceptació.  No puc deixar de pensar en en Roc, que va morir enverinat; o en en Thor que tot i patir un càncer va marxar precipitadament, abans del que crèiem... Sempre es dur entendre que mai més estarem físicament amb el nostre amic. Però quan el desenllaç es va fent evident comences a transitar pel dol a mesura que et vas fent conscient que s'acosta el dia, tens temps de reflexionar, de dedicar un temps extra a estar amb aquell pelut que haurà de marxar; tens temps de mentalitzar-te i agafar forces per acompanyar-lo fins l'últim sospir. 

Les persones de l'entorn, amb les millors intencions i veient el patiment, solen voler fer alguna cosa per atenuar la nostra angoixa i moltes vegades ho fan dient obvietats. Ho fan amb les millors intencions, perquè necessiten ajudar d'alguna manera, però a vegades es millor acompanyar en silenci el dol que no intentar remeiar-lo, perquè primer, es un procés natural i que necessitem passar i segon, dient obvietats a vegades provoquen irritació. En el meu cas agraeixo més una mà a l'espatlla i un bon silenci de comprensió que no pas paraules buides. Les frases com "ja sabíem que aquest dia havia d'arribar" l'únic que provoquen es irritació perquè dóna la sensació que el sentiment que mostrem molesta als demés, que els fa nosa la nostra expressió de dolor, que els incomoda veure'ns així. El que necessita algú que passa un dol es suport emocional, comprensió i acceptació. Ja superarem la pèrdua però mentre no ho fem, necessitem tolerància. Mireu de ser comprensius i pacients amb els que ho estiguin passant malament per la mort d'un pelut.

Així doncs, si veieu que s'acosta el moment, per quan arribi el moment de dir adéu a un pelut penseu, amb empatia, de quina manera voldríeu passar aquest trànsit vosaltres. Voldríeu morir acompanyats per la vostra família, en un ambient tranquil i ple d'amor, comprensió i acceptació? Voldríeu que els éssers que més us importen en aquest món us omplissin de carícies i petons i us diguessin com en sou, d'estimats, mentre us adormiu? Sé que es dur, sé que pot semblar impossible d'aconseguir i si al final no podeu, si al final us vencen les llàgrimes, no passa res : no hi ha res a retreure'ns. Som més forts del que ens pensem, però som humans, al cap i a la fi...